Tinc un amic grec, en Giorgos, amb qui vaig traçar una bona amistat durant el darrer curs de la carrera. Quan arriba el diumenge a la nit, en Giorgos i jo obrim el xat de Facebook per explicar-nos les novetats de la política grega i catalana. Primer un i després l’altre, ens expliquem qui és qui en cada país i què pot passar. Normalment, ell comença parlant de les novetats més recents, mentre que jo li explico el per què dels moviments. A tall d’exemple, fa dues setmanes vaig estar-li explicant durant gairebé tres hores el paper d’Unió, des de la Guerra Civil fins a l’actualitat, cosa que anava des de la persecució anarquista fins a la recent escissió. Així estem cada setmana, crec que el meu amic troba molt més emocionant la política catalana que la grega.
Com bé indica el títol del text, aquest article no tracta sobre les llargues estones de xerrada greco-catalanes. La realitat, sempre més dura, és que avui faré un remember del que ha passat en el darrer any, i explicaré -com ho faria amb el meu colega- per què anem tan justos de cara a les eleccions del 27S.
Fa poc més d’un any, durant el juliol de 2014, l’independentisme es trobava exultant: ERC havia guanyat per primera vegada uns comicis des de la Segona República, i aquesta victòria es donava sense mermar els suports cap a Convergència i Unió. A més a més, després de les europees del 25 de maig, s’obria un nou camí: Podemos entrava amb molta força, deixava tocada de mort a Izquierda Unida, i el PSOE quedava molt debilitat. A Catalunya el canvi era més complicat, i obria un escenari molt més pantanós. Aleshores tothom comentava que hi havia vot dual entre ERC i Podemos. Què vol dir això? Doncs que una part important dels electors tenia intenció de votar ERC a les catalanes i Podemos a les generals. Expressions com “Nou país” i “echar a la casta” feien forat entre un electorat d’esquerres, més jove, i que s’erigia com els fills dels antics votants del PSC.
Aquest vot dual, produït gràcies al frame de canvi d’ERC i l’hegemonia del mateix independentisme, va aguantar amb molta força fins el passat 9 de novembre. Aleshores, més de 2,3 milions de persones van participar en l’intent de referèndum. Un cop fet, però, s’albiraven tres opcions per mantindre viva l’onada, les quals es movien entre convocar eleccions a finals de gener, esperar-se a després de les generals, o fer-ho després de les municipals i topar contra Colau i les candidatures de Podem. Com bé sabem, van preferir-ho fer després de les municipals. L’independentisme es complicava la vida.
Fixar les eleccions plebiscitàries entre les generals i les municipals era la pitjor opció de totes. No obstant, aquesta decisió amagava les pors d’ERC i CiU: els primers lideraven totes les enquestes sense tenir els quadres suficients, mentre que els segons es veien amb molts quadres i amb menys possibilitats de guanyar les eleccions. Ambdues formacions van decidir postergar l’atac i intentar guanyar pes durant les municipals. D’aquesta manera, van convertir les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona en un entrenament de plebiscitàries, on Colau va superar sorprenentment a Trias i va trinxar de manera brutal a ERC.
Les eleccions del passat mes de maig van deixar dues coses molt clares: el canvi no és propietat de l’independentisme i no tothom el percep de la mateixa manera. A tall d’exemple, ens en adonarem ràpidament si fem un cop d’ull a les corones metropolitanes. L’independentisme no ha fet forat dins de la primera corona (a excepció de Badalona, que té una sociologia pròpia), i ens hem de traslladar a la segona per veure una sèrie de canvis realment bojos. Un exemple d’això serien les ciutats com Cerdanyola i Ripollet, on les candidatures de la CUP han tingut un resultat excel·lent anant de la mà amb les llistes de Podem i Procés Constituent. Aquest canvi, donat sobretot al Vallès Occidental, posa en evidència la pèrdua de força de l’independentisme tradicional (en favor de la CUP) i obre una alternativa amb Podem. A efectes pràctics, el 24M, el país va girar més l’esquerra, i va ocupar una zona de joc que antigament es donava entre CiU i el PSC. Els blocs (situats entre l’independentisme i el federalisme) tenen la mateixa força però es troben dividits entre més actors.
Després de l’estancament que no tothom ha vist, l’independentisme ha viscut unes setmanes molt frenètiques girant al voltant del debat de la famosa llista única. El resultat, però, em porta al pessimisme que Joan Sales narrava en les seves “Cartes a Màrius Torres”: des del 9N s’ha anat triant la pitjor opció de totes, fins arribar a la idea de la doble llista única entre CDC i ERC. Si després del 9N s’hagués actuat amb determinació, aquest sistema hauria obtingut uns excel·lents resultats (algutinant el vot des del centre i deixant a la CUP ocupant-se del flanc esquerra), però el fet de postergar-ho a després de les municipals ha deixat a ERC sense aquell vot dual del que gaudia. L’independentisme ja no és tan hegemònic.
De ben segur que molts us preguntareu quina és la relació entre el 9N, la llista única, i que consideri que el 27S pugui ser un fiasco. Bé, el problema de tot això rau en què no puguis ser vista com una opció de canvi. Fa un any, una bona part de l’electorat veia com a paradigmes del canvi a ERC i Podemos, donant-se el cas del vot dual que he esmentat. El referèndum del 9N va demostrar que causava un efecte bandwagon, amb un important i significatiu suport del SI-NO traduït en 232.848 vots. D’aquests, uns 30.329 eren al Baix Llobregat, 84.171 al Barcelonès, i uns 32.402 al Vallès Occidental, o sigui que el 63.08% del SI-NO es concentrava a l’AMB i va convertir la consulta en un èxit. Amb la fórmula triada per Mas, es deixa de banda una part del SI-SI i es perden els 232.848 partidaris del SI-NO, els quals són tan oberts a reformar Espanya com a la secessió. Les gràfiques que he elaborat a continuació expliquen molt bé tot això, així que cal parar atenció.
Un error molt comú que té l’independentisme tradicional és el d’identificar a la CUP com l’homòleg independentista de Podemos. Com mostra la gràfica 1, el PSC queda totalment tocat dins la zona on els electors es declaren d’esquerra pura i dura, zona que Podem els ha enganxat. Si ens hi fixem més bé (com mostra la gràfica 2), els votants d’ERC i Podem aglutinen un perfil gairebé idèntic que va del centre a l’esquerra, mentre que en el cas de la CUP es troben amb un 90% dels votants situats entre l’esquerra i l’extrema esquerra. Per tant, és molt errat pensar que aquestes 200.000 persones del SI-NO són votants potencials de la CUP. A efectes pràctics són votants que es troben a certa distància dels cupaires, per tant estem parlant de perfils diferents. Fem referència a un votant que es troba situat entre Oriol Junqueras i Pablo Iglesias, i aquest és molt possible que viri cap a Podemos/CSQEP perquè veu a Mas com “la dreta™“.
Aquesta diferència amb la CUP es veu molt clarament si fem un cop d’ull a les gràfiques 3 i 4. En la primera d’aquestes dues s’observa que el votant de Podem i del PSC se solapen en l’autoubicació nacional, gaudint tots dos d’una forta identitat múltiple. En el cas de la CUP i ERC, tots dos destaquen pel seu sentiment únicament català. Si ens hi fixem en la darrera gràfica elaborada a partir dels resultats del CIS de gener, la simpatia cap a Podemos i el PSOE és inversament proporcional segons l’edat. Així, el votant violeta és jove, prové de la zona d’influència socialista, i s’observa que en l’eix esquerra-dreta està més a prop d’ERC que de la CUP. No obstant, aquest votant de centre-esquerra votarà allà on es senti ideològicament més proper entre els eixos nacional i social.
Amb aquesta situació, el gran error de Mas és exposar-se tant i convertir la campanya electoral del 27S en un plebiscit sobre la seva gestió, deixant orfes a 200.000 votants potencials obtinguts gràcies al vot dual. A més, tal i com s’observa als mitjans, se sap sobradament que CSQEP convertirà les plebiscitàries del 27S en una campanya contra Mas, fent que l’èxit electoral de l’independentisme es fonamenti en què llista Truelefter no tingui un líder amb cara i ulls. Així, aquell votant dual de centre-esquerra, que fa un any es trobava entre el SI-SI i el SI-NO, s’enfronta amb un dilema molt important: votar a un President que li ha retallat en sanitat i educació, o donar-li peu a “Podemos” i que un canvi de govern a Catalunya doni ales a un canvi de govern a Espanya.
Optant per la tècnica del catenacció, l’independentisme va més just del que sembla per assolir la majoria absoluta aquest 27S. La campanya de Junts pel Sí pot salvar els mobles si es guia des d’una segmentació brutal, explotant els principals caps de llista i portant la batuta durant tota la campanya. Només així, i amagant a Mas i Junqueras, CSQEP podria quedar-se com la formació liderada per un vell comunista tronat que fagocita part del seu electorat amb PSC i Ciutadans. Si això passa, ens podem trobar que la CUP sigui vista per part dels votants com una opció més propera que la coalició entre Podem i ICV, però abans haurien d’abandonar el seu assemblearisme i treure’n suc al carisma d’Antonio Baños. Pel que sembla ser, a la CUP van brindar amb cava i cervesa quan es van assabentar de què Lluís Rabell era el candidat de CSQEP.
L’independentisme tradicional s’ha complicat la vida aquest darrer any; ha fet una consulta in extremis, ha postergat unes eleccions que han estancat el seu suport, i han triat un tipus de coalició electoral que posa al capdavant els seus líders i exclou a un percentatge elevat de votants. No obstant, i malgrat que sigui més complicat arribar a la majoria absoluta, la competència ha triat uns caps de llista que donen molt de joc a Junts pel Sí i la CUP. No fa falta recordar, com sovint li dic al meu amic grec, que la cosa podria anar molt malament si no fos per l’incompetència del rival. Més val que tinguem clar que no anem tan sobrats.