Les eleccions del passat 27 de setembre van suposar l’enterrament d’uns mites i la creació d’uns altres. El posicionament de CSQEP vers la independència es va convertir en la nova excusa de Madrid per paralitzar-ho tot, un nou plantejament que s’entén després d’haver bombardejat amb el mantra de l’abstenció diferencial. No obstant això, és cert que els resultats van deixar dues tasques pendents: la refundació de CDC en un partit (capaç d’obtenir una part del vot provinent d’UDC) de centre-dreta modern i l’absorció d’una part dels votants tradicionals d’ICV cap l’independentisme.
Tot i que en un futur m’agradaria centrar-me en la bossa concentrada a la dreta, en aquest article tractaré d’explicar -via comparacions amb els partits que fa frontera- el possible votant independentista que es troba a CSQEP. Per fer-ho, utilitzaré les dades de la tercera onada del Baròmetre d’Opinió Política del CEO. Aquesta vegada el lector no s’haurà de preocupar per l’enorme quantitat de gràfiques: des de la Revista Endavant hem afegit un plugin d’Infogram que simplificarà molt la visualització de les dades. Tocarà jugar amb el ratolí.
l’infografia que he elaborat per aquest article es divideix en tres parts: actituds vers la política, patrons de consum i probabilitats de pacte. Amb aquesta estructura busco demostrar que l’independentisme pot fer forat entre els electors de CSQEP, però per això cal un posicionament polític cohesionat que sigui capaç d’apropiar-se d’aquest votant i limitar el marge de moviment dels adversaris polítics.
Des de 2012 ICV ha acompanyat parcialment les forces independentistes al llarg del procés. No obstant, el seu “no posicionament” ha servit per embarrancar la consulta del 9N i deixar en un enigma la postura que havia d’ocupar el seu partit durant el 27S. A efectes pràctics, però, tots sabem que els ecosocialistes es troben segrestats per la branca més unionista del partit (un exemple clar és Coscubiela, qui des de l’ombra dirigeix la formació al Parlament). Per tant, des d’un punt de vista purament maquiavèl·lic, cal guanyar la bossa de votants d’ICV i finalment deixar aquest partit en fora de joc. Com que potser hi ha qui dubta de l’existència d’aquest tipus de votant i la consegüent estratègia, el millor que puc fer és evidenciar-ho amb dades.
Un dels punts més clars s’observa quan fem un cop d’ull a les actituds del votant vers la política; sociològicament el votant de CSQEP s’assembla molts més al de JxSí i la CUP que al de Ciutadans i el PSC. Les dades ens mostren un contrast entre els tres primers partits i les formacions liderades per Arrimadas i Iceta: els votants d’aquests darrers tenen menor interès en la política.
En el cas dels que es consideren informats en política es repeteix el mateix patró: el votant de CSQEP està sociològicament més a prop de les formacions independentistes que de Ciutadans o el PSC.
Allunyant-nos de les actituds sociològiques, cal destacar que els hàbits de consum dels diferents partits ens mostren que l’independentisme encara pot fer forat. En aquest cas cal tindre en compte Internet, la ràdio, la televisió i els diaris. Tots ells ens mostren que el votant de CSQEP és molt més plural del que sembla.
Vers el consum sobre temes polítics a Internet cal destacar el següent esquema a quatre bandes: el de les xarxes socials, el dels diaris electrònics en general, el dels que no tenen cap pàgina habitual, i finalment el de qui s’informa mitjançant altres vies. En el cas de JxSí trobem que els diaris electrònics juguen un paper menor en benefici de diaris -digitals- tradicionals, com La Vanguardia i El Periódico. Si ho comparem amb la CUP, es pot observar com el pes dels digitals és més gran. Aquí s’evidencia novament un contrast amb l’edat, com anteriorment vaig assenyalar en un article a la revista. En el cas de CSQEP s’observa que aquesta estructura de quatre blocs es manté, però contrasta especialment amb la del PSC i Ciutadans, que amb un electorat més envellit s’informen menys a través de les xarxes socials.
Les dades del CEO ens mostren que hi ha patrons comuns en el cas dels dials que escolten els votants per informar-se: les emissores dels grups de Catalunya Ràdio i RAC1 són majoritàries entre l’electorat de JxSí i la CUP. En el cas de CSQEP trobem que el seu votant és la versió més plural i oberta del PSC: escolten majoritàriament la SER, però més d’un 25% ho fan per emissores que giren al voltant de Catalunya Ràdio i RAC1.
Novament trobem un esquema curiós quan ens centrem en la pregunta del CEO que fa referència a les televisions amb què els diferents votants s’informen dels temes polítics: a JxSí i la CUP ho fan de manera majoritària per les televisions que formen part de la CCMA. En el cas de CSQEP veiem com aquests prefereixen La Sexta, però amb més d’un 20% que ho fa mitjançant els canals de la Corpo. El de CSEQP és un votant que veu molt menys Tele 5 i Antena 3 (a diferència del perfil típic de Ciutadans i PSC) i comparteix patrons de consum amb els votants de JxSí i la CUP.
El consum de diaris ens mostra que els votants de JxSí i la CUP llegeixen publicacions amb una tendència clarament catalanista. Obvietats al marge,amb CSQEP observem tres bloc definits: qui llegeix El País, qui llegeix El Periódico i qui llegeix La Vanguardia. Els tres diaris amb tendències ideològiques molt diferents, però clares.
Aquest forat sociològic dintre de CSQEP també es dóna quan ens hi fixem en el percentatge de gent que creu probable que el govern espanyol acabi oferint un pacte: es visualitza el perfil federalista del PSC (on destaca de manera bastant probable el pacte), el contestatari i d’exclusió de Ciutadans (és contrari al pacte i és conscient que no hi haurà cap pacte), l’independentista de JxSí i la CUP (on no volen pacte però arriben a percebre que podria passar alguna cosa), i finalment el de CSQEP (que barreja una tercera via optimista amb un independentisme que no veu pactes a la vista) que obre un meló de vots.
Les dades ens demostren que sociològicament hi ha una part dels votants d’ICV/CSQEP (que oscil·la entre el 20% i el 30%) que comparteixen hàbits i actituds amb els independentistes. El moviment més clar que pot fer-se per aconseguir aquests vots que falten és un canvi d’estratègia. Per aquest motiu urgeix que les formacions independentistes es cohesionin de nou i tinguin un posicionament nítid davant de tot. Des d’un punt de vista tècnic, si fos JxSí o la CUP em centraria en evidenciar les contradiccions de CSQEP i guanyar-me el seu electorat.
Un dels errors de l’independentisme és voler creure que les coses es guanyen amb il·lusió i somriures. Seduir votants està molt bé, però en l’arena política implica que has d’aixafar un partit que rivalitza amb tu. L’independentisme no guanyarà fins que no s’adoni d’això. S’ha d’actuar com un Estat si realment es vol ser un Estat; necessitem una sèrie de vots molt importants, però per aconseguir-los cal el cinisme i la sang freda que han aplicat amb nosaltres. Les dades ens demostren que aquest votant existeix, així que JxSí i la CUP han de tenir clars els seus interessos i actuar en base aquests. L’única manera d’aconseguir el percentatge que falta és captant els votants que tenen aquestes formacions, per tant implica que els partits independentistes hauran de partir ICV.
