Refugiats: les gràfiques que expliquen el drama humà

Refugiats: les gràfiques que expliquen el drama humà. Fa pocs dies TV3 emetia My friend, una obra mestra que donava un punt de vista poc vist del campament d’Idomeni. El documental, més que recomanable, deixava de banda el típic sensacionalisme i feia apropaments en el paper dels voluntaris, el funcionament del camp de refugiats i … Read more Refugiats: les gràfiques que expliquen el drama humà

La gangbang otomana: el declivi de Turquia en política exterior.

L’Orient Mitjà és una festa sense control i Turquia és una gangbang. No és que vulgui semblar groller, però aquesta és la millor manera de descriure la política exterior turca dels darrers mesos. Aquest article -tal i com el lector haurà endevinat llegint les dues primeres línies del text- no és el clàssic anàlisi post-electoral, sinó que intenta anar una mica més enllà.

Des de la seva fundació com a república, l’any 1923, Turquia ha viscut un gran contrast entre la seva política interior i la seva política exterior. Internament el país ha sigut des de sempre un gran polvorí; des de la manera en què  van alliberar-se de les potències que ocupaven el nucli de l’antic Imperi Otomà fins al genocidi que van patir les minories (grega, armènia, i assíria), i la tempestuosa història que ha tingut més endavant, especialment amb els diferents cops d’Estat, la persecució a grups d’esquerra, i el conflicte amb els kurds. No obstant, a nivell exterior, l’experiència de la Primera Guerra Mundial els va portar a ser un país caracteritzat -deixant de banda les astracanades amb els grecs- per una gran habilitat fins a dia d’avui. De fet, aquesta política exterior tan típica del kemalisme topa de front amb la pròpia història del país i el lideratge recent de Recep Tayyip Erdoğan.

Fa dues setmanes vam ser testimonis del ressorgiment del debat sobre l’entrada de Turquia a la UE. Aquest cop, -enmig d’una crisi humanitària terrible i unes eleccions marcades per la violència en zones de majoria kurda- Angela Merkel proposava  l’entrada ràpida dels turcs al club europeu a canvi, això sí, de mitigar l’entrada de més refugiats. De cop i volta havíem tornat als 2000, amb la diferència de què hi ha gat amagat. Per entendre tot això millor cal repassar el rumb que han pres Turquia i els seus adversaris durant els darrers mesos.

Erdoğan tenia el seu pla nuclear

Quan el passat mes de juliol els 5+1 van arribar a  un acord per tractar la qüestió nuclear iraniana tothom es va centrar automàticament en les tradicionals queixes de Benjamin Netanyahu. No obstant, el gran problema de tot això no es trobava a Israel, sinó en totes les potències regionals sunnites: elles també volien jugar amb l’energia nuclear. Si bé els Emirats Àrabs Units, Qatar, i Bahrain queden com els eterns aspirants regionals dels petrodòlars, l’Aràbia Saudita i Turquia tenen a nivell geopolític i demogràfic la força suficient per intentar emprendre un programa nuclear. De fet, anaven resorgint intencions de vells projectes a la llum mentre s’arribava a l’acord final.

En el cas turc, s’ha intentat contrarestar el Programa Nuclear Iranià mitjançant la construcció de dues centrals nuclears; una de tecnologia russa i l’altra de japonesa. La primera de totes, que serà projectada per Rosatom, ha vingut acompanyada amb l’opció d’una tercera central nuclear i la firma d’un tercer gasoducte, el qual deixarà al binomi Gazprom-Rosatom amb el control del 74% del mercat energètic turc. Aquesta estratègia no ha estat gaire encertada a nivell geopolític, especialment si tenim en compte que Iran i Síria (enfrentats amb Turquia) són aliats de Rússia, mentre el govern d’Erdoğan ha donat suport actiu i passiu als rebels sirians. La posició del turcs  en contra de Bashar al Assad només ha servit per provocar que Rússia entri amb l’Iran dins del fangar sirià i iraquià. En definitiva, en menys d’un any Rússia i Turquia han passat de socis comercials a enemics.

La política exterior turca enforteix l’eix xiïta i topa contra l’operació militar que coordinen Rússia i l’Iran

Els errors dels turcs han estat importants, doncs s’ha augmentat la dependència vers Rússia mentre s’entrava en conflicte amb Moscou, els seus aliats, i els consegüents interessos geopolítics. Les amenaces que va llançar el President turc contra Putin posen en evidència la debilitat de la posició d’Ankara. El motiu de tot això és ben fàcil: s’ha iniciat una operació militar a Síria, on Rússia s’encarrega de l’aparell aeri (sense comptar l’avituallament militar i el suport diplomàtic) i l’Iran del terrestre. El fet que aquesta operació es dugui a terme -i s’estengui a l’Iraq- té dues conseqüències directes: enforteix l’eix xiïta (enfrontat a les potències sunnites) i alhora consolida a Rússia (davant l’evident retirada nord-americana) com a potència estabilitzadora a l’Orient Mitjà. En paraules molt més simples, Rússia no té cap interès en trencar amb dos dels seus aliats històrics a canvi de fer dues centrals nuclears i perdre poder regional.

Problemes a Egipte, Líbia, i la Franja de Gaza

Un altre gran cúmul d’errors el trobem a Egipte, Líbia i la Franja de Gaza. Després de donar suport als Germans Musulmans de Mursi i els seus aliats -Hamàs- a Gaza, Erdoğan va topar frontalment amb el nou govern egipci d’Abdelfatah Al-Sisi, especialment quan aquest darrer va perseguir la confraria i va tallar tota connexió d’aprovisionament que tenia Hamàs. Les conseqüències de tot això van ser bastant dures: va créixer el terrorisme al Sinaí mentre, paral·lelament, s’iniciava una proxy war a Líbia (entre Egipte i Turquia) que debilitava la frontera oest d’Egipte davant el terrorisme. A mesura que passaven els mesos, amb els Germans Musulmans fora de combat i amb el vesper del Sinaí en una situació de calma tensa, la política exterior turca va quedar de nou aïllada i pendent de la situació de Líbia.

En el país que va dirigir Gaddafi ens trobem novament en un fangar en el qual Turquia no ha sabut sortir-ne. La divisió entre la Cambra de Representants – de posicions laiques, liderada pel General Hafter, amb capital a Tobruk i amb el suport diplomàtic i tècnic d’Egipte- i el Nou Congrés General Nacional -amb capital a Trípoli, on destaquen el Partit de la Justícia i els Germans Musulmans, i sota suport diplomàtic de Turquia- ha portat una guerra freda entre egipcis i turcs. A tot això, encara hem d’afegir-li les tribus Touareg a l’oest, així com l’Estat Islàmic a la zona costanera de Sirte, i les milícies radicals que campen pel país. Malgrat el caos que regna, la proposta d’un govern d’unitat (postposada per ser firmada ad eternum) i el cas de corrupció que afecta a l’enviat de l’ONU, l’espanyol Bernardino León, ha deixat a Turquia en un carreró sense sortida, doncs l’estancament de la situació els ha deixat  sense poder guanyar cap tipus d’influència. Curiosament, els egipcis també s’han apropat a Rússia, limitant encara més la posició turca.

Turquia ha quedat aïllada degut a la seva política exterior i busca una sortida amb la UE

Així com Erdoğan ha estat molt hàbil a l’hora de boicotejar tota negociació per formar govern i dirigir el país cap a unes noves eleccions, l’otomanisme que ha aplicat en la seva política exterior no ha donat grans resultats. El fet d’aïllar-se de l’OTAN i entrar dins la Guerra Civil de Síria ha estat fútil: només ha servit per minvar qualsevol opció de convertir-se en una potència nuclear, i els ha portat a enemistar-se amb una Rússia que és la principal valedora de Síria, Iran i -segons Estats Units tingui el dia- d’Iraq.

Tenint en compte que l’aventura de Turquia dins l’antiga zona d’influència otomana només els ha portat derrotes i estancaments, és normal que aquesta vulgui sortir de l’aïllament (la permanència l’OTAN no els ha beneficiat davant dels russos) entrant en un club -la UE- que està en hores baixes i que necessita de nous pilars d’influència, especialment davant d’un Regne Unit cada cop més allunyat i una França més debilitada. Com s’explica aleshores aquest europeisme amb què s’ha contagiat el President turc? A tenor de la política exterior, els càlculs dirien que busca més influència a l’antiga Iugoslàvia i guarir-se les espatlles pel seu enfrontament amb els russos, cosa que entrant en l’esfera sèrbia no passarà.

Els darrers mesos ens ensenyen que Turquia és un gegant amb peus de fang, el qual ha quedat molt tocat després d’aventurar-se més enllà de les seves fronteres. Paral·lelament, barrejar la seva antiga zona d’influència amb l’OTAN només ha servit per demostrar les limitacions atlàntiques. D’aquesta manera, i per molt que alguns confonguin tenir el PIB d’Itàlia amb què els T-90 siguin pizzes margarita i el Dret a Veto al Consell de Seguretat una ampolla de limoncello, s’ha demostrat que a l’Orient Mitjà manen els grans. En un moment on els Estats Units estan de retirada i tothom desconfia de Turquia, es fa evident que la gangbang otomana d’Erdoğan no ha sortit gaire bé, evidenciant la força d’una potència (Rússia) a qui donaven per morta fa menys d’un any, i que ara es reuneix amb tots els actors d’Orient Mitjà com a principal eina estabilitzadora. La influència només pot funcionar si està acompanyada de pragmatisme, dret a veto i una indústria armamentística potent. Turquia només compleix parcialment el darrer punt, i la seva trajectòria només ha servit per exemplificar que una economia mitjanament forta no serveix per canviar el tauler d’escacs regional. De fet l’ha girat encara més a la seva contra, demostrant la profunda volatilitat de la política exterior.

La gangbang otomana: el declive de Turquía en política exterior.

Si Oriente Medio es una fiesta sin control, Turquía es una gangbang. No es que quiera parecer grosero, pero esta es la mejor manera de describir la política exterior turca de los últimos meses. Este artículo -como el lector habrá adivinado leyendo las primeras líneas del texto- no es el clásico análisis post-electoral, sino que … Read more La gangbang otomana: el declive de Turquía en política exterior.

Elecciones en Turquía: punto y aparte a las aspiraciones de Erdoğan.

Aquest mes he tingut el plaer d’escriure sobre les eleccions turques a la revista Beerderberg. Com que potser teniu problemes a l’hora d’obrir el link, us deixo l’article a continuació: Ensombrecidas por una crisis política en Grecia y una catástrofe humanitaria en Siria, Turquía celebró el pasado 7 de junio unas elecciones generales que truncaban … Read more Elecciones en Turquía: punto y aparte a las aspiraciones de Erdoğan.

El malabarisme turc.

Tot i que la majoria dels mitjans es centren en el nou canvi de rumb que ha engegat Obama amb Cuba, molt més a prop de casa estan esdevenint una una sèrie de canvis geopolítics que passen totalment desapercebuts a ulls de la majoria. Abans de tot, però, hem de tirar uns mesos enrere per … Read more El malabarisme turc.

Entendre l’Orient Mitjà amb un diagrama.

Ahir, entre la típica calma que porta l’agost, es va posar de moda fer un diagrama entre les relacions d’amor – odi dels principals tuitaires catalans. Després d’una estona de tafaneries, vaig decidir el·laborar-ne un sobre les relacions diplomàtiques dels diferents països d’Orient Mitjà i les diferents organitzacions terroristes. L’ objectiu era donar a entendre … Read more Entendre l’Orient Mitjà amb un diagrama.

Kurdistan: peça clau.

 
 
Mentre mig món posa el focus d’atenció sobre el conflicte viscut aquests dies entre Hamàs i Israel, es produeix lentament una reordenació dels poders regionals gràcies a la incapacitat dels països d’Orient Mitjà a l’hora de tractar la Guerra Civil de Síria i de no preveure els canvis que s’estaven gestant dins la minoria kurda. En efecte, i si els fets no acaben donant cap sorpresa important, en els propers mesos podem trobar-nos amb la creació d’un nou país a la zona: el Kurdistan iraquià. Amb més de quatre milions i mig d’habitants – del voltant d’uns quaranta – el Kurdistan iraquià es consagra com la zona més pròspera i segura gràcies al petroli i a la seva bona gestió econòmica, erigint-se com un nou pilar regional entre Turquia, Iran, Iraq, i Síria (just en els països on es concentra principalment la minoria kurda) com també amb l’Aràbia Saudita. A efectes pràctics, la ceguera d’aquests països ha fonamentat la consolidació del Kurdistan iraquià com a país a punt d’autodeterminar-se, i els ha complicat el tauler d’escacs que és l’Orient Mitjà.
 

Turquia és el primer exemple que ens ensenya la mala gestió que ha fet malgrat ser una potència regional: després de comportar-se molt laxament davant dels militants jihadistes que creuaven a Síria a través de la frontera turca, s’han trobat amb milers de militants del ISIS (l’Estat Islàmic del Iraq i del Llevant) amb unes ganes brutals d’expandir el seu absurd califat. Sumant-li aquesta irresponsabilitat a l’hora de tractar als jihadistes, no s’han mostrat gaire partidaris de tractar amb les milícies kurdes del PKK, fent que ara mateix sigui necessari per a Turquia la creació d’un Estat on fins fa relativament poc feia incursions per matar a terroristes kurds. El dilema de la República d’Atatürk és doble i, curiosament, té el mateix resultat: ha de triar entre una major democràcia interna (reconèixer els drets de les minories kurdes dins de Turquia) o bé jugar-se la carta donant peu a una major inestabilitat dins del país i no reconèixer la realitat kurda que hi ha dins i fora de les seves fronteres. Qualsevol de les dues opcions acaben portant a Turquia dins d’un menor rol com a potència regional, però també són conscients que el reconeixement del Kurdistan iraquià suposaria un bon matalàs de seguretat contra els terroristes del ISIS. Sigui com sigui, aquí Turquia perd poder davant l’Aràbia Saudita.

De caire xiïta, i també una de les potències regionals de la zona, la teocràtica República Islàmica d’Iran juga un paper importantíssim dins del canvi que s’està produint al Orient Mitjà. Així, forma part activa en les lluites sectàries per liderar el poder regional, tot sostenint a la Síria d’Assad, l’Iraq d’Al Maliki, i la banda terrorista Hezbol·là al Líban. Si aquesta lluita pel poder que enfronta a Turquia, Iran, i l’Aràbia Saudita ens sembla insuficient, la situació es complica quan el 10% de la població iraniana és kurda. Evidentment, la situació d’Iran (molt més tancada i molt menys democràtica) no és comparable a la de Turquia, però a llarg termini l’acaba forçant a obrir-se més al món i a democratitzar-se mínimament si no vol perdre el control sobre Síria, Iraq, o part del Líban. Pot semblar absurd que la millor manera de fer menys temible a un país sigui amb la creació d’un nou país demogràficament molt més petit, però a la pràctica saben que la frontera del Kurdistan iraquià és un baluard per lluitar contra l’ISIS i contra una major desmembració de Síria i l’Iraq. El reconeixement de la realitat kurda d’Iraq porta de manera obligatòria al reconeixement de la realitat kurda dins d’Iran, o sigui a reconèixer a grups opositors que s’allunyin de les postures dels Ayatollah’s. Estem davant d’una bona notícia a llarg termini.

Pel que fa a Iraq i Síria, les seves realitats són a desgràcia seva molt similars; dins de la mateixa Síria podem constatar que contra els grups jihadistes i contra el règim de Bashar al Assad es situa la minoria kurda. Davant d’aquest panorama, es fa palès que la realitat kurda de Síria dependrà en bona mesura del transcurs de la guerra civil del país i de l’amenaça jihadista que pot desmembrar Iraq. Si això passa, ens trobarem a llarg termini amb el Kurdistan sirià intentant-se unir amb el Kurdistan iraquià, just mentre Iran intenta no perdre el seu pati particular format per Iraq, Síria, i Líban. Vist així, i malgrat que s’intenti evitar la secessió vers l’Iraq, la consolidació del Kurdistan iraquià també pot ser bona des del punt de vista iranià, doncs es podrien treure de sobre una preocupació.

Davant d’una Turquia i una Iran dèbils, l’Aràbia Saudita és qui millor es posiciona com a potència regional a la zona. Allunyada geogràficament (en el conflicte la podríem dibuixar com una illa), sap que la consolidació del Kurdistan iraquià (o Kurdistan del Sud) pot ajudar o complicar la vida a iranians i turcs. Tot i això, s’ha de dir que l’ Aràbia Saudita tampoc voldrà donar cap marge de maniobra al ISIS, cosa que s’ha evidenciat les últimes setmanes i que posiciona al Kurdistan iraquià a ser reconeguda per l’Aràbia Saudita.
 

L’escenari que es contempla a mitjà i a llarg termini sobre aquests països és força apassionant; el reconeixement del Kurdistan iraquià deixa internament reforçada i externament dèbil a Turquia, a Iran la referma externament però la debilita internament, i l’Aràbia Saudita es reforça externament una mica més malgrat les preocupacions que pugui tindre sobre l’ISIS. La gràcia de tot això és que, amb l’ISIS pel mig, el fet de no reconèixer l’ autodeterminació del Kurdistan iraquià pot provocar que aquestes potències regionals juguin a la ruleta russa.

Qui guanya i qui perd després dels acords del grup 5+1 sobre el programa nuclear iranià?

L’Iran és d’aquells països que, tot i ser una potència, acostuma a estar mal vist per la pròpia societat occidental. Certament no és per menys, la Revolució iraniana contra el Sha de Persia i la posterior presa de l’Ambaixada dels Estats Units de 1979 va portar aquest país a l’ostracisme. Malgrat l’estigma, la societat iraniana … Read more Qui guanya i qui perd després dels acords del grup 5+1 sobre el programa nuclear iranià?