El passat 24 de maig la ciutat de Barcelona va patir un shock important. Per primera vegada, i sembla que no serà l’última, una coalició de partits de l’esquerra universitària guanyava les eleccions al consistori de la capital. Barcelona en Comú va donar la campanada després d’una campanya que va durar més de mig any, amb una setmana prèvia que va ser clau per avançar un Xavier Trias que, tot i ser un bon gestor, no va poder imposar el seu frame. Li van faltar 10 dies més.
Les eleccions del 24 de maig també mostren coses surrealistes: per primera vegada un institut de recerca universitari i una ONG (que serveixen com a porta giratòria per reciclar vells polítics de l’àmbit d’ICV) es van presentar a les eleccions i les van guanyar, un fet escandalós al qual li hem de sumar un ajuntament que kafkianament va finançar amb diners públics la seva pròpia caiguda. Molts dels que hem trepitjat l’Autònoma hem coincidit amb alguns dels gurus de l’autoanomenada nova política, alguns fins i tot recordem una classe on un d’aquests protagonistes es va passar una bona estona lloant el famós model Bustos de Sabadell. A mitja classe, però, els mòbils van començar a sonar mentre el murmuri de la gent augmentava: Manuel Bustos havia estat detingut per corrupció. El professor, per cert, acabaria abandonant l’star-system socialista (on se l’havia vist al costat de Carme Chacón) i s’aproparia a l’entorn d’Ada Colau.
Les diferents circumstàncies de la política d’Espanya i Catalunya han portat a què l’actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ocupi un paper preponderant. De fet, per la seva posició política i pels seus vincles fa que se la compari amb dos dels alcaldes més importants de la nostra ciutat: Josep Maria de Porcioles i Pasqual Maragall. Hi ha paral·lelismes que no es poden amagar, especialment si tenim en compte que l’esquerra del nostre país és més catòlica que el catolicisme. Fa pocs mesos, en una d’aquelles típiques nits d’estiu, vaig estar parlant fins tard amb un ex-membre d’Unió de Joves. Ell, catalanista moderat i independentista, m’explicava que dins de l’organització hi ha havia un doble posicionament vers la figura de Josep Maria de Porcioles; per uns, els més conservadors i uppers de tots, significava un catalanisme d’ordre, ben entès i regionalista, mentre que pels altres significava una etapa fosca contra el modernisme català. Les casualitats del destí han fet que els primers, coneguts com el clan de les Burberry, formin part de l’ostracisme polític. Resulta molt divertit veure com uns lloen l’alcalde perquè, segons ells, “va posar autobusos als pobres” mentre, els altres, consideren a Ada Colau l’heroïna que “posa cases als pobres” (sic). La realitat és que posar autobusos no va amagar una gestió contradictòria que cercava una imatge a l’exterior, de la mateixa manera que el colauisme no pot amagar que l’actual govern segueix aplicant amb els desnonats les mateixes polítiques que els anteriors executius posaven en pràctica, o sigui que copien a socialistes i convergents malgrat anar d’outsiders. Resulta curiós observar com les bases del porciolisme i el colauisme tenen coses en comú: ambdós estan formats per quadres benestants, els quals tenen una relació totalment paternalista vers una pobresa que mai han patit. Tot sigui per crear una imatge aliena a la realitat, on donem peu a una falsa lluita de classes mentre marxem d’esquí a Baqueira Beret.
No és d’estranyar que els membres d’un partit tancat, petit, i elitista -d’on el meu amic va escapar- sentin certa atracció vers la figura d’algú que ha format part de l’entramat institucional d’una dictadura, doncs sovint s’ignora que la dreta, especialment aquella que podríem catalogar com l’ordre, és ideològicament molt més camaleònica (i menys moralista) que l’esquerra. Això també és aplicable vers les seves vessants democràtiques. Aquest és un dels elements que l’esquerra de vessant més dogmàtica no entendrà, doncs preferirà amagar-se en el purisme (i sovint el ridícul) abans d’acceptar les contradiccions de la realitat.
Com també li va passar a Cambó, les seves conviccions polítiques conservadores van suposar-li un dilema quan va començar la Guerra Civil Espanyola l’any 1936: seguir en el bàndol republicà (sent ric i empresari, davant del desordre que imperava per part de la CNT) o passar-se al bàndol nacional.
Aquesta admiració vers Josep Maria de Porcioles també es pot entendre fent un cop d’ull a la biografia de l’ex-alcalde de Barcelona. Nascut l’any 1904 a Amer, a la comarca de la Selva, Porcioles significa aquella alta burgesia catalana i alhora profundament conservadora. Així, abans de transmutar cap al franquisme, Porcioles va militar a la Lliga, arribant-ne a ser el seu secretari a Balaguer. Com també li va passar a Cambó, les seves conviccions polítiques conservadores van suposar-li un dilema quan va començar la Guerra Civil Espanyola l’any 1936: seguir en el bàndol republicà (sent ric i empresari, davant del desordre que imperava per part de la CNT) o passar-se al bàndol nacional. Com molts altres, l’any 1937 va traslladar-se a Valladolid, iniciant una meritòria carrera dintre de l’entramat dictatorial. En conseqüència, en el seu currículum observem que va ser Delegat de l’Auxili Social (1937-1940), President de la Diputació de Lleida (1940-1943), Director General de Registres i Notariat (1943), i finalment notari a la ciutat de Barcelona (1943). Just a partir d’aquí, amb el seu desembarcament a Barcelona, és quan la figura de Porcioles començarà a brillar. Moguts per l’èxit del Congrés Eucarístic de 1952, el govern de Franco el nombrarà alcalde l’any 1957, càrrec que ocuparà fins el 1973. D’aquesta manera la ciutat de Barcelona s’estrenava sota el mantell del desarrollismo franquista i donava peu a una de les etapes amb més creixement i descontrol de la ciutat.
Alcalde durant 16 anys -tot un rècord encara no superat-, Josep Maria de Porcioles deixarà una profunda petjada sobre la ciutat de Barcelona. Per una banda va obrir la porta a una certa tolerància (mínima tolerància) cap a la catalanitat, aprovant el Codi Civil Català i cedint part del Castell de Montjuïc l’any 1960. Per l’altra, gran part dels seus èxits com a alcalde es deuen a les xarxes clientelars, la corrupció, i el descontrol a l’hora de gestionar una ciutat que es trobaria arruïnada durant l’arribada de la democràcia. La tímida apertura de Porcioles no deixa d’amagar que la seva gestió va ser un autèntic desastre, donant peu a una urbanització descontrolada on els empresaris de l’època es guiaven per la picaresca, l’aluminosi, i la corrupció. Va ser l’època on zones de barraques com el Somorrostro o el Camp de la Bota es van desatapeïr en benefici de nous barris com la Verneda, la Pau, Congrés, o la Mina. Aquest darrer, degut a la seva situació entre Barcelona i Sant Adrià del Besòs, segueix donant maldecaps a l’hora de gestionar el greu problema que pateixen de tràfic i consum de drogues.
Amb l’entrada de la democràcia Porcioles rebria la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona i, una dècada més tard, l’any 1993, moriria amb 89 anys sota sonores lloances.
Josep Maria de Porcioles marxarà de l’alcaldia -l’any 1973- en benefici d’un brevíssim Enric Masó, deixant en herència una ciutat en fallida, amb carrers sense asfaltar, amb barris que durant els 90 s’hauran d’apuntalar degut a l’aluminosi, amb part del modernisme destruït, sense infraestructures, i amb la Ronda de Dalt i el Cinturó del Litoral totalment paralitzats degut a la pèssima situació econòmica municipal. Una gestió curiosa de ser lloada, però no menys impactant del que va vindre després. Amb l’entrada de la democràcia Porcioles rebria la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona i, una dècada més tard, l’any 1993, moriria amb 89 anys sota sonores lloances. Resulta molt curiós veure les opinions de grans polítics d’aquella època. A tall d’exemple, el President Jordi Pujol (que havia patit el franquisme en carn pròpia) assenyalaria la “vocació de servei” de l’ex-alcalde, mentre que Pasqual Maragall -antic membre del gabinet tècnic de Porcioles- reconeixeria “la passió” que sentia per Barcelona. No és d’estranyar que Manuel Vázquez Montalbán, davant de titulars com “El funeral de Porcioles deviene un homenaje a su posibilismo durante el franquismo”, s’indignés i critiqués la manera en què la dictadura s’estava banalitzant i minimitzant.
Cinc anys després de la seva mort, l’any 1998, la petjada de Porcioles també es notava sobre la mateixa Balaguer on va ser secretari de la Lliga. Industrias del Papel y de la Celulosa, S. A, més coneguda com Inpacsa o “la paperera de Balaguer”, seguia contaminant les aigües de la zona. L’empresa -de Porcioles i la seva família- va tancar degut a l’escàndol que va suposar el cas Kio, amb el consegüent impacte laboral i mediambiental a la zona. Al cap i a la fi, el desarrollismo i les formes amb què es van enriquir els tecnòcrates de l’Opus no va desaparèixer amb la mort de Franco.
No és d’estranyar que els membres d’un partit tancat, petit, i elitista -d’on el meu amic va escapar- sentin certa atracció vers la figura d’algú que ha format part de l’entramat institucional d’una dictadura, doncs sovint s’ignora que la dreta, especialment aquella que podríem catalogar com l’ordre, és ideològicament molt més camaleònica (i menys moralista) que l’esquerra. Això també és aplicable vers les seves vessants democràtiques. Aquest és un dels elements que l’esquerra de vessant més dogmàtica no entendrà, doncs preferirà amagar-se en el purisme (i sovint el ridícul) abans d’acceptar les contradiccions de la realitat.
Pasqual Maragall: el pas del porciolisme a la democràcia
Pasqual Maragall demostra tenir les dots d’un capricornià típic; nascut el 13 de gener de 1941, un dia -i 22 anys– abans que el mític Giulio Andreotti, l’exalcalde tenia una carcassa capaç de sobreviure als impactes més durs, i es va fer a si mateix una imatge molt potent i carismàtica. Recordo amb 8 anys, cap a les eleccions de 1999, com en un programa de TV3 (si la memòria no em falla era La Cosa Nostra, espero que el lector em perdoni aquest lapsus) va ser capaç de crear una espontaneïtat mítica al fer-se públic que anava amb la seva neboda passejant-se amb un Seat Marbella per Barcelona. No és d’estranyar que amb aquestes dots fos l’únic candidat socialista que hagi jugat de tu a tu amb Jordi Pujol, un altre polític carregat d’espontaneïtat. A la lliga dels grans hi juguen molt pocs.
Si Porcioles simbolitzava el poder, l’stablishment, i la profunda foscor d’un franquisme que va arruïnar Barcelona, Pasqual Maragall simbolitza la lluita rebel d’aquella burgesia que volia separar-se’n dels seus cànons socials. En paraules més planes: Maragall ve d’una burgesia marginal que s’adonava de què els temps estaven canviant. Una burgesia europea i democràtica, catalana. Ens és gairebé impossible separar la figura de Pasqual Maragall i la del seu propi avi: el poeta Joan Maragall. Si l’avi volia obrir els ulls d’una burgesia cega davant dels problemes socials i polítics de l’època, Pasqual Maragall es va veure consumit dins de l’estructura franquista. De família poc adepta al règim però amb vincles personals amb Joan de Borbó, amb la caiguda del Franquisme serà un dels pares del PSC -a través de la Convergència Socialista de Catalunya. Pasqual Maragall serà part de l’ànima d’una classe mitjana-alta que lluitarà per la democratització del país.
Pasqual Maragall va ser alcalde entre 1982 i 1997, amb un suport que oscil·la entre 328.000 i els 413.000 vots. Ada Colau va aconseguir-ne 176.000 el passat mes de maig.
Amb un currículum força brillant, l’ara exalacalde i President va fer uns moviments que recorden als de Giulio Andreotti durant la Segona Guerra Mundial: va alternar la seva militància oficial al règim (formant part des de 1965 com a membre del Gabinet Tècnic de Programació ideat per Porcioles) amb la clandestinitat. De la mateixa manera que Jordi Pujol alternarà la seva activitat empresarial amb la lluita antifranquista, l’exalcalde utilitzarà l’entramat institucional de l’Ajuntament per teixir una base política estable. Aquesta estratègia, on s’alterna l’afiliació del règim amb l’oposició, recordem que va ser utilitzada tant pels sindicats com els partits d’esquerres i dretes clandestins.
Després d’un breu mandat de Narcís Serra a l’Ajuntament de Barcelona, Pasqual Maragall va ser alcalde entre 1982 i 1997, amb un suport que oscil·la entre 328.000 i els 413.000 vots. Ada Colau va aconseguir-ne 176.000 el passat mes de maig. No obstant, durant la seva etapa es va construir el que avui és la Barcelona moderna, eliminant el deute que havia contret l’Ajuntament durant la dictadura, desbloquejant la Ronda de Dalt, el Cinturó del Litoral, i els túnels de Vallvidrera. A més a més, i com bé tots sabem, es va aconseguir la celebració dels Jocs Olímpics (competint amb la París de Chirac) l’any 1992, cosa que va renovar la infraestructura municipal, netejar tot el front marítim (aleshores un autèntic abocador), i va permetre acabar amb el barraquisme que encara existia al barri del Carmel. Això és només la base del que ha estat Pasqual Maragall com a Alcalde de Barcelona, però tampoc hem de deixar de banda les grans transformacions fetes al Raval i a Nou Barris, les quals es van acabar de finiquitar durant l’etapa Clos.
El poder de Pasqual Maragall va ser gran, immensament gran, fins al nivell de catapultar-lo -després d’haver competit durant més d’una dècada- a la presidència de la Generalitat l’any 2003. Havent agafat una Barcelona bruta i en fallida, la va transformar en un model de ciutat que cap dels alcaldes successors s’ha atrevit a tocar. El seu gran èxit es fonamenta en construir la seva pròpia marca al marge del partit i els consegüents interessos, agafant tota l’administració franquista i professionalitzant-la (i democratitzant-la). No és d’estranyar que Maragall confiés en un altre home de la casa, en Jordi Borja, qui com ell també va formar part de l’entramat porciolista mentre paral·lelament feia oposició al règim de Franco. El cas d’Ada Colau és exactament el mateix que el d’ambdós protagonistes, i rau en fer un discurs antisistema acceptant les bases del sistema. El mateix Borja va deixar-ho ben clar en una entrevista a El Mundo, acabant d’evidenciar que Ada Colau no hauria arribat sense el suport del vell poder municipal ni la connivència dels mitjans de comunicació progressistes.
Ada Colau: la tercera generació
Si Pasqual Maragall és una clara mostra d’aquella classe mitja-alta que va lluitar contra el franquisme, Ada Colau és l’exemple de les preocupacions postmodernes de la seva generació. Nascuda el 3 de març de 1974, els seus orígens no són el d’una persona afectada pels bancs o les hipoteques, sinó els d’una família barcelonina força acomodada. Colau estudiarà a l’Acadèmia Febrer de Sant Gervasi, actualment desapareguda i reconvertida en un hotel, el Pol&Grace, que sembla tenir bones crítiques per part dels turistes que visiten la ciutat. Karma al marge, a partir d’aquí tots coneixem la seva biografia particular.
No es pot entendre l’ascens de Colau sense tindre en compte el ja esmentat Jordi Borja. L’exregidor és el nexe que uneix Ada Colau i Pasqual Maragall, i s’ha convertit en el mestre que la guia pels confins del consistori. Barcelona en Comú sempre ha tingut molt clar que la part nova de l’Ajuntament no es toca, un posicionament gens gratuït. Josep Maria de Porcioles va crear una infraestructura que -aleshores tacada per les corrupteles de les elits franquistes- podia funcionar molt bé malgrat la manca de planificació, cosa que Pasqual Maragall va veure aviat i la va transformar en una gran mole eficient i poderosa. Per molt que la majoria de mortals s’imaginin una Ada Colau sensiblera que vol reformar la Guàrdia Urbana mentre veu pelis d’Isabel Coixet, la realitat és que l’alcaldessa està ben assessorada per gent de la casa, tenint fins i tot a velles glòries en el seu equip. La cirereta del pastís l’acabem de trobar quan el projecte de Barcelona en Comú és disfressa com una cosa revolucionària sortida del laboratori politològic de l’Autònoma. És molt naïf pensar que un partit serà antisistema quan aquest està suportat per professors amb plaça fixa i antics membres del porciolisme i el maragallisme.
És molt naïf pensar que un partit serà antisistema quan aquest està suportat per professors amb plaça fixa i antics membres del porciolisme i el maragallisme.
Encara que un 25% de suport electoral sembli molt poc, Ada Colau ha vingut per quedar-se almenys dues legislatures. El seu paper polític, tant en el gairebé finiquitat procés com en l’èxit electoral de Pablo Iglesias, la col·loquen en un castell inexpugnable. A dia d’avui no té cap rival que li faci ombra: Janet Sanz i tota la branca d’ICV es troben marginats i sense marge de maniobra, Raimundo Viejo ha estat enviat a Madrid, i Jaume Asens ha estat deixat de banda en pro del bon enteniment amb el cos de la Guàrdia Urbana. Cas a part mereix l’oposició, on CDC encara no té líder, el PSC s’ha quedat sense i la resta és molt mediocre.
Molts voldran vendre la victòria d’Ada Colau com una nova forma de fer política. La realitat més crua ens mostra que l’actual batllessa és la tercera generació d’una institució tecnocràtica. No seré jo qui critiqui una administració que funcioni bé, però crec que ens hem de qüestionar si el seu relat anti-stablishment era real. Potser, i ho deixo anar com un pensament llençat cap al cel, a les elits del post-porciolisme els hi molestava que Xavier Trias no fos de la casa, convertint-lo de forma paradoxal en l’alcalde més antisistema que ha tingut Barcelona. Que l’entrada de Barcelona en Comú no hagi produït cap gran canvi i que l’alcaldessa hagi anorreat tots els seus rivals interns i externs ja ens explica molt de tot plegat. Com va dir un colega meu: Ada Colau és d’aquelles persones que coneix el significat polític que té El Paraigua, així que aquesta ha vingut per quedar-se.
