L’Iran és d’aquells països que, tot i ser una potència, acostuma a estar mal vist per la pròpia societat occidental. Certament no és per menys, la Revolució iraniana contra el Sha de Persia i la posterior presa de l’Ambaixada dels Estats Units de 1979 va portar aquest país a l’ostracisme. Malgrat l’estigma, la societat iraniana no té absolutament res a veure amb la dels països àrabs i és molt més oberta del que pot semblar a simple vista.
Recentment l’Iran no ha parat de sortir als mitjans de comunicació gràcies al seu programa nuclear i a les controvèrsies que generava dins i fora del país. Per una banda, les sancions imposades per la comunitat internacional anaven desgastant els ànims de la societat iraniana, per l’altra el seu programa nuclear causava el temor dels seus veïns al veure que s’apropava a la bomba atòmica. Però, què és realment el 5+1 i qui perd realment en l’acord firmat entre el 5+1 i l’Iran?
Alemanya juga a dues bandes, doncs busca una solució propera a EEUU, Regne Unit i França sense voler perdre el seu mercat a Iran.
El 5+1 està format pels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides -Estats Units, Rússia, Xina, Regne Unit, i França- més Alemanya. Tots sis creen una estructura gairebé clara; els Estats Units, Regne Unit i França són contraris als interessos iranians i s’apropen als interessos d’ Aràbia Saudita, Qatar, i Israel; després Rússia i la Xina són propers als interessos iranians, i en conseqüència a països com Síria o l’ Iraq. Com podem veure, l’estructura que divideix els dos blocs és totalment caòtica i uneix països que fins i tot no tenen cap mena de relació diplomàtica entre ells. Però quin paper té Alemanya dins de tot aquest sarau? Fora de l’àmbit europeu, Alemanya es caracteritza per mantindre una diplomàcia de perfil baix, i no acostumen a posar la cullerada en altres tipus de conflictes com fan França i el Regne Unit. En el cas iranià, l’ interès per part dels alemanys rau en que són un mercat molt important pels perses. Així, més enllà dels vicis de la gent propera al règim, moltes empreses alemanyes tenen interessos en la construcció d’infraestructures del règim teocràtic. Alemanya juga a dues bandes, doncs busca una solució propera a EEUU, Regne Unit i França, però sense voler perdre el seu mercat a Iran.
Més enllà de les característiques de l’acord firmat entre el 5+1 i l’Iran, el fet que Iran pugui oficialment desenvolupar energia nuclear ha posat dels nervis als governs de Turquia, l’Aràbia Saudita, Qatar, Paquistan i Afganistan. Si bé és evident que Israel ha acaparat tots els focus d’ atenció després d’arribar-se a l’ acord, és en els països islàmics on l’accés finalment legitimat d’ Iran per desenvolupar energia nuclear ha provocat un terratrèmol. Davant d’aquest panorama tan complicat, s’ ha de tindre en compte el mapa religiós dels països que componen l’Orient Mitjà. Així, ens trobem amb un bloc de països sunnites composat per Egipte, Aràbia Saudita, Qatar, Emirats Àrabs, Jordània, Kuwait, Turquia, Afganistan i Paquistan que, tot i les seves diferències, veuen amb recel als xiïtes liderats per l’Iran, però governant a Iraq, Síria i controlant part del Líban.
Al marge de la simplificació màxima feta entre els xiïtes i sunnites, trobem que aquests darrers podrien trobar-se en una situació crítica si l’Iran va més enllà de la producció d’energia nuclear i decideix fabricar una bomba. Quines conseqüències tindria això per a l’Orient Mitjà? En el supòsit més negatiu potenciaria a l’Iran en una posició de poder més forta i podria consolidar la seva influència sobre Síria i Líban. En aquesta situació tan complicada pot donar-se que l’Aràbia Saudita es decanti per seguir a la seva, com va fer en el Consell de Seguretat de Nacions Unides, i decidir produir el seu propi programa nuclear més enllà del dictat de les institucions.
L’acord firmat entre els 5+1 i l’Iran va més enllà del perill d’un possible enfrontament amb Israel, suposen un xoc de potències regionals que combaten en l’àmbit religiós. És per això que a molts ens ha sobtat que s’ assenyali tant a un Israel, que ni surt ni entra en la lluita, i es deixi de banda el xoc entre les potències de confessió islàmica de la zona. De moment l’acord està firmat, ara només falta que es compleixi i que les preocupades potències del golf i Turquia actuïn serenament.
Escrit per Sergi Cristóbal Jané.