El Procés

CUP y Ciudadanos, los partidos con los votantes más euroescépticos

by

Faltan muy pocos días para las elecciones. En poco tiempo sabremos los resultados de unos comicios fijados por el gobierno central ante una situación que Madrid consideraba insostenible. Los datos proporcionados por la tercera oleada del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) anticipan un país totalmente diferente al que tenemos. Es curioso ver cómo cambia el electorado catalán y … Read more CUP y Ciudadanos, los partidos con los votantes más euroescépticos

El 26J a Catalunya.

by

Les eleccions del passat 20 de desembre han deixat tot un seguit de gesticulacions que des d’un bon principi eren fútils. Les notes de premsa, les consultes a les bases i els tuits eren part d’un show dels partits per amagar les seves carències i no afrontar els problemes reals. Aquest 3 de maig es posa en evidència el que vaig assenyalar fa uns mesos: cap dels partits tenia els incentius necessaris per tirar endavant cap acord; PP, PSOE, Podemos i Ciutadans van a eleccions perquè qualsevol escenari el suposen millor que l’actual. Arribats a juny es veurà qui perd i qui s’atreveix a trencar amb tot el que han promès, però en tot moment han navegat en un escenari previsible. No hi ha més explicació que aquesta.

A Ferraz no poden plantejar ni una Große Koalition amb el PP ni un pacte d’esquerres entre Izquierda Unida i Podemos. El primer escenari de tots provocaria la desaparició del PSOE i el segon generaria un gran rebuig entre les bases socialistes d’Andalusia, on la famosa Lega Sud de Susana Díaz vol evitar que qualsevol pacte amb els d’Iglesias desemboqui en un referèndum a Catalunya. Aquestes preocupacions són molt similars a les que viu Podemos, on no poden donar suport a cap govern entre PSOE i Ciutadans sense dinamitar el vot dual que tenen per part de l’electorat independentista i progressista català. El submón de PP i Ciutadans, caracteritzat per sortejar entre els partits regionals una futura investidura i deixar de banda el problema català, ha preferit altres tàctiques. No és gens casual la portada de La Razón del passat 25 d’abril o el baix perfil d’Albert Rivera durant els últims dies de “no-investidura”. Populars i naranjitos saben que la seva és una guerra de desgast, jugant-se el vot entre un electorat més envellit i menys procliu al canvi. Ja se sap que en un terreny on les noves idees mai són benvingudes, les que fan referència a Catalunya cremen encara més.

La situació postelectoral del 20D evidenciava que els principals guanyadors de les Eleccions a Corts Generals van ser Podemos i el Partit Popular. La cinquantena d’enquestes i mitjanes ponderades publicades durant els darrers quatre mesos ens dibuixa una tendència un pel diferent: descens sostingut dels d’Iglesias, consolidació de PP i PSOE amb lleugera tendència a l’alça d’IU i Ciutadans. La demoscòpia electoral ens torna a l’escenari previ a la campanya del 20D. No fa falta enganyar-se per descobrir que tot canvi que pugui produir-se al juny girarà al voltant dels efectes que tingui la coalició entre Podemos i Izquierda Unida sobre l’electorat socialista. Molt malament ho haurien de fer els morats per no convertir-se en el principal partit d’esquerres. Això sí, en cas de no produir-se aquesta coalició ens podríem trobar dins d’un escenari paradoxal: l’electorat conservador seria el principal guanyador de les eleccions, evitant l’enfonsament del PP i regalant un bon grapat de diputats a Ciutadans. La desmobilització de l’electorat urbà posaria en safata un govern de dretes i deixaria molt tocats a IU i Podemos.

I de rebot Catalunya

Una coalició liderada per Iglesias i Garzón tindria efectes contraproduents entre l’esquerra catalana i l’independentisme. Des de 2012 es porta parlant d’una davallada de CDC que, a part d’evident, és més complexa del que aparenta. Si bé a les europees de 2014 es va produir el famós sorpasso per part d’ERC, aquest no es va repetir ni a nivell autonòmic (on CDC ha resultat la guanyadora amb el pols vers la CUP) ni a nivell local. Han fet falta dues eleccions per evidenciar de nou un canvi en l’independentisme. L’efecte d’una coalició Podemos-IU complicaria bastant l’estratègia d’ERC per rellevar a CDC. L’explicació de tot això es va veure molt clarament el passat 20 de desembre: uns 162.000 votants de JxSí i uns 143.000 de la CUP van triar En Comú Podem a les eleccions a Corts Generals. Aquesta xifra suposa la base electoral més important pels de Xavier Domènech (un 32,9% del vot rebut) i l’evidència d’un nou vot dual que té com a comú denominador les franges d’edat relativament joves, el principal mercat d’ERC. Aquell vot dual que fa vint anys triava CiU a les autonòmiques i PSC a les generals s’ha transformat: ara ho fa per JxSí o la CUP a les autonòmiques i En Comú Podem a les generals. Que hi hagi més de 305.000 vots d’aquest tipus no hauria de sorprende’ns, doncs el relleu generacional i una esquerra dominant ho propicien. Aquell votant de classe mitja, progressista i profundament catalanista ha fet un gir: ara és un pel més jove, amb major formació i està força descontent vers la crisi econòmica i els diferents casos de corrupció que ha patit CiU. Una millor oferta electoral per part dels comuns destrossaria la consolidació d’ERC com a partit seriós i disminuiria la velocitat de CDC per refundar-se des dels fonaments.

 Tindrem un escenari kafkià si ERC perd més vots cap a la coalició podemita: els de Junqueras no tindran una imatge de partit central (i d’esquerres) i els convergents seguiran amb el llast d’una marca desgastada. L’independentisme corre el risc de quedar percentualment paralitzat i deixar de ser atractiu per part d’un bon grapat de votants. Ara mateix hi ha una guerra absurda (entre dos companys de coalició) per liderar un independentisme sense rumb i sense estratègia. El posicionament del President Mas per encapçalar una llista única a Madrid no és gratuït, sap perfectament que una coalició entre CDC i ERC és impossible (és més, CDC va camí de convertir-se en un PNB a la catalana, amb doble lideratge al Parlament i al partit) i que només pot moure’s per mermar el rival (ERC) a curt termini. Els republicans estan abocats a fer una campanya per no caure i els convergents per caure menys o mantindre’s. En cas de no dur-se a terme el duet Iglesias-Garzón, però, l’escenari català serà previsible i no portarà gaires novetats. De moment les xarxes bullen amb fils inacabables i discussions absurdes sobre el procés.

Com a conclusió global de tot això seria interessant que es plantegessin diferents coses, com la manca de rumb de l’ANC, la no consolidació d’uns (ERC) o el declivi dels altres (CDC). El pitjor que poden fer els independentistes és imitar el Wishful thinking de El Crític i inventar-se coses rares per suplir les pròpies carències. No aniran enlloc fins que no s’adonin que ni el tokenisme ni la repetició de fórmules són la solució. Des del 27S s’ha posat en evidència que governar no és tan fàcil com fer TED Talks des de l’oposició i que la refundació d’un partit s’ha de fer amb seriositat. Aquest 26J ens ensenya que el vot dual trenca amb els càlculs de molts partits i que els problemes s’allargaran si no es tracten seriosament. En mans dels polítics i de la societat civil està que les coses es facin bé i els problemes puguin redreçar-se.

 

El percentatge que falta.

by

Les eleccions del passat 27 de setembre van suposar l’enterrament d’uns mites i la creació d’uns altres. El posicionament de CSQEP vers la independència es va convertir en la nova excusa de Madrid per paralitzar-ho tot, un nou plantejament que s’entén després d’haver bombardejat amb el mantra de l’abstenció diferencial. No obstant això, és cert que els resultats van deixar dues tasques pendents: la refundació de CDC en un partit (capaç d’obtenir una part del vot provinent d’UDC) de centre-dreta modern i l’absorció d’una part dels votants tradicionals d’ICV cap l’independentisme.

Tot i que en un futur m’agradaria centrar-me en la bossa concentrada a la dreta, en aquest article tractaré d’explicar -via comparacions amb els partits que fa frontera- el possible votant independentista que es troba a CSQEP. Per fer-ho, utilitzaré les dades de la tercera onada del Baròmetre d’Opinió Política del CEO. Aquesta vegada el lector no s’haurà de preocupar per l’enorme quantitat de gràfiques: des de la Revista Endavant hem afegit un plugin d’Infogram que simplificarà molt la visualització de les dades. Tocarà jugar amb el ratolí.

l’infografia que he elaborat per aquest article es divideix en tres parts: actituds vers la política, patrons de consum i probabilitats de pacte. Amb aquesta estructura busco demostrar que l’independentisme pot fer forat entre els electors de CSQEP, però per això cal un posicionament polític cohesionat que sigui capaç d’apropiar-se d’aquest votant i limitar el marge de moviment dels adversaris polítics.

Des de 2012 ICV ha acompanyat parcialment les forces independentistes al llarg del procés. No obstant, el seu “no posicionament” ha servit per embarrancar la consulta del 9N i deixar en un enigma la postura que havia d’ocupar el seu partit durant el 27S. A efectes pràctics, però, tots sabem que els ecosocialistes es troben segrestats per la branca més unionista del partit (un exemple clar és Coscubiela, qui des de l’ombra dirigeix la formació al Parlament). Per tant, des d’un punt de vista purament maquiavèl·lic, cal guanyar la bossa de votants d’ICV i finalment deixar aquest partit en fora de joc. Com que potser hi ha qui dubta de l’existència d’aquest tipus de votant i la consegüent estratègia, el millor que puc fer és evidenciar-ho amb dades.

Un dels punts més clars s’observa quan fem un cop d’ull a les actituds del votant vers la política; sociològicament el votant de CSQEP s’assembla molts més al de JxSí i la CUP que al de Ciutadans i el PSC. Les dades ens mostren un contrast entre els tres primers partits i les formacions liderades per Arrimadas i Iceta: els votants d’aquests darrers tenen menor interès en la política.

En el cas dels que es consideren informats en política es repeteix el mateix patró: el votant de CSQEP està sociològicament més a prop de les formacions independentistes que de Ciutadans o el PSC.

Allunyant-nos de les actituds sociològiques, cal destacar que els hàbits de consum dels diferents partits ens mostren que l’independentisme encara pot fer forat. En aquest cas cal tindre en compte Internet, la ràdio, la televisió i els diaris. Tots ells ens mostren que el votant de CSQEP és molt més plural del que sembla.

Vers el consum sobre temes polítics a Internet cal destacar el següent esquema a quatre bandes: el de les xarxes socials, el dels diaris electrònics en general, el dels que no tenen cap pàgina habitual, i finalment el de qui s’informa mitjançant altres vies. En el cas de JxSí trobem que els diaris electrònics juguen un paper menor en benefici de diaris -digitals- tradicionals, com La Vanguardia i El Periódico. Si ho comparem amb la CUP, es pot observar com el pes dels digitals és més gran. Aquí s’evidencia novament un contrast amb l’edat, com anteriorment vaig assenyalar en un article a la revista. En el cas de CSQEP s’observa que aquesta estructura de quatre blocs es manté, però contrasta especialment amb la del PSC i Ciutadans, que amb un electorat més envellit s’informen menys a través de les xarxes socials.

Les dades del CEO ens mostren que hi ha patrons comuns en el cas dels dials que escolten els votants per informar-se: les emissores dels grups de Catalunya Ràdio i RAC1 són majoritàries entre l’electorat de JxSí i la CUP. En el cas de CSQEP trobem que el seu votant és la versió més plural i oberta del PSC: escolten majoritàriament la SER, però més d’un 25% ho fan per emissores que giren al voltant de Catalunya Ràdio i RAC1.

Novament trobem un esquema curiós quan ens centrem en la pregunta del CEO que fa referència a les televisions amb què els diferents votants s’informen dels temes polítics: a JxSí i la CUP ho fan de manera majoritària per les televisions que formen part de la CCMA. En el cas de CSQEP veiem com aquests prefereixen La Sexta, però amb més d’un 20% que ho fa mitjançant els canals de la Corpo. El de CSEQP és un votant que veu molt menys Tele 5 i Antena 3 (a diferència del perfil típic de Ciutadans i PSC) i comparteix patrons de consum amb els votants de JxSí i la CUP.

El consum de diaris ens mostra que els votants de JxSí i la CUP llegeixen publicacions amb una tendència clarament catalanista. Obvietats al marge,amb CSQEP observem tres bloc definits: qui llegeix El País, qui llegeix El Periódico i qui llegeix La Vanguardia. Els tres diaris amb tendències ideològiques molt diferents, però clares.

Aquest forat sociològic dintre de CSQEP també es dóna quan ens hi fixem en el percentatge de gent que creu probable que el govern espanyol acabi oferint un pacte: es visualitza el perfil federalista del PSC (on destaca de manera bastant probable el pacte), el contestatari i d’exclusió de Ciutadans (és contrari al pacte i és conscient que no hi haurà cap pacte), l’independentista de JxSí i la CUP (on no volen pacte però arriben a percebre que podria passar alguna cosa), i finalment el de CSQEP (que barreja una tercera via optimista amb un independentisme que no veu pactes a la vista) que obre un meló de vots.

Les dades ens demostren que sociològicament hi ha una part dels votants d’ICV/CSQEP (que oscil·la entre el 20% i el 30%) que comparteixen hàbits i actituds amb els independentistes. El moviment més clar que pot fer-se per aconseguir aquests vots que falten és un canvi d’estratègia. Per aquest motiu urgeix que les formacions independentistes es cohesionin de nou i tinguin un posicionament nítid davant de tot. Des d’un punt de vista tècnic, si fos JxSí o la CUP em centraria en evidenciar les contradiccions de CSQEP i guanyar-me el seu electorat.

Un dels errors de l’independentisme és voler creure que les coses es guanyen amb il·lusió i somriures. Seduir votants està molt bé, però en l’arena política implica que has d’aixafar un partit que rivalitza amb tu. L’independentisme no guanyarà fins que no s’adoni d’això. S’ha d’actuar com un Estat si realment es vol ser un Estat; necessitem una sèrie de vots molt importants, però per aconseguir-los cal el cinisme i la sang freda que han aplicat amb nosaltres. Les dades ens demostren que aquest votant existeix, així que JxSí i la CUP han de tenir clars els seus interessos i actuar en base aquests. L’única manera d’aconseguir el percentatge que falta és captant els votants que tenen aquestes formacions, per tant implica que els partits independentistes hauran de partir ICV.

 

Com el col·legi Rosselló-Pòrcel ha salvat la societat catalana?

by

Quan a principis d’any se’m va proposar una col·laboració mensual des de l’Endavant, vaig prometre’m a mi mateix tractar temes que fossin candents i delicats. Aquesta, certament, va ser una decisió força arriscada si tenim en compte que molta gent rebutja qualsevol canvi en els seus esquemes mentals. En termes generals, però, crec que he aconseguit els objectius que vaig marcar-me.

En el primer article de tots vaig fer una petita investigació centrada en l’existència del vot ètnic a Catalunya, o sigui esbrinant si l’origen de les persones condicionava el vot. Com més o menys tothom sospitava, a Catalunya no es dóna aquesta situació, i només el PP i Ciutadans podien ser etiquetats com a partits ètnics. La meva petita recerca mostrava que el vot ve marcat més per l’edat dels electors que per l’origen d’aquests, tal i com van demostrar les gràfiques que vaig exposar. Així, els partits independentistes i federalistes gaudien d’uns votants amb els orígens ben variats i dividits a parts iguals.

Seguint aquesta tendència, en aquest article tractaré de demostrar si realment hi ha diferències socio-laborals entre la gent amb tots dos pares nascuts a Catalunya, tots dos fora de Catalunya, o amb pares d’origen mixt. Per fer-ho, he dividit aquesta petita investigació en les següents parts: professió del cap de família els anys 1991 i 2001, activitat de l’entrevistat els anys 1991 i 2001, tipus de treball els anys 2008 i 2014, classe social l’any 2014, ingressos nets mensuals en base a l’origen de la mare l’any 2015, i finalment pel nivell d’estudis entre els anys 1991, 2001, 2008, i 2014. Les dades les he extret del Sondeig d’Opinió de Catalunya -que publica l’ICPS- i del Baròmetre d’Opinió Pública del CEO. Tot i que a priori sembla enrevessat, això ens permet fer una fotografia de com era Catalunya entre el 1991 i 2001, i veure si en els darrers temps ha hagut diferències segons l’origen dels pares.

Si fem un cop d’ull a la professió del cap de família dels entrevistats l’any 1991, s’observa que destaquen els obrers entre la gent amb tots dos pares nascuts fora de Catalunya. No obstant, entre les famílies mixtes i amb tots dos pares nascuts a Catalunya també s’observa el mateix patró. Les úniques diferències realment destacades es donen en el cas dels autònoms i els pagesos, doncs encara cuejaven les diferències entre la gent vinguda de fora (establerta a les grans àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona) i una part de l’antiga classe mitja que tenia petits negocis en el comerç i l’agricultura.

91.1

Amb el pas dels anys s’observa un canvi de tendència a mesura que l’Estat del Benestar s’ha anat consolidant, les generacions més velles s’han anat morint, i l’estructura productiva modificant. En conseqüència, el nombre d’obrers entre els caps de família creix al marge de l’origen dels pares, així com baixen els empresaris, els empleats, però alhora pugen també els quadres i els autònoms entre la gent amb tots dos pares nascuts a fora de Catalunya. Aquest resultat té molta lògica, doncs molts dels nostres avis van venir de fora per treballar en feines molt dures i poc a poc van anar prosperant. L’any 2001, amb un país més barrejat i alhora menys industrialitzat, les diferències s’han fet molt més petites.

2001.1

Si fem un cop d’ull en l’activitat de l’entrevistat, aviat s’observen diferències notables vers la professió del cap de família. Així, el nombre d’obrers baixa gairebé a la meitat l’any 1991, arribant als mateixos nivells que els empleats. Tot i això, el gran toc d’atenció el trobem amb les mestresses de casa.

91.2

Amb l’entrada de la dona al món laboral observem que l’any 2001 el percentatge de mestresses de casa s’ha reduït considerablement. Ha tingut això efectes directes? Sí, ha fet créixer el nombre d’obrers al marge de l’origen dels pares i ha despuntat una mica l’atur de qui té tots dos pares nascuts fora de Catalunya. Aquesta situació és normal, doncs les primeres i les segones generacions d’immigrants parteixen amb un clar desavantatge respecte a la gent que no ha hagut de marxar per buscar-se una vida millor. Tenint en compte la història recent, es pot dir sense problemes que les diferències entre uns i altres són més aviat mínimes i que al llarg del temps s’han anat igualant.

2001.2

Amb el pas dels anys, les enquestes han anat canviant i s’han modificat les preguntes, doncs poc a poc la societat ha anat variant. A tall d’exemple, aquests són els resultats del tipus de treball que tenia la gent l’any 2008:

2008.2

Com bé s’observa, les diferències són més aviat inexistents, trobant-se com a molt que el percentatge de diferència entre els assalariats eventuals amb dos pares nascuts a Catalunya es complementi amb la dels autònoms. En definitiva, es veu clarament que no hi ha dues societats diferents amb característiques socio-econòmiques oposades. Si fem un cop d’ull a l’any 2014 passa exactament el mateix, trobant-se de nou que no hi ha diferències.

2014.2

Si fem un cop d’ull al nivell d’estudis en base a l’origen dels pares, s’observa que l’Estat del Benestar i la immersió lingüística han estat una peça clau en la consolidació d’una societat cohesionada. En paraules més planes, no hi ha diferències exagerades entre el nivell d’estudis i l’origen dels pares, especialment si tenim en compte que el punt de partida dels immigrants i dels fills dels immigrants sempre és més complicat que el dels autòctons. Això ha estat clau, doncs s’ha evitat que la població s’enguetitzés i alhora ha afavorit la mobilitat. Fixeu-vos com l’evolució produïda al llarg dels anys -1991, 2001, 2008, i 2014- ha estat més que notable.

91,3

L’any 2001 ja s’observen els efectes directes d’un ascensor social que funciona, on tothom accedeix als estudis al marge de l’origen dels seus pares. Si ho comparem amb l’any 1991, s’observa que 10 anys més tard la població està més formada.

2001.3

Arribats als anys 2008 i 2014, la tendència que s’observa és exactament la mateixa: la gent gaudeix majors nivells de formació indistintament de l’origen dels seus pares, fent-se molt més petites les diferències socials donades durant els anys 60, 70, i 80.

2008.1

L’any 2014 aquesta segueix la tendència, i el percentatge de gent amb estudis superiors és majors independentment de l’origen dels pares.

2014.1

Vist en perspectiva, l’Estat del Benestar i la immersió lingüística han estat importantíssimes per enfortir  una societat que partia de dues bases molt diferents. Així, si bé les persones amb tots dos pares nascuts fora de Catalunya ho han tingut més complicat per prosperar, s’observa que tant a nivell laboral com educatiu ho han fet al mateix ritme que les persones nascudes sota una família mixta o amb tots dos pares nascuts a Catalunya. Dit més clarament: l’ascensor social ha funcionat. Això es pot exemplificar més clarament si ens centrem estrictament en el percentatge de gent amb estudis superiors, doncs s’observa que la tendència és la mateixa al marge de l’origen dels pares.

2014.3general

Per veure com d’important ha estat aquest progrés, cal veure què passa quan segmentem entre l’auto-ubicació de classe social i l’edat en base a l’origen dels pares.  Si ho comparem entre les persones de 65 anys (o més) versus la resta de franges d’edat, observem que el percentatge de classe mitja de la gent amb un dels pares o tots dos pares nascuts fora de Catalunya és el més fluix de tots. Aquesta diferència, no obstant, es va fent més petita a mesura que la franja és més jove, i té tendència a enfortir la classe mitja al marge de l’origen. Novament es fa evident que l’ascensor social tira endavant, i  és important que funcioni per seguir pal·liant les diferències.

Classe social 2014

Evidentment, se’m pot acusar de segmentar massa l’enquesta i jugar amb uns marges d’error massa grans. Per evitar queixes, aquest cop he creuat les dades sense tindre l’edat com a variable de control (en un llenguatge més pla: sense filtrar les dades segons l’edat). Si ens hi fixem, la distribució és la mateixa al marge de l’origen dels pares. L’únic incís negatiu, però, no es troba en la classe mitja, sinó en la classe baixa; és just en aquell punt que cal lluitar per minvar les diferències entre la gent amb tots dos pares nascuts fora de Catalunya versus les persones amb orígens mixtos o tots dos pares nascuts a Catalunya.

Classe social

És factible que molts es queixin per utilitzar una auto-ubicació com la classe social a la qual es pertany, doncs la tria d’aquesta ve més marcada per les percepcions que per la realitat. Per evitar problemes, he utilitzat les dades del darrer CEO amb l’objectiu de veure si aquesta auto-ubicació és gaire diferent dels ingressos nets mensuals en base a l’origen de la mare. Com bé s’observa, les diferències en base a l’origen són mínimes, i aquestes es fan molt més petites que en l’anterior gràfica. A partir d’aquí, un pot triar entre  els ingressos nets (on un percentatge elevat de gent prefereix no contestar davant la mala imatge que té tindre diners) i unes diferències insignificants, o bé en les percepcions i en unes dades que també demostren que no hi ha divisions marcades per l’origen.

Ingressos nets

Com que hi ha usuaris que potser poden queixar-se per no utilitzar el mateix patró a l’hora de tractar les dades, en aquesta gràfica les teniu dividides entre la gent amb tots dos pares nascuts a Catalunya, tots dos pares nascuts fora de Catalunya, i els de famílies d’origen mixt. Com bé s’observa, no hi ha diferències, donant-me la raó en la gràfica anterior.

Desglo

Per últim, torno a fer-me pesat en què la millora de l’Estat del Benestar i la igualtat d’oportunitats sorgides arran de la immersió lingüística han estat fonamentals per fer de Catalunya una societat més justa i cohesionada. Per què ho dic tot això? Imagineu-vos què hauria passat amb la immigració si no haguessin les polítiques necessàries per poder progressar socialment i integrar-se. Sense l’obra dels governs de Pujol, Maragall, Montilla i fins i tot Mas, encara que aquest es va arribar a enorgullir de retallar en segons quines àrees durant el seu primer mandat i, sobretot, sense l’esforç titànic que va fer aquell grup de pares de Santa Coloma de Gramenet a principis dels anys 80, no hauríem arribat fins aquí i tindríem una societat molt més dividida i econòmicament molt més desigual. Amb un ascensor social que funciona i un sistema d’immersió lingüística que ha contribuït a què aquelles persones que venien de fora del territori poguessin escolaritzar-se i integrar-se, s’han aconseguit minvar les diferències socio-econòmiques i alhora cohesionar una societat que partia de punts molt distants. Perquè el fet de compartir i aprendre una mateixa llengua, vehicular a l’escola i d’ús a la feina, amb independència de la materna, ha aconseguit despolaritzar la població i donar-los les mateixes oportunitats de relació. El repte d’ara, però, està en aconseguir la clau de la caixa o -directament- la de l’Estat independent, doncs sense el control de les polítiques públiques i educatives estem destinats a que tornin les diferències socials.

27S: El catenaccio funciona.

by

Nervis, por, inquietud, victòria. La tarda del 27S va portar un conjunt de sensacions que són molt difícils d’aglutinar en una sola frase. Per començar, els resultats d’aquestes eleccions són espectacularment bons: s’ha acabat amb el mite de l’abstenció diferencial, s’ha superat el sostre del 9N, s’ha acabat amb Duran i Lleida, Podemos ha quedat força tocada a pocs mesos del 20D, i SCC ha quedat esquitxada per les “presumptes” relacions del seu líder amb l’extrema dreta. Tot això en quinze dies de campanya, un lapse de temps suficient per canviar la política catalana des dels fonaments i demostrar el tribunerisme amb què han actuat certs mitjans de comunicació. No obstant, aquest darrer punt es va evidenciar el passat 29 de juny, quan El Periódico va publicar una enquesta post-electoral centrada en el Parlament de Catalunya. Aquí va començar la creació de Junts pel Sí.

Amb un panorama que mostrava una hipotètica “Catalunya en Comú” a tocar de la victòria, a CDC i ERC van córrer per fer el que no havien volgut abans les seves elits internes: una coalició electoral que aglutinés el centre polític. Dit i fet, JxSí naixia a contracorrent, amb l’objectiu de no perdre múscul i amb el vot dual de Podemos i ERC difuminat durant els mesos previs. Malgrat que el punt de sortida (amb Artur Mas i Oriol Junqueras desgastats) era força dolent, el resultat de l’experiment ha estat positiu. Això sí, el gran guanyador de l’independentisme ha estat la CUP, que ha aconseguit la fita aparentment impossible de 209.940 votants nous.

El 27S també deixa dades molt destacades: si des de 2012 hi havia un 40-45% d’independentisme passiu, des del passat diumenge tenim un 48-50% d’independentisme actiu. Això vol dir que, a part d’ampliar-se la força independentista, no hi ha cap alternativa electoral per part dels contraris a l’independentisme. Aquest enduriment també ha tingut efectes directes allà on Súmate ha tingut més presència: Nou Barris ha vist com l’independentisme passava del 25,1% al 29,1% en tres anys, una pujada que no ha perjudicat a ICV/CSQEP, que en el mateix període ha passat del 13,1% dels vots al 13,8%. A l’Hospitalet, ciutat on es va criar l’articulista que ara mateix llegiu, l’independentisme és manté (24,88%) i puja unes quantes dècimes, trencant tabús i alhora posant en evidència un parell de coses: s’hauria d’actuar a Tarragona i integrar ICV dins del bloc independentista. Aquest segon punt generaria moltes tensions internes, però a partir del desembre hauran de triar entre el govern de Romeva i Baños vs el govern de Sánchez i Rivera. Els ecosocialistes han de tindre clar que no és el mateix governar contra el 48% que fer-ho contra el 39%, especialment si la seva presència pot debilitar aquest 39% dels vots a favor seu.

<<La clau de tot no rau en la figura del President, sinó més aviat en les concessions que es facin a l’hora de governar>>.

Amb una participació històrica, uns indicis de polarització especialment preocupants a Tarragona i un bloc del sí totalment motivat, els líders independentistes hauran d’entendre que de cara al 20D serà molt complicat repetir la mateixa fórmula electoral. Tot i que la victòria del 27S té aires bíblics, la batalla de les Eleccions Generals es jugarà entre Rajoy, Sánchez, Iglesias, i Rivera, fent que JxSí tingui assegurat un resultat pitjor. S’haurà de fer una estratègia totalment diferent o, simplement, que cadascú vagi per la seva banda.

Durant els propers mesos viurem un escenari més que previsible, i la CUP donarà suport a JxSí per formar un govern amb una tendència clarament definida cap a l’esquerra. A canvi de tot això, la pròpia intuïció marca que Artur Mas serà el cap d’Exteriors i Romeva el President, fent que ICV es quedi amb el dubte d’entrar fins d’aquí uns 10 o 12 mesos. La clau de tot no rau en la figura del President, sinó més aviat en les concessions que es facin a l’hora de governar.

<<Amb un escenari on Podemos ha perdut la batalla de Catalunya, s’albira que a partir del 20D serà relativament fàcil que a Espanya hi hagi un govern entre PSOE i Ciudadanos…>>

Després del 27S s’ha arribat a un estat zen, on les ànsies dels més radicals s’hauran de calmar pel bé de la política. Amb un escenari on Podemos ha perdut la batalla de Catalunya, s’albira que a partir del 20D serà relativament fàcil que a Espanya hi hagi un govern entre PSOE i Ciudadanos, allunyant-se així qualsevol possibilitat de referèndum pactat, doncs la Federació Socialista d’Andalusia (i el seu soci de govern) es negarà rotundament a cedir davant les aspiracions catalanes. Amb aquest escenari, només cal esperar la patacada de Podemos i les reformes fútils de PSOE i Ciutadans per superar el 50% de suport.

Molts han interpretat els resultat del 27S com una derrota del sobiranisme, però al contrari del que diuen, aquest ha donat el tret de sortida per portar a terme moviments unilaterals. Tenint en compte que hi ha 200.000 catalans que no han pogut votar (els de la diàspora, clarament independentista), amb ICV contra les cordes, i sense aires de canvi a Espanya, ens trobem que Europa acabarà forçant un referèndum abans de donar-se qualsevol moviment que pugui trencar el puzzle espanyol a les braves. En definitiva, a la llarga acabarem votant encara que es queixin els nuclis més durs de PP i PSOE. A partir d’ara ens espera un any i mig dens, molt dens, així que la festa pot començar.

Catalunya a 1 de setembre.

by

Un Deus ex machina constant, aquesta és la millor manera de descriure la política catalana els darrers mesos. Si ho analitzem fredament, des del gener hem passat per tres fases totalment diferents; la primera de gener a l’abril, on totes les anàlisis presentaven un Parlament fragmentat i dividit en tres eixos (el nacional, el social, … Read more Catalunya a 1 de setembre.

Entrevista a Ràdio Vilablareix.

by

CPl52yaWwAAIiD0-600x300

Aquest dimecres 23 de setembre van entrevistar-me a Ràdio Vilablareix, on vam estar parlant sobre coses tan diverses com el 27S, les enquestes, Orient Mitjà, i fins i tot el Kurdistan. Espero que us agradi, a continuació us deixo el link:

Mitjana ponderada a El Nacional.

by

Ponderades 20SEl diumenge 20 de setembre va publicar-se a El Nacional la meva mitjana d’enquestes ponderades, tant en percentatge de vot com en nombre d’escons. A més a més, dins l’article també poden veure’s les evolucions de tots dos blocs i el punt de vista de diversos politòlegs.

Hi ha vot ètnic a Catalunya?

by

Fal·làcia: 1 adj. [LC] Que cerca d’enganyar. Un home fal·laç.                 2 adj. [LC] Que enganya amb falses aparences. El Crónica Global és un diari digital que engloba tot l’espectre intel·lectual del unionisme a Catalunya. De fet, la seva estructura formada per opinadors del PSC, Ciutadans, i el Partit Popular és una còpia del bloc constitucionalista que van … Read more Hi ha vot ètnic a Catalunya?