Les eleccions del passat 20 de desembre van posar en dubte la forma que agafaria el vot dual a Catalunya. Aquest, que de manera planera s’exemplifica amb el canvi del vot en base a unes eleccions o unes altres, ha viscut un terratrèmol entre els anys 2011 i 2015. La tradició de votar CiU a les autonòmiques i PSC a les generals ha quedat en part desconfigurada pel viratge de la societat catalana cap a l’esquerra i la gairebé desaparició del PSC-PSOE com a partit de referència de l’electorat catalanista. En Comú Podem ha ocupat el rol central que tenien els socialistes a les eleccions a Corts Generals, aglutinant federalistes, independentistes i sobiranistes. Aquests no han estat els únics canvis: CDC ha quedat desbancada per ERC i la CUP ha trinxat ICV per la banda independentista. Aquest nou escenari, però, no deixa d’amagar que es segueixen repetint els mateixos patrons en el comportament polític; cada elecció és un món diferent. L’enquesta a peu d’urna efectuada per TNS el 20D ens evidencia l’existència d’un vot dual o, si més no, d’una dualitat entre el vot independentista i federalista/autodeterminista. Entre el 27S i el 20D s’observa un traspàs de vots entre JxSí i la CUP a En Comú Podem. Els motius de triar un o altre partit (pel vot útil, un frame diferent, candidats, etc) són fruit de discussions infinites, però més enllà d’això es posa en evidència que no tot canvia tan ràpid. Val la pena observar com han anat les coses.
Tenint en compte el record de vot a les eleccions del 27S, un 40,7% dels votants de JxSí va optar per DiLL i un 38% va triar ERC; en Comú Podem va rebre un 13,9% dels votants de JxSí a les eleccions a Corts Generals. En el cas de la CUP el contrast és més fort: un 50,2% dels votants d’aquesta formació es decantaren per En Comú podem a les generals i un 31,7% per ERC. Ja a més distància, un 10,4% dels vots aniria a DiLL. Cal dir que tant en JxSí com a la CUP trobem fugues cap al PSC
L’origen del vot també dóna força sorpreses: un 39,5 dels votants d’ECP provenen de Catalunya Sí Que Es pot, un 17,5% de JxSí i un 15,4% de la CUP. Així, un 32,9% dels votants d’En Comú Podem provenen de votants que havien triat formacions independentistes el 27S. En segon terme destacaríem el 6.4% dels votants d’ECP provinents del PSC, el 3,6% de Ciutadans i el 6% de l’abstenció. Un patró més clàssic són ERC i Democràcia i Llibertat; els primers obtenen els seus vots de JxSí (74%) i la CUP (15%); els segons repeteixen el mateix esquema amb un 83,9% dels suports provinents de JxSí, un 5,2% de la CUP i un 3,3% d’UDC. La dada curiosa és que la formació de Duran veu com el poc vot convergent que havia guanyat el 27S torna cap a CDC.
La magnitud del vot dual entre JxSí i la CUP vs ECP s’observa si convertim la segona gràfica en nombre de vots. La formació de Xavier Domènech rebria 366.536 vots de CSQEP, 162.389 de JxSí, 142.903 de la CUP, 59.388 del PSC, 55.676 de l’abstenció i 33.406 de Ciutadans.
La demoscòpia electoral ens demostra que a dia d’avui segueix existint un vot dual entre les Eleccions Generals -dominades pels partits catalanistes d’esquerres, com abans ho havia fet el PSC i ara En Comú Podem- i les Eleccions Autonòmiques dominades pels partits nacionalistes / d’àmbit no estatal (PANES). Els resultats també evidencien que aquests dos eixos estan coaligats entre si (dins de l’eix nacional també hi ha canvis en l’eix esquera-dreta), però el domini d’un o altre anirà lligat a l’elecció que es presenti. Les dades ens acaben demostrant que la sociologia del vot(ant) és més senzilla del que sovint s’intenta dibuixar des dels mitjans. Cas apart són els partits polítics, una qüestió que entraria en un article totalment diferent.
Nervis, por, inquietud, victòria. La tarda del 27S va portar un conjunt de sensacions que són molt difícils d’aglutinar en una sola frase. Per començar, els resultats d’aquestes eleccions són espectacularment bons: s’ha acabat amb el mite de l’abstenció diferencial, s’ha superat el sostre del 9N, s’ha acabat amb Duran i Lleida, Podemos ha quedat força tocada a pocs mesos del 20D, i SCC ha quedat esquitxada per les “presumptes” relacions del seu líder amb l’extrema dreta. Tot això en quinze dies de campanya, un lapse de temps suficient per canviar la política catalana des dels fonaments i demostrar el tribunerisme amb què han actuat certs mitjans de comunicació. No obstant, aquest darrer punt es va evidenciar el passat 29 de juny, quan El Periódico va publicar una enquesta post-electoral centrada en el Parlament de Catalunya. Aquí va començar la creació de Junts pel Sí.
Amb un panorama que mostrava una hipotètica “Catalunya en Comú” a tocar de la victòria, a CDC i ERC van córrer per fer el que no havien volgut abans les seves elits internes: una coalició electoral que aglutinés el centre polític. Dit i fet, JxSí naixia a contracorrent, amb l’objectiu de no perdre múscul i amb el vot dual de Podemos i ERC difuminat durant els mesos previs. Malgrat que el punt de sortida (amb Artur Mas i Oriol Junqueras desgastats) era força dolent, el resultat de l’experiment ha estat positiu. Això sí, el gran guanyador de l’independentisme ha estat la CUP, que ha aconseguit la fita aparentment impossible de 209.940 votants nous.
El 27S també deixa dades molt destacades: si des de 2012 hi havia un 40-45% d’independentisme passiu, des del passat diumenge tenim un 48-50% d’independentisme actiu. Això vol dir que, a part d’ampliar-se la força independentista, no hi ha cap alternativa electoral per part dels contraris a l’independentisme. Aquest enduriment també ha tingut efectes directes allà on Súmate ha tingut més presència: Nou Barris ha vist com l’independentisme passava del 25,1% al 29,1% en tres anys, una pujada que no ha perjudicat a ICV/CSQEP, que en el mateix període ha passat del 13,1% dels vots al 13,8%. A l’Hospitalet, ciutat on es va criar l’articulista que ara mateix llegiu, l’independentisme és manté (24,88%) i puja unes quantes dècimes, trencant tabús i alhora posant en evidència un parell de coses: s’hauria d’actuar a Tarragona i integrar ICV dins del bloc independentista. Aquest segon punt generaria moltes tensions internes, però a partir del desembre hauran de triar entre el govern de Romeva i Baños vs el govern de Sánchez i Rivera. Els ecosocialistes han de tindre clar que no és el mateix governar contra el 48% que fer-ho contra el 39%, especialment si la seva presència pot debilitar aquest 39% dels vots a favor seu.
<<La clau de tot no rau en la figura del President, sinó més aviat en les concessions que es facin a l’hora de governar>>.
Amb una participació històrica, uns indicis de polarització especialment preocupants a Tarragona i un bloc del sí totalment motivat, els líders independentistes hauran d’entendre que de cara al 20D serà molt complicat repetir la mateixa fórmula electoral. Tot i que la victòria del 27S té aires bíblics, la batalla de les Eleccions Generals es jugarà entre Rajoy, Sánchez, Iglesias, i Rivera, fent que JxSí tingui assegurat un resultat pitjor. S’haurà de fer una estratègia totalment diferent o, simplement, que cadascú vagi per la seva banda.
Durant els propers mesos viurem un escenari més que previsible, i la CUP donarà suport a JxSí per formar un govern amb una tendència clarament definida cap a l’esquerra. A canvi de tot això, la pròpia intuïció marca que Artur Mas serà el cap d’Exteriors i Romeva el President, fent que ICV es quedi amb el dubte d’entrar fins d’aquí uns 10 o 12 mesos. La clau de tot no rau en la figura del President, sinó més aviat en les concessions que es facin a l’hora de governar.
<<Amb un escenari on Podemos ha perdut la batalla de Catalunya, s’albira que a partir del 20D serà relativament fàcil que a Espanya hi hagi un govern entre PSOE i Ciudadanos…>>
Després del 27S s’ha arribat a un estat zen, on les ànsies dels més radicals s’hauran de calmar pel bé de la política. Amb un escenari on Podemos ha perdut la batalla de Catalunya, s’albira que a partir del 20D serà relativament fàcil que a Espanya hi hagi un govern entre PSOE i Ciudadanos, allunyant-se així qualsevol possibilitat de referèndum pactat, doncs la Federació Socialista d’Andalusia (i el seu soci de govern) es negarà rotundament a cedir davant les aspiracions catalanes. Amb aquest escenari, només cal esperar la patacada de Podemos i les reformes fútils de PSOE i Ciutadans per superar el 50% de suport.
Molts han interpretat els resultat del 27S com una derrota del sobiranisme, però al contrari del que diuen, aquest ha donat el tret de sortida per portar a terme moviments unilaterals. Tenint en compte que hi ha 200.000 catalans que no han pogut votar (els de la diàspora, clarament independentista), amb ICV contra les cordes, i sense aires de canvi a Espanya, ens trobem que Europa acabarà forçant un referèndum abans de donar-se qualsevol moviment que pugui trencar el puzzle espanyol ales braves. En definitiva, a la llarga acabarem votant encara que es queixin els nuclis més durs de PP i PSOE. A partir d’ara ens espera un any i mig dens, molt dens, així que la festa pot començar.
Un Deus ex machina constant, aquesta és la millor manera de descriure la política catalana els darrers mesos. Si ho analitzem fredament, des del gener hem passat per tres fases totalment diferents; la primera de gener a l’abril, on totes les anàlisis presentaven un Parlament fragmentat i dividit en tres eixos (el nacional, el social, … Read more Catalunya a 1 de setembre.
Aquest dimecres 23 de setembre van entrevistar-me a Ràdio Vilablareix, on vam estar parlant sobre coses tan diverses com el 27S, les enquestes, Orient Mitjà, i fins i tot el Kurdistan. Espero que us agradi, a continuació us deixo el link:
El diumenge 20 de setembre va publicar-se a El Nacional la meva mitjana d’enquestes ponderades, tant en percentatge de vot com en nombre d’escons. A més a més, dins l’article també poden veure’s les evolucions de tots dos blocs i el punt de vista de diversos politòlegs.
Tinc un amic grec, en Giorgos, amb qui vaig traçar una bona amistat durant el darrer curs de la carrera. Quan arriba el diumenge a la nit, en Giorgos i jo obrim el xat de Facebook per explicar-nos les novetats de la política grega i catalana. Primer un i després l’altre, ens expliquem qui és qui en cada país i què pot passar. Normalment, ell comença parlant de les novetats més recents, mentre que jo li explico el per què dels moviments. A tall d’exemple, fa dues setmanes vaig estar-li explicant durant gairebé tres hores el paper d’Unió, des de la Guerra Civil fins a l’actualitat, cosa que anava des de la persecució anarquista fins a la recent escissió. Així estem cada setmana, crec que el meu amic troba molt més emocionant la política catalana que la grega.
Com bé indica el títol del text, aquest article no tracta sobre les llargues estones de xerrada greco-catalanes. La realitat, sempre més dura, és que avui faré un remember del que ha passat en el darrer any, i explicaré -com ho faria amb el meu colega- per què anem tan justos de cara a les eleccions del 27S.
Fa poc més d’un any, durant el juliol de 2014, l’independentisme es trobava exultant: ERC havia guanyat per primera vegada uns comicis des de la Segona República, i aquesta victòria es donava sense mermar els suports cap a Convergència i Unió. A més a més, després de les europees del 25 de maig, s’obria un nou camí: Podemos entrava amb molta força, deixava tocada de mort a Izquierda Unida, i el PSOE quedava molt debilitat. A Catalunya el canvi era més complicat, i obria un escenari molt més pantanós. Aleshores tothom comentava que hi havia vot dual entre ERC i Podemos. Què vol dir això? Doncs que una part important dels electors tenia intenció de votar ERC a les catalanes i Podemos a les generals. Expressions com “Nou país” i “echar a la casta” feien forat entre un electorat d’esquerres, més jove, i que s’erigia com els fills dels antics votants del PSC.
Aquest vot dual, produït gràcies al frame de canvi d’ERC i l’hegemonia del mateix independentisme, va aguantar amb molta força fins el passat 9 de novembre. Aleshores, més de 2,3 milions de persones van participar en l’intent de referèndum. Un cop fet, però, s’albiraven tres opcions per mantindre viva l’onada, les quals es movien entre convocar eleccions a finals de gener, esperar-se a després de les generals, o fer-ho després de les municipals i topar contra Colau i les candidatures de Podem. Com bé sabem, van preferir-ho fer després de les municipals. L’independentisme es complicava la vida.
Fixar les eleccions plebiscitàries entre les generals i les municipals era la pitjor opció de totes. No obstant, aquesta decisió amagava les pors d’ERC i CiU: els primers lideraven totes les enquestes sense tenir els quadres suficients, mentre que els segons es veien amb molts quadres i amb menys possibilitats de guanyar les eleccions. Ambdues formacions van decidir postergar l’atac i intentar guanyar pes durant les municipals. D’aquesta manera, van convertir les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona en un entrenament de plebiscitàries, on Colau va superar sorprenentment a Trias i va trinxar de manera brutal a ERC.
Les eleccions del passat mes de maig van deixar dues coses molt clares: el canvi no és propietat de l’independentisme i no tothom el percep de la mateixa manera. A tall d’exemple, ens en adonarem ràpidament si fem un cop d’ull a les corones metropolitanes. L’independentisme no ha fet forat dins de la primera corona (a excepció de Badalona, que té una sociologia pròpia), i ens hem de traslladar a la segona per veure una sèrie de canvis realment bojos. Un exemple d’això serien les ciutats com Cerdanyola i Ripollet, on les candidatures de la CUP han tingut un resultat excel·lent anant de la mà amb les llistes de Podem i Procés Constituent. Aquest canvi, donat sobretot al Vallès Occidental, posa en evidència la pèrdua de força de l’independentisme tradicional (en favor de la CUP) i obre una alternativa amb Podem. A efectes pràctics, el 24M, el país va girar més l’esquerra, i va ocupar una zona de joc que antigament es donava entre CiU i el PSC. Els blocs (situats entre l’independentisme i el federalisme) tenen la mateixa força però es troben dividits entre més actors.
Després de l’estancament que no tothom ha vist, l’independentisme ha viscut unes setmanes molt frenètiques girant al voltant del debat de la famosa llista única. El resultat, però, em porta al pessimisme que Joan Sales narrava en les seves “Cartes a Màrius Torres”: des del 9N s’ha anat triant la pitjor opció de totes, fins arribar a la idea de la doble llista única entre CDC i ERC. Si després del 9N s’hagués actuat amb determinació, aquest sistema hauria obtingut uns excel·lents resultats (algutinant el vot des del centre i deixant a la CUP ocupant-se del flanc esquerra), però el fet de postergar-ho a després de les municipals ha deixat a ERC sense aquell vot dual del que gaudia. L’independentisme ja no és tan hegemònic.
De ben segur que molts us preguntareu quina és la relació entre el 9N, la llista única, i que consideri que el 27S pugui ser un fiasco. Bé, el problema de tot això rau en què no puguis ser vista com una opció de canvi. Fa un any, una bona part de l’electorat veia com a paradigmes del canvi a ERC i Podemos, donant-se el cas del vot dual que he esmentat. El referèndum del 9N va demostrar que causava un efecte bandwagon, amb un important i significatiu suport del SI-NO traduït en 232.848 vots. D’aquests, uns 30.329 eren al Baix Llobregat, 84.171 al Barcelonès, i uns 32.402 al Vallès Occidental, o sigui que el 63.08% del SI-NO es concentrava a l’AMB i va convertir la consulta en un èxit. Amb la fórmula triada per Mas, es deixa de banda una part del SI-SI i es perden els 232.848 partidaris del SI-NO, els quals són tan oberts a reformar Espanya com a la secessió. Les gràfiques que he elaborat a continuació expliquen molt bé tot això, així que cal parar atenció.
Gràfica 1.
Un error molt comú que té l’independentisme tradicional és el d’identificar a la CUP com l’homòleg independentista de Podemos. Com mostra la gràfica 1, el PSC queda totalment tocat dins la zona on els electors es declaren d’esquerra pura i dura, zona que Podem els ha enganxat. Si ens hi fixem més bé (com mostra la gràfica 2), els votants d’ERC i Podem aglutinen un perfil gairebé idèntic que va del centre a l’esquerra, mentre que en el cas de la CUP es troben amb un 90% dels votants situats entre l’esquerra i l’extrema esquerra. Per tant, és molt errat pensar que aquestes 200.000 persones del SI-NO són votants potencials de la CUP. A efectes pràctics són votants que es troben a certa distància dels cupaires, per tant estem parlant de perfils diferents. Fem referència a un votant que es troba situat entre Oriol Junqueras i Pablo Iglesias, i aquest és molt possible que viri cap a Podemos/CSQEP perquè veu a Mas com “la dreta™“.
Gràfica 2.
Aquesta diferència amb la CUP es veu molt clarament si fem un cop d’ull a les gràfiques 3 i 4. En la primera d’aquestes dues s’observa que el votant de Podem i del PSC se solapen en l’autoubicació nacional, gaudint tots dos d’una forta identitat múltiple. En el cas de la CUP i ERC, tots dos destaquen pel seu sentiment únicament català. Si ens hi fixem en la darrera gràfica elaborada a partir dels resultats del CIS de gener, la simpatia cap a Podemos i el PSOE és inversament proporcional segons l’edat. Així, el votant violeta és jove, prové de la zona d’influència socialista, i s’observa que en l’eix esquerra-dreta està més a prop d’ERC que de la CUP. No obstant, aquest votant de centre-esquerra votarà allà on es senti ideològicament més proper entre els eixos nacional i social.
Gràfica 3.Gràfica 4.
Amb aquesta situació, el gran error de Mas és exposar-se tant i convertir la campanya electoral del 27S en un plebiscit sobre la seva gestió, deixant orfes a 200.000 votants potencials obtinguts gràcies al vot dual. A més, tal i com s’observa als mitjans, se sap sobradament que CSQEP convertirà les plebiscitàries del 27S en una campanya contra Mas, fent que l’èxit electoral de l’independentisme es fonamenti en què llista Truelefter no tingui un líder amb cara i ulls. Així, aquell votant dual de centre-esquerra, que fa un any es trobava entre el SI-SI i el SI-NO, s’enfronta amb un dilema molt important: votar a un President que li ha retallat en sanitat i educació, o donar-li peu a “Podemos” i que un canvi de govern a Catalunya doni ales a un canvi de govern a Espanya.
Optant per la tècnica del catenacció, l’independentisme va més just del que sembla per assolir la majoria absoluta aquest 27S. La campanya de Junts pel Sí pot salvar els mobles si es guia des d’una segmentació brutal, explotant els principals caps de llista i portant la batuta durant tota la campanya. Només així, i amagant a Mas i Junqueras, CSQEP podria quedar-se com la formació liderada per un vell comunista tronat que fagocita part del seu electorat amb PSC i Ciutadans. Si això passa, ens podem trobar que la CUP sigui vista per part dels votants com una opció més propera que la coalició entre Podem i ICV, però abans haurien d’abandonar el seu assemblearisme i treure’n suc al carisma d’Antonio Baños. Pel que sembla ser, a la CUP van brindar amb cava i cervesa quan es van assabentar de què Lluís Rabell era el candidat de CSQEP.
L’independentisme tradicional s’ha complicat la vida aquest darrer any; ha fet una consulta in extremis, ha postergat unes eleccions que han estancat el seu suport, i han triat un tipus de coalició electoral que posa al capdavant els seus líders i exclou a un percentatge elevat de votants. No obstant, i malgrat que sigui més complicat arribar a la majoria absoluta, la competència ha triat uns caps de llista que donen molt de joc a Junts pel Sí i la CUP. No fa falta recordar, com sovint li dic al meu amic grec, que la cosa podria anar molt malament si no fos per l’incompetència del rival. Més val que tinguem clar que no anem tan sobrats.
