Endavant

L’independentisme a pel vot de frontera

by

Fa unes setmanes vaig assistir a un acte de l’Ateneu Barcelonès sobre les eleccions americanes. Cap al final, ja en el torn de preguntes, un dels ponents va fer una afirmació força encertada: l’ANC té un punt molt americà a l’hora de fer les coses. Una frase que, com vaig comprovar al cap d’uns minuts … Read more L’independentisme a pel vot de frontera

El 26J a Catalunya.

by

Les eleccions del passat 20 de desembre han deixat tot un seguit de gesticulacions que des d’un bon principi eren fútils. Les notes de premsa, les consultes a les bases i els tuits eren part d’un show dels partits per amagar les seves carències i no afrontar els problemes reals. Aquest 3 de maig es posa en evidència el que vaig assenyalar fa uns mesos: cap dels partits tenia els incentius necessaris per tirar endavant cap acord; PP, PSOE, Podemos i Ciutadans van a eleccions perquè qualsevol escenari el suposen millor que l’actual. Arribats a juny es veurà qui perd i qui s’atreveix a trencar amb tot el que han promès, però en tot moment han navegat en un escenari previsible. No hi ha més explicació que aquesta.

A Ferraz no poden plantejar ni una Große Koalition amb el PP ni un pacte d’esquerres entre Izquierda Unida i Podemos. El primer escenari de tots provocaria la desaparició del PSOE i el segon generaria un gran rebuig entre les bases socialistes d’Andalusia, on la famosa Lega Sud de Susana Díaz vol evitar que qualsevol pacte amb els d’Iglesias desemboqui en un referèndum a Catalunya. Aquestes preocupacions són molt similars a les que viu Podemos, on no poden donar suport a cap govern entre PSOE i Ciutadans sense dinamitar el vot dual que tenen per part de l’electorat independentista i progressista català. El submón de PP i Ciutadans, caracteritzat per sortejar entre els partits regionals una futura investidura i deixar de banda el problema català, ha preferit altres tàctiques. No és gens casual la portada de La Razón del passat 25 d’abril o el baix perfil d’Albert Rivera durant els últims dies de “no-investidura”. Populars i naranjitos saben que la seva és una guerra de desgast, jugant-se el vot entre un electorat més envellit i menys procliu al canvi. Ja se sap que en un terreny on les noves idees mai són benvingudes, les que fan referència a Catalunya cremen encara més.

La situació postelectoral del 20D evidenciava que els principals guanyadors de les Eleccions a Corts Generals van ser Podemos i el Partit Popular. La cinquantena d’enquestes i mitjanes ponderades publicades durant els darrers quatre mesos ens dibuixa una tendència un pel diferent: descens sostingut dels d’Iglesias, consolidació de PP i PSOE amb lleugera tendència a l’alça d’IU i Ciutadans. La demoscòpia electoral ens torna a l’escenari previ a la campanya del 20D. No fa falta enganyar-se per descobrir que tot canvi que pugui produir-se al juny girarà al voltant dels efectes que tingui la coalició entre Podemos i Izquierda Unida sobre l’electorat socialista. Molt malament ho haurien de fer els morats per no convertir-se en el principal partit d’esquerres. Això sí, en cas de no produir-se aquesta coalició ens podríem trobar dins d’un escenari paradoxal: l’electorat conservador seria el principal guanyador de les eleccions, evitant l’enfonsament del PP i regalant un bon grapat de diputats a Ciutadans. La desmobilització de l’electorat urbà posaria en safata un govern de dretes i deixaria molt tocats a IU i Podemos.

I de rebot Catalunya

Una coalició liderada per Iglesias i Garzón tindria efectes contraproduents entre l’esquerra catalana i l’independentisme. Des de 2012 es porta parlant d’una davallada de CDC que, a part d’evident, és més complexa del que aparenta. Si bé a les europees de 2014 es va produir el famós sorpasso per part d’ERC, aquest no es va repetir ni a nivell autonòmic (on CDC ha resultat la guanyadora amb el pols vers la CUP) ni a nivell local. Han fet falta dues eleccions per evidenciar de nou un canvi en l’independentisme. L’efecte d’una coalició Podemos-IU complicaria bastant l’estratègia d’ERC per rellevar a CDC. L’explicació de tot això es va veure molt clarament el passat 20 de desembre: uns 162.000 votants de JxSí i uns 143.000 de la CUP van triar En Comú Podem a les eleccions a Corts Generals. Aquesta xifra suposa la base electoral més important pels de Xavier Domènech (un 32,9% del vot rebut) i l’evidència d’un nou vot dual que té com a comú denominador les franges d’edat relativament joves, el principal mercat d’ERC. Aquell vot dual que fa vint anys triava CiU a les autonòmiques i PSC a les generals s’ha transformat: ara ho fa per JxSí o la CUP a les autonòmiques i En Comú Podem a les generals. Que hi hagi més de 305.000 vots d’aquest tipus no hauria de sorprende’ns, doncs el relleu generacional i una esquerra dominant ho propicien. Aquell votant de classe mitja, progressista i profundament catalanista ha fet un gir: ara és un pel més jove, amb major formació i està força descontent vers la crisi econòmica i els diferents casos de corrupció que ha patit CiU. Una millor oferta electoral per part dels comuns destrossaria la consolidació d’ERC com a partit seriós i disminuiria la velocitat de CDC per refundar-se des dels fonaments.

 Tindrem un escenari kafkià si ERC perd més vots cap a la coalició podemita: els de Junqueras no tindran una imatge de partit central (i d’esquerres) i els convergents seguiran amb el llast d’una marca desgastada. L’independentisme corre el risc de quedar percentualment paralitzat i deixar de ser atractiu per part d’un bon grapat de votants. Ara mateix hi ha una guerra absurda (entre dos companys de coalició) per liderar un independentisme sense rumb i sense estratègia. El posicionament del President Mas per encapçalar una llista única a Madrid no és gratuït, sap perfectament que una coalició entre CDC i ERC és impossible (és més, CDC va camí de convertir-se en un PNB a la catalana, amb doble lideratge al Parlament i al partit) i que només pot moure’s per mermar el rival (ERC) a curt termini. Els republicans estan abocats a fer una campanya per no caure i els convergents per caure menys o mantindre’s. En cas de no dur-se a terme el duet Iglesias-Garzón, però, l’escenari català serà previsible i no portarà gaires novetats. De moment les xarxes bullen amb fils inacabables i discussions absurdes sobre el procés.

Com a conclusió global de tot això seria interessant que es plantegessin diferents coses, com la manca de rumb de l’ANC, la no consolidació d’uns (ERC) o el declivi dels altres (CDC). El pitjor que poden fer els independentistes és imitar el Wishful thinking de El Crític i inventar-se coses rares per suplir les pròpies carències. No aniran enlloc fins que no s’adonin que ni el tokenisme ni la repetició de fórmules són la solució. Des del 27S s’ha posat en evidència que governar no és tan fàcil com fer TED Talks des de l’oposició i que la refundació d’un partit s’ha de fer amb seriositat. Aquest 26J ens ensenya que el vot dual trenca amb els càlculs de molts partits i que els problemes s’allargaran si no es tracten seriosament. En mans dels polítics i de la societat civil està que les coses es facin bé i els problemes puguin redreçar-se.

 

Porcioles, Maragall i Colau: tres membres de la mateixa família.

by

El passat 24 de maig la ciutat de Barcelona va patir un shock important. Per primera vegada, i sembla que no serà l’última, una coalició de partits de l’esquerra universitària guanyava les eleccions al consistori de la capital. Barcelona en Comú va donar la campanada després d’una campanya que va durar més de mig any, amb una setmana prèvia que va ser clau per avançar un Xavier Trias que, tot i ser un bon gestor, no va poder imposar el seu frame. Li van faltar 10 dies més.

Les eleccions del 24 de maig també mostren coses surrealistes: per primera vegada un institut de recerca universitari i una ONG  (que serveixen com a porta giratòria per reciclar vells polítics de l’àmbit d’ICV) es van presentar a les eleccions i les van guanyar, un fet escandalós al qual li hem de sumar un ajuntament que kafkianament va finançar amb diners públics la seva pròpia caiguda. Molts dels que hem trepitjat l’Autònoma hem coincidit amb alguns dels gurus de l’autoanomenada nova política, alguns fins i tot recordem una classe on un d’aquests protagonistes es va passar una bona estona lloant el famós model Bustos de Sabadell. A mitja classe, però, els mòbils van començar a sonar mentre el murmuri de la gent augmentava: Manuel Bustos havia estat detingut per corrupció. El professor, per cert, acabaria abandonant l’star-system socialista (on se l’havia vist al costat de Carme Chacón) i s’aproparia a l’entorn d’Ada Colau.

Les diferents circumstàncies de la política d’Espanya i Catalunya han portat a què l’actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ocupi un paper preponderant. De fet, per la seva posició política i pels seus vincles fa que se la compari amb dos dels alcaldes més importants de la nostra ciutat: Josep Maria de Porcioles i Pasqual Maragall. Hi ha paral·lelismes que no es poden amagar, especialment si tenim en compte que l’esquerra del nostre país és més catòlica que el catolicisme. Fa pocs mesos, en una d’aquelles típiques nits d’estiu, vaig estar parlant fins tard amb un ex-membre d’Unió de Joves. Ell, catalanista moderat i independentista, m’explicava que dins de l’organització hi ha havia un doble posicionament vers la figura de Josep Maria de Porcioles; per uns, els més conservadors i uppers de tots, significava un catalanisme d’ordre, ben entès i regionalista, mentre que pels altres significava una etapa fosca contra el modernisme català. Les casualitats del destí han fet que els primers, coneguts com el clan de les Burberry, formin part de l’ostracisme polític. Resulta molt divertit veure com uns lloen l’alcalde perquè, segons ells, “va posar autobusos als pobres” mentre, els altres, consideren a Ada Colau l’heroïna que “posa cases als pobres” (sic). La realitat és que posar autobusos no va amagar una gestió contradictòria que cercava una imatge a l’exterior, de la mateixa manera que el colauisme no pot amagar que l’actual govern segueix aplicant amb els desnonats les mateixes polítiques que els anteriors executius posaven en pràctica, o sigui que copien a  socialistes i convergents malgrat anar d’outsiders. Resulta curiós observar com les bases del porciolisme i el colauisme tenen coses en comú: ambdós estan formats per quadres benestants, els quals tenen una relació totalment paternalista vers una pobresa que mai han patit. Tot sigui per crear una imatge aliena a la realitat, on donem peu a una falsa lluita de classes mentre marxem d’esquí a Baqueira Beret.

No és d’estranyar que els membres d’un partit tancat, petit, i elitista -d’on el meu amic va escapar- sentin certa atracció vers la figura d’algú que ha format part de l’entramat institucional d’una dictadura, doncs sovint s’ignora que la dreta, especialment aquella que podríem catalogar com l’ordre, és ideològicament molt més camaleònica (i menys moralista) que l’esquerra. Això també és aplicable vers les seves vessants democràtiques. Aquest és un dels elements que l’esquerra de vessant més dogmàtica no entendrà, doncs preferirà amagar-se en el purisme (i sovint el ridícul) abans d’acceptar les contradiccions de la realitat.

Com també li va passar a Cambó, les seves conviccions polítiques conservadores van suposar-li un dilema quan va començar la Guerra Civil Espanyola l’any 1936: seguir en el bàndol republicà (sent ric i empresari, davant del desordre que imperava per part de la CNT) o passar-se al bàndol nacional.

Aquesta admiració vers Josep Maria de Porcioles també es pot entendre fent un cop d’ull a la biografia de l’ex-alcalde de Barcelona. Nascut l’any 1904 a Amer, a la comarca de la Selva, Porcioles significa aquella alta burgesia catalana i alhora profundament conservadora. Així, abans de transmutar cap al franquisme, Porcioles va militar a la Lliga, arribant-ne a ser el seu secretari a Balaguer. Com també li va passar a Cambó, les seves conviccions polítiques conservadores van suposar-li un dilema quan va començar la Guerra Civil Espanyola l’any 1936: seguir en el bàndol republicà (sent ric i empresari, davant del desordre que imperava per part de la CNT) o passar-se al bàndol nacional. Com molts altres, l’any 1937 va traslladar-se a Valladolid, iniciant una meritòria carrera dintre de l’entramat dictatorial. En conseqüència, en el seu currículum observem que va ser Delegat de l’Auxili Social (1937-1940), President de la Diputació de Lleida (1940-1943), Director General de Registres i Notariat (1943), i finalment notari a la ciutat de Barcelona (1943). Just a partir d’aquí, amb el seu desembarcament a Barcelona, és quan la figura de Porcioles començarà a brillar. Moguts per l’èxit del Congrés Eucarístic de 1952, el govern de Franco el nombrarà alcalde l’any 1957, càrrec que ocuparà fins el 1973. D’aquesta manera la ciutat de Barcelona s’estrenava sota el mantell del desarrollismo franquista i donava peu a una de les etapes amb més creixement i descontrol de la ciutat.

Alcalde durant 16 anys -tot un rècord encara no superat-, Josep Maria de Porcioles deixarà una profunda petjada sobre la ciutat de Barcelona. Per una banda va obrir la porta a una certa tolerància (mínima tolerància) cap a la catalanitat, aprovant el Codi Civil Català i cedint part del Castell de Montjuïc l’any 1960. Per l’altra, gran part dels seus èxits com a alcalde es deuen a les xarxes clientelars, la corrupció, i el descontrol a l’hora de gestionar una ciutat que es trobaria arruïnada durant l’arribada de la democràcia. La tímida apertura de Porcioles no deixa d’amagar que  la seva gestió va ser un autèntic desastre, donant peu a una urbanització descontrolada on els empresaris de l’època es guiaven per la picaresca, l’aluminosi, i la corrupció. Va ser l’època on zones de barraques com el Somorrostro o el Camp de la Bota es van desatapeïr en benefici de nous barris com la Verneda, la Pau, Congrés, o la Mina. Aquest darrer, degut a la seva situació entre Barcelona i Sant Adrià del Besòs, segueix donant maldecaps a l’hora de gestionar el greu problema que pateixen de tràfic i consum de drogues.

Amb l’entrada de la democràcia Porcioles rebria la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona i, una dècada més tard, l’any 1993, moriria amb 89 anys sota sonores lloances.

Josep Maria de Porcioles marxarà de l’alcaldia -l’any 1973- en benefici d’un brevíssim Enric Masó, deixant en herència una ciutat en fallida, amb carrers sense asfaltar, amb barris que durant els 90 s’hauran d’apuntalar degut a l’aluminosi, amb part del modernisme destruït, sense infraestructures, i amb la Ronda de Dalt i el Cinturó del Litoral totalment paralitzats degut a la pèssima situació econòmica municipal. Una gestió curiosa de ser lloada, però no menys impactant del que va vindre després. Amb l’entrada de la democràcia Porcioles rebria la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona i, una dècada més tard, l’any 1993, moriria amb 89 anys sota sonores lloances. Resulta molt curiós veure les opinions de grans polítics d’aquella època. A tall d’exemple, el President Jordi Pujol (que havia patit el franquisme en carn pròpia) assenyalaria la “vocació de servei” de l’ex-alcalde, mentre que Pasqual Maragall -antic membre del gabinet tècnic de Porcioles- reconeixeria “la passió” que sentia per Barcelona. No és d’estranyar que Manuel Vázquez Montalbán, davant de titulars com  “El funeral de Porcioles deviene un homenaje a su posibilismo durante el franquismo”, s’indignés i critiqués la manera en què la dictadura s’estava banalitzant i minimitzant.

Cinc anys després de la seva mort, l’any 1998, la petjada de Porcioles també es notava sobre la mateixa Balaguer on va ser secretari de la Lliga. Industrias del Papel y de la Celulosa, S. A, més coneguda com Inpacsa o “la paperera de Balaguer”, seguia contaminant les aigües de la zona. L’empresa -de Porcioles i la seva família- va tancar degut a l’escàndol que va suposar el cas Kio, amb el consegüent impacte laboral i mediambiental a la zona. Al cap i a la fi, el desarrollismo i les formes amb què es van enriquir els tecnòcrates de l’Opus no va desaparèixer amb la mort de Franco.

No és d’estranyar que els membres d’un partit tancat, petit, i elitista -d’on el meu amic va escapar- sentin certa atracció vers la figura d’algú que ha format part de l’entramat institucional d’una dictadura, doncs sovint s’ignora que la dreta, especialment aquella que podríem catalogar com l’ordre, és ideològicament molt més camaleònica (i menys moralista) que l’esquerra. Això també és aplicable vers les seves vessants democràtiques. Aquest és un dels elements que l’esquerra de vessant més dogmàtica no entendrà, doncs preferirà amagar-se en el purisme (i sovint el ridícul) abans d’acceptar les contradiccions de la realitat.

Pasqual Maragall: el pas del porciolisme a la democràcia

Pasqual Maragall demostra tenir les dots d’un capricornià típic; nascut el 13 de gener de 1941, un dia -i 22 anys– abans que el mític Giulio Andreotti, l’exalcalde tenia una carcassa capaç de sobreviure als impactes més durs, i es va fer a si mateix una imatge molt potent i carismàtica. Recordo amb 8 anys, cap a les eleccions de 1999, com en un programa de TV3 (si la memòria no em falla era La Cosa Nostra, espero que el lector em perdoni aquest lapsus) va ser capaç de crear una espontaneïtat mítica al fer-se públic que anava amb la seva neboda passejant-se amb un Seat Marbella per Barcelona. No és d’estranyar que amb aquestes dots fos l’únic candidat socialista que hagi jugat de tu a tu amb Jordi Pujol, un altre polític carregat d’espontaneïtat. A la lliga dels grans hi juguen molt pocs.

Si Porcioles simbolitzava el poder, l’stablishment, i la profunda foscor d’un franquisme que va arruïnar Barcelona, Pasqual Maragall simbolitza la lluita rebel d’aquella burgesia que volia separar-se’n dels seus cànons socials. En paraules més planes: Maragall ve d’una burgesia marginal que s’adonava de què els temps estaven canviant. Una burgesia europea i democràtica, catalana. Ens és gairebé impossible separar la figura de Pasqual Maragall i la del seu propi avi: el poeta Joan Maragall. Si l’avi volia obrir els ulls d’una burgesia cega davant dels problemes socials i polítics de l’època, Pasqual Maragall es va veure consumit dins de l’estructura franquista. De família poc adepta al règim però amb vincles personals amb Joan de Borbó, amb la caiguda del Franquisme serà un dels pares del PSC -a través de la Convergència Socialista de Catalunya. Pasqual Maragall serà part de l’ànima d’una classe mitjana-alta que lluitarà per la democratització del país.

Pasqual Maragall va ser alcalde entre 1982 i 1997, amb un suport que oscil·la entre 328.000 i els 413.000 vots. Ada Colau va aconseguir-ne 176.000 el passat mes de maig.

Amb un currículum força brillant, l’ara exalacalde i President va fer uns moviments que recorden als de Giulio Andreotti durant la Segona Guerra Mundial: va alternar la seva militància oficial al règim (formant part des de 1965 com a membre del Gabinet Tècnic de Programació ideat per Porcioles) amb la clandestinitat. De la mateixa manera que Jordi Pujol alternarà la seva activitat empresarial amb la lluita antifranquista, l’exalcalde utilitzarà l’entramat institucional de l’Ajuntament per teixir una base política estable. Aquesta estratègia, on s’alterna l’afiliació del règim amb l’oposició, recordem que va ser utilitzada tant pels sindicats com els partits d’esquerres i dretes clandestins.

Després d’un breu mandat de Narcís Serra a l’Ajuntament de Barcelona, Pasqual Maragall va ser alcalde entre 1982 i 1997, amb un suport que oscil·la entre 328.000 i els 413.000 vots. Ada Colau va aconseguir-ne 176.000 el passat mes de maig. No obstant, durant la seva etapa es va construir el que avui és la Barcelona moderna, eliminant el deute que havia contret l’Ajuntament durant la dictadura, desbloquejant la Ronda de Dalt, el Cinturó del Litoral, i els túnels de Vallvidrera. A més a més, i com bé tots sabem, es va aconseguir la celebració dels Jocs Olímpics (competint amb la París de Chirac) l’any 1992, cosa que va renovar la infraestructura municipal, netejar tot el front marítim (aleshores un autèntic abocador), i va permetre acabar amb el barraquisme que encara existia al barri del Carmel. Això és només la base del que ha estat Pasqual Maragall com a Alcalde de Barcelona, però tampoc hem de deixar de banda les grans transformacions fetes al Raval i a Nou Barris, les quals es van acabar de finiquitar durant l’etapa Clos.

El poder de Pasqual Maragall va ser gran, immensament gran, fins al nivell de catapultar-lo -després d’haver competit durant més d’una dècada- a la presidència de la Generalitat l’any 2003. Havent agafat una Barcelona bruta i en fallida, la va transformar en un model de ciutat que cap dels alcaldes successors s’ha atrevit a tocar. El seu gran èxit es fonamenta en construir la seva pròpia marca al marge del partit i els consegüents interessos, agafant tota l’administració franquista i professionalitzant-la (i democratitzant-la). No és d’estranyar que Maragall confiés en un altre home de la casa, en Jordi Borja, qui com ell també va formar part de l’entramat porciolista mentre paral·lelament feia oposició al règim de Franco. El cas d’Ada Colau és exactament el mateix que el d’ambdós protagonistes, i rau en fer un discurs antisistema acceptant les bases del sistema. El mateix Borja va deixar-ho ben clar en una entrevista a El Mundo, acabant d’evidenciar que Ada Colau no hauria arribat sense el suport del vell poder municipal ni la connivència dels mitjans de comunicació progressistes.

Ada Colau: la tercera generació

Si Pasqual Maragall és una clara mostra d’aquella classe mitja-alta que va lluitar contra el franquisme, Ada Colau és l’exemple de les preocupacions postmodernes de la seva generació. Nascuda el 3 de març de 1974, els seus orígens no són el d’una persona afectada pels bancs o les hipoteques, sinó els d’una família barcelonina força acomodada. Colau estudiarà a l’Acadèmia Febrer de Sant Gervasi, actualment desapareguda i reconvertida en  un hotel, el Pol&Grace, que sembla tenir bones crítiques per part dels turistes que visiten la ciutat. Karma al marge, a partir d’aquí tots coneixem la seva biografia particular.

No es pot entendre l’ascens de Colau sense tindre en compte el ja esmentat Jordi Borja. L’exregidor és el nexe que uneix Ada Colau i Pasqual Maragall, i s’ha convertit en el mestre que la guia pels confins del consistori. Barcelona en Comú sempre ha tingut molt clar que la part nova de l’Ajuntament no es toca, un posicionament gens gratuït. Josep Maria de Porcioles va crear una infraestructura que -aleshores tacada per les corrupteles de les elits franquistes- podia funcionar molt bé malgrat la manca de planificació, cosa que Pasqual Maragall va veure aviat i la va transformar en una gran mole eficient i poderosa. Per molt que la majoria de mortals s’imaginin una Ada Colau sensiblera que vol reformar la Guàrdia Urbana mentre veu pelis d’Isabel Coixet, la realitat és que l’alcaldessa està ben assessorada per gent de la casa, tenint fins i tot a velles glòries en el seu equip. La cirereta del pastís l’acabem de trobar quan el projecte de Barcelona en Comú és disfressa com una cosa revolucionària sortida del laboratori politològic de l’Autònoma. És molt naïf pensar que un partit serà antisistema quan aquest està suportat per professors amb plaça fixa i antics membres del porciolisme i el maragallisme.

És molt naïf pensar que un partit serà antisistema quan aquest està suportat per professors amb plaça fixa i antics membres del porciolisme i el maragallisme.

Encara que un 25% de suport electoral sembli molt poc, Ada Colau ha vingut per quedar-se almenys dues legislatures. El seu paper polític, tant en el gairebé finiquitat procés com en l’èxit electoral de Pablo Iglesias, la col·loquen en un castell inexpugnable. A dia d’avui no té cap rival que li faci ombra: Janet Sanz i tota la branca d’ICV es troben marginats i sense marge de maniobra, Raimundo Viejo ha estat enviat a Madrid, i Jaume Asens ha estat deixat de banda en pro del bon enteniment amb el cos de la Guàrdia Urbana. Cas a part mereix l’oposició, on CDC encara no té líder, el PSC s’ha quedat sense i la resta és molt mediocre.

Molts voldran vendre la victòria d’Ada Colau com una nova forma de fer política. La realitat més crua ens mostra que l’actual batllessa és la tercera generació d’una institució tecnocràtica. No seré jo qui critiqui una administració que funcioni bé, però crec que ens hem de qüestionar si el seu relat anti-stablishment era real. Potser, i ho deixo anar com un pensament llençat cap al cel, a les elits del post-porciolisme els hi molestava que Xavier Trias no fos de la casa, convertint-lo de forma paradoxal en l’alcalde més antisistema que ha tingut Barcelona. Que l’entrada de Barcelona en Comú no hagi produït cap gran canvi i que l’alcaldessa hagi anorreat tots els seus rivals  interns i externs ja ens explica molt de tot plegat. Com va dir un colega meu: Ada Colau és d’aquelles persones que coneix el significat polític que té El Paraigua, així que aquesta ha vingut per quedar-se.

27S: Per què pot ser un fiasco?

by

Tinc un amic grec, en Giorgos, amb qui vaig traçar una bona amistat durant el darrer curs de la carrera. Quan arriba el diumenge a la nit, en Giorgos i jo obrim el xat de Facebook per explicar-nos les novetats de la política grega i catalana. Primer un i després l’altre, ens expliquem qui és qui en cada país i què pot passar. Normalment, ell comença parlant de les novetats més recents, mentre que jo li explico el per què dels moviments. A tall d’exemple, fa dues setmanes vaig estar-li explicant durant gairebé tres hores el paper d’Unió, des de la Guerra Civil fins a l’actualitat, cosa que anava des de la persecució anarquista fins a la recent escissió. Així estem cada setmana, crec que el meu amic troba molt més emocionant la política catalana que la grega.

Com bé indica el títol del text, aquest article no tracta sobre les llargues estones de xerrada greco-catalanes. La realitat, sempre més dura, és que avui faré un remember del que ha passat en el darrer any, i explicaré -com ho faria amb el meu colega- per què anem tan justos de cara a les eleccions del 27S.

Fa poc més d’un any, durant el juliol de 2014, l’independentisme es trobava exultant: ERC havia guanyat per primera vegada uns comicis des de la Segona República, i aquesta victòria es donava sense mermar els suports cap a Convergència i Unió. A més a més, després de les europees del 25 de maig, s’obria un nou camí: Podemos entrava amb molta força, deixava tocada de mort a Izquierda Unida, i el PSOE quedava molt debilitat. A Catalunya el canvi era més complicat, i obria un escenari molt més pantanós. Aleshores tothom comentava que hi havia vot dual entre ERC i Podemos. Què vol dir això? Doncs que una part important dels electors tenia intenció de votar ERC a les catalanes i Podemos a les generals. Expressions com “Nou país” i “echar a la casta” feien forat entre un electorat d’esquerres, més jove, i que s’erigia com els fills dels antics votants del PSC.

Aquest vot dual, produït gràcies al frame de canvi d’ERC i l’hegemonia del mateix independentisme, va aguantar amb molta força fins el passat 9 de novembre. Aleshores, més de 2,3 milions de persones van participar en l’intent de referèndum. Un cop fet, però, s’albiraven tres opcions per mantindre viva l’onada, les quals es movien entre convocar eleccions a finals de gener, esperar-se a després de les generals, o fer-ho després de les municipals i topar contra Colau i les candidatures de Podem. Com bé sabem, van preferir-ho fer després de les municipals. L’independentisme es complicava la vida.

Fixar les eleccions plebiscitàries entre les generals i les municipals era la pitjor opció de totes. No obstant, aquesta decisió amagava les pors d’ERC i CiU: els primers lideraven totes les enquestes sense tenir els quadres suficients, mentre que els segons es veien amb molts quadres i amb menys possibilitats de guanyar les eleccions. Ambdues formacions van decidir postergar l’atac i intentar guanyar pes durant les municipals. D’aquesta manera, van convertir les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona en un entrenament de plebiscitàries, on Colau va superar sorprenentment a Trias i va trinxar de manera brutal a ERC.

Les eleccions del passat mes de maig van deixar dues coses molt clares: el canvi no és propietat de l’independentisme i no tothom el percep de la mateixa manera. A tall d’exemple, ens en adonarem ràpidament si fem un cop d’ull a les corones metropolitanes. L’independentisme no ha fet forat dins de la primera corona (a excepció de Badalona, que té una sociologia pròpia), i ens hem de traslladar a la segona per veure una sèrie de canvis realment bojos. Un exemple d’això serien les ciutats com Cerdanyola i Ripollet, on les candidatures de la CUP han tingut un resultat excel·lent anant de la mà amb les llistes de Podem i Procés Constituent. Aquest canvi, donat sobretot al Vallès Occidental, posa en evidència la pèrdua de força de l’independentisme tradicional (en favor de la CUP) i obre una alternativa amb Podem. A efectes pràctics, el 24M, el país va girar més l’esquerra, i va ocupar una zona de joc que antigament es donava entre CiU i el PSC. Els blocs (situats entre l’independentisme i el federalisme)  tenen la mateixa força però es troben dividits entre més actors.

Després de l’estancament que no tothom ha vist, l’independentisme ha viscut unes setmanes molt frenètiques girant al voltant del debat de la famosa llista única. El resultat, però, em porta al pessimisme que Joan Sales narrava en les seves “Cartes a Màrius Torres”: des del 9N s’ha anat triant la pitjor opció de totes, fins arribar a la idea de la doble llista única entre CDC i ERC. Si després del 9N s’hagués actuat amb determinació, aquest sistema hauria obtingut uns excel·lents resultats (algutinant el vot des del centre i deixant a la CUP ocupant-se del flanc esquerra), però el fet de postergar-ho a després de les municipals ha deixat a ERC sense aquell vot dual del que gaudia. L’independentisme ja no és tan hegemònic.

De ben segur que molts us preguntareu quina és la relació entre el 9N, la llista única, i que consideri que el 27S pugui ser un fiasco. Bé, el problema de tot això rau en què no puguis ser vista com una opció de canvi. Fa un any, una bona part de l’electorat veia com a paradigmes del canvi a ERC i Podemos, donant-se el cas del vot dual que he esmentat. El referèndum del 9N va demostrar que causava un efecte bandwagon, amb un important i significatiu suport del SI-NO traduït en 232.848 vots. D’aquests, uns 30.329 eren al Baix Llobregat, 84.171 al Barcelonès, i uns 32.402 al Vallès Occidental, o sigui que el 63.08% del SI-NO es concentrava a l’AMB i va convertir la consulta en un èxit. Amb la fórmula triada per Mas, es deixa de banda una part del SI-SI i es perden els 232.848 partidaris del SI-NO, els quals són tan oberts a reformar Espanya com a la secessió. Les gràfiques que he elaborat a continuació expliquen molt bé tot això, així que cal parar atenció.

autoubicació
Gràfica 1.

Un error molt comú que té l’independentisme tradicional és el d’identificar a la CUP com l’homòleg independentista de Podemos. Com mostra la gràfica 1, el PSC queda totalment tocat dins la zona on els electors es declaren d’esquerra pura i dura, zona que Podem els ha enganxat. Si ens hi fixem més bé (com mostra la gràfica 2), els votants d’ERC i Podem aglutinen un perfil gairebé idèntic que va del centre a l’esquerra, mentre que en el cas de la CUP  es troben amb un 90% dels votants situats entre l’esquerra i l’extrema esquerra. Per tant, és molt errat pensar que aquestes 200.000 persones del SI-NO són votants potencials de la CUP. A efectes pràctics són votants que es troben a certa distància dels cupaires, per tant estem parlant de perfils diferents. Fem referència a un votant que es troba situat entre Oriol Junqueras i Pablo Iglesias, i aquest és molt possible que viri cap a Podemos/CSQEP perquè veu a Mas com “la dreta™“.

Autoubicació 2
Gràfica 2.

Aquesta diferència amb la CUP es veu molt clarament si fem un cop d’ull a les gràfiques 3 i 4. En la primera d’aquestes dues s’observa que el votant de Podem i del PSC se solapen en l’autoubicació nacional, gaudint tots dos d’una forta identitat múltiple. En el cas de la CUP i ERC, tots dos destaquen pel seu sentiment únicament català. Si ens hi fixem en la darrera gràfica elaborada a partir dels resultats del CIS de gener, la simpatia cap a Podemos i el PSOE és inversament proporcional segons l’edat. Així, el votant violeta és jove, prové de la zona d’influència socialista, i s’observa que en l’eix esquerra-dreta està més a prop d’ERC que de la CUP. No obstant, aquest votant de centre-esquerra votarà allà on es senti ideològicament més proper entre els eixos nacional i social.

Gràfica 3.
Gràfica 3.
Gràfica 4.
Gràfica 4.

Amb aquesta situació, el gran error de Mas és exposar-se tant i convertir la campanya electoral del 27S en un plebiscit sobre la seva gestió, deixant orfes a 200.000 votants potencials obtinguts gràcies al vot dual. A més, tal i com s’observa als mitjans, se sap sobradament que CSQEP convertirà les plebiscitàries del 27S en una campanya contra Mas, fent que l’èxit electoral de l’independentisme es fonamenti en què llista Truelefter no tingui un líder amb cara i ulls. Així, aquell votant dual de centre-esquerra, que fa un any es trobava entre el SI-SI i el SI-NO, s’enfronta amb un dilema molt important: votar a un President que li ha retallat en sanitat i educació, o donar-li peu a “Podemos” i que un canvi de govern a Catalunya doni ales a un canvi de govern a Espanya.

Optant per la tècnica del catenacció, l’independentisme va més just del que sembla per assolir la majoria absoluta aquest 27S. La campanya de Junts pel Sí pot salvar els mobles si es guia des d’una segmentació brutal, explotant els principals caps de llista i portant la batuta durant tota la campanya. Només així, i amagant a Mas i Junqueras, CSQEP podria quedar-se com la formació liderada per un vell comunista tronat que fagocita part del seu electorat amb PSC i Ciutadans. Si això passa, ens podem trobar que la CUP sigui vista per part dels votants com una opció més propera que la coalició entre Podem i ICV, però abans haurien d’abandonar el seu assemblearisme i treure’n suc al carisma d’Antonio Baños. Pel que sembla ser, a la CUP van brindar amb cava i cervesa quan es van assabentar de què Lluís Rabell era el candidat de CSQEP.

L’independentisme tradicional s’ha complicat la vida aquest darrer any; ha fet una consulta in extremis, ha postergat unes eleccions que han estancat el seu suport, i han triat un tipus de coalició electoral que posa al capdavant els seus líders i exclou a un percentatge elevat de votants. No obstant, i malgrat que sigui més complicat arribar a la majoria absoluta, la competència ha triat uns caps de llista que donen molt de joc a Junts pel Sí i la CUP. No fa falta recordar, com sovint li dic al meu amic grec, que la cosa podria anar molt malament si no fos per l’incompetència del rival. Més val que tinguem clar que no anem tan sobrats.