La Diada nacional de Catalunya desperta cada any un clàssic de titulars. Les mítiques declaracions, absències i altres posicionaments diversos s’han convertit en la sensació estival de la política catalana. Enguany li ha tocat a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, qui ha estat criticada per anar a la manifestació independentista després de ser criticada per no anar a la manifestació independentista. Moments complicats per una lideressa que veu com el seu poder mediàtic no acaba de donar resultats pràctics. Si fem un cop d’ull a la sociologia del país ho entendrem millor: la manca d’un catalanisme no independentista dinamita el seu consolidament i situa el colauisme fora de la centralitat.
A dia d’avui ningú posa en dubte que l’espai que vol ocupar Colau ha deixat de ser dominant en el panorama polític català. A finals dels 90 i principis dels 2000 el catalanisme estava ocupat per gairebé tots els partits polítics i només era rebutjat per un PP que -en els bons temps del catalaníssim Josep Piqué– no arribava al 15% de suport electoral. Més enllà del binomi format per Pujol i Maragall (el qual era acompanyat indissolublement pels líders d’ERC i ICV) no existia cap forat alternatiu. L’entrada de Ciutadans i la posterior crisi política de l’Estatut van canviar aquesta situació i van moure el catalanisme cap a l’independentisme. D’aquesta situació neix l’escenari de fragmentació que trobem avui en dia.
Ada Colau i els comuns busquen aquest espai previ a 2010 en una mena de retorn al maragallisme. El gran problema, però, és que s’està convertint en una màquina que puntualment guanya eleccions però que es queda fora de la centralitat política. Ocupar un posicionament que fa una dècada era hegemònic i que ara es troba amb un sostre del 25% només dóna peu a què vagi topant amb els seus vasos comunicants: l’espanyolisme de les cúpules d’ICV i el PSC i l’independentisme d’ERC i la CUP. La gran quantitat d’actors interns i externs fa que l’època del binomi Pujol – Maragall sembli un somni. De fet, converteix a Colau en un monstre incapaç de consolidar-se.
El vot dual que antigament es donava entre CiU i el PSC s’ha transformat: ara és un vot que ha virat a l’esquerra i és independentista. Per tant, allà on la marca dels comuns és forta (a les eleccions municipals i generals) reben una important transferència de suports provinents de les dues marques independentistes: JxSí (concretament de l’àmbit sociològic d’ERC) i la CUP. La situació encara es complica més quan el relat construït des del món comú es dirigeix contra CDC, doncs el relleu generacional ha fet que el partit fort sigui ERC. Els comuns, per tant, no poden atacar tan fàcilment l’independentisme perquè comporta perdre la meitat dels vots que tenen.
Que Colau i el seu entorn es vegin en una situació incòmoda amb l’independentisme no vol dir que estiguin còmodes amb l’espanyolisme. La seva situació amb ICV no és tan bona com alguns voldrien fer veure. Els propis comuns, de la mateixa manera que són conscients de què una part important del seu votant a les municipals i generals són independentistes, saben que l’actual cúpula d’ICV només representa el 15% del vot espanyolista “dur”. Això vol dir que trencar amb la facció més dura de la coalició significaria perdre poc més de 127.000 vots. A canvi es mantindrien 365.000 independentistes i 357.000 votants amb identitat híbrida. Veient això s’entén l’estratègia de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona: marginar la pressió del càrrecs mitjans (i alts) d’ICV a través de pactes amb un PSC desinflat, acotar la dèbil oposició d’ERC i la CUP i acusar a la Generalitat quan sorgeix algun problema inesperat. Aquest darrer, per cert, un doble tirabuixó mortal per evitar que CiU faci oposició a nivell municipal.
Per saber què passarà hem de pensar en el full de ruta que pautin JxSí i la CUP a partir d’aquest mes. Serà molt probable que l’espai abanderat per Ada Colau es distanciï poc a poc d’ICV a mesura que s’acosta el referèndum d’autodeterminació. Això no vol dir que tots i cadascun dels seus membres es facin independentistes, simplement vol dir que opten per vies democràtiques davant d’una qüestió territorial que pot donar-se en qualsevol Estat modern. Aquest posicionament comporta que els comuns entrin dins de la centralitat perduda i els hi dóna un paper preponderant que amb ICV mai tindrien. A més, i per molt que els fanboys ecosocialistes facin befa amb comparacions absurdes, són conscients de què Coscubiela resta i Rabell espanta. Per tant, només falta que es succeeixin els esdeveniments per veure com es desprenen d’ICV com qui tira un Kleenex a la paperera.