El percentatge que falta.

Les eleccions del passat 27 de setembre van suposar l’enterrament d’uns mites i la creació d’uns altres. El posicionament de CSQEP vers la independència es va convertir en la nova excusa de Madrid per paralitzar-ho tot, un nou plantejament que s’entén després d’haver bombardejat amb el mantra de l’abstenció diferencial. No obstant això, és cert que els resultats van deixar dues tasques pendents: la refundació de CDC en un partit (capaç d’obtenir una part del vot provinent d’UDC) de centre-dreta modern i l’absorció d’una part dels votants tradicionals d’ICV cap l’independentisme.

Tot i que en un futur m’agradaria centrar-me en la bossa concentrada a la dreta, en aquest article tractaré d’explicar -via comparacions amb els partits que fa frontera- el possible votant independentista que es troba a CSQEP. Per fer-ho, utilitzaré les dades de la tercera onada del Baròmetre d’Opinió Política del CEO. Aquesta vegada el lector no s’haurà de preocupar per l’enorme quantitat de gràfiques: des de la Revista Endavant hem afegit un plugin d’Infogram que simplificarà molt la visualització de les dades. Tocarà jugar amb el ratolí.

l’infografia que he elaborat per aquest article es divideix en tres parts: actituds vers la política, patrons de consum i probabilitats de pacte. Amb aquesta estructura busco demostrar que l’independentisme pot fer forat entre els electors de CSQEP, però per això cal un posicionament polític cohesionat que sigui capaç d’apropiar-se d’aquest votant i limitar el marge de moviment dels adversaris polítics.

Des de 2012 ICV ha acompanyat parcialment les forces independentistes al llarg del procés. No obstant, el seu “no posicionament” ha servit per embarrancar la consulta del 9N i deixar en un enigma la postura que havia d’ocupar el seu partit durant el 27S. A efectes pràctics, però, tots sabem que els ecosocialistes es troben segrestats per la branca més unionista del partit (un exemple clar és Coscubiela, qui des de l’ombra dirigeix la formació al Parlament). Per tant, des d’un punt de vista purament maquiavèl·lic, cal guanyar la bossa de votants d’ICV i finalment deixar aquest partit en fora de joc. Com que potser hi ha qui dubta de l’existència d’aquest tipus de votant i la consegüent estratègia, el millor que puc fer és evidenciar-ho amb dades.

Un dels punts més clars s’observa quan fem un cop d’ull a les actituds del votant vers la política; sociològicament el votant de CSQEP s’assembla molts més al de JxSí i la CUP que al de Ciutadans i el PSC. Les dades ens mostren un contrast entre els tres primers partits i les formacions liderades per Arrimadas i Iceta: els votants d’aquests darrers tenen menor interès en la política.

En el cas dels que es consideren informats en política es repeteix el mateix patró: el votant de CSQEP està sociològicament més a prop de les formacions independentistes que de Ciutadans o el PSC.

Allunyant-nos de les actituds sociològiques, cal destacar que els hàbits de consum dels diferents partits ens mostren que l’independentisme encara pot fer forat. En aquest cas cal tindre en compte Internet, la ràdio, la televisió i els diaris. Tots ells ens mostren que el votant de CSQEP és molt més plural del que sembla.

Vers el consum sobre temes polítics a Internet cal destacar el següent esquema a quatre bandes: el de les xarxes socials, el dels diaris electrònics en general, el dels que no tenen cap pàgina habitual, i finalment el de qui s’informa mitjançant altres vies. En el cas de JxSí trobem que els diaris electrònics juguen un paper menor en benefici de diaris -digitals- tradicionals, com La Vanguardia i El Periódico. Si ho comparem amb la CUP, es pot observar com el pes dels digitals és més gran. Aquí s’evidencia novament un contrast amb l’edat, com anteriorment vaig assenyalar en un article a la revista. En el cas de CSQEP s’observa que aquesta estructura de quatre blocs es manté, però contrasta especialment amb la del PSC i Ciutadans, que amb un electorat més envellit s’informen menys a través de les xarxes socials.

Les dades del CEO ens mostren que hi ha patrons comuns en el cas dels dials que escolten els votants per informar-se: les emissores dels grups de Catalunya Ràdio i RAC1 són majoritàries entre l’electorat de JxSí i la CUP. En el cas de CSQEP trobem que el seu votant és la versió més plural i oberta del PSC: escolten majoritàriament la SER, però més d’un 25% ho fan per emissores que giren al voltant de Catalunya Ràdio i RAC1.

Novament trobem un esquema curiós quan ens centrem en la pregunta del CEO que fa referència a les televisions amb què els diferents votants s’informen dels temes polítics: a JxSí i la CUP ho fan de manera majoritària per les televisions que formen part de la CCMA. En el cas de CSQEP veiem com aquests prefereixen La Sexta, però amb més d’un 20% que ho fa mitjançant els canals de la Corpo. El de CSEQP és un votant que veu molt menys Tele 5 i Antena 3 (a diferència del perfil típic de Ciutadans i PSC) i comparteix patrons de consum amb els votants de JxSí i la CUP.

El consum de diaris ens mostra que els votants de JxSí i la CUP llegeixen publicacions amb una tendència clarament catalanista. Obvietats al marge,amb CSQEP observem tres bloc definits: qui llegeix El País, qui llegeix El Periódico i qui llegeix La Vanguardia. Els tres diaris amb tendències ideològiques molt diferents, però clares.

Aquest forat sociològic dintre de CSQEP també es dóna quan ens hi fixem en el percentatge de gent que creu probable que el govern espanyol acabi oferint un pacte: es visualitza el perfil federalista del PSC (on destaca de manera bastant probable el pacte), el contestatari i d’exclusió de Ciutadans (és contrari al pacte i és conscient que no hi haurà cap pacte), l’independentista de JxSí i la CUP (on no volen pacte però arriben a percebre que podria passar alguna cosa), i finalment el de CSQEP (que barreja una tercera via optimista amb un independentisme que no veu pactes a la vista) que obre un meló de vots.

Les dades ens demostren que sociològicament hi ha una part dels votants d’ICV/CSQEP (que oscil·la entre el 20% i el 30%) que comparteixen hàbits i actituds amb els independentistes. El moviment més clar que pot fer-se per aconseguir aquests vots que falten és un canvi d’estratègia. Per aquest motiu urgeix que les formacions independentistes es cohesionin de nou i tinguin un posicionament nítid davant de tot. Des d’un punt de vista tècnic, si fos JxSí o la CUP em centraria en evidenciar les contradiccions de CSQEP i guanyar-me el seu electorat.

Un dels errors de l’independentisme és voler creure que les coses es guanyen amb il·lusió i somriures. Seduir votants està molt bé, però en l’arena política implica que has d’aixafar un partit que rivalitza amb tu. L’independentisme no guanyarà fins que no s’adoni d’això. S’ha d’actuar com un Estat si realment es vol ser un Estat; necessitem una sèrie de vots molt importants, però per aconseguir-los cal el cinisme i la sang freda que han aplicat amb nosaltres. Les dades ens demostren que aquest votant existeix, així que JxSí i la CUP han de tenir clars els seus interessos i actuar en base aquests. L’única manera d’aconseguir el percentatge que falta és captant els votants que tenen aquestes formacions, per tant implica que els partits independentistes hauran de partir ICV.

 

Porcioles, Maragall i Colau: tres membres de la mateixa família.

El passat 24 de maig la ciutat de Barcelona va patir un shock important. Per primera vegada, i sembla que no serà l’última, una coalició de partits de l’esquerra universitària guanyava les eleccions al consistori de la capital. Barcelona en Comú va donar la campanada després d’una campanya que va durar més de mig any, amb una setmana prèvia que va ser clau per avançar un Xavier Trias que, tot i ser un bon gestor, no va poder imposar el seu frame. Li van faltar 10 dies més.

Les eleccions del 24 de maig també mostren coses surrealistes: per primera vegada un institut de recerca universitari i una ONG  (que serveixen com a porta giratòria per reciclar vells polítics de l’àmbit d’ICV) es van presentar a les eleccions i les van guanyar, un fet escandalós al qual li hem de sumar un ajuntament que kafkianament va finançar amb diners públics la seva pròpia caiguda. Molts dels que hem trepitjat l’Autònoma hem coincidit amb alguns dels gurus de l’autoanomenada nova política, alguns fins i tot recordem una classe on un d’aquests protagonistes es va passar una bona estona lloant el famós model Bustos de Sabadell. A mitja classe, però, els mòbils van començar a sonar mentre el murmuri de la gent augmentava: Manuel Bustos havia estat detingut per corrupció. El professor, per cert, acabaria abandonant l’star-system socialista (on se l’havia vist al costat de Carme Chacón) i s’aproparia a l’entorn d’Ada Colau.

Les diferents circumstàncies de la política d’Espanya i Catalunya han portat a què l’actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ocupi un paper preponderant. De fet, per la seva posició política i pels seus vincles fa que se la compari amb dos dels alcaldes més importants de la nostra ciutat: Josep Maria de Porcioles i Pasqual Maragall. Hi ha paral·lelismes que no es poden amagar, especialment si tenim en compte que l’esquerra del nostre país és més catòlica que el catolicisme. Fa pocs mesos, en una d’aquelles típiques nits d’estiu, vaig estar parlant fins tard amb un ex-membre d’Unió de Joves. Ell, catalanista moderat i independentista, m’explicava que dins de l’organització hi ha havia un doble posicionament vers la figura de Josep Maria de Porcioles; per uns, els més conservadors i uppers de tots, significava un catalanisme d’ordre, ben entès i regionalista, mentre que pels altres significava una etapa fosca contra el modernisme català. Les casualitats del destí han fet que els primers, coneguts com el clan de les Burberry, formin part de l’ostracisme polític. Resulta molt divertit veure com uns lloen l’alcalde perquè, segons ells, “va posar autobusos als pobres” mentre, els altres, consideren a Ada Colau l’heroïna que “posa cases als pobres” (sic). La realitat és que posar autobusos no va amagar una gestió contradictòria que cercava una imatge a l’exterior, de la mateixa manera que el colauisme no pot amagar que l’actual govern segueix aplicant amb els desnonats les mateixes polítiques que els anteriors executius posaven en pràctica, o sigui que copien a  socialistes i convergents malgrat anar d’outsiders. Resulta curiós observar com les bases del porciolisme i el colauisme tenen coses en comú: ambdós estan formats per quadres benestants, els quals tenen una relació totalment paternalista vers una pobresa que mai han patit. Tot sigui per crear una imatge aliena a la realitat, on donem peu a una falsa lluita de classes mentre marxem d’esquí a Baqueira Beret.

No és d’estranyar que els membres d’un partit tancat, petit, i elitista -d’on el meu amic va escapar- sentin certa atracció vers la figura d’algú que ha format part de l’entramat institucional d’una dictadura, doncs sovint s’ignora que la dreta, especialment aquella que podríem catalogar com l’ordre, és ideològicament molt més camaleònica (i menys moralista) que l’esquerra. Això també és aplicable vers les seves vessants democràtiques. Aquest és un dels elements que l’esquerra de vessant més dogmàtica no entendrà, doncs preferirà amagar-se en el purisme (i sovint el ridícul) abans d’acceptar les contradiccions de la realitat.

Com també li va passar a Cambó, les seves conviccions polítiques conservadores van suposar-li un dilema quan va començar la Guerra Civil Espanyola l’any 1936: seguir en el bàndol republicà (sent ric i empresari, davant del desordre que imperava per part de la CNT) o passar-se al bàndol nacional.

Aquesta admiració vers Josep Maria de Porcioles també es pot entendre fent un cop d’ull a la biografia de l’ex-alcalde de Barcelona. Nascut l’any 1904 a Amer, a la comarca de la Selva, Porcioles significa aquella alta burgesia catalana i alhora profundament conservadora. Així, abans de transmutar cap al franquisme, Porcioles va militar a la Lliga, arribant-ne a ser el seu secretari a Balaguer. Com també li va passar a Cambó, les seves conviccions polítiques conservadores van suposar-li un dilema quan va començar la Guerra Civil Espanyola l’any 1936: seguir en el bàndol republicà (sent ric i empresari, davant del desordre que imperava per part de la CNT) o passar-se al bàndol nacional. Com molts altres, l’any 1937 va traslladar-se a Valladolid, iniciant una meritòria carrera dintre de l’entramat dictatorial. En conseqüència, en el seu currículum observem que va ser Delegat de l’Auxili Social (1937-1940), President de la Diputació de Lleida (1940-1943), Director General de Registres i Notariat (1943), i finalment notari a la ciutat de Barcelona (1943). Just a partir d’aquí, amb el seu desembarcament a Barcelona, és quan la figura de Porcioles començarà a brillar. Moguts per l’èxit del Congrés Eucarístic de 1952, el govern de Franco el nombrarà alcalde l’any 1957, càrrec que ocuparà fins el 1973. D’aquesta manera la ciutat de Barcelona s’estrenava sota el mantell del desarrollismo franquista i donava peu a una de les etapes amb més creixement i descontrol de la ciutat.

Alcalde durant 16 anys -tot un rècord encara no superat-, Josep Maria de Porcioles deixarà una profunda petjada sobre la ciutat de Barcelona. Per una banda va obrir la porta a una certa tolerància (mínima tolerància) cap a la catalanitat, aprovant el Codi Civil Català i cedint part del Castell de Montjuïc l’any 1960. Per l’altra, gran part dels seus èxits com a alcalde es deuen a les xarxes clientelars, la corrupció, i el descontrol a l’hora de gestionar una ciutat que es trobaria arruïnada durant l’arribada de la democràcia. La tímida apertura de Porcioles no deixa d’amagar que  la seva gestió va ser un autèntic desastre, donant peu a una urbanització descontrolada on els empresaris de l’època es guiaven per la picaresca, l’aluminosi, i la corrupció. Va ser l’època on zones de barraques com el Somorrostro o el Camp de la Bota es van desatapeïr en benefici de nous barris com la Verneda, la Pau, Congrés, o la Mina. Aquest darrer, degut a la seva situació entre Barcelona i Sant Adrià del Besòs, segueix donant maldecaps a l’hora de gestionar el greu problema que pateixen de tràfic i consum de drogues.

Amb l’entrada de la democràcia Porcioles rebria la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona i, una dècada més tard, l’any 1993, moriria amb 89 anys sota sonores lloances.

Josep Maria de Porcioles marxarà de l’alcaldia -l’any 1973- en benefici d’un brevíssim Enric Masó, deixant en herència una ciutat en fallida, amb carrers sense asfaltar, amb barris que durant els 90 s’hauran d’apuntalar degut a l’aluminosi, amb part del modernisme destruït, sense infraestructures, i amb la Ronda de Dalt i el Cinturó del Litoral totalment paralitzats degut a la pèssima situació econòmica municipal. Una gestió curiosa de ser lloada, però no menys impactant del que va vindre després. Amb l’entrada de la democràcia Porcioles rebria la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona i, una dècada més tard, l’any 1993, moriria amb 89 anys sota sonores lloances. Resulta molt curiós veure les opinions de grans polítics d’aquella època. A tall d’exemple, el President Jordi Pujol (que havia patit el franquisme en carn pròpia) assenyalaria la “vocació de servei” de l’ex-alcalde, mentre que Pasqual Maragall -antic membre del gabinet tècnic de Porcioles- reconeixeria “la passió” que sentia per Barcelona. No és d’estranyar que Manuel Vázquez Montalbán, davant de titulars com  “El funeral de Porcioles deviene un homenaje a su posibilismo durante el franquismo”, s’indignés i critiqués la manera en què la dictadura s’estava banalitzant i minimitzant.

Cinc anys després de la seva mort, l’any 1998, la petjada de Porcioles també es notava sobre la mateixa Balaguer on va ser secretari de la Lliga. Industrias del Papel y de la Celulosa, S. A, més coneguda com Inpacsa o “la paperera de Balaguer”, seguia contaminant les aigües de la zona. L’empresa -de Porcioles i la seva família- va tancar degut a l’escàndol que va suposar el cas Kio, amb el consegüent impacte laboral i mediambiental a la zona. Al cap i a la fi, el desarrollismo i les formes amb què es van enriquir els tecnòcrates de l’Opus no va desaparèixer amb la mort de Franco.

No és d’estranyar que els membres d’un partit tancat, petit, i elitista -d’on el meu amic va escapar- sentin certa atracció vers la figura d’algú que ha format part de l’entramat institucional d’una dictadura, doncs sovint s’ignora que la dreta, especialment aquella que podríem catalogar com l’ordre, és ideològicament molt més camaleònica (i menys moralista) que l’esquerra. Això també és aplicable vers les seves vessants democràtiques. Aquest és un dels elements que l’esquerra de vessant més dogmàtica no entendrà, doncs preferirà amagar-se en el purisme (i sovint el ridícul) abans d’acceptar les contradiccions de la realitat.

Pasqual Maragall: el pas del porciolisme a la democràcia

Pasqual Maragall demostra tenir les dots d’un capricornià típic; nascut el 13 de gener de 1941, un dia -i 22 anys– abans que el mític Giulio Andreotti, l’exalcalde tenia una carcassa capaç de sobreviure als impactes més durs, i es va fer a si mateix una imatge molt potent i carismàtica. Recordo amb 8 anys, cap a les eleccions de 1999, com en un programa de TV3 (si la memòria no em falla era La Cosa Nostra, espero que el lector em perdoni aquest lapsus) va ser capaç de crear una espontaneïtat mítica al fer-se públic que anava amb la seva neboda passejant-se amb un Seat Marbella per Barcelona. No és d’estranyar que amb aquestes dots fos l’únic candidat socialista que hagi jugat de tu a tu amb Jordi Pujol, un altre polític carregat d’espontaneïtat. A la lliga dels grans hi juguen molt pocs.

Si Porcioles simbolitzava el poder, l’stablishment, i la profunda foscor d’un franquisme que va arruïnar Barcelona, Pasqual Maragall simbolitza la lluita rebel d’aquella burgesia que volia separar-se’n dels seus cànons socials. En paraules més planes: Maragall ve d’una burgesia marginal que s’adonava de què els temps estaven canviant. Una burgesia europea i democràtica, catalana. Ens és gairebé impossible separar la figura de Pasqual Maragall i la del seu propi avi: el poeta Joan Maragall. Si l’avi volia obrir els ulls d’una burgesia cega davant dels problemes socials i polítics de l’època, Pasqual Maragall es va veure consumit dins de l’estructura franquista. De família poc adepta al règim però amb vincles personals amb Joan de Borbó, amb la caiguda del Franquisme serà un dels pares del PSC -a través de la Convergència Socialista de Catalunya. Pasqual Maragall serà part de l’ànima d’una classe mitjana-alta que lluitarà per la democratització del país.

Pasqual Maragall va ser alcalde entre 1982 i 1997, amb un suport que oscil·la entre 328.000 i els 413.000 vots. Ada Colau va aconseguir-ne 176.000 el passat mes de maig.

Amb un currículum força brillant, l’ara exalacalde i President va fer uns moviments que recorden als de Giulio Andreotti durant la Segona Guerra Mundial: va alternar la seva militància oficial al règim (formant part des de 1965 com a membre del Gabinet Tècnic de Programació ideat per Porcioles) amb la clandestinitat. De la mateixa manera que Jordi Pujol alternarà la seva activitat empresarial amb la lluita antifranquista, l’exalcalde utilitzarà l’entramat institucional de l’Ajuntament per teixir una base política estable. Aquesta estratègia, on s’alterna l’afiliació del règim amb l’oposició, recordem que va ser utilitzada tant pels sindicats com els partits d’esquerres i dretes clandestins.

Després d’un breu mandat de Narcís Serra a l’Ajuntament de Barcelona, Pasqual Maragall va ser alcalde entre 1982 i 1997, amb un suport que oscil·la entre 328.000 i els 413.000 vots. Ada Colau va aconseguir-ne 176.000 el passat mes de maig. No obstant, durant la seva etapa es va construir el que avui és la Barcelona moderna, eliminant el deute que havia contret l’Ajuntament durant la dictadura, desbloquejant la Ronda de Dalt, el Cinturó del Litoral, i els túnels de Vallvidrera. A més a més, i com bé tots sabem, es va aconseguir la celebració dels Jocs Olímpics (competint amb la París de Chirac) l’any 1992, cosa que va renovar la infraestructura municipal, netejar tot el front marítim (aleshores un autèntic abocador), i va permetre acabar amb el barraquisme que encara existia al barri del Carmel. Això és només la base del que ha estat Pasqual Maragall com a Alcalde de Barcelona, però tampoc hem de deixar de banda les grans transformacions fetes al Raval i a Nou Barris, les quals es van acabar de finiquitar durant l’etapa Clos.

El poder de Pasqual Maragall va ser gran, immensament gran, fins al nivell de catapultar-lo -després d’haver competit durant més d’una dècada- a la presidència de la Generalitat l’any 2003. Havent agafat una Barcelona bruta i en fallida, la va transformar en un model de ciutat que cap dels alcaldes successors s’ha atrevit a tocar. El seu gran èxit es fonamenta en construir la seva pròpia marca al marge del partit i els consegüents interessos, agafant tota l’administració franquista i professionalitzant-la (i democratitzant-la). No és d’estranyar que Maragall confiés en un altre home de la casa, en Jordi Borja, qui com ell també va formar part de l’entramat porciolista mentre paral·lelament feia oposició al règim de Franco. El cas d’Ada Colau és exactament el mateix que el d’ambdós protagonistes, i rau en fer un discurs antisistema acceptant les bases del sistema. El mateix Borja va deixar-ho ben clar en una entrevista a El Mundo, acabant d’evidenciar que Ada Colau no hauria arribat sense el suport del vell poder municipal ni la connivència dels mitjans de comunicació progressistes.

Ada Colau: la tercera generació

Si Pasqual Maragall és una clara mostra d’aquella classe mitja-alta que va lluitar contra el franquisme, Ada Colau és l’exemple de les preocupacions postmodernes de la seva generació. Nascuda el 3 de març de 1974, els seus orígens no són el d’una persona afectada pels bancs o les hipoteques, sinó els d’una família barcelonina força acomodada. Colau estudiarà a l’Acadèmia Febrer de Sant Gervasi, actualment desapareguda i reconvertida en  un hotel, el Pol&Grace, que sembla tenir bones crítiques per part dels turistes que visiten la ciutat. Karma al marge, a partir d’aquí tots coneixem la seva biografia particular.

No es pot entendre l’ascens de Colau sense tindre en compte el ja esmentat Jordi Borja. L’exregidor és el nexe que uneix Ada Colau i Pasqual Maragall, i s’ha convertit en el mestre que la guia pels confins del consistori. Barcelona en Comú sempre ha tingut molt clar que la part nova de l’Ajuntament no es toca, un posicionament gens gratuït. Josep Maria de Porcioles va crear una infraestructura que -aleshores tacada per les corrupteles de les elits franquistes- podia funcionar molt bé malgrat la manca de planificació, cosa que Pasqual Maragall va veure aviat i la va transformar en una gran mole eficient i poderosa. Per molt que la majoria de mortals s’imaginin una Ada Colau sensiblera que vol reformar la Guàrdia Urbana mentre veu pelis d’Isabel Coixet, la realitat és que l’alcaldessa està ben assessorada per gent de la casa, tenint fins i tot a velles glòries en el seu equip. La cirereta del pastís l’acabem de trobar quan el projecte de Barcelona en Comú és disfressa com una cosa revolucionària sortida del laboratori politològic de l’Autònoma. És molt naïf pensar que un partit serà antisistema quan aquest està suportat per professors amb plaça fixa i antics membres del porciolisme i el maragallisme.

És molt naïf pensar que un partit serà antisistema quan aquest està suportat per professors amb plaça fixa i antics membres del porciolisme i el maragallisme.

Encara que un 25% de suport electoral sembli molt poc, Ada Colau ha vingut per quedar-se almenys dues legislatures. El seu paper polític, tant en el gairebé finiquitat procés com en l’èxit electoral de Pablo Iglesias, la col·loquen en un castell inexpugnable. A dia d’avui no té cap rival que li faci ombra: Janet Sanz i tota la branca d’ICV es troben marginats i sense marge de maniobra, Raimundo Viejo ha estat enviat a Madrid, i Jaume Asens ha estat deixat de banda en pro del bon enteniment amb el cos de la Guàrdia Urbana. Cas a part mereix l’oposició, on CDC encara no té líder, el PSC s’ha quedat sense i la resta és molt mediocre.

Molts voldran vendre la victòria d’Ada Colau com una nova forma de fer política. La realitat més crua ens mostra que l’actual batllessa és la tercera generació d’una institució tecnocràtica. No seré jo qui critiqui una administració que funcioni bé, però crec que ens hem de qüestionar si el seu relat anti-stablishment era real. Potser, i ho deixo anar com un pensament llençat cap al cel, a les elits del post-porciolisme els hi molestava que Xavier Trias no fos de la casa, convertint-lo de forma paradoxal en l’alcalde més antisistema que ha tingut Barcelona. Que l’entrada de Barcelona en Comú no hagi produït cap gran canvi i que l’alcaldessa hagi anorreat tots els seus rivals  interns i externs ja ens explica molt de tot plegat. Com va dir un colega meu: Ada Colau és d’aquelles persones que coneix el significat polític que té El Paraigua, així que aquesta ha vingut per quedar-se.

La gangbang otomana: el declivi de Turquia en política exterior.

L’Orient Mitjà és una festa sense control i Turquia és una gangbang. No és que vulgui semblar groller, però aquesta és la millor manera de descriure la política exterior turca dels darrers mesos. Aquest article -tal i com el lector haurà endevinat llegint les dues primeres línies del text- no és el clàssic anàlisi post-electoral, sinó que intenta anar una mica més enllà.

Des de la seva fundació com a república, l’any 1923, Turquia ha viscut un gran contrast entre la seva política interior i la seva política exterior. Internament el país ha sigut des de sempre un gran polvorí; des de la manera en què  van alliberar-se de les potències que ocupaven el nucli de l’antic Imperi Otomà fins al genocidi que van patir les minories (grega, armènia, i assíria), i la tempestuosa història que ha tingut més endavant, especialment amb els diferents cops d’Estat, la persecució a grups d’esquerra, i el conflicte amb els kurds. No obstant, a nivell exterior, l’experiència de la Primera Guerra Mundial els va portar a ser un país caracteritzat -deixant de banda les astracanades amb els grecs- per una gran habilitat fins a dia d’avui. De fet, aquesta política exterior tan típica del kemalisme topa de front amb la pròpia història del país i el lideratge recent de Recep Tayyip Erdoğan.

Fa dues setmanes vam ser testimonis del ressorgiment del debat sobre l’entrada de Turquia a la UE. Aquest cop, -enmig d’una crisi humanitària terrible i unes eleccions marcades per la violència en zones de majoria kurda- Angela Merkel proposava  l’entrada ràpida dels turcs al club europeu a canvi, això sí, de mitigar l’entrada de més refugiats. De cop i volta havíem tornat als 2000, amb la diferència de què hi ha gat amagat. Per entendre tot això millor cal repassar el rumb que han pres Turquia i els seus adversaris durant els darrers mesos.

Erdoğan tenia el seu pla nuclear

Quan el passat mes de juliol els 5+1 van arribar a  un acord per tractar la qüestió nuclear iraniana tothom es va centrar automàticament en les tradicionals queixes de Benjamin Netanyahu. No obstant, el gran problema de tot això no es trobava a Israel, sinó en totes les potències regionals sunnites: elles també volien jugar amb l’energia nuclear. Si bé els Emirats Àrabs Units, Qatar, i Bahrain queden com els eterns aspirants regionals dels petrodòlars, l’Aràbia Saudita i Turquia tenen a nivell geopolític i demogràfic la força suficient per intentar emprendre un programa nuclear. De fet, anaven resorgint intencions de vells projectes a la llum mentre s’arribava a l’acord final.

En el cas turc, s’ha intentat contrarestar el Programa Nuclear Iranià mitjançant la construcció de dues centrals nuclears; una de tecnologia russa i l’altra de japonesa. La primera de totes, que serà projectada per Rosatom, ha vingut acompanyada amb l’opció d’una tercera central nuclear i la firma d’un tercer gasoducte, el qual deixarà al binomi Gazprom-Rosatom amb el control del 74% del mercat energètic turc. Aquesta estratègia no ha estat gaire encertada a nivell geopolític, especialment si tenim en compte que Iran i Síria (enfrentats amb Turquia) són aliats de Rússia, mentre el govern d’Erdoğan ha donat suport actiu i passiu als rebels sirians. La posició del turcs  en contra de Bashar al Assad només ha servit per provocar que Rússia entri amb l’Iran dins del fangar sirià i iraquià. En definitiva, en menys d’un any Rússia i Turquia han passat de socis comercials a enemics.

La política exterior turca enforteix l’eix xiïta i topa contra l’operació militar que coordinen Rússia i l’Iran

Els errors dels turcs han estat importants, doncs s’ha augmentat la dependència vers Rússia mentre s’entrava en conflicte amb Moscou, els seus aliats, i els consegüents interessos geopolítics. Les amenaces que va llançar el President turc contra Putin posen en evidència la debilitat de la posició d’Ankara. El motiu de tot això és ben fàcil: s’ha iniciat una operació militar a Síria, on Rússia s’encarrega de l’aparell aeri (sense comptar l’avituallament militar i el suport diplomàtic) i l’Iran del terrestre. El fet que aquesta operació es dugui a terme -i s’estengui a l’Iraq- té dues conseqüències directes: enforteix l’eix xiïta (enfrontat a les potències sunnites) i alhora consolida a Rússia (davant l’evident retirada nord-americana) com a potència estabilitzadora a l’Orient Mitjà. En paraules molt més simples, Rússia no té cap interès en trencar amb dos dels seus aliats històrics a canvi de fer dues centrals nuclears i perdre poder regional.

Problemes a Egipte, Líbia, i la Franja de Gaza

Un altre gran cúmul d’errors el trobem a Egipte, Líbia i la Franja de Gaza. Després de donar suport als Germans Musulmans de Mursi i els seus aliats -Hamàs- a Gaza, Erdoğan va topar frontalment amb el nou govern egipci d’Abdelfatah Al-Sisi, especialment quan aquest darrer va perseguir la confraria i va tallar tota connexió d’aprovisionament que tenia Hamàs. Les conseqüències de tot això van ser bastant dures: va créixer el terrorisme al Sinaí mentre, paral·lelament, s’iniciava una proxy war a Líbia (entre Egipte i Turquia) que debilitava la frontera oest d’Egipte davant el terrorisme. A mesura que passaven els mesos, amb els Germans Musulmans fora de combat i amb el vesper del Sinaí en una situació de calma tensa, la política exterior turca va quedar de nou aïllada i pendent de la situació de Líbia.

En el país que va dirigir Gaddafi ens trobem novament en un fangar en el qual Turquia no ha sabut sortir-ne. La divisió entre la Cambra de Representants – de posicions laiques, liderada pel General Hafter, amb capital a Tobruk i amb el suport diplomàtic i tècnic d’Egipte- i el Nou Congrés General Nacional -amb capital a Trípoli, on destaquen el Partit de la Justícia i els Germans Musulmans, i sota suport diplomàtic de Turquia- ha portat una guerra freda entre egipcis i turcs. A tot això, encara hem d’afegir-li les tribus Touareg a l’oest, així com l’Estat Islàmic a la zona costanera de Sirte, i les milícies radicals que campen pel país. Malgrat el caos que regna, la proposta d’un govern d’unitat (postposada per ser firmada ad eternum) i el cas de corrupció que afecta a l’enviat de l’ONU, l’espanyol Bernardino León, ha deixat a Turquia en un carreró sense sortida, doncs l’estancament de la situació els ha deixat  sense poder guanyar cap tipus d’influència. Curiosament, els egipcis també s’han apropat a Rússia, limitant encara més la posició turca.

Turquia ha quedat aïllada degut a la seva política exterior i busca una sortida amb la UE

Així com Erdoğan ha estat molt hàbil a l’hora de boicotejar tota negociació per formar govern i dirigir el país cap a unes noves eleccions, l’otomanisme que ha aplicat en la seva política exterior no ha donat grans resultats. El fet d’aïllar-se de l’OTAN i entrar dins la Guerra Civil de Síria ha estat fútil: només ha servit per minvar qualsevol opció de convertir-se en una potència nuclear, i els ha portat a enemistar-se amb una Rússia que és la principal valedora de Síria, Iran i -segons Estats Units tingui el dia- d’Iraq.

Tenint en compte que l’aventura de Turquia dins l’antiga zona d’influència otomana només els ha portat derrotes i estancaments, és normal que aquesta vulgui sortir de l’aïllament (la permanència l’OTAN no els ha beneficiat davant dels russos) entrant en un club -la UE- que està en hores baixes i que necessita de nous pilars d’influència, especialment davant d’un Regne Unit cada cop més allunyat i una França més debilitada. Com s’explica aleshores aquest europeisme amb què s’ha contagiat el President turc? A tenor de la política exterior, els càlculs dirien que busca més influència a l’antiga Iugoslàvia i guarir-se les espatlles pel seu enfrontament amb els russos, cosa que entrant en l’esfera sèrbia no passarà.

Els darrers mesos ens ensenyen que Turquia és un gegant amb peus de fang, el qual ha quedat molt tocat després d’aventurar-se més enllà de les seves fronteres. Paral·lelament, barrejar la seva antiga zona d’influència amb l’OTAN només ha servit per demostrar les limitacions atlàntiques. D’aquesta manera, i per molt que alguns confonguin tenir el PIB d’Itàlia amb què els T-90 siguin pizzes margarita i el Dret a Veto al Consell de Seguretat una ampolla de limoncello, s’ha demostrat que a l’Orient Mitjà manen els grans. En un moment on els Estats Units estan de retirada i tothom desconfia de Turquia, es fa evident que la gangbang otomana d’Erdoğan no ha sortit gaire bé, evidenciant la força d’una potència (Rússia) a qui donaven per morta fa menys d’un any, i que ara es reuneix amb tots els actors d’Orient Mitjà com a principal eina estabilitzadora. La influència només pot funcionar si està acompanyada de pragmatisme, dret a veto i una indústria armamentística potent. Turquia només compleix parcialment el darrer punt, i la seva trajectòria només ha servit per exemplificar que una economia mitjanament forta no serveix per canviar el tauler d’escacs regional. De fet l’ha girat encara més a la seva contra, demostrant la profunda volatilitat de la política exterior.