Mites demoscòpics francesos

Els comicis celebrats al llarg de 2016 i 2017 han provocat una tirallonga d’articles on s’han construït relats absurds per explicar els consegüents resultats. No ha estat estrany veure com algunes anàlisis postelectorals compraven l’eix urbà-rural a Turquia, les dones salvant Àustria del feixisme o la gent gran impedint el progrés a Espanya. Els periodistes … Read more Mites demoscòpics francesos

Existeix una fractura ideològica entre el camp i la ciutat?

L’argumentologia ha variat artísticament d’ençà que el procés sobiranista prenia forma. Un dels discursos més repetits sobre la situació política actual és que Catalunya està dividida entre una part rural i conservadora i una d’urbanita i progressista. En aquest article pretenem demostrar que aquesta afirmació és falsa i que tot aquest relat és causat per … Read more Existeix una fractura ideològica entre el camp i la ciutat?

Colau i la centralitat perduda.

La Diada nacional de Catalunya desperta cada any un clàssic de titulars. Les mítiques declaracions, absències i altres posicionaments diversos s’han convertit en la sensació estival de la política catalana. Enguany li ha tocat a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, qui ha estat criticada per anar a la manifestació independentista després de ser criticada per … Read more Colau i la centralitat perduda.

Per què Rajoy i els independentistes sempre guanyen?

L’escenari postelectoral del 26J ha deixat una sèrie d’imatges que sovint difuminen la tàctica i l’estratègia dels partits polítics presents al Congrés dels Diputats. De tot l’entramat de declaracions ha quedat molt clar que Mariano Rajoy i els independentistes sempre guanyen, però la imatge donada no té res a veure amb els motius reals. Des … Read more Per què Rajoy i els independentistes sempre guanyen?

La Guerra Civil: dogmes i realitats.

La setmana passada Francesc-Marc Álvaro publicava un article on esmentava una enquesta del CIS que, sota el títol de “Memorias de la Guerra Civil y el Franquismo”, analitzava l’impacte de la Guerra Civil Espanyola sobre la societat. L’estudi -fet l’any 2008- mostra les conseqüències del franquisme i la debilitat d’alguns dogmes actuals que sovint es … Read more La Guerra Civil: dogmes i realitats.

L’independentisme a pel vot de frontera

Fa unes setmanes vaig assistir a un acte de l’Ateneu Barcelonès sobre les eleccions americanes. Cap al final, ja en el torn de preguntes, un dels ponents va fer una afirmació força encertada: l’ANC té un punt molt americà a l’hora de fer les coses. Una frase que, com vaig comprovar al cap d’uns minuts … Read more L’independentisme a pel vot de frontera

Refugiats: les gràfiques que expliquen el drama humà

Refugiats: les gràfiques que expliquen el drama humà. Fa pocs dies TV3 emetia My friend, una obra mestra que donava un punt de vista poc vist del campament d’Idomeni. El documental, més que recomanable, deixava de banda el típic sensacionalisme i feia apropaments en el paper dels voluntaris, el funcionament del camp de refugiats i … Read more Refugiats: les gràfiques que expliquen el drama humà

La Catalunya postcatòlica (El Nacional).

Sempre s’ha dit que Catalunya té encreuats l’eix nacional i l’eix social. En unes eleccions on destaca l’eix nacional també ho fa de manera indirecta l’eix social, i viceversa. És inevitable: l’un i altre van lligats. Tot i això, hi ha un tercer eix encara més transversal, amb efectes molt més importants vers la societat catalana: el religiós.

L’Església catòlica, institució que regeix la confessió majoritària a Catalunya, acapara els focus d’atenció, sigui pel seu poder polític o la capacitat que té per penetrar en àmbits socials on algunes institucions públiques i ONGs no arriben. Una situació gens casual, especialment si analitzem el seu paper durant la dictadura o l’articulació de l’oposició al franquisme.

Aquest article explora els límits del catolicisme a Catalunya i el perímetre de les altres religions. Les dades, que sovint no han facilitat una interpretació clara dels contorns de l’agnosticisme i de l’ateisme, s’han extret del Sondeig d’Opinió de Catalunya (1991, 2001, 2006, 2011) i del Centre d’Estudis d’Opinió (2016). Les gràfiques analitzen el que podem anomenar la Catalunya postcatòlica, aquella societat on el catolicisme juga un paper important però no central.

La gràfica més rellevant fa referència al pes de les religions. Practicants o no, els catòlics declarats han caigut del 80% al 55%, reducció que ha anat en paral·lel a l’auge d’agnòstics, ateus i, en menor mesura, d’altres religions. Aquest canvi ha estat més fort entre 2006 i 2016 que entre 1991 i 2006, cosa que evidencia un canvi en les noves generacions de catalans. Catalunya, com a societat heterogènia, també viu canvis sociològics més enllà de la política.

Religió per sexe

Quina és la importància de la religió catòlica segons el sexe? Per exemple, sempre s’ha dit que les dones són més religioses. És així? La darrera enquesta del CEO mostra que la diferència entre homes i dones és de nou punts a favor de les dones, distància relativament petita si tenim en compte els pocs canvis que per aquesta raó es veuen entre ateus i agnòstics.

Pel lloc de naixement del pare

Influeix l’origen familiar en l’adscripció religiosa? Sociòlegs i opinadors han formulat dues hipòtesis:

  • Els catalans, influïts per les cabres i la muntanya, són gent conservadora i catòlica.
  • Les onades d’immigració vingudes entre finals dels anys 50 i mitjans dels 70, influïdes per una economia de caire feudal, són gent conservadora i catòlica.

Les dades diuen que totes dues hipòtesis són falses. El pes del catolicisme (i l’ateisme i l’agnosticisme) entre la gent amb el pare nascut a Catalunya o en altres autonomies és exactament el mateix. No hi ha diferències per origen i les que trobem són mínimes. Afirmar el contrari té més a veure amb dogmes i prejudicis que amb la realitat. De fet, aquests petits percentatges de diferència tenen una relació directa amb la darrera gràfica.

Per diari

Resulta curiós observar com el fet religiós és transversal als dos eixos que vertebren la política catalana. Es pot deduir d’aquesta gràfica, que mostra com l’audiència dels dos grans diaris catalans es reparteix de la mateixa manera entre catolicisme, agnosticisme i ateisme. L’única diferència és que a la versió catalana d’El Periódico el nombre d’evangèlics i/o protestants és més gran en detriment dels catòlics. Però no hi ha dues societats radicalment diferents.

Sigui com sigui, tant el diari associat a l’esquerra (El Periódico) com a la dreta (La Vanguardia) tenen una important quantitat de catòlics i en cap dels casos hi ha diferències substancials segons les llengües triades. Fins i tot l’Ara i l’Avui, que anirien més lligats a l’eix nacional, tenen unes distribucions molt semblants, i només varia El País, que té més lectors agnòstics en detriment dels catòlics.

Per partits polítics

En aquesta variable es produeix un forat generacional entre partits vells (PP i PSOE, formacions amb un elevat percentatge de catòlics i mitjana d’edat més alta gran) i partits joves (especialment la CUP, amb un elevadíssim percentatge d’ateus, però també CSQP).

Paral·lelament, JxSí (que aglutina ERC, amb una sociologia més aviat jove, i CDC, amb edats més altes) claven la mitjana catalana en l’eix religiós. Cas a part és Ciutadans. Tot i ser un partit jove, té la sociologia d’un partit vell.

En general s’observa que els catòlics són presents en tots els partits polítics, trencant mites i demostrant que les diferències en la pràctica de les religions vénen més donades pels relleus generacionals que pels tòpics relacionats a la diferència esquerra/dreta.

Per estudis i edat

Cal veure les següents dues gràfiques comparant catòlics i ateus. La primera mostra que l’any 1991, entre els ateus, hi figura un bon percentatge amb estudis superiors, CFGS, universitaris o derivats. El 2016 aquests percentatges són encara més grans.

Aquestes xifres contrasten amb les dels catòlics. Tot i que ha augmentat el percentatge de catòlics amb estudis superiors, vora d’un 20% no ha assolit l’educació bàsica. Molts argumenten que això és perquè la gent “llegida” tendeix a abandonar la religió, un altre dels mites que envolten el fet religiós a Catalunya.

Aquestes diferències tan grans entre el nivell d’estudis tenen una explicació: l’edat. Si l’any 1991 els ateus s’alimentaven de les franges d’edat més joves, avui en dia la distribució d’aquests s’acosta a la mitjana, al contrari que el catolicisme, que concentra la seva força entre la gent més gran. La sociologia del país ha canviat, evidenciant diferències generacionals força importants.

La Catalunya postcatòlica

Les dades analitzades en aquest article evidencien que la Catalunya postcatòlica ja és aquí. Durant molts anys, el fet religiós ha viscut present tant en l’eix nacional com en el nacional, però el forat generacional al si dels partits polítics permet preveure el que alguns politòlegs anomenen canvi d’hegemonia o, sense eufemismes lingüístics, una pèrdua de feligresos catòlics en benefici de l’ateisme, l’agnosticisme i la pràctica d’altres religions.

No és que es perpetuï el tòpic dels ateus llegits i dels catòlics sense formació sinó que els catòlics cada cop són menys i més vells. Se sostenen per les franges d’edat més grans, que no han pogut accedir a estudis superiors i que, en comparació, disparen el nombre de catòlics sense estudis.

El fet de no ocupar un rol central provoca que el perímetre del catolicisme sigui cada cop més petit i menys influent. Les noves generacions no són tan religioses perquè no hi estan obligades ni tenen incentius per ser-ho. Amb un 25% d’ateus, concentrats entre la gent jove, les normes i els rols socials estan destinats a canviar.

El laïcisme de la Catalunya postcatòlica està destinat a fer-nos més desinhibits alhora que anirà topant amb el vell poder del clergat i (re)emergirà un catolicisme lligat a causes socials i els costums. L’ateisme també està obligat a canviar, deixant de ser l’associació d’enfadats amb l’Església per convertir-se en l’opció dels qui realment no tenen cap creença religiosa.

Per últim, cal assenyalar de nou que les dades mostrades maten molts tòpics, posant en evidència que els canvis en la religió catòlica (present en totes les formacions polítiques) no es donen pel domini d’uns o altres partits en l’arena política sinó pel relleu generacional.

L’original d’aquest dossier es va publicar a Revista L’Endavant

 

ELS LÍMITS DEL VOT DUAL: TRES GRÀFIQUES QUE EXPLIQUEN EL FORAT GENERACIONAL A CATALUNYA.

Una de les meves fixacions dels darrers mesos ha estat la gran importància que té el vot dual a Catalunya. Ja sigui per pur interès o per les ganes de discutir, tant a l’abril com al maig he fet articles assenyalant els vasos comunicants entre les formacions independentistes i En Comú Podem. En els meus … Read more ELS LÍMITS DEL VOT DUAL: TRES GRÀFIQUES QUE EXPLIQUEN EL FORAT GENERACIONAL A CATALUNYA.

El 26J a Catalunya.

Les eleccions del passat 20 de desembre han deixat tot un seguit de gesticulacions que des d’un bon principi eren fútils. Les notes de premsa, les consultes a les bases i els tuits eren part d’un show dels partits per amagar les seves carències i no afrontar els problemes reals. Aquest 3 de maig es posa en evidència el que vaig assenyalar fa uns mesos: cap dels partits tenia els incentius necessaris per tirar endavant cap acord; PP, PSOE, Podemos i Ciutadans van a eleccions perquè qualsevol escenari el suposen millor que l’actual. Arribats a juny es veurà qui perd i qui s’atreveix a trencar amb tot el que han promès, però en tot moment han navegat en un escenari previsible. No hi ha més explicació que aquesta.

A Ferraz no poden plantejar ni una Große Koalition amb el PP ni un pacte d’esquerres entre Izquierda Unida i Podemos. El primer escenari de tots provocaria la desaparició del PSOE i el segon generaria un gran rebuig entre les bases socialistes d’Andalusia, on la famosa Lega Sud de Susana Díaz vol evitar que qualsevol pacte amb els d’Iglesias desemboqui en un referèndum a Catalunya. Aquestes preocupacions són molt similars a les que viu Podemos, on no poden donar suport a cap govern entre PSOE i Ciutadans sense dinamitar el vot dual que tenen per part de l’electorat independentista i progressista català. El submón de PP i Ciutadans, caracteritzat per sortejar entre els partits regionals una futura investidura i deixar de banda el problema català, ha preferit altres tàctiques. No és gens casual la portada de La Razón del passat 25 d’abril o el baix perfil d’Albert Rivera durant els últims dies de “no-investidura”. Populars i naranjitos saben que la seva és una guerra de desgast, jugant-se el vot entre un electorat més envellit i menys procliu al canvi. Ja se sap que en un terreny on les noves idees mai són benvingudes, les que fan referència a Catalunya cremen encara més.

La situació postelectoral del 20D evidenciava que els principals guanyadors de les Eleccions a Corts Generals van ser Podemos i el Partit Popular. La cinquantena d’enquestes i mitjanes ponderades publicades durant els darrers quatre mesos ens dibuixa una tendència un pel diferent: descens sostingut dels d’Iglesias, consolidació de PP i PSOE amb lleugera tendència a l’alça d’IU i Ciutadans. La demoscòpia electoral ens torna a l’escenari previ a la campanya del 20D. No fa falta enganyar-se per descobrir que tot canvi que pugui produir-se al juny girarà al voltant dels efectes que tingui la coalició entre Podemos i Izquierda Unida sobre l’electorat socialista. Molt malament ho haurien de fer els morats per no convertir-se en el principal partit d’esquerres. Això sí, en cas de no produir-se aquesta coalició ens podríem trobar dins d’un escenari paradoxal: l’electorat conservador seria el principal guanyador de les eleccions, evitant l’enfonsament del PP i regalant un bon grapat de diputats a Ciutadans. La desmobilització de l’electorat urbà posaria en safata un govern de dretes i deixaria molt tocats a IU i Podemos.

I de rebot Catalunya

Una coalició liderada per Iglesias i Garzón tindria efectes contraproduents entre l’esquerra catalana i l’independentisme. Des de 2012 es porta parlant d’una davallada de CDC que, a part d’evident, és més complexa del que aparenta. Si bé a les europees de 2014 es va produir el famós sorpasso per part d’ERC, aquest no es va repetir ni a nivell autonòmic (on CDC ha resultat la guanyadora amb el pols vers la CUP) ni a nivell local. Han fet falta dues eleccions per evidenciar de nou un canvi en l’independentisme. L’efecte d’una coalició Podemos-IU complicaria bastant l’estratègia d’ERC per rellevar a CDC. L’explicació de tot això es va veure molt clarament el passat 20 de desembre: uns 162.000 votants de JxSí i uns 143.000 de la CUP van triar En Comú Podem a les eleccions a Corts Generals. Aquesta xifra suposa la base electoral més important pels de Xavier Domènech (un 32,9% del vot rebut) i l’evidència d’un nou vot dual que té com a comú denominador les franges d’edat relativament joves, el principal mercat d’ERC. Aquell vot dual que fa vint anys triava CiU a les autonòmiques i PSC a les generals s’ha transformat: ara ho fa per JxSí o la CUP a les autonòmiques i En Comú Podem a les generals. Que hi hagi més de 305.000 vots d’aquest tipus no hauria de sorprende’ns, doncs el relleu generacional i una esquerra dominant ho propicien. Aquell votant de classe mitja, progressista i profundament catalanista ha fet un gir: ara és un pel més jove, amb major formació i està força descontent vers la crisi econòmica i els diferents casos de corrupció que ha patit CiU. Una millor oferta electoral per part dels comuns destrossaria la consolidació d’ERC com a partit seriós i disminuiria la velocitat de CDC per refundar-se des dels fonaments.

 Tindrem un escenari kafkià si ERC perd més vots cap a la coalició podemita: els de Junqueras no tindran una imatge de partit central (i d’esquerres) i els convergents seguiran amb el llast d’una marca desgastada. L’independentisme corre el risc de quedar percentualment paralitzat i deixar de ser atractiu per part d’un bon grapat de votants. Ara mateix hi ha una guerra absurda (entre dos companys de coalició) per liderar un independentisme sense rumb i sense estratègia. El posicionament del President Mas per encapçalar una llista única a Madrid no és gratuït, sap perfectament que una coalició entre CDC i ERC és impossible (és més, CDC va camí de convertir-se en un PNB a la catalana, amb doble lideratge al Parlament i al partit) i que només pot moure’s per mermar el rival (ERC) a curt termini. Els republicans estan abocats a fer una campanya per no caure i els convergents per caure menys o mantindre’s. En cas de no dur-se a terme el duet Iglesias-Garzón, però, l’escenari català serà previsible i no portarà gaires novetats. De moment les xarxes bullen amb fils inacabables i discussions absurdes sobre el procés.

Com a conclusió global de tot això seria interessant que es plantegessin diferents coses, com la manca de rumb de l’ANC, la no consolidació d’uns (ERC) o el declivi dels altres (CDC). El pitjor que poden fer els independentistes és imitar el Wishful thinking de El Crític i inventar-se coses rares per suplir les pròpies carències. No aniran enlloc fins que no s’adonin que ni el tokenisme ni la repetició de fórmules són la solució. Des del 27S s’ha posat en evidència que governar no és tan fàcil com fer TED Talks des de l’oposició i que la refundació d’un partit s’ha de fer amb seriositat. Aquest 26J ens ensenya que el vot dual trenca amb els càlculs de molts partits i que els problemes s’allargaran si no es tracten seriosament. En mans dels polítics i de la societat civil està que les coses es facin bé i els problemes puguin redreçar-se.