L’Orient Mitjà és una festa sense control i Turquia és una gangbang. No és que vulgui semblar groller, però aquesta és la millor manera de descriure la política exterior turca dels darrers mesos. Aquest article -tal i com el lector haurà endevinat llegint les dues primeres línies del text- no és el clàssic anàlisi post-electoral, sinó que intenta anar una mica més enllà.
Des de la seva fundació com a república, l’any 1923, Turquia ha viscut un gran contrast entre la seva política interior i la seva política exterior. Internament el país ha sigut des de sempre un gran polvorí; des de la manera en què van alliberar-se de les potències que ocupaven el nucli de l’antic Imperi Otomà fins al genocidi que van patir les minories (grega, armènia, i assíria), i la tempestuosa història que ha tingut més endavant, especialment amb els diferents cops d’Estat, la persecució a grups d’esquerra, i el conflicte amb els kurds. No obstant, a nivell exterior, l’experiència de la Primera Guerra Mundial els va portar a ser un país caracteritzat -deixant de banda les astracanades amb els grecs- per una gran habilitat fins a dia d’avui. De fet, aquesta política exterior tan típica del kemalisme topa de front amb la pròpia història del país i el lideratge recent de Recep Tayyip Erdoğan.
Fa dues setmanes vam ser testimonis del ressorgiment del debat sobre l’entrada de Turquia a la UE. Aquest cop, -enmig d’una crisi humanitària terrible i unes eleccions marcades per la violència en zones de majoria kurda- Angela Merkel proposava l’entrada ràpida dels turcs al club europeu a canvi, això sí, de mitigar l’entrada de més refugiats. De cop i volta havíem tornat als 2000, amb la diferència de què hi ha gat amagat. Per entendre tot això millor cal repassar el rumb que han pres Turquia i els seus adversaris durant els darrers mesos.
Erdoğan tenia el seu pla nuclear
Quan el passat mes de juliol els 5+1 van arribar a un acord per tractar la qüestió nuclear iraniana tothom es va centrar automàticament en les tradicionals queixes de Benjamin Netanyahu. No obstant, el gran problema de tot això no es trobava a Israel, sinó en totes les potències regionals sunnites: elles també volien jugar amb l’energia nuclear. Si bé els Emirats Àrabs Units, Qatar, i Bahrain queden com els eterns aspirants regionals dels petrodòlars, l’Aràbia Saudita i Turquia tenen a nivell geopolític i demogràfic la força suficient per intentar emprendre un programa nuclear. De fet, anaven resorgint intencions de vells projectes a la llum mentre s’arribava a l’acord final.
En el cas turc, s’ha intentat contrarestar el Programa Nuclear Iranià mitjançant la construcció de dues centrals nuclears; una de tecnologia russa i l’altra de japonesa. La primera de totes, que serà projectada per Rosatom, ha vingut acompanyada amb l’opció d’una tercera central nuclear i la firma d’un tercer gasoducte, el qual deixarà al binomi Gazprom-Rosatom amb el control del 74% del mercat energètic turc. Aquesta estratègia no ha estat gaire encertada a nivell geopolític, especialment si tenim en compte que Iran i Síria (enfrentats amb Turquia) són aliats de Rússia, mentre el govern d’Erdoğan ha donat suport actiu i passiu als rebels sirians. La posició del turcs en contra de Bashar al Assad només ha servit per provocar que Rússia entri amb l’Iran dins del fangar sirià i iraquià. En definitiva, en menys d’un any Rússia i Turquia han passat de socis comercials a enemics.
La política exterior turca enforteix l’eix xiïta i topa contra l’operació militar que coordinen Rússia i l’Iran
Els errors dels turcs han estat importants, doncs s’ha augmentat la dependència vers Rússia mentre s’entrava en conflicte amb Moscou, els seus aliats, i els consegüents interessos geopolítics. Les amenaces que va llançar el President turc contra Putin posen en evidència la debilitat de la posició d’Ankara. El motiu de tot això és ben fàcil: s’ha iniciat una operació militar a Síria, on Rússia s’encarrega de l’aparell aeri (sense comptar l’avituallament militar i el suport diplomàtic) i l’Iran del terrestre. El fet que aquesta operació es dugui a terme -i s’estengui a l’Iraq- té dues conseqüències directes: enforteix l’eix xiïta (enfrontat a les potències sunnites) i alhora consolida a Rússia (davant l’evident retirada nord-americana) com a potència estabilitzadora a l’Orient Mitjà. En paraules molt més simples, Rússia no té cap interès en trencar amb dos dels seus aliats històrics a canvi de fer dues centrals nuclears i perdre poder regional.
Problemes a Egipte, Líbia, i la Franja de Gaza
Un altre gran cúmul d’errors el trobem a Egipte, Líbia i la Franja de Gaza. Després de donar suport als Germans Musulmans de Mursi i els seus aliats -Hamàs- a Gaza, Erdoğan va topar frontalment amb el nou govern egipci d’Abdelfatah Al-Sisi, especialment quan aquest darrer va perseguir la confraria i va tallar tota connexió d’aprovisionament que tenia Hamàs. Les conseqüències de tot això van ser bastant dures: va créixer el terrorisme al Sinaí mentre, paral·lelament, s’iniciava una proxy war a Líbia (entre Egipte i Turquia) que debilitava la frontera oest d’Egipte davant el terrorisme. A mesura que passaven els mesos, amb els Germans Musulmans fora de combat i amb el vesper del Sinaí en una situació de calma tensa, la política exterior turca va quedar de nou aïllada i pendent de la situació de Líbia.
En el país que va dirigir Gaddafi ens trobem novament en un fangar en el qual Turquia no ha sabut sortir-ne. La divisió entre la Cambra de Representants – de posicions laiques, liderada pel General Hafter, amb capital a Tobruk i amb el suport diplomàtic i tècnic d’Egipte- i el Nou Congrés General Nacional -amb capital a Trípoli, on destaquen el Partit de la Justícia i els Germans Musulmans, i sota suport diplomàtic de Turquia- ha portat una guerra freda entre egipcis i turcs. A tot això, encara hem d’afegir-li les tribus Touareg a l’oest, així com l’Estat Islàmic a la zona costanera de Sirte, i les milícies radicals que campen pel país. Malgrat el caos que regna, la proposta d’un govern d’unitat (postposada per ser firmada ad eternum) i el cas de corrupció que afecta a l’enviat de l’ONU, l’espanyol Bernardino León, ha deixat a Turquia en un carreró sense sortida, doncs l’estancament de la situació els ha deixat sense poder guanyar cap tipus d’influència. Curiosament, els egipcis també s’han apropat a Rússia, limitant encara més la posició turca.
Turquia ha quedat aïllada degut a la seva política exterior i busca una sortida amb la UE
Així com Erdoğan ha estat molt hàbil a l’hora de boicotejar tota negociació per formar govern i dirigir el país cap a unes noves eleccions, l’otomanisme que ha aplicat en la seva política exterior no ha donat grans resultats. El fet d’aïllar-se de l’OTAN i entrar dins la Guerra Civil de Síria ha estat fútil: només ha servit per minvar qualsevol opció de convertir-se en una potència nuclear, i els ha portat a enemistar-se amb una Rússia que és la principal valedora de Síria, Iran i -segons Estats Units tingui el dia- d’Iraq.
Tenint en compte que l’aventura de Turquia dins l’antiga zona d’influència otomana només els ha portat derrotes i estancaments, és normal que aquesta vulgui sortir de l’aïllament (la permanència l’OTAN no els ha beneficiat davant dels russos) entrant en un club -la UE- que està en hores baixes i que necessita de nous pilars d’influència, especialment davant d’un Regne Unit cada cop més allunyat i una França més debilitada. Com s’explica aleshores aquest europeisme amb què s’ha contagiat el President turc? A tenor de la política exterior, els càlculs dirien que busca més influència a l’antiga Iugoslàvia i guarir-se les espatlles pel seu enfrontament amb els russos, cosa que entrant en l’esfera sèrbia no passarà.
Els darrers mesos ens ensenyen que Turquia és un gegant amb peus de fang, el qual ha quedat molt tocat després d’aventurar-se més enllà de les seves fronteres. Paral·lelament, barrejar la seva antiga zona d’influència amb l’OTAN només ha servit per demostrar les limitacions atlàntiques. D’aquesta manera, i per molt que alguns confonguin tenir el PIB d’Itàlia amb què els T-90 siguin pizzes margarita i el Dret a Veto al Consell de Seguretat una ampolla de limoncello, s’ha demostrat que a l’Orient Mitjà manen els grans. En un moment on els Estats Units estan de retirada i tothom desconfia de Turquia, es fa evident que la gangbang otomana d’Erdoğan no ha sortit gaire bé, evidenciant la força d’una potència (Rússia) a qui donaven per morta fa menys d’un any, i que ara es reuneix amb tots els actors d’Orient Mitjà com a principal eina estabilitzadora. La influència només pot funcionar si està acompanyada de pragmatisme, dret a veto i una indústria armamentística potent. Turquia només compleix parcialment el darrer punt, i la seva trajectòria només ha servit per exemplificar que una economia mitjanament forta no serveix per canviar el tauler d’escacs regional. De fet l’ha girat encara més a la seva contra, demostrant la profunda volatilitat de la política exterior.
