Mites demoscòpics francesos

Els comicis celebrats al llarg de 2016 i 2017 han provocat una tirallonga d’articles on s’han construït relats absurds per explicar els consegüents resultats. No ha estat estrany veure com algunes anàlisis postelectorals compraven l’eix urbà-rural a Turquia, les dones salvant Àustria del feixisme o la gent gran impedint el progrés a Espanya. Els periodistes més progressistes del país han comprat el relat que el PCI intentava vendre a Itàlia fa quaranta anys i les eleccions presidencials franceses són una altra oportunitat de veure aquesta pluja de dogmes per comprovar com d’equivocades són totes aquestes afirmacions. És per això que he agafat la darrera enquesta d’IFOP, elaborada entre el 17 i el 20 d’abril, i n’he convertit les dades en gràfics tenint en compte el relat dels analistes liberal-constitucionalistes, on afirmen que Macron passarà a la segona volta.

On són les dones?

Les dades quantitatives mostren que a França no hi ha cap mena de biaix per gènere. Els homes i les dones no tenen un comportament electoral gaire diferent. Això és positiu per dos motius: la igualtat comença a funcionar i ens podrem estalviar les típiques anàlisis d’eldiario.es que tracten de la sensibilitat femenina a l’hora de votar.

[infogram id=”vot_per_genere_en_primera_ronda”]

A la segona volta tampoc es produiria cap novetat, demostrant que el biaix entre homes i dones no existeix. Podria ser que fóssim a davant d’una de les poques coses positives de la laïcité.

[infogram id=”13d275cf-5f31-46f1-8064-f3280ba1e12a”]

El mite de la urbanitat progressista

Un dels dogmes més repetits pels analistes de capçalera és l’existència d’un eix urbà-rural on les ciutats són el far de la civilització i els pobles són plens de racistes sense estudis que s’encarreguen de trencar els somnis dels cosmopolites. També es demostra que, a França, això és completament fals.

[infogram id=”303e745b-13ae-4a92-b2a6-11b0b4bb1a7e”]

Les ciutats i els pobles francesos voten exactament igual. La gran diferència és a París: la capital i la seva rodalia, una mica més elititzades, trien Macron en detriment de Le Pen.

[infogram id=”7ecdfe18-5ea9-4b26-b620-7f4840f14eab”]

Els obrers voten Le Pen

L’obrerisme existeix. Fa anys que se sap que un Partit Socialista debilitat és el paviment perfecte per enfortir electoralment el Front Nacional. Els estudis -que avui no tractarem- que han analitzat la transferència de vot del electorat obrer – tradicionalment comunistes i socialistes- a l’extrema dreta són abundants. En aquest sentit les dades són demolidores: un 40% d’aquests votants optaria per Le Pen a la primera volta i deixaria la salvació de França en mans dels jubilats, que voten Fillon.

[infogram id=”0bf76684-18fa-43c1-9de3-390c1e717a79″]

El socialisme liberal ha fet crònic el vot obrer a favor de la candidata populista i les diferències, fins i tot, es fan més grans a la segona volta. El procés d’elitització de partits i l’estigmatització dels votants són trets al peu que no han solucionat cap problema social i han diluït l’esquerra francesa.

[infogram id=”55d803df-aed8-4805-bd47-2c6248283313″]

Els adorables avis gaullistes

Tots els freaks de l’anàlisi política coneixen la fórmula “avis=fidelitat electoral”. Si, com hem vist, els bons resultats del Front Nacional s’expliquen per la desaparició de l’esquerra, els de Marine Le Pen només han de trencar la candidatura de Fillon per tenir possibilitats a la segona volta. El dic de contenció que pot salvar França del populisme són els jubilats, que veuen el Front Nacional com una amenaça per a la seva estabilitat financera, és a dir, tenen por de quedar-se sense pensions.

[infogram id=”92f2bb92-38ac-431e-9f23-b528633934bf”]

El cara a cara mostra que la franja d’edat de 18 a 24 anys és la menys lepenista. A efectes pràctics això és un miratge, perquè els joves voten menys i el seu resultat es dilueix entre la resta de franges. En vista d’això, no em sorprèn que els grassroots de Fillon es dediquin a fer campanya contra el vot a Le Pen en segona volta.

[infogram id=”5f1b61f3-49d6-4de1-869f-f4609833e365″]

És la classe social, idiota!

El nivell socioeconòmic és determinant pel progrés social de les persones. Sense feina i sense diners, les possibilitats d’assolir un nivell d’estudis més alt són menors. L’enquesta d’IFOP mostra perfectament aquesta diferència, tornant a evidenciar que el Front Nacional es nodreix d’un votant que tradicionalment anava a parar a l’esquerra.

[infogram id=”4f7cc992-1321-48c2-abb8-184b94c2f3fc”]

La diferència entre el que trien uns i altres és abismal quan es redueix a una tria entre els candidats principals.

[infogram id=”ffa1fa4e-51bf-4c28-8577-dbd000f5ad5b”]

I si Macron no passa?

Hi ha certa tendència a que rebre el suport dels liberal-constitucionalistes es tradueixi en una pèrdua enorme de vots i en estimbar-se electoralment. A priori no hauria de passar, però hi ha unes quantes de dades que suggereixen una volatilitat electoral perillosa. Del Top 4 Emmanuel Macron és qui té la fidelitat electoral més baixa i pot patir fugues previsibles cap Mélenchon i Fillon. Això ens assegura un diumenge d’infart on els macronistes suaran per passar -si ho fan- a la fase final.

Les presidencials franceses són divertides perquè trenquen els dogmes clàssics de molts analistes. Cada país és un microcosmos amb els seus demos diferenciats a nivell intern i extern. En el cas que ens ocupa, serà divertit comptar quantes vegades es parla de l’eix urbà-rural o de la bretxa generacional sense que cap dels dos factors sigui determinant.

Link original.

Anuncis

El nou eix del populisme global (a El Nacional)

Pocs s’imaginaven la matinada d’aquest dimecres que Donald Trump guanyaria les eleccions a la presidència dels Estats Units d’Amèrica. Amb molt pocs suports entre l’establishment republicà, el magnat immobiliari ha dut a terme una campanya típicament populista: s’ha erigit contra les amenaces externes (China, Estat Islàmic i la immigració provinent de Mèxic) i contra la majoria de mitjans de comunicació, ha demonitzat la seva opositora i s’ha venut com el representant autèntic del poble americà. Aquestes característiques, més aviats típiques de l’Amèrica Llatina, l’han portat a ser el candidat menys republicà del Partit Republicà.

Amb aquest resultat irromp l’eix entre el liberalisme polític i el populisme. Així es consolida una nova etapa de democràcies il·liberals caracteritzades per tenir eleccions periòdiques, però també per tenir poc respecte cap a la separació de poders, uns mitjans de comunicació incapaços de funcionar com a contrapoder i una oposició demonitzada i minoritzada. El pitjor cas de tot plegat és la Rússia de Vladímir Putin.

Tot i que els Estats Units han donat força a aquest nou eix, és a Europa on  va començar a gestar-se a partir dels anys 80. A Àustria, el Partit de la Llibertat va començar a institucionalitzar-se l’any 1983 sota el govern de coalició amb els socialdemòcrates. A partir d’aquest moment  la immigració i la minoria eslovena es van convertir en el cap de turc d’un partit d’extrema dreta que rebia suports de bases obreres.

A França, aquestes mateixes bases votants del Partit Comunista Francès van anar virant en direcció al Front Nacional de jean Marie Le Pen. El resultat d’aquest canvi es va poder veure a les presidencials de 2002: el votant obrer que havia de propulsar al Partit Socialista va virar a l’extrema dreta i Lionel Jospin no va passar a la segona ronda, amb un escàs 16% dels vots.

Origen europeu

La consolidació del populisme d’extrema dreta en aquests dos països ha estat gradual. Tant el FN francès com l’FPÖ austríac han anat eliminant els tics més radicals dels seus fundadors: l’antisemitisme d’ambdues formacions ha anat camuflant-se en pro de crítiques contra el sistema (la corrupció, les grans corporacions i les amenaces externes) i una certa elitització dels seus militants. Netejant la seva imatge i posant al centre del debat els seus temes de discussió s’han consolidat com a forces polítiques.

Avui en dia Marine Le-Pen passaria sense problemes a la segona volta de les presidencials franceses, mentre que Norbert Hofer  podria arribar al poder el proper 4 de desembre després d’impugnar -el passat mes de maig- la victòria que atorgava al verd  Alexander van der Bellen la presidència del país alpí.

A Regne Unit el populisme ha tingut una característica diferent: allà s’ha manifestat a través de l’euroescepticisme, on el votant de classe mitjana, d’avançada edat i tradicionalment votant del Partit Conservador va donar suport a una formació que sovint ha tingut tics xenòfobs. Amb unes bases tories descontentes amb el rumb que havia pres el seu partit a nivell econòmic, el referèndum sobre la permanència a la Unió Europea va suposar una victòria inesperada per l’UKIP de Nigel Farage i la dimissió del Primer Ministre, David Cameron.

A Hongria, Viktor Orbán i la seva formació (Fidesz) han agafat cada vegada més força des de la seva primera victòria l’any 1998, consolidant un sistema polític amb una constitució feta a mida, sense cap diari capaç de censurar les seves accions, girant la seva política en contra dels refugiats i apropant-se a Vladimir Putin.

La llibertat

Aquests casos són els més destacats de tots i exemplifiquen aquesta nova onada, però cal recordar l’AfD alemany, el Partit de la Llibertat  holandès i el Partit Nacional eslovè. Fins i tot Podemos a Espanya, Syriza a Grècia i el Moviment 5 Estrelles a Itàlia tenen certes similituds amb aquestes formacions. La manca de separació de poders, la estigmatització dels mitjans i la creació d’enemics interns i externs són punts que els uneixen al marge de tenir unes bases provinents de l’esquerra o la dreta. Amb aquest panorama polític les enquestes erren les seves prediccions perquè no calibren l’aparició d’un nou votant.

A partir d’avui Europa i els Estats Units tenen un doble repte: han d’assegurar les llibertats en aquests països i cal que emergeixin estats capaços de ser fars de la democràcia. Els propers mesos seran importants per veure si aquesta onada il·liberal es consolida, però de ben segur que la irrupció del nou eix entre liberalisme i populisme ha vingut per quedar-se.

Pàgina original.

Existeix una fractura ideològica entre el camp i la ciutat?

L’argumentologia ha variat artísticament d’ençà que el procés sobiranista prenia forma. Un dels discursos més repetits sobre la situació política actual és que Catalunya està dividida entre una part rural i conservadora i una d’urbanita i progressista. En aquest article pretenem demostrar que aquesta afirmació és falsa i que tot aquest relat és causat per la incompetència de certs partits a l’hora de desplaçar-se sobre l’eix nacional. Les dades que utilitzarem són les dues onades que el CEO ha fet al llarg d’aquest 2016. Per esvair dubtes he adjuntat a cada gràfica la mitjana ideològica de cada partit analitzat i la mitjana del país.

La manera més fàcil de procedir és creuant les dades entre l’eix esquerra-dreta i els nuclis urbans dels entrevistats a l’enquesta. Amb els resultats a la mà s’evidència que no hi ha diferències entre els nuclis de població i l’autoubicació ideològica dels catalans. En el cas més extrem trobem que a les poblacions menors de 2000 habitants hi ha un percentatge de centristes una mica més gran que la mitjana però, curiosament, és en aquest tipus de municipis on hi ha més gent a l’extrema esquerra, per no parlar que entre els 150.000 i el milió d’habitants és el segon lloc on trobem més gent al centre polític. Les xifres diuen que, si no filem tan prim com per fer el ridícul, no hi ha una Catalunya rural conservadora (que es mogui entre el 5 i el 10) ni una Catalunya urbana de caire progressista (que es mogui del 0 al 5). El nostre país aglutina conservadors i progressistes al marge de la mida del seu municipi. Si existissin diferències els gràfics dibuixarien formes oposades.

Un cop desmuntada la teoria sobre la fractura entre camp i ciutat és moment de fer un cop d’ull al posicionament dels votants de cada partit. El primer de tots, ja que és la formació que ha difós més aquesta teoria sense cap mena proves, és CSQEP. És curiós observar com, a les poblacions de menys de 2000 habitants i a les que van dels 50.000 als 150.000 habitants hi ha un elevat percentatge de votants de centre-esquerra (el número 4). La suposada ruralitat conservadora i progressisme urbà topen de nou. Val a dir que en tots els casos s’observa el patró normal: el típic d’un partit d’esquerra i centre-esquerra. La nota curiosa són els municipis que van de 2000 fins als 10.000 habitants, que són els més propers a la mitjana de la coalició.

En el cas del PSC trobem que les dades ens donen la raó: els votants socialistes de pobles menors de 2000 habitants i els que viuen en ciutats majors d’un milió d’habitants (Barcelona) són els més centristes de tots. És entre els votants que viuen en poblacions d’entre 50.000 i 150.000 habitants que el PSC s’apropa més a la seva mitjana. No obstant, i com a la resta de casos, no observem un PSC rural i un PSC urbà, mostrant novament com els municipis més petits i els municipis més grans coincideixen en les tendències.

Si fem un cop d’ull a la dreta unionista també veurem que la teoria no se sosté. En el PP és divertit observar com el votant més a la dreta de la seva formació és típicament urbà: el de poblacions entre els 150.000 i el milió d’habitants. Curiosament, i fins i tot ampliant la mostra, ha costat trobar votants d’aquesta formació en poblacions menors de 2000 habitants. El biaix conservador de la primera corona metropolitana és innegable.

El següent torn del conservadorisme unionista és per Ciutadans. Es torna a fer palesa la inexistència d’una frontera entre el votant de camp i el de ciutat. En tots els casos trobem que la seva distribució no té gaires diferències. Les dades que dóna Ciutadans acaben de matar la teoria del progressisme urbà: l’eix esquerra-dreta no és suficient per explicar la realitat del comportament polític català.

L’independentisme tampoc es salva de ser analitzat. JxSí segueix el mateix patró que la resta de formacions i no s’observen diferències territorials. Fins i tot, i per desgràcia dels defensors de la fractura, es posa en evidència que l’electorat més radical d’aquesta coalició es troba en municipis menors de 2000 habitants. La teoria queda desfeta de nou.

Amb la CUP s’observa que els votants més a l’esquerra es troben en petites ciutats de comarques i a la segona corona. Acceptar la premissa de què el vot rural és conservador seria un engany: el seu votant que viu en municipis menors de 2000 habitants s’ubica en un 93,33% a l’esquerra i és més progressista que la mitjana del país. Per setena vegada demostrem que la afirmació inicial és falsa.

Ni Catalunya rural ni Catalunya urbana. No hi ha cap mena de fractura ideològica entre el camp i la ciutat. Fer un cop d’ull a les dades serveix per veure que aquestes afirmacions són inventades i que, com he dit al principi d’aquest article, l’afirmació és fruit de la incapacitat de certs partits per penetrar en espais que no són el seu. A Catalunya, ja sigui al camp o a la ciutat, trobes gent a l’esquerra i gent a la dreta. Voler construir una imatge de conservadorisme rural és una cosa típicament jacobina i estigmatitzadora que intenta tapar una cosa més important: l’eix nacional és qui articula les dretes i les esquerres d’aquest país. Negar això és una mostra de debilitat que posa en evidència les ganes d’amagar un comportament polític diferent i l’existència d’una nacionalitat que no és únicament espanyola.

On han d’anar els liberals catalans?

El passat mes de setembre s’han presentat al gran públic dues entitats liberals com són Lliures -de caire unionista i a efectes pràctics una escissió del que queda d’Unió- i Catalans Lliures -més oberta i de caire independentista. De fet, això de presentar-se al gran públic sona a exageració si tenim en compte la tradició liberal del nostre país. Han existit liberals i formacions liberals, més de les que podem imaginar, però el seu suport i el seu impacte ha sigut tradicionalment petit. En el cas que ens ocupa es fa evident com l’eix nacional és cabdal a l’hora de traçar formacions d’aquest tipus i com el procés ha trencat totes les barreres ideològiques. L’article d’avui vol respondre a la quantitat de liberals que podem trobar-nos a Catalunya i analitzar què els separa amb els d’Espanya. En definitiva es vol demostrar que el liberalisme català i el liberalisme espanyol són oposats i que a Catalunya només hi ha espai per un d’aquests.

El liberalisme no és únic. Aquesta premisa que agrada poc a uns i altres s’ha de tenir clara des del moment en què es tracta la qüestió. Hi ha liberals de molts tipus: els que només ho són en qüestions socials, els que prefereixen centrar-se en el liberalisme econòmic clàssic, els social-liberals o fins i tot els que viurien en un bosc protegits per mines antitancs i rifles. Tots ells són liberals encara que neguin la pluralitat. Entre aquesta amalgama de posicionaments cal fer un cop d’ull a les dades que ens proporciona el CEO i el CIS per veure la seva importància.

Els liberals són pocs i no sobrepassen la barrera del 7% a Catalunya i el 10% a Espanya. Per entendre com són cal comprovar la seva segona deficinió com a liberals. Així es pot veure com les diferències entre els liberals catalans i els liberals espanyols no són tan pronunciades i que el que realment provoca les diferències és el posicionament independentista de molts liberals catalans.

L’eix esquerra-dreta serveix per engrandir encara més les diferències entre uns i altres. Aquesta gràfica ens permet veure la direcció que prenen els liberals catalans i els liberals espanyols, cosa que ajuda en la planificació de qualsevol corrent política. En el cas analitzat hem afegit la mitjana catalana, l’espanyola, la dels liberals catalans i espanyols i la mitjana de 2006. El resultat és clar: el liberalisme català i el liberalisme espanyol van en direccions oposades. Els primers van del centre cap a l’esquerra i els segons del centre cap a la dreta. És més, com a conseqüència de la crisi Catalunya s’ha tornat una mica més d’esquerres.

Les diferències són encara més grans quan fem un cop d’ull a la direcció del vot. A Catalunya trobem tres grans bosses a JxSí, Ciutadans i CSQEP. A Espanya, però, les grans bosses són PP i Ciutadans. Votants amb inputs molt semblants però amb comportaments electorals molt dispars.

Amb les dades a la mà el liberalisme català ha de madurar i acceptar les seves contradiccions. Per això ha d’entendre que l’espai guanyador és l’independentisme i que s’ha d’entendre amb els liberals que voten formacions d’esquerres. Catalans Lliures és qui ho té millor per penetrar, però abans han d’abandonar Margaret Thatcher i adoptar figures més normals com Václav Havel. Han de deixar el dogmatisme i ser més pragmàtics. Han d’elaborar un discurs de poder que sigui realista, proper a l’electorat que volen sumar i capaç de veure’s pactant amb les altres ideologies que campen. En definitiva, i volent provocar una mica, l’objectiu de qualsevol liberal català ha de ser el d’abraçar-se amb Ada Colau després de signar un acord de govern. Catalans Lliures ha de sortir a jugar si vol treure’s l’etiqueta causada pels tardofranquistes de Lliures. Per aquest motiu ha de traçar una estratègia mínimament coherent que desfaci els dogmes que vénen de l’esquerra i ha de ser capaç de normalitzar la seva presència. Per això, a més de fer un discurs de poder, ha de ser present en totes les causes postmodernes (drets dels animals, drets col·lectius, medi ambient, minories, etc) possibles, crear quadres i ser capaços de veure el món fora dels papers. Catalunya no és Suïssa i no té cap partit verd de centre-dreta amb qui pactar, però sí que pot agafar exemples d’Europa continental on els liberals ho fan amb les esquerres sense que el món s’enfonsi. Si fan tot això i entenen la sociologia catalana poden obtenir bons resultats a llarg termini. Per contra, si no surten de la seva zona de confort i no abandonen tesis maximalistes, entregaran la bandera del liberalisme a una gent que de liberal en té ben poc.

Hillary i Donald a la ciutat dels casinos

La passada matinada ha tingut lloc el tercer i últim debat presidencial entre Hillary Clinton i Donald Trump. El lloc triat per aquest esdeveniment ha estat únic: Las Vegas, on el periodista Chris Wallace (de la conservadora FOX News) ha dirigit el debat des de la Universitat de Nevada. Així, passades les 9 del vespre en aquesta ciutat tan estimada per la família Sinatra començava un debat que abans de començar amenaçava de ser explosiu.

Durant la tarda es van fer públics els convidats de cadascun dels candidats a ocupar la Casa Blanca els propers quatre anys; per part de Hillary Clinton en destacaven Mark Cuban (multimilionari propietari dels Dallas Mavericks i caracteritzat per moure’s a mig camí entre Clinton i Trump) i Meg Whitman (la no gens multimilionària CEO d’HP i republicana que ha cridat obertament al boicot contra Donald Trump a causa de les seves posicions allunyades del GOP); per part de Donald Trump els triats van ser Malik Obama (germanastre de Barack Obama) i Patricia Smith (mare d’un dels morts en l’assalt sobre el consolat de Bengasi, Líbia). Amb aquestes tries Clinton intentava donar una imatge de solvència i horitzontalitat vers els votants republicans descontents amb l’actual lideratge populista del Partit Republicà, mentre que Trump posava èmfasi en la llegenda urbana sobre l’origen del president Obama i en la mala gestió de Clinton per evitar l’assalt al Consolat de Bengasi l’any 2012.

Els temes tractats per ordre d’aparició han estat el Tribunal Suprem, la immigració, l’estat de l’economia, la idoneïtat per ser presidents, la política exterior i el deute. De tots ells, el primer punt és el que ha reflectit millor les diferències de tarannà entre els candidats. En un principi Clinton ha mostrat una imatge de justícia típicament demòcrata, amb majors drets pel col·lectiu LGBT i fins i tot, i encara que soni irònicament dit per ella, volent limitar les grans aportacions que fan les empreses als partits polítics. Trump, per la seva banda, ha centrat el seu discurs sobre el Tribunal Suprem en una defensa vers la segona esmena de la Constitució (la que fa referència al dret a portar armes), el dret a la vida, en nomenar jutges antiavortistes i no tocar gaire els principis constitucionals. En aquest punt tot hauria estat normal fins que el candidat republicà ha llençat el dard acusant Hillary Clinton de voler que les dones puguin avortar al novè mes d’embaràs.

El punt dedicat a la immigració ha estat un dels punts més àlgids de la nit. Així com Hillary Clinton ha fet referència citant a gent del públic, mostrant-se a favor que aquells immigrants que no tenen papers els puguin obtenir i desenvolupant el clàssic relat nord-americà de país obert a la immigració, Trump ha abaixat el nivell acusant els immigrants de portar heroïna i delinqüència. Un discurs àmpliament repetit al llarg de la campanya i amanit que Hillary Clinton va donar suport a la construcció del mur amb Mèxic. Astracanades al marge, el debat ha començat a escalfar-se quan el presentador Chris Wallace ha esmentat Wiki Leaks i ha interpel·lat a la candidata demòcrata sobre la seva voluntat de voler un mercat global obert. L’actual secretària d’Estat ha intentat minoritzar-ho i ha acusat Rússia de contaminar les eleccions. A partir d’aquí el bloc del debat ha derivat en acusacions mútues. Donald Trump ha acusat Clinton de voler obrir les fronteres mentre la secretària d’Estat, per la seva part, acusava Trump de ser el titella de Putin i voler acabar amb les aliances internacionals.

Amb la tensió pels aires i les xarxes bullint sobre el putinisme del candidat republicà s’ha passat a discutir el bloc d’economia. En aquest punt, i seguint les línies traçades sobre el tribunal suprem, Hillary Clinton expressat el clàssic discurs demòcrata: suport a la classe mitjana, les PIMES, equiparar els salaris entre home i dona, apujar el salari mínim i aplicar un pla que sigui capaç de crear 10 milions de llocs de treball. Davant d’aquesta proposta el presentador del debat s’ha dirigit a Trump per posar en dubte que aquest pugui crear 23 milions de llocs treball durant els propers anys. Com ja ha passat en altres ocasions el magnat republicà ha preferit tirar per la via populista i ha seguit amb la seva fixació sobre Mèxic i el Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (TLCAN/NAFTA), proposant revisar-lo o fins i tot abolir-lo. En aquest punt el debat ha acabat derivant entre acusacions d’hipocresia per part dels dos candidats, ja sigui per haver invertit a l’estranger o, a paraules de Trump, no haver fet res pels americans durant els darrers trenta anys i haver provocat l’emergència de l’ISIS. Vaja, que no s’ha discutit gaire profundament sobre economia.

El quart punt, dedicat a la idoneïtat de ser presidents, ha tingut un contingut típicament de safareig i evidentment centrat en les contínues declaracions del magnat republicà. La candidata demòcrata ha assegurat que denigra les dones i ha recordat les innombrables vegades que aquest ha faltat al respecte a tota mena de persones i col·lectius. La resposta no s’ha fet esperar i Trump ha replicat amb un “ningú respecta més a les dones que jo” que ha provocat els riures del públic i la petició de silenci per part del presentador. Finalment, aquest bloc ha acabat amb Hillary Clinton afirmant que el candidat republicà no presenta la declaració de la renda (quan més de la meitat dels immigrants il·legals sí que ho fan) mentre aquest deixava entreveure que impugnaria els resultats electorals.

El bloc dedicat a la política exterior ha estat el darrer amb un mínim de contingut. En ell novament s’han evidenciat les diferències; la candidata del Partit Demòcrata es mostrava optimista vers l’operació que kurds i iraquians estan duent a terme sobre Mossul i fins i tot ha donat entendre que el següent pas serà la ciutat siriana de Raqqa. Com a contrarèplica, el candidat republicà ha acusat Hillary Clinton d’haver perdut Mossul i de deixar l’Iraq sota la influència iraniana mentre s’actuava sense el factor sorpresa. En el que respecta a la ciutat siriana d’Alep (actualment assetjada per Rússia i les forces d’Assad) el mateix presentador ha parat els peus a Trump afirmant que mentia i que la ciutat no havia caigut. En aquest punt el candidat republicà ha seguit amb les seves teories en contra de Hillary Clinton, la qual s’ha mostrat a favor de pactar amb Rússia una zona d’exclusió i de seguir oberts als refugiats. De fet, la candidata demòcrata ha fet una menció a Omran (el nen que fa unes setmanes es va convertir en una icona mentre jeia ferit en una ambulància després d’un bombardeig) i ha afirmat que per evitar el terrorisme el Govern s’havia d’apropar a l’enorme comunitat musulmana que habita als Estats Units.

El punt dedicat al deute ha estat el més breu de tots i lligat a qüestions merament personals. Fins i tot el presentador mateix s’ha queixat que no se centraven ni en els reptes de Medicare ni en la caixa de la Seguretat Social, cosa que ha estat resposta amb què s’ha d’eliminar la Obamacare (Trump) i invertir diners en la Seguretat Social mitjançant l’augment d’impostos a les rendes més altes (Clinton). Finiquiats els sis punts s’ha passat al minut final, on Hillary Clinton ha fet un discurs a favor de la classe mitjana dirigit a republicans i independents mentre Donald Trump centrava el seu discurs a tornar el respecte als Estats Units i fer un país més fort i gran.

Aquest tercer i darrer debat s’iniciava amb Hillary Clinton consolidant-se a poc a poc en els 11 estats clau (entre ells, Nevada) i liderant en més de sis punts la carrera presidencial. Al contrari que en les anteriors ocasions s’han sentit menys barbaritats i el debat ha estat mínimament seriós. A partir d’ara queda una llarga campanya fins al proper dimarts 8 de novembre, on Hillary lluitarà per aguantar i Trump per revertir el resultat. A vistes del que s’ha pogut veure aquesta nit, però, no sembla que el debat a la ciutat dels casinos hagi alterat les diferències entre uns i altres.