El nou eix del populisme global (a El Nacional)

Pocs s’imaginaven la matinada d’aquest dimecres que Donald Trump guanyaria les eleccions a la presidència dels Estats Units d’Amèrica. Amb molt pocs suports entre l’establishment republicà, el magnat immobiliari ha dut a terme una campanya típicament populista: s’ha erigit contra les amenaces externes (China, Estat Islàmic i la immigració provinent de Mèxic) i contra la majoria de mitjans de comunicació, ha demonitzat la seva opositora i s’ha venut com el representant autèntic del poble americà. Aquestes característiques, més aviats típiques de l’Amèrica Llatina, l’han portat a ser el candidat menys republicà del Partit Republicà.

Amb aquest resultat irromp l’eix entre el liberalisme polític i el populisme. Així es consolida una nova etapa de democràcies il·liberals caracteritzades per tenir eleccions periòdiques, però també per tenir poc respecte cap a la separació de poders, uns mitjans de comunicació incapaços de funcionar com a contrapoder i una oposició demonitzada i minoritzada. El pitjor cas de tot plegat és la Rússia de Vladímir Putin.

Tot i que els Estats Units han donat força a aquest nou eix, és a Europa on  va començar a gestar-se a partir dels anys 80. A Àustria, el Partit de la Llibertat va començar a institucionalitzar-se l’any 1983 sota el govern de coalició amb els socialdemòcrates. A partir d’aquest moment  la immigració i la minoria eslovena es van convertir en el cap de turc d’un partit d’extrema dreta que rebia suports de bases obreres.

A França, aquestes mateixes bases votants del Partit Comunista Francès van anar virant en direcció al Front Nacional de jean Marie Le Pen. El resultat d’aquest canvi es va poder veure a les presidencials de 2002: el votant obrer que havia de propulsar al Partit Socialista va virar a l’extrema dreta i Lionel Jospin no va passar a la segona ronda, amb un escàs 16% dels vots.

Origen europeu

La consolidació del populisme d’extrema dreta en aquests dos països ha estat gradual. Tant el FN francès com l’FPÖ austríac han anat eliminant els tics més radicals dels seus fundadors: l’antisemitisme d’ambdues formacions ha anat camuflant-se en pro de crítiques contra el sistema (la corrupció, les grans corporacions i les amenaces externes) i una certa elitització dels seus militants. Netejant la seva imatge i posant al centre del debat els seus temes de discussió s’han consolidat com a forces polítiques.

Avui en dia Marine Le-Pen passaria sense problemes a la segona volta de les presidencials franceses, mentre que Norbert Hofer  podria arribar al poder el proper 4 de desembre després d’impugnar -el passat mes de maig- la victòria que atorgava al verd  Alexander van der Bellen la presidència del país alpí.

A Regne Unit el populisme ha tingut una característica diferent: allà s’ha manifestat a través de l’euroescepticisme, on el votant de classe mitjana, d’avançada edat i tradicionalment votant del Partit Conservador va donar suport a una formació que sovint ha tingut tics xenòfobs. Amb unes bases tories descontentes amb el rumb que havia pres el seu partit a nivell econòmic, el referèndum sobre la permanència a la Unió Europea va suposar una victòria inesperada per l’UKIP de Nigel Farage i la dimissió del Primer Ministre, David Cameron.

A Hongria, Viktor Orbán i la seva formació (Fidesz) han agafat cada vegada més força des de la seva primera victòria l’any 1998, consolidant un sistema polític amb una constitució feta a mida, sense cap diari capaç de censurar les seves accions, girant la seva política en contra dels refugiats i apropant-se a Vladimir Putin.

La llibertat

Aquests casos són els més destacats de tots i exemplifiquen aquesta nova onada, però cal recordar l’AfD alemany, el Partit de la Llibertat  holandès i el Partit Nacional eslovè. Fins i tot Podemos a Espanya, Syriza a Grècia i el Moviment 5 Estrelles a Itàlia tenen certes similituds amb aquestes formacions. La manca de separació de poders, la estigmatització dels mitjans i la creació d’enemics interns i externs són punts que els uneixen al marge de tenir unes bases provinents de l’esquerra o la dreta. Amb aquest panorama polític les enquestes erren les seves prediccions perquè no calibren l’aparició d’un nou votant.

A partir d’avui Europa i els Estats Units tenen un doble repte: han d’assegurar les llibertats en aquests països i cal que emergeixin estats capaços de ser fars de la democràcia. Els propers mesos seran importants per veure si aquesta onada il·liberal es consolida, però de ben segur que la irrupció del nou eix entre liberalisme i populisme ha vingut per quedar-se.

Pàgina original.

Anuncis

Hillary i Donald a la ciutat dels casinos

La passada matinada ha tingut lloc el tercer i últim debat presidencial entre Hillary Clinton i Donald Trump. El lloc triat per aquest esdeveniment ha estat únic: Las Vegas, on el periodista Chris Wallace (de la conservadora FOX News) ha dirigit el debat des de la Universitat de Nevada. Així, passades les 9 del vespre en aquesta ciutat tan estimada per la família Sinatra començava un debat que abans de començar amenaçava de ser explosiu.

Durant la tarda es van fer públics els convidats de cadascun dels candidats a ocupar la Casa Blanca els propers quatre anys; per part de Hillary Clinton en destacaven Mark Cuban (multimilionari propietari dels Dallas Mavericks i caracteritzat per moure’s a mig camí entre Clinton i Trump) i Meg Whitman (la no gens multimilionària CEO d’HP i republicana que ha cridat obertament al boicot contra Donald Trump a causa de les seves posicions allunyades del GOP); per part de Donald Trump els triats van ser Malik Obama (germanastre de Barack Obama) i Patricia Smith (mare d’un dels morts en l’assalt sobre el consolat de Bengasi, Líbia). Amb aquestes tries Clinton intentava donar una imatge de solvència i horitzontalitat vers els votants republicans descontents amb l’actual lideratge populista del Partit Republicà, mentre que Trump posava èmfasi en la llegenda urbana sobre l’origen del president Obama i en la mala gestió de Clinton per evitar l’assalt al Consolat de Bengasi l’any 2012.

Els temes tractats per ordre d’aparició han estat el Tribunal Suprem, la immigració, l’estat de l’economia, la idoneïtat per ser presidents, la política exterior i el deute. De tots ells, el primer punt és el que ha reflectit millor les diferències de tarannà entre els candidats. En un principi Clinton ha mostrat una imatge de justícia típicament demòcrata, amb majors drets pel col·lectiu LGBT i fins i tot, i encara que soni irònicament dit per ella, volent limitar les grans aportacions que fan les empreses als partits polítics. Trump, per la seva banda, ha centrat el seu discurs sobre el Tribunal Suprem en una defensa vers la segona esmena de la Constitució (la que fa referència al dret a portar armes), el dret a la vida, en nomenar jutges antiavortistes i no tocar gaire els principis constitucionals. En aquest punt tot hauria estat normal fins que el candidat republicà ha llençat el dard acusant Hillary Clinton de voler que les dones puguin avortar al novè mes d’embaràs.

El punt dedicat a la immigració ha estat un dels punts més àlgids de la nit. Així com Hillary Clinton ha fet referència citant a gent del públic, mostrant-se a favor que aquells immigrants que no tenen papers els puguin obtenir i desenvolupant el clàssic relat nord-americà de país obert a la immigració, Trump ha abaixat el nivell acusant els immigrants de portar heroïna i delinqüència. Un discurs àmpliament repetit al llarg de la campanya i amanit que Hillary Clinton va donar suport a la construcció del mur amb Mèxic. Astracanades al marge, el debat ha començat a escalfar-se quan el presentador Chris Wallace ha esmentat Wiki Leaks i ha interpel·lat a la candidata demòcrata sobre la seva voluntat de voler un mercat global obert. L’actual secretària d’Estat ha intentat minoritzar-ho i ha acusat Rússia de contaminar les eleccions. A partir d’aquí el bloc del debat ha derivat en acusacions mútues. Donald Trump ha acusat Clinton de voler obrir les fronteres mentre la secretària d’Estat, per la seva part, acusava Trump de ser el titella de Putin i voler acabar amb les aliances internacionals.

Amb la tensió pels aires i les xarxes bullint sobre el putinisme del candidat republicà s’ha passat a discutir el bloc d’economia. En aquest punt, i seguint les línies traçades sobre el tribunal suprem, Hillary Clinton expressat el clàssic discurs demòcrata: suport a la classe mitjana, les PIMES, equiparar els salaris entre home i dona, apujar el salari mínim i aplicar un pla que sigui capaç de crear 10 milions de llocs de treball. Davant d’aquesta proposta el presentador del debat s’ha dirigit a Trump per posar en dubte que aquest pugui crear 23 milions de llocs treball durant els propers anys. Com ja ha passat en altres ocasions el magnat republicà ha preferit tirar per la via populista i ha seguit amb la seva fixació sobre Mèxic i el Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (TLCAN/NAFTA), proposant revisar-lo o fins i tot abolir-lo. En aquest punt el debat ha acabat derivant entre acusacions d’hipocresia per part dels dos candidats, ja sigui per haver invertit a l’estranger o, a paraules de Trump, no haver fet res pels americans durant els darrers trenta anys i haver provocat l’emergència de l’ISIS. Vaja, que no s’ha discutit gaire profundament sobre economia.

El quart punt, dedicat a la idoneïtat de ser presidents, ha tingut un contingut típicament de safareig i evidentment centrat en les contínues declaracions del magnat republicà. La candidata demòcrata ha assegurat que denigra les dones i ha recordat les innombrables vegades que aquest ha faltat al respecte a tota mena de persones i col·lectius. La resposta no s’ha fet esperar i Trump ha replicat amb un “ningú respecta més a les dones que jo” que ha provocat els riures del públic i la petició de silenci per part del presentador. Finalment, aquest bloc ha acabat amb Hillary Clinton afirmant que el candidat republicà no presenta la declaració de la renda (quan més de la meitat dels immigrants il·legals sí que ho fan) mentre aquest deixava entreveure que impugnaria els resultats electorals.

El bloc dedicat a la política exterior ha estat el darrer amb un mínim de contingut. En ell novament s’han evidenciat les diferències; la candidata del Partit Demòcrata es mostrava optimista vers l’operació que kurds i iraquians estan duent a terme sobre Mossul i fins i tot ha donat entendre que el següent pas serà la ciutat siriana de Raqqa. Com a contrarèplica, el candidat republicà ha acusat Hillary Clinton d’haver perdut Mossul i de deixar l’Iraq sota la influència iraniana mentre s’actuava sense el factor sorpresa. En el que respecta a la ciutat siriana d’Alep (actualment assetjada per Rússia i les forces d’Assad) el mateix presentador ha parat els peus a Trump afirmant que mentia i que la ciutat no havia caigut. En aquest punt el candidat republicà ha seguit amb les seves teories en contra de Hillary Clinton, la qual s’ha mostrat a favor de pactar amb Rússia una zona d’exclusió i de seguir oberts als refugiats. De fet, la candidata demòcrata ha fet una menció a Omran (el nen que fa unes setmanes es va convertir en una icona mentre jeia ferit en una ambulància després d’un bombardeig) i ha afirmat que per evitar el terrorisme el Govern s’havia d’apropar a l’enorme comunitat musulmana que habita als Estats Units.

El punt dedicat al deute ha estat el més breu de tots i lligat a qüestions merament personals. Fins i tot el presentador mateix s’ha queixat que no se centraven ni en els reptes de Medicare ni en la caixa de la Seguretat Social, cosa que ha estat resposta amb què s’ha d’eliminar la Obamacare (Trump) i invertir diners en la Seguretat Social mitjançant l’augment d’impostos a les rendes més altes (Clinton). Finiquiats els sis punts s’ha passat al minut final, on Hillary Clinton ha fet un discurs a favor de la classe mitjana dirigit a republicans i independents mentre Donald Trump centrava el seu discurs a tornar el respecte als Estats Units i fer un país més fort i gran.

Aquest tercer i darrer debat s’iniciava amb Hillary Clinton consolidant-se a poc a poc en els 11 estats clau (entre ells, Nevada) i liderant en més de sis punts la carrera presidencial. Al contrari que en les anteriors ocasions s’han sentit menys barbaritats i el debat ha estat mínimament seriós. A partir d’ara queda una llarga campanya fins al proper dimarts 8 de novembre, on Hillary lluitarà per aguantar i Trump per revertir el resultat. A vistes del que s’ha pogut veure aquesta nit, però, no sembla que el debat a la ciutat dels casinos hagi alterat les diferències entre uns i altres.

El vot de frontera: com guanyar un referèndum?

Fa un any i mig que l’independentisme repeteix el mantra que cal eixamplar la base. S’ha convertit en una obsessió que sovint produeix discussions absurdes a propòsit, per exemple, del seu full de ruta. La realitat, més enllà de les declaracions, és que la sort de l’independentisme es decideix entre dues bosses de votants: els unionistes de JxSí i els indepes de Catalunya Sí Que Es Pot (CSQP).

Com podria guanyar un referèndum l’independentisme i sobre quins eixos hauria de girar la seva campanya electoral? Les dades proporcionades pel Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de Catalunya, en aquest cas de la segona onada del 2016, seran el GPS per a esbrinar-ho.

Les xifres del CEO mostren que entre els esmentats grups de votants hi ha diferències, però també nexes. Alhora, indiquen que les formacions indepes han de pescar aquests votants fent campanya en llocs de frontera i afegint molta serietat al procés i a la seva acció de govern i política.

 

Vots delimitats

Molts es pregunten on són els vots independentistes que manquen per passar el 50%. La resposta és doble. Existeix una bossa de 181.500 vots independentistes a CSQP (uns 97.500 vots totalment independentistes i 84.000 més que segurament votarien la secessió) i 116.700 per la banda unionista de JxSí que podrien desencantar-se. Sembla que aquesta quantitat de vots sigui molt alta, però es tracta de percentatges baixos.

No es guanyarà cap referèndum si l’elector catalanista d’esquerra que desitja la secessió no vota a favor. Les anàlisis qualitatives elaborades a Participa han delimitat molt bé aquest votant de frontera.

Pel que fa a l’electorat indepe d’ICV, és prescriptor: són persones que han militat en moviments socials, sindicats, etcètera, i són escoltats per la gent del seu voltant. Voten sempre i tenen dubtes de trencar amb el seu partit de sempre si canvien a algun partit indepe.

En el cas del votant unionista de JxSí, les seves característiques són diferents: és un votant que cal no cercar-lo (ja vota indepe) però al qual cal assegurar-li un procés endreçat.

 

Atrevits i porucs

Una de les preguntes més interessants del CEO diu: La gent s’enfronta, sovint, a riscos quan ha de prendre decisions econòmiques, professionals o en altres aspectes de la vida. Com es posicionaria vostè en una escala de 0 a 10, tenint en compte que 0 és “gens disposat/ada a assumir riscos” i 10 “totalment disposat/ada a assumir riscos”?

Aquesta pregunta és clau: les respostes mostren que el votant independentista de CSQP no té cap mena de por al risc, patró que també s’evidencia entre votants de la CUP i els independentistes de JxSí.

En canvi, el votant unionista de JxSí és diferent: és més poruc. Això amaga un fet destacat, lligat amb l’edat, que s’explica més endavant.

 

 

Un patró repetit

Amb l’eix esquerra-dreta es repeteix el mateix patró que amb l’aversió al risc: l’electorat independentista de CSQP va del centre esquerra a l’esquerra i l’electorat no independentista de JxSí és centrista pur.

Això no és ni bo ni dolent, simplement evidencia una esquerra postmoderna a CSQP i un votant que té por a perdre el seu status a JxSí. És a dir, el votant indepe d’esquerra no vota partits indepes per por que no es produeixin els canvis que vol. El votant centrista de JxSí no es fa indepe per por que tot plegat acabi malament.

 

Nexes i diferències

El votant no independentista de JxSí té les preocupacions clàssiques: l’atur i la precarietat. A més, mostra més inquietud per l’incivisme que per l’educació.

Això contrasta amb la postmodernitat del votant indepe de CSQP, a qui preocupa la insatisfacció política. Es tracta d’un votant de pell transformadora que, malgrat que no ho sembli, té nexes amb els juntaires: ambdós són poc processistes (no volen distraccions ni ajornaments innecessaris del full de ruta) i es preocupen pel funcionament de l’economia.

 

On cercar l’indepe de CSQP

El votant indepe de CSQP és profundament urbanita. Això vol dir que a l’hora de fer campanyes, aquest grup es pot segmentar fàcilment, també perquè la CUP ha xuclat vots ecosocialistes en els municipis d’entre 10.001 i 50.000 habitants, és a dir, en ciutats petites i capitals de comarca.

 

Eventuals i empresaris

Les categories professionals dibuixen poques diferències entre els votants d’aquests dos perfils de frontera. Cal assenyalar, però, el percentatge d’empresaris amb assalariats entre els votants no indepes de JxSí i el percentatge d’eventuals o interins entre els indepes de CSQP.

Un altre cop són dues aigües on es pot navegar més fàcilment del que sembla. És més accessible fer campanya entre algú que és d’esquerres (i vol un Estat amb sanitat, educació, transparència…) i un votant més moderat que busca un Estat eficient, que funciona.

 

 

L’edat importa a JxSí

A JxSí s’observa que el factor edat és clau per entendre la seva bossa de votants no indepes. Certament, són pocs els contraris a la independència en l’electorat de JxSí, però la seva proporció creix a mesura que augmenta l’edat. Així, gairebé un 43% dels 116.700 vots unionistes de JxSí són persones majors de 65 anys.

És a dir, el votant d’ordre, amb por a perdre el que té, està geogràficament dispers i és d’edat avançada.

 

 

A CSQP, en canvi, s’adverteix un fenomen lleugerament diferent. El factor edat és percentualment més fort en les franges més joves, però pel que fa al nombre de votants no és així. Quan es creuen les dades del CEO es veu que la franja més jove és la que dóna més suport a la independència, encara que la bossa de vots més gran no és aquest segment. La bossa d’indepes de CSQP trenca el factor edat, però la seva distribució no declina amb l’edat.

 

 

La distribució dels indepes de CSQEP s’apropa a la distribució dels votants

La bossa d’independentistes de CSQEP trenca el factor edat. Així, la seva distribució no va en paral·lel a l’auge de l’edat. Val la pena fer una comparació amb la següent gràfica, on el % d’unionistes de JxSí va totalment lligat a l’edat.

 

Por a perdre el nivell de vida?

Com ja hem vist anteriorment el percentatge de no a JxSí es concentra en les franges més altes d’edat. Així, gairebé un 43% dels 116.700 vots unionistes de JxSí són de persones majors de 65 anys.

El gènere trenca tòpics

Tradicionalment s’ha dit que les dones tendeixen a triar les opcions més conservadores. En el cas dels independentistes de CSQEP s’observa que les dones són majoria, mentre que en el cas dels unionistes de JxSí els homes copen el no. Val a dir que en tots dos casos les diferències no són abismals.

El perfil necessari

L’independentisme, doncs, ha de buscar aquell votant catalanista de centre-esquerra que votaria a favor de la secessió mentre reforça el votant no independentista (d’ordre) de JxSí.

Les dades mostren el perfil d’un electorat metropolità, obert, preocupat per les qüestions postmodernes i que no guia el seu vot en base a l’edat. Els típics votants que es preocupen per afers com les escoles, la transparència o els drets dels animals, preocupacions més enllà de les sociolaborals. Paral·lelament, existeix un votant d’edat avançada, d’ordre, poc inclinat al canvi i preocupat pel seu estatus.

L’independentisme, doncs, ha de penetrar en aquestes zones de frontera (generalment urbanes, però no sempre) i cooptar el votant que sent independentista (o amb dubtes) i té pell transformadora.

Idees de campanya

Alhora, el govern actual de JxSí i els partits polítics que conformen la coalició haurien d’enviar al seu votant no indepe missatges perquè voti a favor de la secessió en un referèndum. Això demana gran seriositat –tant entre el govern com al grup parlamentari– i aglutinar tot allò que té en comú el votant d’ordre de JxSí i els transformadors de CSQP: la voluntat de fer un país obert, tolerant, que funcioni i sigui seriós.

La campanya independentista guanyadora ha de repartir caramels de dos gustos: ordre i progrés social, cosa que potser implica abandonar les campanyes d’autoconsum i cercar el votant que permeti consolidar el vot indepe més enllà del 50%.

Sergi Cristóbal Jané és politòleg. Una versió d’aquest article es va publicar a Revista l’Endavant.

Gran Coalició o pacte amb els ‘indepes’ (El Nacional).

Estancament continuat a la vista. Aquest és el resultat de la mitjana ponderada d’enquestes electorals dels 26-J elaborada per El Nacional. El càlcul es basa en les darreres 45 enquestes i deixa un panorama clar: el mateix que va resultar del 20-D.

Aquest gràfic agrega les 45 enquestes processades, descartats els resultats que tenien biaix. Passant el cursor sobre les línies apareix la data i la casa enquestadora. L’ultima dada de cada línia és la mitjana ponderada d’El Nacional:

L’ARTICLE SENCER FENT CLICK AQUÍ.

Per què les enquestes han fet el ridícul? (El Nacional)

Els resultats del 26J han suposat per als enquestadors i analistes el ridícul més absolut. Dels 65 sondejos preelectorals publicats cap s’ha apropat al resultat final. És més, durant els darrers vuit dies de campanya (comptant les famoses enquestes andorranes) es van publicar més de 20 sondejos que tampoc han encertat el resultat. El que ha passat costa de justificar i obliga a què molts politòlegs i sociòlegs s’ho facin mirar.

total

No és el primer cop

Tres exemples recents serien equiparables al ridícul de les enquestes del 26J: les eleccions al Parlament Britànic del 2015, les eleccions catalanes del 2012 i l’enquesta que va publicar El Periódico just després de les municipals de fa un any.

El cas del Regne Unit es va donar quan les enquestadores van deixar de banda les dinàmiques electorals, ignorant les claus d’un sistema majoritari first past the post com el britànic, on qui obté més vots, ni que sigui un més, s’endú l’escó del districte.

Els tories de David Cameron van aprofitar la situació d’Escòcia (on els laboristes ho tenien tot perdut davant l’SNP d’Alex Salmond) per centrar els seus esforços de campanya en guanyar a l’UKIP els districtes que tenien en disputa al sud d’Anglaterra. Van obtenir la majoria absoluta mentre totes les enquestes deixaven un escenari totalment obert. El diari The Daily Telegraph va explicar molt bé l’estratègia emprada en l’article Secrets of the Tories election “war room” (Els secrets de “l’oficina de guerra” dels conservadors).

En el cas, molt allunyat del joc anglès, del 2012 a Catalunya, cap enquesta la va encertar perquè hi havia una gran quantitat d’electors que a última hora seguien indecisos. Això, sumat a que les enquestadores no sabien com calibrar la Intenció Directa de Vot (IDV) d’ERC i de la CUP, va provocar moltes sorpreses quan es va publicar l’enquesta a peu d’urna a les vuit del vespre.

En el tercer cas, El Periódico va preferir marcar el marc (frame) polític a preservar la seva imatge amb una feina prohibida en el món de la politologia: no fer enquestes aprofitant la tirada postelectoral.

Així, poc després de la victòria d’Ada Colau a Barcelona, el diari va encarregar una enquesta on una suposada “Catalunya en Comú” (coalició que no existia) disputaria la majoria al Parlament i la presidència de la Generalitat a la coalició formada entre CDC i ERC.

No van ser poques les persones que al setembre passat van fer mofa d’aquella enquesta a les xarxes socials. Es va fer una pregunta sobre una realitat inexistent, davant la qual les persones no reaccionen de la mateixa manera que si en tenen l’experiència.

Què ha passat al 26-J?

El resultat del 26J té una explicació molt clara si fem un cop d’ull al mapa de participació publicat per Interior a les dotze del migdia: la participació queia en zones urbanes, o sigui als feus de la “nova política” i de les seves marques blanques: Madrid, València, Barcelona i part del País Basc.

 

mapa

 

Aquesta situació, en espera que es publiquin en obert les enquestes a peu d’urna, deixava entreveure que la repetició d’eleccions ha desmotivat a l’electorat urbà (jove i amb tendència a votar Podemos i Ciutadans) i ha provocat que el traspàs de vots cap a l’abstenció (i en part de Ciutadans al PP) tingués un efecte multiplicador en el resultat dels de Rajoy.

A més, com va passar a Catalunya l’any 2012, s’ha demostrat que les enquestadores encara no han calibrat gens bé la IDV dels nous partits.

I a Catalunya?

A Catalunya les enquestes també s’han equivocat de ple i l’abstenció ha tingut efectes inesperats. El motiu es veu en la següent gràfica:

 

Els principals perjudicats han estat Podemos i Ciutadans, repetint l’esquema de caiguda viscut en les grans zones metropolitanes espanyoles. Això ha provocat que CDC parés la seva davallada (pels vots que han anat a para a ERC i a l’abstenció), salvés els resultats i es mantingués el bloc independentista. Una combinació que provoca que tant ERC com CDC tinguin de nou la capacitat de bloquejar el Congrés dels Diputats si no es fa una Gran Coalició.

Els resultats del 26J han posat en evidència les tares de la demoscòpia. El show de les enquestes es deu a no saber com interpretar la Intenció Directa de Vot i l’abstenció en zones urbanes. Per tant, i al contrari del que va passar amb el Brèxit, tot indica que els joves votants de Podemos i Ciutadans s’han hipotecat el futur al preferir la platja per davant de les urnes o quedar-se a casa en lloc de repetir el vot.