Dintre d’una setmana exacta, a aquestes alçades, no tinc ni punyetera idea d’on estaré. Potser em trobaré escalfant la llitera d’una presó, potser estaré apallissat o potser estaré celebrant el naixement d’un nou Estat. De fet, per poder estar, fins i tot podria estar mort. Les circumstàncies són les que són i a hores d’ara es fa pràcticament impossible establir qualsevol mena de càlcul més enllà de les properes 4 hores. És trist, però és així. La nota kafkiana és que els repressors okupen un vaixell decorat amb Piolín.
L’altre dia pensava en l’Àngels Castells, la Diputada de CSQEP que va acaparar els focus dels mitjans per retirar les banderes espanyoles que els membres del PP havien col·locat per cridar l’atenció. Haig de reconèixer que sempre m’he l’he mirat amb certa desconfiança: ideològicament no venim de la mateixa tradició ni formem part dels mateixos moviments. No obstant, l’altre dia em va guanyar el cor. El que per alguns va ser interpretat com un acte anti-espanyol (fins i tot Pablo Iglesias ho veia així), per molts catalans era un acte de restitució de la dignitat. En aquest cas ho va fer en memòria del seu pare, que s’havia deixat l’esquena per defensar la legalitat republicana durant la Guerra Civil Espanyola.
No amagaré que les meves posicions ideològiques són les que són i que fins i tot peco d’hiperventilat. No obstant, amb el gest de l’Àngels vaig poder identificar part de la meva família i el seu passat. Així com la bandera espanyola em causa una sensació estranya, amb la republicana la tinc de neutralitat. Penso, i en això crec que formo part dels crítics, que la Segona República Espanyola s’ha idealitzat massa a Catalunya, però aquesta idealització no es pot entendre sense tenir en compte el que van viure els nostres avantpassats vinguts de la resta d’Espanya; per ells la Segona República va significar la capacitat de poder tirar endavant, d’alliberar-se. La finalització d’aquest curt període va significar la fallida de les expectatives dels meus besavis i la condemna dels meus avis, que van veure com de ben petits se’ls hi negava el menjar i l’accés a l’educació per ser fills del “rojo del pueblo”.
Una de les virtuts que té el poble català és que som els fills i néts dels perdedors de la Guerra Civil. La sociologia del nostre País i la construcció de la classe mitja és totalment diferent a la de la resta de l’Estat espanyol. Catalunya no s’entén sense aquells que van defensar les llibertats nacionals abans, durant i després de la dictadura franquista, com tampoc s’entén sense aquells que van haver de marxar dels seus pobles per buscar una nova vida i defensar els drets socials. De fet, fins i tot aquells que van emigrar de zones nacionals ho eren perquè no tenien cap altra alternativa i van haver de marxar perquè no es podien guanyar la vida al seu poble.
Per gran part de l’stablishment oficial la Constitució de 1978 és una festa de la concòrdia que ens vam donar entre tots. Per la immensa majoria de catalans el règim del 78 és un pacte de mínims. Quatre dècades més tard, amb unes societats diferents i uns sistemes polítics que fan aigües, molts dels que van votar aquella Constitució veuen com els seus éssers estimats segueixen en cunetes. Qualsevol esmena que es faci sobre aquell text tardofranquista és vist com una violació per part dels poders mediàtics.
Els més joves veiem en el règim del 78 i la seva Constitució com un paper de diari que no defensa ni la dignitat dels nostres avantpassats ni la nostra identitat. Sense això, i perdonin que sigui explícit, es poden fer moltes palles a la seu d’El País, però per nosaltres és un text que no té cap mena de valor. Ni sentimental ni legal.
La societat catalana actual és néta dels socialistes d’UGT i dels liberals d’Acció Catalana. La Catalunya d’avui en dia, fruit d’aquells perdedors de la guerra, es combativa i veu natural fer esmenes. Si una cosa no li agrada perquè no té legitimitat, se la salta. La victòria del proper 1 d’octubre rau en entendre que els perdedors de la Guerra Civil han fet una societat molt més tolerant i crítica que l’espanyola, o que almenys intenten que així sigui.
Per molts, una societat que funciona és aquella on li posen un mirall i li mostren els problemes que té. El que m’uneix a l’Àngels Castells és la voluntat de posar aquest mirall, per això a finals de setmana els néts de molts republicans, anarquistes, liberals, trotskistes, socialistes i comunistes votarem. Perquè no s’entén la defensa dels drets socials sense la defensa dels drets nacionals, i en el cas català és preferible lluitar per tenir una societat crítica abans de sucumbir sota l’autoritarisme de Madrid.