L’argumentologia ha variat artísticament d’ençà que el procés sobiranista prenia forma. Un dels discursos més repetits sobre la situació política actual és que Catalunya està dividida entre una part rural i conservadora i una d’urbanita i progressista. En aquest article pretenem demostrar que aquesta afirmació és falsa i que tot aquest relat és causat per la incompetència de certs partits a l’hora de desplaçar-se sobre l’eix nacional. Les dades que utilitzarem són les dues onades que el CEO ha fet al llarg d’aquest 2016. Per esvair dubtes he adjuntat a cada gràfica la mitjana ideològica de cada partit analitzat i la mitjana del país.
La manera més fàcil de procedir és creuant les dades entre l’eix esquerra-dreta i els nuclis urbans dels entrevistats a l’enquesta. Amb els resultats a la mà s’evidència que no hi ha diferències entre els nuclis de població i l’autoubicació ideològica dels catalans. En el cas més extrem trobem que a les poblacions menors de 2000 habitants hi ha un percentatge de centristes una mica més gran que la mitjana però, curiosament, és en aquest tipus de municipis on hi ha més gent a l’extrema esquerra, per no parlar que entre els 150.000 i el milió d’habitants és el segon lloc on trobem més gent al centre polític. Les xifres diuen que, si no filem tan prim com per fer el ridícul, no hi ha una Catalunya rural conservadora (que es mogui entre el 5 i el 10) ni una Catalunya urbana de caire progressista (que es mogui del 0 al 5). El nostre país aglutina conservadors i progressistes al marge de la mida del seu municipi. Si existissin diferències els gràfics dibuixarien formes oposades.
Un cop desmuntada la teoria sobre la fractura entre camp i ciutat és moment de fer un cop d’ull al posicionament dels votants de cada partit. El primer de tots, ja que és la formació que ha difós més aquesta teoria sense cap mena proves, és CSQEP. És curiós observar com, a les poblacions de menys de 2000 habitants i a les que van dels 50.000 als 150.000 habitants hi ha un elevat percentatge de votants de centre-esquerra (el número 4). La suposada ruralitat conservadora i progressisme urbà topen de nou. Val a dir que en tots els casos s’observa el patró normal: el típic d’un partit d’esquerra i centre-esquerra. La nota curiosa són els municipis que van de 2000 fins als 10.000 habitants, que són els més propers a la mitjana de la coalició.
En el cas del PSC trobem que les dades ens donen la raó: els votants socialistes de pobles menors de 2000 habitants i els que viuen en ciutats majors d’un milió d’habitants (Barcelona) són els més centristes de tots. És entre els votants que viuen en poblacions d’entre 50.000 i 150.000 habitants que el PSC s’apropa més a la seva mitjana. No obstant, i com a la resta de casos, no observem un PSC rural i un PSC urbà, mostrant novament com els municipis més petits i els municipis més grans coincideixen en les tendències.
Si fem un cop d’ull a la dreta unionista també veurem que la teoria no se sosté. En el PP és divertit observar com el votant més a la dreta de la seva formació és típicament urbà: el de poblacions entre els 150.000 i el milió d’habitants. Curiosament, i fins i tot ampliant la mostra, ha costat trobar votants d’aquesta formació en poblacions menors de 2000 habitants. El biaix conservador de la primera corona metropolitana és innegable.
El següent torn del conservadorisme unionista és per Ciutadans. Es torna a fer palesa la inexistència d’una frontera entre el votant de camp i el de ciutat. En tots els casos trobem que la seva distribució no té gaires diferències. Les dades que dóna Ciutadans acaben de matar la teoria del progressisme urbà: l’eix esquerra-dreta no és suficient per explicar la realitat del comportament polític català.
L’independentisme tampoc es salva de ser analitzat. JxSí segueix el mateix patró que la resta de formacions i no s’observen diferències territorials. Fins i tot, i per desgràcia dels defensors de la fractura, es posa en evidència que l’electorat més radical d’aquesta coalició es troba en municipis menors de 2000 habitants. La teoria queda desfeta de nou.
Amb la CUP s’observa que els votants més a l’esquerra es troben en petites ciutats de comarques i a la segona corona. Acceptar la premissa de què el vot rural és conservador seria un engany: el seu votant que viu en municipis menors de 2000 habitants s’ubica en un 93,33% a l’esquerra i és més progressista que la mitjana del país. Per setena vegada demostrem que la afirmació inicial és falsa.
Ni Catalunya rural ni Catalunya urbana. No hi ha cap mena de fractura ideològica entre el camp i la ciutat. Fer un cop d’ull a les dades serveix per veure que aquestes afirmacions són inventades i que, com he dit al principi d’aquest article, l’afirmació és fruit de la incapacitat de certs partits per penetrar en espais que no són el seu. A Catalunya, ja sigui al camp o a la ciutat, trobes gent a l’esquerra i gent a la dreta. Voler construir una imatge de conservadorisme rural és una cosa típicament jacobina i estigmatitzadora que intenta tapar una cosa més important: l’eix nacional és qui articula les dretes i les esquerres d’aquest país. Negar això és una mostra de debilitat que posa en evidència les ganes d’amagar un comportament polític diferent i l’existència d’una nacionalitat que no és únicament espanyola.