Nervis, por, inquietud, victòria. La tarda del 27S va portar un conjunt de sensacions que són molt difícils d’aglutinar en una sola frase. Per començar, els resultats d’aquestes eleccions són espectacularment bons: s’ha acabat amb el mite de l’abstenció diferencial, s’ha superat el sostre del 9N, s’ha acabat amb Duran i Lleida, Podemos ha quedat força tocada a pocs mesos del 20D, i SCC ha quedat esquitxada per les “presumptes” relacions del seu líder amb l’extrema dreta. Tot això en quinze dies de campanya, un lapse de temps suficient per canviar la política catalana des dels fonaments i demostrar el tribunerisme amb què han actuat certs mitjans de comunicació. No obstant, aquest darrer punt es va evidenciar el passat 29 de juny, quan El Periódico va publicar una enquesta post-electoral centrada en el Parlament de Catalunya. Aquí va començar la creació de Junts pel Sí.
Amb un panorama que mostrava una hipotètica “Catalunya en Comú” a tocar de la victòria, a CDC i ERC van córrer per fer el que no havien volgut abans les seves elits internes: una coalició electoral que aglutinés el centre polític. Dit i fet, JxSí naixia a contracorrent, amb l’objectiu de no perdre múscul i amb el vot dual de Podemos i ERC difuminat durant els mesos previs. Malgrat que el punt de sortida (amb Artur Mas i Oriol Junqueras desgastats) era força dolent, el resultat de l’experiment ha estat positiu. Això sí, el gran guanyador de l’independentisme ha estat la CUP, que ha aconseguit la fita aparentment impossible de 209.940 votants nous.
El 27S també deixa dades molt destacades: si des de 2012 hi havia un 40-45% d’independentisme passiu, des del passat diumenge tenim un 48-50% d’independentisme actiu. Això vol dir que, a part d’ampliar-se la força independentista, no hi ha cap alternativa electoral per part dels contraris a l’independentisme. Aquest enduriment també ha tingut efectes directes allà on Súmate ha tingut més presència: Nou Barris ha vist com l’independentisme passava del 25,1% al 29,1% en tres anys, una pujada que no ha perjudicat a ICV/CSQEP, que en el mateix període ha passat del 13,1% dels vots al 13,8%. A l’Hospitalet, ciutat on es va criar l’articulista que ara mateix llegiu, l’independentisme és manté (24,88%) i puja unes quantes dècimes, trencant tabús i alhora posant en evidència un parell de coses: s’hauria d’actuar a Tarragona i integrar ICV dins del bloc independentista. Aquest segon punt generaria moltes tensions internes, però a partir del desembre hauran de triar entre el govern de Romeva i Baños vs el govern de Sánchez i Rivera. Els ecosocialistes han de tindre clar que no és el mateix governar contra el 48% que fer-ho contra el 39%, especialment si la seva presència pot debilitar aquest 39% dels vots a favor seu.
<<La clau de tot no rau en la figura del President, sinó més aviat en les concessions que es facin a l’hora de governar>>.
Amb una participació històrica, uns indicis de polarització especialment preocupants a Tarragona i un bloc del sí totalment motivat, els líders independentistes hauran d’entendre que de cara al 20D serà molt complicat repetir la mateixa fórmula electoral. Tot i que la victòria del 27S té aires bíblics, la batalla de les Eleccions Generals es jugarà entre Rajoy, Sánchez, Iglesias, i Rivera, fent que JxSí tingui assegurat un resultat pitjor. S’haurà de fer una estratègia totalment diferent o, simplement, que cadascú vagi per la seva banda.
Durant els propers mesos viurem un escenari més que previsible, i la CUP donarà suport a JxSí per formar un govern amb una tendència clarament definida cap a l’esquerra. A canvi de tot això, la pròpia intuïció marca que Artur Mas serà el cap d’Exteriors i Romeva el President, fent que ICV es quedi amb el dubte d’entrar fins d’aquí uns 10 o 12 mesos. La clau de tot no rau en la figura del President, sinó més aviat en les concessions que es facin a l’hora de governar.
<<Amb un escenari on Podemos ha perdut la batalla de Catalunya, s’albira que a partir del 20D serà relativament fàcil que a Espanya hi hagi un govern entre PSOE i Ciudadanos…>>
Després del 27S s’ha arribat a un estat zen, on les ànsies dels més radicals s’hauran de calmar pel bé de la política. Amb un escenari on Podemos ha perdut la batalla de Catalunya, s’albira que a partir del 20D serà relativament fàcil que a Espanya hi hagi un govern entre PSOE i Ciudadanos, allunyant-se així qualsevol possibilitat de referèndum pactat, doncs la Federació Socialista d’Andalusia (i el seu soci de govern) es negarà rotundament a cedir davant les aspiracions catalanes. Amb aquest escenari, només cal esperar la patacada de Podemos i les reformes fútils de PSOE i Ciutadans per superar el 50% de suport.
Molts han interpretat els resultat del 27S com una derrota del sobiranisme, però al contrari del que diuen, aquest ha donat el tret de sortida per portar a terme moviments unilaterals. Tenint en compte que hi ha 200.000 catalans que no han pogut votar (els de la diàspora, clarament independentista), amb ICV contra les cordes, i sense aires de canvi a Espanya, ens trobem que Europa acabarà forçant un referèndum abans de donar-se qualsevol moviment que pugui trencar el puzzle espanyol a les braves. En definitiva, a la llarga acabarem votant encara que es queixin els nuclis més durs de PP i PSOE. A partir d’ara ens espera un any i mig dens, molt dens, així que la festa pot començar.