La setmana passada Francesc-Marc Álvaro publicava un article on esmentava una enquesta del CIS que, sota el títol de “Memorias de la Guerra Civil y el Franquismo”, analitzava l’impacte de la Guerra Civil Espanyola sobre la societat. L’estudi -fet l’any 2008- mostra les conseqüències del franquisme i la debilitat d’alguns dogmes actuals que sovint es reparteixen a esquerra i dreta, convertint-se així en una cosa doblement interessant.
És una llàstima que no hi hagi una segona part modernitzada amb partits com Podemos o Ciutadans, doncs aquests ens permetrien veure si 8 anys després de l’enquesta segueixen les mateixes tendències. Fóra interessant veure els canvis en estudis com aquest. Les gràfiques, tot i estar antiquades, parlen per si soles.
Una ferida oberta
La pregunta sobre qui va ser el responsable de la guerra posa en evidència que les ferides no han estat curades; les famílies amb els parents dividits entre els dos bàndols i les que estaven posicionades amb el bàndol sublevat tendeixen a relativitzar la culpa entre l’esquerra i la dreta, mentre que els entrevistats amb famílies republicanes tendeixen a assenyalar els nacionals.
El mite generacional no és tan fort.
L’enquesta del CIS també desfà el mite generacional sobre la Guerra Civil: el factor edat no és determinant a l’hora d’assenyalar els responsables del conflicte. Tret dels majors de 65 anys (els quals van viure bona part la guerra i tendeixen a culpabilitzar una mica més les esquerres) s’observa que les culpes es reparteixen entre la dreta o ambdós bàndols.
La dreta no és tan dogmàtica però es troba dividida
Un dels fets que més importants dels set anys de Zapatero és la Llei de Memòria Històrica, la qual va aixecar ampolles entre els sectors més durs de la dreta espanyola. Al contrari del que s’acostuma a pensar, la pregunta del CIS sobre quina ha de ser la solució a les víctimes de la Guerra Civil que continuen en foses comunes demostra que la dreta no és tan dogmàtica i es troba dividida. Amb un 42,6% favorables a identificar i traslladar les víctimes als cementiris contra el 39,1% de no fer res es demostra com es va tensionar el posicionament del PP. A més a més, l’enquesta urgeix a cercar una solució digna, tal i com mostren els entrevistats -amb familiars- alineats amb el bàndol republicà o amb tots dos bàndols.
Tampoc hi ha dogmes educacionals
L’enquesta del CIS també demostra que els dogmes educacionals sobre el franquisme no existeixen: tots els partits es mouen sota patrons molt semblants, ressaltant que els d’Izquierda Unida, CiU i ERC en parlen una mica més i els del PNB una mica menys.
Les dretes catalanes i basques són perdedores de la Guerra Civil
Un dels mites més estesos sobre la Guerra Civil és el posicionament del nacionalisme conservador a Catalunya i Euskadi. Molt sovint s’ha intentat estigmatitzar a PNB i CiU (ara la nova CDC i Demòcrates) sota l’etiqueta de “burgesia alineada amb el Franquisme”. L’enquesta del CIS demostra que aquesta afirmació és falsa, doncs tenen una distribució molt semblant al PSOE. A més, aquest mite l’acaba de tombar una ERC amb arrels profundament republicanes i clarament antifranquista.
Hi havia més de dos bàndols
La pregunta sobre qui eren els responsables de la Guerra Civil creuada per partits posa en evidència que el conflicte no es va viure a tot arreu amb la mateixa intensitat. ERC i PNB (caracteritzats per homanetjar des de sempre els defensors de la República) tenen un posicionament molt clar sobre qui eren els responsables -en aquest cas la dreta- del conflicte. Però si ens fixem en CiU hi trobem una diferència: es tendeix a assenyalar ambdós bàndols, evidenciant com els hereus de la Lliga, Acció Catalana, UDC i una part d’ERC són conscients de què els seus avantpassats van ser perseguits per les esquerres i dretes espanyoles.
Aquesta darrera gràfica ho mostra clarament: el grau de patriotisme serveix per veure si les esquerres o les dretes són més o menys nacionalistes, exemplificant que totes dues tendeixen a sentir-se molt o bastant orgulloses de la seva espanyolitat.
Després de 80 anys d’esclatar la guerra civil (en el cas de l’enquesta, 72) segueixen observant-se en el dia a dia certes rèmores del conflicte. Ja sigui l’estigmatització entre dretes o esquerres o en l’aparició d’homenatges als feixistes sublevats, el conflicte segueix més viu del que sembla. Per molt que els hereus dels nacionals no vegin l’esquerra amb els mateixos ulls que els seus avantpassats, no deixa d’evidenciar-se que els hereus dels republicans segueixen ferits. De la mateixa manera també es veu de manera clara com el conflicte va tenir més de dos bàndols a Catalunya, amb un impacte sociològic que encara segueix vigent i que sovint s’ha intentat negar sobreposant el frame espanyol (dretes espanyoles contra les esquerres espanyoles) del conflicte. Una gran idea seria que algú completés aquestes dades amb anàlisis qualitatius, doncs ens permetria saber al 100% els motius pels quals la gent té certs posicionaments sobre la guerra. Per últim, i per molt que s’intenti fer el contrari, seria un bon moment per començar a admetre que la Guerra Civil Espanyola va ser un conflicte molt més intens del que normalment s’intenta simplificar.