Espanya s’enfronta, d’aquí a poc menys de dues setmanes, a uns comicis que semblen trencar l’estructura política actual. Marcats per una crisi econòmica que ha delmat la classe mitjana i una crisi política que ha generat una gran desconfiança vers els partits i les institucions tradicionals, el màrqueting sembla haver-se apoderat d’uns candidats més centrats en l’espectacle que en la segmentació. En paraules més planeres: volen recuperar -desesperadament- tot el crèdit que han perdut sense tenir en compte que la sociologia i les emocions són indestriables.
Antecedents
La nit del 20 de novembre de 2011 serà recordada per tots aquells freaks de la política que ens quedem amb els detalls més petits. El primer de tots, molt típic dels temps moderns que corren i de la campanya que s’apropa, va ser el d’un DJ (DJ El Pulpo) amenitzant la festa davant la seu que té el PP al carrer Gènova de Madrid. Hi havia motius de sobres per sortir així i petar-la per la capital: el popular Mariano Rajoy no va necessitar cap campanya per guanyar les eleccions, i devia la seva victòria en la passivitat que l’executiu de Rodríguez Zapatero havia mostrat en aquells anys de crisi econòmica. Els socialistes, que van tindre una primera legislatura força exitosa, van sucumbir durant el segon mandat. Només van caldre tres anys per enfonsar la credibilitat d’un partit històric. Qui no hauria contractat un DJ per celebrar la mort del seu rival? Tots hauríem fet el mateix.
Tornant a Gènova, el segon detall que recordo és que hi abundaven noies jovenetes amb penjolls de perles i una estètica que et transportava a Cuéntame, just quan Antonio Alcántara és nomenat Secretari General d’Agricultura i tota la família es trasllada al barri de Salamanca. Les perles, un símbol que certa gent detesta de manera estúpida, són una d’aquelles coses que han estat substituïdes pel màrqueting. El proper 20 de desembre és més provable veure abans un DJ repetint sessió que les aparatchik populars engalanades. L’austeritat i les formes canvien, fins i tot quan hi ha motius que ho justificarien
Més enllà de les curiositats, els resultats d’aquella nit també van suposar un cop de puny a una esquerra que no acabava d’entendre com el PP podia mantenir el seu feu a València, prendre Andalusia, i dominar tota Espanya. Per la part postcomunista, amb uns resultats paupèrrims si ho comparem amb les esperances que tenien posades arrel del 15M, van evidenciar que els hereus del PCE eren incapaços de presentar-se com l’alternativa a la socialdemocràcia; tan sols van obtenir 600.000 vots més que Josep Antoni Duran i Lleida, un míser 6,92% dels suports. D’aquesta hecatombe de l’esquerra universitària s’entén l’estratègia posterior de Podemos: agafar un discurs de classe reconvertit en populisme llatinoamericà i aplicar mesures socialdemòcrates que puguin atraure votants del PSOE. Un viratge que passa per aixecar menys el puny i proposar més federalisme europeu.
Un nou mapa polític
Quatre anys més tard, amb aquesta doble crisi anteriorment citada, les eleccions del proper 20 de desembre semblen obrir una nova etapa a dreta i esquerra. Tot això ens porta a formular les següents preguntes: De debò són tan diferents aquests partits? Poden ser substitutoris els uns dels altres? Una sèrie de gràfics fets en base a les dades del CIS de juliol de 2015 ens permetran respondre aquestes preguntes.
Una de les coses que més crida l’atenció és el percentatge de suport entre homes i dones a cada partit. Així, es fa força evident que la formació amb menys suport femení és Podemos, una dada que no deixa d’amagar una cosa: la dona, tradicionalment conservadora, fuig del soroll polític. Les dades ens ensenyen que a les dones no els hi agrada l’estil de Pablo Iglesias, caracteritzat per la seva retòrica directa i força abrasiva. Curiosament, i encara que amb unes xifres més properes a Ciutadans i PSOE, el PP és el segon partit amb menys suport femení. No fa falta recordar quin ha estat el partit més assenyalat per la seva gestió i la corrupció, oi? El poder desgasta molt, especialment quan la mala imatge afecta directament a una marca política.
Les dades del CIS també ens deixen clara l’auto-ubicació ideològica del votant. Així, tant PP com PSOE semblen tenir els seus votants molt definits, ocupant respectivament el centre-dreta i el centre-esquerra. No obstant, el petit xoc de trens el trobem amb Podemos i Ciutadans; els de Pablo Iglesias tenen un votant que es menja el del PSOE i, alhora, competeixen pel votant d’extrema esquerra. En el cas de Ciutadans es mengen l’àmbit d’influència dels populars, aconseguint un nombre elevat de votants que es consideren de centre. Aquest esquema, on taronges i violetes competeixen en un espai tradicionalment popular i socialista, té una explicació força clara: el votant més centrista ha castigat al Partit Popular, mentre que el votant més d’esquerres ha virat cap a Podemos i ha deixat orfe -de suports- al PSOE i Izquierda Unida.
La situació de Podemos em permet enganxar una gràfica satírica que vaig penjar fa unes setmanes a Twitter. El partit de Pablo Iglesias s’ha fet molt més petit amb el pas dels mesos, i en conseqüència ha engrandit els seus suports cap a l’extrema esquerra.
Malgrat que Podemos sembli força perjudicat per la pèrdua de la centralitat, qui realment té un problema és Ciutadans. La formació liderada per Albert Rivera afronta un doble repte que el perjudica a l’hora d’obtenir suports: l’edat i les circumscripcions electorals. A dia d’avui, Podemos i Ciutadans han invertit els resultats respecte al CIS de juliol, però no deixa de fer-se evident el percentatge de diferència que tenen amb PP i PSOE.
Nivell d’estudis i edat: una combinació que no tothom entén.
Sovint -des de l’opinologia que provoca la politologia- molts analistes es centren excessivament en el nivell d’estudis dels votants. És això dolent? Sí, especialment si aquest tipus d’anàlisi ve d’un posicionament reduccionista i determinista. El lector/a es preguntarà de manera lògica per què dic això si, realment, hi ha unes diferències molt importants entre els electors dels partits tradicionals (PP i PSOE) i els de nova fornada (Ciutadans i Podemos). La clau està en entendre les properes dues gràfiques dedicades a l’edat i no malinterpretar els resultats en base al nivell d’estudis.
En el cas de PSOE i Podemos observem que el suport dels socialistes i violetes és inversament proporcional. Malgrat que els de Sánchez i Iglesias tenen un suport força alt entre la franja dels 18 i 24 anys, es pot observar com els socialistes guanyen més suport a mesura que la franja d’edat s’envelleix.
Amb la comparació feta entre PP i Ciutadans s’observa el mateix patró: els de Rajoy obtenen un major suport en les franges d’edat més avançades, mentre que els de Rivera experimenten tot el contrari i obtenen el suport de les franges més joves.
Les circumscripcions marquen una nova cruïlla
Si fem un cop d’ull a l’estatus socio-econòmic i el vot, s’observa la relació entre aquest, l’edat i la circumscripció. D’aquesta manera podem veure com el Partit Popular manté un percentatge de suport molt elevat entre les velles classes mitjanes, les quals acostumen a estar en petites i mitjanes circumscripcions. D’altra banda, amb PSOE, Podemos, i Ciutadans s’observa que el seu suport és molt més urbà: els dos darrers despunten entre les noves classes mitjanes i la classe alta i mitja-alta, donant-se el cas d’un PSOE que també obté força suport entre uns estatus socio-econòmics tan urbanites com són els obrers qualificats i els obrers no qualificats. Així, es comença a fer evident que Podemos i Ciutadans són les versions substitutòries del PSOE i PP, amb un votant més jove i amb un major nivell de formació.
Amb la pròpia intenció de vot i la condició socio-econòmica es pot veure millor: hi ha un contrast força elevat entre el vot jove i el vot vell, així com el de les categories amb major formació i el suport que obté el PP entre els agricultors.
Aquest contrast entre nous i vells partits s’observa molt bé quan creuem les dades entre la mida del municipi i el vot. D’aquesta manera, Ciutadans i Podemos obtenen un gran suport en ciutats majors de 400 mil habitants i majors d’un milió d’habitants; entren en una dura pugna,vers els seus rivals, entre les ciutats amb una població de 100 mil i 400 mil habitants; i obtenen menor suport a mesura que els municipis són més petits. Això condiciona molt la situació de cara les eleccions d’aquest 20 de desembre, doncs fa que el PSOE hagi de lluitar en circumscripcions grans per obtindre un bon resultat, intentar mantindre’s en ciutats i circumscripcions mitjanes, i aguantar els suports en les petites. Paral·lelament, es fa força evident que el PP necessitarà buscar el vot de les grans ciutats, doncs la part rural la té força dominada.
En una situació com l’actual seria molt arriscat -i fins i tot un pèl insultant- fer una previsió dels resultats. A dia d’avui, i tenint en base les darreres enquestes i l’estructura electoral, només queda clar que el Partit Popular és la formació que ho té millor per obtenir (i revalidar) la primera plaça. Ara només ens queden veure dues coses: si Podemos serà capaç de remuntar la situació -o bé si seguirà en un llimb que impossibilitarà la victòria del PSOE en unes eleccions generals-, i si Ciutadans podrà fer forat en circumscripcions petites, les quals són feus tradicionalment conservadors, amb votants d’edat avançada i molt poc proclius a canviar el vot. La pròpia història ens mostra que PSOE i PP són els tradicionals guanyadors d’aquestes batalles, però aquesta vegada els nous contrincants (Podemos i Ciutadans) tenen les característiques sociològiques per substituir a mitjà termini els vells partits.