Estampida de constitucionalistes, aquesta és la imatge que explica millor la reacció a les xarxes per part de membres del PP, PSC, C’s i C’SQEP. Tots, fins i tot Lluís Rabell amb la seva flema d’avi jubilat, s’han atrevit a ponderar sobre l’enorme blasfèmia que és cremar una Constitució Espanyola. Tots a favor del llibre cremat i evitant el posicionament vers el decret contra la pobresa energètica, és clar, perquè fer lleis a favor dels ciutadans de Catalunya i queixar-te quan te les tomben és un fet gravíssim. Les discussions polítiques són el pa de cada dia en qualsevol país normal però que tinguem una sola televisió i que aquesta sigui pública (sota la pressió de múltiples mirades) provoca que s’hagi d’anar amb peus de plom, fent que alguns problemes socials (i quotidians) quedin a l’ombra o s’amaguin sota un profund moralisme. No és casual que es parli més d’una performance cutre que de les conseqüències que tindrà l’abolició d’aquest decret. El way of life català, allò de ser tan políticament correcte (fins i tot quan t’ataquen i et pixen a la cara), ho tenim molt vist: és habitual que entre l’independentisme hi hagi molts partidaris d’abolir l’exèrcit o les majories absolutes. Hem vingut a cridar sense molestar i, si ho fem, ja tornarem un altre dia però sense que es noti.
Venim d’un model que no vol embrutar-se les mans ni afrontar els problemes reals. Som part d’una nació perdedora que defuig de la realitat sempre que pot; adjectius, mitges veritats i tot tipus d’eufemismes són les tradicions d’un país castrat, més concretament castrat a partir del relat historiogràfic recent i llur impacte en la cultura. La dictadura franquista i part del catalanisme conservador del segle XIX i principis del XX han deixat una empremta sobre la societat catalana que encara és vigent. Per dir-ho més finament, el fet de promoure la cultura catalana des de les institucions (com fa qualsevol país normal) sense ser un Estat ens ha portat una contradicció molt curiosa: els mitjans més potents (especialment els audiovisuals) són capaços de generar grans productes, però el fet de no superar els seus problemes (els traumes socials, polítics, etc) ens converteix en un país incapaç de donar la seva imatge verídica, fet clau per mostrar qualsevol problema davant milers d’espectadors. Som un país fet a mitges, i com a tal ho pintem tot amb una fina capa de moralina.
Com he dit, el cas de TV3 (una televisió que emet grans documentals, elabora uns serveis d’informatius potentíssims i té una de les millors seccions infantils d’Europa) és el paradigma de tot això. Les reaccions arran de la performance d’Empar Moliner són una evidència de què no es pot parlar obertament ni qüestionar el statu quo. No ho dic per atacar gratuïtament TV3 i desenvolupar-ne el clàssic article pedant sinó per evidenciar que no ser un Estat amb tots els ets i uts ens impossibilita ser políticament incorrectes. Aquest catalanisme del seny, que demana perdó perquè el senyor jutge no s’ofengui i li fumi 20 fuetades en comptes de 15, és el culpable de crear una societat castrada que carrega un bonisme mai vist a Occident. La bipolaritat de no ser un país normal fa que construïm una façana de cartró pedra que no s’aguanta per enlloc.
És profundament català atribuir als altres o negar allò que està mal vist. El franquisme va deixar una doble empremta a la nostra societat: culturalment està guiada per l’esquerra i moralment és molt conservadora. Per aquest motiu trobem néts de franquistes vestits d’antisistema i activistes ateus profundament antisemites. No és d’estranyar que hi hagi gent tan dogmàtica fent política o que tingui un pòsit judeofòbic similar al de Quevedo. Som un país nacionalment complex i identitàriament esquizofrènic, per això TV3 representa a la majoria de la societat catalana però és incapaç d’evidenciar les seves tares. Tots hem vist les disculpes de TV3 però gairebé no s’ha parlat dels famosos vídeos de l’expresident de Societat Civil Catalana, on la seva veu sexi, al més pur estil Brokeback Mountain del Terç de Montserrat, adornava els seus films feixistes amateurs. Puc entendre que encara hi hagi gent que visqui amb les pors encetades l’any 1939 però resulta insultant que en ple segle XXI hi hagi coses de les que no es puguin parlar. Vivim en un país on es qüestiona molt poc l’ús dels fons reservats.
Una de les coses que més m’agraden de la literatura catalana és que els escriptors tracten la realitat com es mereix. Allunyats de l’excessiva reglamentació de la televisió pública, on emetre una escena pujada de to en horari protegit pot suposar una queixa de Ciutadans amb l’argument que un cunnilingus en català és adoctrinar la canalla i que, per tant, s’han de fer cunnilingus en català i castellà per evitar una suposada deriva nazi del sexe oral, els escriptors tenen l’avantatge de poder escriure sense els cànons marcats per llei. El sexe, la política i els problemes socials poden ser tractats sense aquest papisme, fent que hi hagi una major llibertat. Un exemple molt clar poden ser les anècdotes amatòries d’Enric Vila (Londres, París, Barcelona), el haterisme de Valero Sanmartí o la realitat que descriu Ferran Torrent. La clau de tot plegat, però, és que aquests vicis que vivim diàriament deixen de ser tabú quan qui escriu ho fa per pur plaer i allunyat de la paranoia de voler projectar una política cultural que no fereixi l’amo, en aquest cas el govern espanyol i part d’un catalanisme antiquat.
Com que la consecució com a país independent és una tasca que sembla allargar-se, es fa necessari que Catalunya sigui capaç de produir el seu propi Trainspotting, que agafi els seus Irvine Welsh particulars i produeixi cinematogràficament tot allò que està escrit en molts llibres. No ho dic de broma, la societat catalana necessita que algú l’obri en canal, tant en temes socials com polítics. Algú s’imagina com podria ser una pel·lícula d’aquest estil? Riuríem molt i es demostraria que la principal virtut de la societat catalana és la de patir els problemes de qualsevol país madur. Ara imaginem-nos fins on podríem arribar si som capaços de trencar amb aquesta catalanitat imposada des del segle XIX i tractar-nos, per fi, com a adults i amorals. A dia d’avui demanem disculpes després de queixar-nos que ens petin una llei cabdal, responem amb somriures a la guerra bruta i volem fer la independència sense trencar la llei. El millor que pot li passar a la societat catalana és una pel·lícula que la desmunti tota.