Cristóbal Jané

Mites demoscòpics francesos

by

Els comicis celebrats al llarg de 2016 i 2017 han provocat una tirallonga d’articles on s’han construït relats absurds per explicar els consegüents resultats. No ha estat estrany veure com algunes anàlisis postelectorals compraven l’eix urbà-rural a Turquia, les dones salvant Àustria del feixisme o la gent gran impedint el progrés a Espanya. Els periodistes … Read more Mites demoscòpics francesos

Per què Ada Colau es torna sobiranista

by

La darrera enquesta del GESOP que publica El Periódico de Catalunya és un avís pels comuns. Els resultats han estat per a ells una gerra d’aigua freda en un moment en què els d’Ada Colau esperaven obtenir millors resultats. Seguint la tònica general, en unes eleccions catalanes aquest espai polític es mostra incapaç de penetrar … Read more Per què Ada Colau es torna sobiranista

Existeix una fractura ideològica entre el camp i la ciutat?

by

L’argumentologia ha variat artísticament d’ençà que el procés sobiranista prenia forma. Un dels discursos més repetits sobre la situació política actual és que Catalunya està dividida entre una part rural i conservadora i una d’urbanita i progressista. En aquest article pretenem demostrar que aquesta afirmació és falsa i que tot aquest relat és causat per … Read more Existeix una fractura ideològica entre el camp i la ciutat?

Hillary i Donald a la ciutat dels casinos

by

La passada matinada ha tingut lloc el tercer i últim debat presidencial entre Hillary Clinton i Donald Trump. El lloc triat per aquest esdeveniment ha estat únic: Las Vegas, on el periodista Chris Wallace (de la conservadora FOX News) ha dirigit el debat des de la Universitat de Nevada. Així, passades les 9 del vespre … Read more Hillary i Donald a la ciutat dels casinos

Colau i la centralitat perduda.

by

La Diada nacional de Catalunya desperta cada any un clàssic de titulars. Les mítiques declaracions, absències i altres posicionaments diversos s’han convertit en la sensació estival de la política catalana. Enguany li ha tocat a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, qui ha estat criticada per anar a la manifestació independentista després de ser criticada per … Read more Colau i la centralitat perduda.

La Catalunya postcatòlica (El Nacional).

by

Sempre s’ha dit que Catalunya té encreuats l’eix nacional i l’eix social. En unes eleccions on destaca l’eix nacional també ho fa de manera indirecta l’eix social, i viceversa. És inevitable: l’un i altre van lligats. Tot i això, hi ha un tercer eix encara més transversal, amb efectes molt més importants vers la societat catalana: el religiós.

L’Església catòlica, institució que regeix la confessió majoritària a Catalunya, acapara els focus d’atenció, sigui pel seu poder polític o la capacitat que té per penetrar en àmbits socials on algunes institucions públiques i ONGs no arriben. Una situació gens casual, especialment si analitzem el seu paper durant la dictadura o l’articulació de l’oposició al franquisme.

Aquest article explora els límits del catolicisme a Catalunya i el perímetre de les altres religions. Les dades, que sovint no han facilitat una interpretació clara dels contorns de l’agnosticisme i de l’ateisme, s’han extret del Sondeig d’Opinió de Catalunya (1991, 2001, 2006, 2011) i del Centre d’Estudis d’Opinió (2016). Les gràfiques analitzen el que podem anomenar la Catalunya postcatòlica, aquella societat on el catolicisme juga un paper important però no central.

La gràfica més rellevant fa referència al pes de les religions. Practicants o no, els catòlics declarats han caigut del 80% al 55%, reducció que ha anat en paral·lel a l’auge d’agnòstics, ateus i, en menor mesura, d’altres religions. Aquest canvi ha estat més fort entre 2006 i 2016 que entre 1991 i 2006, cosa que evidencia un canvi en les noves generacions de catalans. Catalunya, com a societat heterogènia, també viu canvis sociològics més enllà de la política.

Religió per sexe

Quina és la importància de la religió catòlica segons el sexe? Per exemple, sempre s’ha dit que les dones són més religioses. És així? La darrera enquesta del CEO mostra que la diferència entre homes i dones és de nou punts a favor de les dones, distància relativament petita si tenim en compte els pocs canvis que per aquesta raó es veuen entre ateus i agnòstics.

Pel lloc de naixement del pare

Influeix l’origen familiar en l’adscripció religiosa? Sociòlegs i opinadors han formulat dues hipòtesis:

  • Els catalans, influïts per les cabres i la muntanya, són gent conservadora i catòlica.
  • Les onades d’immigració vingudes entre finals dels anys 50 i mitjans dels 70, influïdes per una economia de caire feudal, són gent conservadora i catòlica.

Les dades diuen que totes dues hipòtesis són falses. El pes del catolicisme (i l’ateisme i l’agnosticisme) entre la gent amb el pare nascut a Catalunya o en altres autonomies és exactament el mateix. No hi ha diferències per origen i les que trobem són mínimes. Afirmar el contrari té més a veure amb dogmes i prejudicis que amb la realitat. De fet, aquests petits percentatges de diferència tenen una relació directa amb la darrera gràfica.

Per diari

Resulta curiós observar com el fet religiós és transversal als dos eixos que vertebren la política catalana. Es pot deduir d’aquesta gràfica, que mostra com l’audiència dels dos grans diaris catalans es reparteix de la mateixa manera entre catolicisme, agnosticisme i ateisme. L’única diferència és que a la versió catalana d’El Periódico el nombre d’evangèlics i/o protestants és més gran en detriment dels catòlics. Però no hi ha dues societats radicalment diferents.

Sigui com sigui, tant el diari associat a l’esquerra (El Periódico) com a la dreta (La Vanguardia) tenen una important quantitat de catòlics i en cap dels casos hi ha diferències substancials segons les llengües triades. Fins i tot l’Ara i l’Avui, que anirien més lligats a l’eix nacional, tenen unes distribucions molt semblants, i només varia El País, que té més lectors agnòstics en detriment dels catòlics.

Per partits polítics

En aquesta variable es produeix un forat generacional entre partits vells (PP i PSOE, formacions amb un elevat percentatge de catòlics i mitjana d’edat més alta gran) i partits joves (especialment la CUP, amb un elevadíssim percentatge d’ateus, però també CSQP).

Paral·lelament, JxSí (que aglutina ERC, amb una sociologia més aviat jove, i CDC, amb edats més altes) claven la mitjana catalana en l’eix religiós. Cas a part és Ciutadans. Tot i ser un partit jove, té la sociologia d’un partit vell.

En general s’observa que els catòlics són presents en tots els partits polítics, trencant mites i demostrant que les diferències en la pràctica de les religions vénen més donades pels relleus generacionals que pels tòpics relacionats a la diferència esquerra/dreta.

Per estudis i edat

Cal veure les següents dues gràfiques comparant catòlics i ateus. La primera mostra que l’any 1991, entre els ateus, hi figura un bon percentatge amb estudis superiors, CFGS, universitaris o derivats. El 2016 aquests percentatges són encara més grans.

Aquestes xifres contrasten amb les dels catòlics. Tot i que ha augmentat el percentatge de catòlics amb estudis superiors, vora d’un 20% no ha assolit l’educació bàsica. Molts argumenten que això és perquè la gent “llegida” tendeix a abandonar la religió, un altre dels mites que envolten el fet religiós a Catalunya.

Aquestes diferències tan grans entre el nivell d’estudis tenen una explicació: l’edat. Si l’any 1991 els ateus s’alimentaven de les franges d’edat més joves, avui en dia la distribució d’aquests s’acosta a la mitjana, al contrari que el catolicisme, que concentra la seva força entre la gent més gran. La sociologia del país ha canviat, evidenciant diferències generacionals força importants.

La Catalunya postcatòlica

Les dades analitzades en aquest article evidencien que la Catalunya postcatòlica ja és aquí. Durant molts anys, el fet religiós ha viscut present tant en l’eix nacional com en el nacional, però el forat generacional al si dels partits polítics permet preveure el que alguns politòlegs anomenen canvi d’hegemonia o, sense eufemismes lingüístics, una pèrdua de feligresos catòlics en benefici de l’ateisme, l’agnosticisme i la pràctica d’altres religions.

No és que es perpetuï el tòpic dels ateus llegits i dels catòlics sense formació sinó que els catòlics cada cop són menys i més vells. Se sostenen per les franges d’edat més grans, que no han pogut accedir a estudis superiors i que, en comparació, disparen el nombre de catòlics sense estudis.

El fet de no ocupar un rol central provoca que el perímetre del catolicisme sigui cada cop més petit i menys influent. Les noves generacions no són tan religioses perquè no hi estan obligades ni tenen incentius per ser-ho. Amb un 25% d’ateus, concentrats entre la gent jove, les normes i els rols socials estan destinats a canviar.

El laïcisme de la Catalunya postcatòlica està destinat a fer-nos més desinhibits alhora que anirà topant amb el vell poder del clergat i (re)emergirà un catolicisme lligat a causes socials i els costums. L’ateisme també està obligat a canviar, deixant de ser l’associació d’enfadats amb l’Església per convertir-se en l’opció dels qui realment no tenen cap creença religiosa.

Per últim, cal assenyalar de nou que les dades mostrades maten molts tòpics, posant en evidència que els canvis en la religió catòlica (present en totes les formacions polítiques) no es donen pel domini d’uns o altres partits en l’arena política sinó pel relleu generacional.

L’original d’aquest dossier es va publicar a Revista L’Endavant

 

Vot dual entre el 27S i el 20D: el cas de JxSí i la CUP amb En Comú Podem.

by

Les eleccions del passat 20 de desembre van posar en dubte la forma que agafaria el vot dual a Catalunya. Aquest, que de manera planera s’exemplifica amb el canvi del vot en base a unes eleccions o unes altres, ha viscut un terratrèmol entre els anys 2011 i 2015. La tradició de votar CiU a les autonòmiques i PSC a les generals ha quedat en part desconfigurada pel viratge de la societat catalana cap a l’esquerra i la gairebé desaparició del PSC-PSOE com a partit de referència de l’electorat catalanista. En Comú Podem ha ocupat el rol central que tenien els socialistes a les eleccions a Corts Generals, aglutinant federalistes, independentistes i sobiranistes. Aquests no han estat els únics canvis: CDC ha quedat desbancada per ERC i la CUP ha trinxat ICV per la banda independentista. Aquest nou escenari, però, no deixa d’amagar que es segueixen repetint els mateixos patrons en el comportament polític; cada elecció és un món diferent. L’enquesta a peu d’urna efectuada per TNS el 20D ens evidencia l’existència d’un vot dual o, si més no, d’una dualitat entre el vot independentista i federalista/autodeterminista. Entre el 27S i el 20D s’observa un traspàs de vots entre JxSí i la CUP a En Comú Podem. Els motius de triar un o altre partit (pel vot útil, un frame diferent, candidats, etc) són fruit de discussions infinites, però més enllà d’això es posa en evidència que no tot canvia tan ràpid. Val la pena observar com han anat les coses.

Tenint en compte el record de vot a les eleccions del 27S, un 40,7% dels votants de JxSí va optar per DiLL i un 38% va triar ERC; en Comú Podem va rebre un 13,9% dels votants de JxSí a les eleccions a Corts Generals. En el cas de la CUP el contrast és més fort: un 50,2% dels votants d’aquesta formació es decantaren per En Comú podem a les generals i un 31,7% per ERC. Ja a més distància, un 10,4% dels vots aniria a DiLL. Cal dir que tant en JxSí com a la CUP trobem fugues cap al PSC

L’origen del vot també dóna força sorpreses: un 39,5 dels votants d’ECP provenen de Catalunya Sí Que Es pot, un 17,5% de JxSí i un 15,4% de la CUP. Així, un 32,9% dels votants d’En Comú Podem provenen de votants que havien triat formacions independentistes el 27S. En segon terme destacaríem el 6.4% dels votants d’ECP provinents del PSC, el 3,6% de Ciutadans i el 6% de l’abstenció. Un patró més clàssic són ERC i Democràcia i Llibertat; els primers obtenen els seus vots de JxSí (74%) i la CUP (15%); els segons repeteixen el mateix esquema amb un 83,9% dels suports provinents de JxSí, un 5,2% de la CUP i un 3,3% d’UDC. La dada curiosa és que la formació de Duran veu com el poc vot convergent que havia guanyat el 27S torna cap a CDC.

La magnitud del vot dual entre JxSí i la CUP vs ECP s’observa si convertim la segona gràfica en nombre de vots. La formació de Xavier Domènech rebria 366.536 vots de CSQEP, 162.389 de JxSí, 142.903 de la CUP, 59.388 del PSC, 55.676 de l’abstenció i 33.406 de Ciutadans.

La demoscòpia electoral ens demostra que a dia d’avui segueix existint un vot dual entre les Eleccions Generals -dominades pels partits catalanistes d’esquerres, com abans ho havia fet el PSC i ara En Comú Podem- i les Eleccions Autonòmiques dominades pels partits nacionalistes / d’àmbit no estatal (PANES). Els resultats també evidencien que aquests dos eixos estan coaligats entre si (dins de l’eix nacional també hi ha canvis en l’eix esquera-dreta), però el domini d’un o altre anirà lligat a l’elecció que es presenti. Les dades ens acaben demostrant que la sociologia del vot(ant) és més senzilla del que sovint s’intenta dibuixar des dels mitjans. Cas apart són els partits polítics, una qüestió que entraria en un article totalment diferent.

Acarnissament a quatre.

by

Aquest mes de març la política espanyola viurà un dels moments més previsibles i avorrits de tots els temps. Per molt que s’intenti disfressar com l’inici d’una nova etapa, el resultat del 20D va demostrar la incapacitat de crear una marca d’esquerres guanyadora i de tractar l’encaix territorial de manera civilitzada. Espanya no ha viscut … Read more Acarnissament a quatre.

El percentatge que falta.

by

Les eleccions del passat 27 de setembre van suposar l’enterrament d’uns mites i la creació d’uns altres. El posicionament de CSQEP vers la independència es va convertir en la nova excusa de Madrid per paralitzar-ho tot, un nou plantejament que s’entén després d’haver bombardejat amb el mantra de l’abstenció diferencial. No obstant això, és cert que els resultats van deixar dues tasques pendents: la refundació de CDC en un partit (capaç d’obtenir una part del vot provinent d’UDC) de centre-dreta modern i l’absorció d’una part dels votants tradicionals d’ICV cap l’independentisme.

Tot i que en un futur m’agradaria centrar-me en la bossa concentrada a la dreta, en aquest article tractaré d’explicar -via comparacions amb els partits que fa frontera- el possible votant independentista que es troba a CSQEP. Per fer-ho, utilitzaré les dades de la tercera onada del Baròmetre d’Opinió Política del CEO. Aquesta vegada el lector no s’haurà de preocupar per l’enorme quantitat de gràfiques: des de la Revista Endavant hem afegit un plugin d’Infogram que simplificarà molt la visualització de les dades. Tocarà jugar amb el ratolí.

l’infografia que he elaborat per aquest article es divideix en tres parts: actituds vers la política, patrons de consum i probabilitats de pacte. Amb aquesta estructura busco demostrar que l’independentisme pot fer forat entre els electors de CSQEP, però per això cal un posicionament polític cohesionat que sigui capaç d’apropiar-se d’aquest votant i limitar el marge de moviment dels adversaris polítics.

Des de 2012 ICV ha acompanyat parcialment les forces independentistes al llarg del procés. No obstant, el seu “no posicionament” ha servit per embarrancar la consulta del 9N i deixar en un enigma la postura que havia d’ocupar el seu partit durant el 27S. A efectes pràctics, però, tots sabem que els ecosocialistes es troben segrestats per la branca més unionista del partit (un exemple clar és Coscubiela, qui des de l’ombra dirigeix la formació al Parlament). Per tant, des d’un punt de vista purament maquiavèl·lic, cal guanyar la bossa de votants d’ICV i finalment deixar aquest partit en fora de joc. Com que potser hi ha qui dubta de l’existència d’aquest tipus de votant i la consegüent estratègia, el millor que puc fer és evidenciar-ho amb dades.

Un dels punts més clars s’observa quan fem un cop d’ull a les actituds del votant vers la política; sociològicament el votant de CSQEP s’assembla molts més al de JxSí i la CUP que al de Ciutadans i el PSC. Les dades ens mostren un contrast entre els tres primers partits i les formacions liderades per Arrimadas i Iceta: els votants d’aquests darrers tenen menor interès en la política.

En el cas dels que es consideren informats en política es repeteix el mateix patró: el votant de CSQEP està sociològicament més a prop de les formacions independentistes que de Ciutadans o el PSC.

Allunyant-nos de les actituds sociològiques, cal destacar que els hàbits de consum dels diferents partits ens mostren que l’independentisme encara pot fer forat. En aquest cas cal tindre en compte Internet, la ràdio, la televisió i els diaris. Tots ells ens mostren que el votant de CSQEP és molt més plural del que sembla.

Vers el consum sobre temes polítics a Internet cal destacar el següent esquema a quatre bandes: el de les xarxes socials, el dels diaris electrònics en general, el dels que no tenen cap pàgina habitual, i finalment el de qui s’informa mitjançant altres vies. En el cas de JxSí trobem que els diaris electrònics juguen un paper menor en benefici de diaris -digitals- tradicionals, com La Vanguardia i El Periódico. Si ho comparem amb la CUP, es pot observar com el pes dels digitals és més gran. Aquí s’evidencia novament un contrast amb l’edat, com anteriorment vaig assenyalar en un article a la revista. En el cas de CSQEP s’observa que aquesta estructura de quatre blocs es manté, però contrasta especialment amb la del PSC i Ciutadans, que amb un electorat més envellit s’informen menys a través de les xarxes socials.

Les dades del CEO ens mostren que hi ha patrons comuns en el cas dels dials que escolten els votants per informar-se: les emissores dels grups de Catalunya Ràdio i RAC1 són majoritàries entre l’electorat de JxSí i la CUP. En el cas de CSQEP trobem que el seu votant és la versió més plural i oberta del PSC: escolten majoritàriament la SER, però més d’un 25% ho fan per emissores que giren al voltant de Catalunya Ràdio i RAC1.

Novament trobem un esquema curiós quan ens centrem en la pregunta del CEO que fa referència a les televisions amb què els diferents votants s’informen dels temes polítics: a JxSí i la CUP ho fan de manera majoritària per les televisions que formen part de la CCMA. En el cas de CSQEP veiem com aquests prefereixen La Sexta, però amb més d’un 20% que ho fa mitjançant els canals de la Corpo. El de CSEQP és un votant que veu molt menys Tele 5 i Antena 3 (a diferència del perfil típic de Ciutadans i PSC) i comparteix patrons de consum amb els votants de JxSí i la CUP.

El consum de diaris ens mostra que els votants de JxSí i la CUP llegeixen publicacions amb una tendència clarament catalanista. Obvietats al marge,amb CSQEP observem tres bloc definits: qui llegeix El País, qui llegeix El Periódico i qui llegeix La Vanguardia. Els tres diaris amb tendències ideològiques molt diferents, però clares.

Aquest forat sociològic dintre de CSQEP també es dóna quan ens hi fixem en el percentatge de gent que creu probable que el govern espanyol acabi oferint un pacte: es visualitza el perfil federalista del PSC (on destaca de manera bastant probable el pacte), el contestatari i d’exclusió de Ciutadans (és contrari al pacte i és conscient que no hi haurà cap pacte), l’independentista de JxSí i la CUP (on no volen pacte però arriben a percebre que podria passar alguna cosa), i finalment el de CSQEP (que barreja una tercera via optimista amb un independentisme que no veu pactes a la vista) que obre un meló de vots.

Les dades ens demostren que sociològicament hi ha una part dels votants d’ICV/CSQEP (que oscil·la entre el 20% i el 30%) que comparteixen hàbits i actituds amb els independentistes. El moviment més clar que pot fer-se per aconseguir aquests vots que falten és un canvi d’estratègia. Per aquest motiu urgeix que les formacions independentistes es cohesionin de nou i tinguin un posicionament nítid davant de tot. Des d’un punt de vista tècnic, si fos JxSí o la CUP em centraria en evidenciar les contradiccions de CSQEP i guanyar-me el seu electorat.

Un dels errors de l’independentisme és voler creure que les coses es guanyen amb il·lusió i somriures. Seduir votants està molt bé, però en l’arena política implica que has d’aixafar un partit que rivalitza amb tu. L’independentisme no guanyarà fins que no s’adoni d’això. S’ha d’actuar com un Estat si realment es vol ser un Estat; necessitem una sèrie de vots molt importants, però per aconseguir-los cal el cinisme i la sang freda que han aplicat amb nosaltres. Les dades ens demostren que aquest votant existeix, així que JxSí i la CUP han de tenir clars els seus interessos i actuar en base aquests. L’única manera d’aconseguir el percentatge que falta és captant els votants que tenen aquestes formacions, per tant implica que els partits independentistes hauran de partir ICV.