Les eleccions del passat 20 de desembre han deixat tot un seguit de gesticulacions que des d’un bon principi eren fútils. Les notes de premsa, les consultes a les bases i els tuits eren part d’un show dels partits per amagar les seves carències i no afrontar els problemes reals. Aquest 3 de maig es posa en evidència el que vaig assenyalar fa uns mesos: cap dels partits tenia els incentius necessaris per tirar endavant cap acord; PP, PSOE, Podemos i Ciutadans van a eleccions perquè qualsevol escenari el suposen millor que l’actual. Arribats a juny es veurà qui perd i qui s’atreveix a trencar amb tot el que han promès, però en tot moment han navegat en un escenari previsible. No hi ha més explicació que aquesta.
A Ferraz no poden plantejar ni una Große Koalition amb el PP ni un pacte d’esquerres entre Izquierda Unida i Podemos. El primer escenari de tots provocaria la desaparició del PSOE i el segon generaria un gran rebuig entre les bases socialistes d’Andalusia, on la famosa Lega Sud de Susana Díaz vol evitar que qualsevol pacte amb els d’Iglesias desemboqui en un referèndum a Catalunya. Aquestes preocupacions són molt similars a les que viu Podemos, on no poden donar suport a cap govern entre PSOE i Ciutadans sense dinamitar el vot dual que tenen per part de l’electorat independentista i progressista català. El submón de PP i Ciutadans, caracteritzat per sortejar entre els partits regionals una futura investidura i deixar de banda el problema català, ha preferit altres tàctiques. No és gens casual la portada de La Razón del passat 25 d’abril o el baix perfil d’Albert Rivera durant els últims dies de “no-investidura”. Populars i naranjitos saben que la seva és una guerra de desgast, jugant-se el vot entre un electorat més envellit i menys procliu al canvi. Ja se sap que en un terreny on les noves idees mai són benvingudes, les que fan referència a Catalunya cremen encara més.
La situació postelectoral del 20D evidenciava que els principals guanyadors de les Eleccions a Corts Generals van ser Podemos i el Partit Popular. La cinquantena d’enquestes i mitjanes ponderades publicades durant els darrers quatre mesos ens dibuixa una tendència un pel diferent: descens sostingut dels d’Iglesias, consolidació de PP i PSOE amb lleugera tendència a l’alça d’IU i Ciutadans. La demoscòpia electoral ens torna a l’escenari previ a la campanya del 20D. No fa falta enganyar-se per descobrir que tot canvi que pugui produir-se al juny girarà al voltant dels efectes que tingui la coalició entre Podemos i Izquierda Unida sobre l’electorat socialista. Molt malament ho haurien de fer els morats per no convertir-se en el principal partit d’esquerres. Això sí, en cas de no produir-se aquesta coalició ens podríem trobar dins d’un escenari paradoxal: l’electorat conservador seria el principal guanyador de les eleccions, evitant l’enfonsament del PP i regalant un bon grapat de diputats a Ciutadans. La desmobilització de l’electorat urbà posaria en safata un govern de dretes i deixaria molt tocats a IU i Podemos.
I de rebot Catalunya
Una coalició liderada per Iglesias i Garzón tindria efectes contraproduents entre l’esquerra catalana i l’independentisme. Des de 2012 es porta parlant d’una davallada de CDC que, a part d’evident, és més complexa del que aparenta. Si bé a les europees de 2014 es va produir el famós sorpasso per part d’ERC, aquest no es va repetir ni a nivell autonòmic (on CDC ha resultat la guanyadora amb el pols vers la CUP) ni a nivell local. Han fet falta dues eleccions per evidenciar de nou un canvi en l’independentisme. L’efecte d’una coalició Podemos-IU complicaria bastant l’estratègia d’ERC per rellevar a CDC. L’explicació de tot això es va veure molt clarament el passat 20 de desembre: uns 162.000 votants de JxSí i uns 143.000 de la CUP van triar En Comú Podem a les eleccions a Corts Generals. Aquesta xifra suposa la base electoral més important pels de Xavier Domènech (un 32,9% del vot rebut) i l’evidència d’un nou vot dual que té com a comú denominador les franges d’edat relativament joves, el principal mercat d’ERC. Aquell vot dual que fa vint anys triava CiU a les autonòmiques i PSC a les generals s’ha transformat: ara ho fa per JxSí o la CUP a les autonòmiques i En Comú Podem a les generals. Que hi hagi més de 305.000 vots d’aquest tipus no hauria de sorprende’ns, doncs el relleu generacional i una esquerra dominant ho propicien. Aquell votant de classe mitja, progressista i profundament catalanista ha fet un gir: ara és un pel més jove, amb major formació i està força descontent vers la crisi econòmica i els diferents casos de corrupció que ha patit CiU. Una millor oferta electoral per part dels comuns destrossaria la consolidació d’ERC com a partit seriós i disminuiria la velocitat de CDC per refundar-se des dels fonaments.
Tindrem un escenari kafkià si ERC perd més vots cap a la coalició podemita: els de Junqueras no tindran una imatge de partit central (i d’esquerres) i els convergents seguiran amb el llast d’una marca desgastada. L’independentisme corre el risc de quedar percentualment paralitzat i deixar de ser atractiu per part d’un bon grapat de votants. Ara mateix hi ha una guerra absurda (entre dos companys de coalició) per liderar un independentisme sense rumb i sense estratègia. El posicionament del President Mas per encapçalar una llista única a Madrid no és gratuït, sap perfectament que una coalició entre CDC i ERC és impossible (és més, CDC va camí de convertir-se en un PNB a la catalana, amb doble lideratge al Parlament i al partit) i que només pot moure’s per mermar el rival (ERC) a curt termini. Els republicans estan abocats a fer una campanya per no caure i els convergents per caure menys o mantindre’s. En cas de no dur-se a terme el duet Iglesias-Garzón, però, l’escenari català serà previsible i no portarà gaires novetats. De moment les xarxes bullen amb fils inacabables i discussions absurdes sobre el procés.
Com a conclusió global de tot això seria interessant que es plantegessin diferents coses, com la manca de rumb de l’ANC, la no consolidació d’uns (ERC) o el declivi dels altres (CDC). El pitjor que poden fer els independentistes és imitar el Wishful thinking de El Crític i inventar-se coses rares per suplir les pròpies carències. No aniran enlloc fins que no s’adonin que ni el tokenisme ni la repetició de fórmules són la solució. Des del 27S s’ha posat en evidència que governar no és tan fàcil com fer TED Talks des de l’oposició i que la refundació d’un partit s’ha de fer amb seriositat. Aquest 26J ens ensenya que el vot dual trenca amb els càlculs de molts partits i que els problemes s’allargaran si no es tracten seriosament. En mans dels polítics i de la societat civil està que les coses es facin bé i els problemes puguin redreçar-se.