Comença el mes de maig, la primavera ja està més que entrada i l’estiu sembla apropar-se a gran velocitat. Fa calor, la sang bull ràpidament i les mostres d’amor entre les parelles es fan més que evidents. Encara es fa palès l’efecte Sant Jordi i fins passat l’estiu no hi haurà els primers trencaments amorosos. Allà al mig, però, sobresurten una espècie d’éssers encorbatats amb pancartes i fanboys particulars: els polítics. Sí, aquest 24 de maig tenim les eleccions municipals, uns comicis on sembla que tots els assessors hauran de prendre tranquil·litzants davant la que els hi pot caure a sobre; la multifragmentació, els pactes electorals, i les caigudes semblen una bogeria.
A nivell general em dóna la sensació de què a la majoria dels mortals els hi semblen innecessàries les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona. No és que sigui cap mena d’aficionat a la democràcia orgànica ni vulgui promoure l’abstencionisme militant, però en el meu ambient habitual observo que les municipals d’aquest 2015 són una cosa que sobren. Allà al mig, l’esdeveniment per escollir els representants del nostre consistori s’ha presentat com una cosa espúria que allarga la brasa política de manera innecessària. La gent té la sensació d’estar en una campanya constant, i això és un desastre quan es donen unes eleccions locals on les proclames populistes acostumen a ser un insult a la intel·ligència del votant. Per fer-ho més planer i simplificar-ho una mica més, durant el mes de maig els catalans prefereixen gaudir de la primavera, prendre’s una cervesa a la fresca, gaudir de la muntanya, i veure jovenetes en shorts i skaters fornits.
Tot i això, les eleccions locals d’aquest 2015 presenten a Barcelona una sèrie de novetats i moviments estratègics que donaran molt a parlar. El més destacable és el que ha fet ICV-EUiA, doncs han tirat del seu think tank reconvertit en plataforma d’entitats i persones (el DESC) davant el panorama de ser un partit sense credibilitat, tocat de mort per l’efecte Podemos, i amb un líder poc o gens carismàtic que no podia anar gaire més lluny de la cantonada. La cosa va anar així: Ada, guapa, vine cap aquí que després de tres dècades a l’Ajuntament el partit només té deutes amb la Caixa, politòlegs, i una pèrdua important de vots. Tu, Gomà, torna a l’UAB, que els teus deixebles necessiten donar classes haterejant d’Artur Mas per engrandir la llista d’alumnes que van entrar socialdemòcrates per sortir-ne liberals. Gerardo, tu també guapo, que deus estar trist després del que va passar a les europees i necessites una abraçada. A grans trets això és Guanyem, la marca Hacendado d’ICV-EUiA. No és cap tabú que Gomà ha estat enviat de nou a la facultat davant la innegable falta d’imatge de la formació i el desgast que tenia la marca després d’involucrar-se en les polèmiques més estúpides (com aquesta i aquesta) quan formava coalició de govern amb el PSC. ICV només podia sobreviure a l’onada de Podemos anant amb una cara mediàtica que amagués les sigles i aglutinés el probable vot de la formació violeta. És aquest vot potencialment podemita, el qual prové bàsicament de les franjes d’edat més joves del PSC, del que es nodreix Guanyem per obtindre un resultat relativament bo a Barcelona.
Una de les coses que més criden l’atenció sobre Guanyem és la repetició constant dels mantres que fan els seus quinquis més actius a Twitter. Així, i d’una manera realment dogmàtica, no costa gaire trobar-se referències constants a la famosa abraçada que va produir-se la nit del 9N entre David Fernàndez i Artur Mas. Això té un rerefons molt important pels ecosocialistes, i és que la CUP ha fet poc a poc una bona feina dins dels moviments socials de l’AMB i de la pròpia capital catalana, una posició que pot suposar-li la pèrdua de suports a Guanyem-ICV. La presència de María José Lecha i Maria Rovira posaria en qüestió l’immobilisme de CiU i la teòrica pulcritud dels ecosocialistes a l’hora de fer oposició, factor que no agrada gens a l’ecosocialisme nostrat. Així, l’estratègia per vincular a la CUP amb CiU i tensionar a ERC amb l’argument carcoprogre del dret a decidir-ho tot menys allò que tu ja saps és una realitat més que palpable entre els hereus del PSUC. L’estratègia en qüestió té tres objectius molt clars: que les municipals es converteixin en una lluita bipartita, o sigui entre Xavier Trias i Ada Colau; que una part dels votants de la CUP triïn a Ada Colau, deixant a la candidatura cupaire a les portes d’entrar a l’Ajuntament i facilitant la mobilitat de Guanyem per aglutinar suport dels moviments contraris a l’equip de govern convergent; i impossibilitar la governabilitat per extreure’n rèdit polític al llarg dels següents quatre anys. Però aquesta evident estratègia del divide et impera té un escull molt important: Jaume Collboni. El del Guinardó encara conserva la imatge com a partit de govern malgrat les desastroses primàries que va dur a terme, i és a través d’ell i molt especialment de Carmen Andrés (qui lidera l’agrupació més forta del partit, la de Nou Barris) que poden convertir uns resultats no gaire bons en una ocasió perfecta per convertir-se en un jugador en clau de veto. Només cal fer una mica els comptes, CiU i Guanyem necessiten d’almenys dos partits més per governar a Barcelona. Qui ho té millor? Els primers, doncs en nom de la governabilitat poden pactar amb PSC i ERC per assegurar-se una majoria de govern, mentre que qualsevol coalició de Guanyem amb el PSC (amb qui es produiria un xoc entre els colauistes i l’agrupació socialista de Nou Barris) i una tercera formació com la CUP, PP, o Ciutadans és més que impensable.
la realitat és que Unió Democràtica de Catalunya és un partit amb tres quartes parts independentistes que es divideix entre socialcristians i conservadors
Pel que fa a CiU, la federació nacionalista de Barcelona ha viscut totalment aliena a la batalla de titulars que va donar-se durant el mes de març per part de les faccions socialdemòcrates i liberals del partit. Aquest curiós i breu enfrontament va donar peu a un petit conflicte on cap de les dues parts pot vèncer i on la culpa de l’inestabilitat externa prové Unió Democràtica de Catalunya. Els moviments gairebé suïcides de Duran van provocar una boira de guerra que va ser malinterpretada per una petita part del partit com el trencament d’Unió amb Convergència i la seva consegüent reorganització ideològica. Més enllà d’aquesta mala interpretació de les interioritats d’UDC, la realitat és que Unió Democràtica de Catalunya és un partit amb tres quartes parts independentistes que es divideix entre socialcristians i conservadors. El problema, però, és quan la quarta part restant (que és capitanejada per Duran i els seus afins) controla de manera brutal l’estructura del partit i es dedica a torpedejar contra tothom qui vulgui canviar l’statu quo. Si en general totes les formacions són força adverses als canvis estructurals, en un partit polític petit i controlat acostuma a ser molt més dur.
Qualsevol persona que estigui llegint aquestes línies es preguntarà quina és la relació entre les pugnes de CDC i UDC a Catalunya i les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona. La clau està en que, aliens del congrés de juliol que simbolitzarà la marxa de Duran cap a Construïm, CiU ho té molt bé per preparar una candidatura que no porti gaires tensions internes en el si de la federació. Són el partit que ho te millor per defensar l’obra de govern (continuista i sense sobresalts) i per pactar amb més d’una formació política sense que suposi cap trauma. Si ho comparem amb ERC, dóna la sensació de què aquesta porta totalment desapareguda des de les dues setmanes prèvies al referèndum del 9N. Els del carrer Calàbria porten uns mesos navegant sense rumb i sense motor, ja sigui per no haver cregut en la consulta (feta gràcies al paper de mediador que va exercir la CUP entre CiU i ERC), per voler superar sociològicament a CiU, per no deixar enrere les desavinences (sovint més que justificades) històriques amb els convergents, o per lligar-ho tot al procés sobiranista. Els de Bosch tindran un resultat que els convertirà en partit coaccionador i capaç d’entrar al govern municipal, però les possibilitats de guanyar a Barcelona són molt complicades en una ciutat que no votarà en clau de procés. Això sí, no fa falta ser Pitoniso Pito per preveure que el creixement d’ERC fora de Barcelona serà força important.
a Barcelona només poden guanyar dues formacions i només una pot formar una coalició de govern suficientment estable per poder anar dirigint la ciutat.
Pel que fa al Partit Popular, ressalta molt especialment el contrast donat entre el candidat de Tarragona (Alejandro Fernández, el qual acostuma a fer unes campanyes molt ben treballades) i el de Barcelona, on Alberto Fernández Díaz és la viva imatge d’un home guiat pels dogmes de fe i que representa aquell home del Upper fill de l’alta administració franquista, o sigui un castellanot de l’Opus profundament conservador. Això sí, l’home que utilitza proclames populistes per enderrocar Can Vies i defensar la família haurà complert el rècord de permanència liderant el PP de Barcelona (des de 2003 fins a 2015), iniciat quan servidor anava a sisè de primària i finalitzat quan ha acabat la universitat. Tot un rècord que es podria donar per finiquitat si l’auge de Ciutadans (on Carina Mejías podria robar-li el votant més jove i desencantat amb els populars) acaba per treure-li tota probabilitat de coacció dintre del consistori. Aquesta situació no és gens exagerada si pensem que les eleccions municipals poden convertir-se en un duel Trias-Colau i el votant d’ordre es bolca amb Trias per impedir que el partit dels politòlegs arribi a l’Ajuntament de Barcelona.
Sigui com sigui, a Barcelona només poden guanyar dues formacions i només una pot formar una coalició de govern suficientment estable per poder anar dirigint la ciutat. Amb el PP fora de combat a l’Ajuntament i la Diputació, Trias pot noquejar a Guanyem si es decideix per una coalició de centre-esquerra amb el PSC i ERC. La clau de tot plegat rauria amb els socialistes refent-se des de Nou Barris i ERC agafant responsabilitats de govern.
Com bé he dit a principi de text, les eleccions municipals són una cosa que sobren amb el bon temps que fa, i haurem d’esperar-nos fins a mitjans de juliol per veure alguns canvis més enllà del món local. Mentrestant, però, gaudirem d’uns intríngulis força divertits que no pararan d’ensenyar-nos que la política catalana té més d’israeliana que de castellana. Això sí, a partir del juliol tindrem canya per estona. Endavant.
