La gangbang otomana: el declivi de Turquia en política exterior.

L’Orient Mitjà és una festa sense control i Turquia és una gangbang. No és que vulgui semblar groller, però aquesta és la millor manera de descriure la política exterior turca dels darrers mesos. Aquest article -tal i com el lector haurà endevinat llegint les dues primeres línies del text- no és el clàssic anàlisi post-electoral, sinó que intenta anar una mica més enllà.

Des de la seva fundació com a república, l’any 1923, Turquia ha viscut un gran contrast entre la seva política interior i la seva política exterior. Internament el país ha sigut des de sempre un gran polvorí; des de la manera en què  van alliberar-se de les potències que ocupaven el nucli de l’antic Imperi Otomà fins al genocidi que van patir les minories (grega, armènia, i assíria), i la tempestuosa història que ha tingut més endavant, especialment amb els diferents cops d’Estat, la persecució a grups d’esquerra, i el conflicte amb els kurds. No obstant, a nivell exterior, l’experiència de la Primera Guerra Mundial els va portar a ser un país caracteritzat -deixant de banda les astracanades amb els grecs- per una gran habilitat fins a dia d’avui. De fet, aquesta política exterior tan típica del kemalisme topa de front amb la pròpia història del país i el lideratge recent de Recep Tayyip Erdoğan.

Fa dues setmanes vam ser testimonis del ressorgiment del debat sobre l’entrada de Turquia a la UE. Aquest cop, -enmig d’una crisi humanitària terrible i unes eleccions marcades per la violència en zones de majoria kurda- Angela Merkel proposava  l’entrada ràpida dels turcs al club europeu a canvi, això sí, de mitigar l’entrada de més refugiats. De cop i volta havíem tornat als 2000, amb la diferència de què hi ha gat amagat. Per entendre tot això millor cal repassar el rumb que han pres Turquia i els seus adversaris durant els darrers mesos.

Erdoğan tenia el seu pla nuclear

Quan el passat mes de juliol els 5+1 van arribar a  un acord per tractar la qüestió nuclear iraniana tothom es va centrar automàticament en les tradicionals queixes de Benjamin Netanyahu. No obstant, el gran problema de tot això no es trobava a Israel, sinó en totes les potències regionals sunnites: elles també volien jugar amb l’energia nuclear. Si bé els Emirats Àrabs Units, Qatar, i Bahrain queden com els eterns aspirants regionals dels petrodòlars, l’Aràbia Saudita i Turquia tenen a nivell geopolític i demogràfic la força suficient per intentar emprendre un programa nuclear. De fet, anaven resorgint intencions de vells projectes a la llum mentre s’arribava a l’acord final.

En el cas turc, s’ha intentat contrarestar el Programa Nuclear Iranià mitjançant la construcció de dues centrals nuclears; una de tecnologia russa i l’altra de japonesa. La primera de totes, que serà projectada per Rosatom, ha vingut acompanyada amb l’opció d’una tercera central nuclear i la firma d’un tercer gasoducte, el qual deixarà al binomi Gazprom-Rosatom amb el control del 74% del mercat energètic turc. Aquesta estratègia no ha estat gaire encertada a nivell geopolític, especialment si tenim en compte que Iran i Síria (enfrentats amb Turquia) són aliats de Rússia, mentre el govern d’Erdoğan ha donat suport actiu i passiu als rebels sirians. La posició del turcs  en contra de Bashar al Assad només ha servit per provocar que Rússia entri amb l’Iran dins del fangar sirià i iraquià. En definitiva, en menys d’un any Rússia i Turquia han passat de socis comercials a enemics.

La política exterior turca enforteix l’eix xiïta i topa contra l’operació militar que coordinen Rússia i l’Iran

Els errors dels turcs han estat importants, doncs s’ha augmentat la dependència vers Rússia mentre s’entrava en conflicte amb Moscou, els seus aliats, i els consegüents interessos geopolítics. Les amenaces que va llançar el President turc contra Putin posen en evidència la debilitat de la posició d’Ankara. El motiu de tot això és ben fàcil: s’ha iniciat una operació militar a Síria, on Rússia s’encarrega de l’aparell aeri (sense comptar l’avituallament militar i el suport diplomàtic) i l’Iran del terrestre. El fet que aquesta operació es dugui a terme -i s’estengui a l’Iraq- té dues conseqüències directes: enforteix l’eix xiïta (enfrontat a les potències sunnites) i alhora consolida a Rússia (davant l’evident retirada nord-americana) com a potència estabilitzadora a l’Orient Mitjà. En paraules molt més simples, Rússia no té cap interès en trencar amb dos dels seus aliats històrics a canvi de fer dues centrals nuclears i perdre poder regional.

Problemes a Egipte, Líbia, i la Franja de Gaza

Un altre gran cúmul d’errors el trobem a Egipte, Líbia i la Franja de Gaza. Després de donar suport als Germans Musulmans de Mursi i els seus aliats -Hamàs- a Gaza, Erdoğan va topar frontalment amb el nou govern egipci d’Abdelfatah Al-Sisi, especialment quan aquest darrer va perseguir la confraria i va tallar tota connexió d’aprovisionament que tenia Hamàs. Les conseqüències de tot això van ser bastant dures: va créixer el terrorisme al Sinaí mentre, paral·lelament, s’iniciava una proxy war a Líbia (entre Egipte i Turquia) que debilitava la frontera oest d’Egipte davant el terrorisme. A mesura que passaven els mesos, amb els Germans Musulmans fora de combat i amb el vesper del Sinaí en una situació de calma tensa, la política exterior turca va quedar de nou aïllada i pendent de la situació de Líbia.

En el país que va dirigir Gaddafi ens trobem novament en un fangar en el qual Turquia no ha sabut sortir-ne. La divisió entre la Cambra de Representants – de posicions laiques, liderada pel General Hafter, amb capital a Tobruk i amb el suport diplomàtic i tècnic d’Egipte- i el Nou Congrés General Nacional -amb capital a Trípoli, on destaquen el Partit de la Justícia i els Germans Musulmans, i sota suport diplomàtic de Turquia- ha portat una guerra freda entre egipcis i turcs. A tot això, encara hem d’afegir-li les tribus Touareg a l’oest, així com l’Estat Islàmic a la zona costanera de Sirte, i les milícies radicals que campen pel país. Malgrat el caos que regna, la proposta d’un govern d’unitat (postposada per ser firmada ad eternum) i el cas de corrupció que afecta a l’enviat de l’ONU, l’espanyol Bernardino León, ha deixat a Turquia en un carreró sense sortida, doncs l’estancament de la situació els ha deixat  sense poder guanyar cap tipus d’influència. Curiosament, els egipcis també s’han apropat a Rússia, limitant encara més la posició turca.

Turquia ha quedat aïllada degut a la seva política exterior i busca una sortida amb la UE

Així com Erdoğan ha estat molt hàbil a l’hora de boicotejar tota negociació per formar govern i dirigir el país cap a unes noves eleccions, l’otomanisme que ha aplicat en la seva política exterior no ha donat grans resultats. El fet d’aïllar-se de l’OTAN i entrar dins la Guerra Civil de Síria ha estat fútil: només ha servit per minvar qualsevol opció de convertir-se en una potència nuclear, i els ha portat a enemistar-se amb una Rússia que és la principal valedora de Síria, Iran i -segons Estats Units tingui el dia- d’Iraq.

Tenint en compte que l’aventura de Turquia dins l’antiga zona d’influència otomana només els ha portat derrotes i estancaments, és normal que aquesta vulgui sortir de l’aïllament (la permanència l’OTAN no els ha beneficiat davant dels russos) entrant en un club -la UE- que està en hores baixes i que necessita de nous pilars d’influència, especialment davant d’un Regne Unit cada cop més allunyat i una França més debilitada. Com s’explica aleshores aquest europeisme amb què s’ha contagiat el President turc? A tenor de la política exterior, els càlculs dirien que busca més influència a l’antiga Iugoslàvia i guarir-se les espatlles pel seu enfrontament amb els russos, cosa que entrant en l’esfera sèrbia no passarà.

Els darrers mesos ens ensenyen que Turquia és un gegant amb peus de fang, el qual ha quedat molt tocat després d’aventurar-se més enllà de les seves fronteres. Paral·lelament, barrejar la seva antiga zona d’influència amb l’OTAN només ha servit per demostrar les limitacions atlàntiques. D’aquesta manera, i per molt que alguns confonguin tenir el PIB d’Itàlia amb què els T-90 siguin pizzes margarita i el Dret a Veto al Consell de Seguretat una ampolla de limoncello, s’ha demostrat que a l’Orient Mitjà manen els grans. En un moment on els Estats Units estan de retirada i tothom desconfia de Turquia, es fa evident que la gangbang otomana d’Erdoğan no ha sortit gaire bé, evidenciant la força d’una potència (Rússia) a qui donaven per morta fa menys d’un any, i que ara es reuneix amb tots els actors d’Orient Mitjà com a principal eina estabilitzadora. La influència només pot funcionar si està acompanyada de pragmatisme, dret a veto i una indústria armamentística potent. Turquia només compleix parcialment el darrer punt, i la seva trajectòria només ha servit per exemplificar que una economia mitjanament forta no serveix per canviar el tauler d’escacs regional. De fet l’ha girat encara més a la seva contra, demostrant la profunda volatilitat de la política exterior.

Anuncis

La gangbang otomana: el declive de Turquía en política exterior.

Si Oriente Medio es una fiesta sin control, Turquía es una gangbang. No es que quiera parecer grosero, pero esta es la mejor manera de describir la política exterior turca de los últimos meses. Este artículo -como el lector habrá adivinado leyendo las primeras líneas del texto- no es el clásico análisis post-electoral, sino que intenta ir un poco más allá.

Desde su fundación como república en 1923, Turquía ha vivido un gran contraste entre su política interior y exterior. Internamente, el país ha sido desde siempre un gran polvorín; desde la forma de librarse de las potencias que ocupaban el núcleo del antiguo Imperio Otomano, hasta el genocidio que sufrieron las minorías griega, armenia, y asiria, y la tormentosa historia que ha tenido más adelante, especialmente con los diferentes golpes de Estado, la persecución a grupos de izquierda y el conflicto con los kurdos. No obstante, a nivel exterior, la experiencia de la Primera Guerra Mundial los llevó a ser un país caracterizado -dejando de lado las astracanadas con los griegos- por una gran habilidad hasta el día de hoy. De hecho, esta política exterior tan típica del kemalismo choca de frente con la historia del país y con el liderazgo reciente de Recep Tayyip Erdoğan.

Hace dos semanas fuimos testigos del resurgimiento del debate sobre la entrada de Turquía a la UE. Esta vez -en medio de una crisis humanitaria terrible y unas elecciones marcadas por la violencia en zonas de mayoría kurda- Angela Merkel proponía la entrada rápida de los turcos en el club europeo a cambio, eso sí, de mitigar la entrada de más refugiados. De repente habíamos vuelto al 2000, con la diferencia de que había gato encerrado. Para entender todo esto mejor debemos repasar el rumbo que ha tomado Turquía y sus adversarios durante los últimos meses.

Erdoğan tenía su plan nuclear

Cuando el pasado mes de julio el 5 + 1 llegó a un acuerdo para tratar la cuestión nuclear iraní, todo el mundo se centró automáticamente en las tradicionales quejas de Benjamin Netanyahu. Sin embargo, el gran problema no se encontraba en Israel, sino en todas las potencias regionales suníes: ellas también querían jugar con la energía nuclear. Si bien los Emiratos Árabes Unidos, Qatar y Bahrein quedan como los eternos aspirantes regionales de los petrodólares, Arabia Saudí y Turquía tienen, a nivel geopolítico y demográfico, la fuerza suficiente para emprender un programa nuclear. De hecho, mientras se llegaba al acuerdo final, iban saliendo a la luz intenciones de viejos proyectos.

En el caso turco, se ha intentado contrarrestar el Programa Nuclear Iraní mediante la construcción de dos centrales nucleares; una de tecnología rusa y otra de japonesa. La primera de todas, proyectada por Rosatom, ha venido acompañada de la opción de una tercera central nuclear y la firma de un tercer gasoducto que podría dejar al binomio Gazprom-Rosatom con el control del 74% del mercado energético turco. Esta estrategia no ha sido muy acertada a nivel geopolítico, especialmente si tenemos en cuenta que Siria e Irán (enfrentados con Turquía) son aliados de Rusia, mientras el gobierno de Erdoğan ha dado apoyo activo y pasivo a los rebeldes sirios. La posición del turcos en contra de Bashar al Asad sólo ha servido para provocar que Rusia entre con Irán dentro del barrizal sirio e iraquí. En definitiva, en menos de un año Rusia y Turquía han pasado de socios comerciales a enemigos.

La política exterior turca fortalece el eje chií y topa con la operación militar que coordinan Rusia e Irán

Los errores de los turcos han sido importantes, ya que han aumentado la dependencia hacia Rusia mientras entraban en conflicto con Moscú, sus aliados, y los consiguientes intereses geopolíticos. Las amenazas que lanzó el presidente turco contra Putin ponen en evidencia la debilidad de la posición de Ankara. El motivo de todo esto es bien sencillo: se ha iniciado una operación militar en Siria, donde Rusia se encarga del flanco aéreo (sin contar el suministro militar y el apoyo diplomático) e Irán del terrestre. El hecho de que esta operación se lleve a cabo -y se extienda a Irak- tiene dos consecuencias directas: fortalece el eje chií (enfrentado a las potencias suníes) y al mismo tiempo consolida a Rusia (ante la evidente retirada norteamericana) como potencia estabilizadora en Oriente Medio. En palabras mucho más simples: Rusia no tiene ningún interés de romper con dos de sus aliados históricos a cambio de hacer dos centrales nucleares y perder poder regional.

Problemas en Egipto, Libia, y la Franja de Gaza

Otro gran cúmulo de errores lo encontramos en Egipto, Libia y la Franja de Gaza. Después de apoyar a los Hermanos Musulmanes de Mursi y a sus aliados -Hamàs- en Gaza, Erdoğan topó frontalmente con el nuevo gobierno egipcio de Abdelfatah Al Sisi, especialmente cuando este último persiguió la cofradía y cortó toda conexión de aprovisionamiento que tenía Hamás. Las consecuencias de todo esto fueron bastante duras: creció el terrorismo en el Sinaí mientras, paralelamente, se iniciaba una proxy war en Libia que debilitaba la frontera oeste de Egipto ante el terrorismo. A medida que pasaban los meses, con los Hermanos Musulmanes fuera de combate y con el avispero del Sinaí en una situación de calma tensa, la política exterior turca quedó nuevamente aislada y pendiente de la situación de Libia.

En el país que dirigió Gadafi encontramos nuevamente un barrizal donde Turquía no ha sabido salir. La división entre la Cámara de Representantes -de posiciones laicas, liderada por el general Hafter, con capital en Tobruk y con el apoyo diplomático y técnico de Egipto- y el Nuevo Congreso General Nacional -con capital en Trípoli, donde destacan el Partido de la Justicia y los Hermanos Musulmanes, bajo apoyo diplomático de Turquía- ha llevado a una guerra fría entre egipcios y turcos. A todo ello aún hay que añadir las tribus touareg en el oeste, así como el Estado Islámico en la zona costera de Sirte y las milicias radicales que campan por el país. A pesar del caos que reina, la propuesta de un gobierno de unidad (con la firma pospuesta ad eternum) y el caso de corrupción que afecta al enviado de la ONU, el español Bernardino León, ha dejado a Turquía en un callejón sin salida, ya que el estancamiento de la situación les ha dejado sin poder ganar ningún tipo de influencia. Curiosamente, los egipcios también se han acercado a Rusia, limitando aún más la posición turca.

Turquía ha quedado aislada debido a su política exterior y busca una salida con la UE

Así como Erdoğan ha sido muy hábil a la hora de boicotear cualquier negociación para formar gobierno y dirigir su país hacia unas nuevas elecciones, el otomanismo que ha aplicado en su política exterior no ha dado grandes resultados. El hecho de aislarse de la OTAN y entrar en la Guerra Civil de Siria ha sido fútil: sólo ha servido para disminuir cualquier opción de convertirse en una potencia nuclear y la ha llevado a enemistarse con una Rusia que es la principal valedora de Siria, Irán y -según el día que tengan los Estados Unidos- de Irak.

Teniendo en cuenta que la aventura de Turquía en la antigua zona de influencia otomana sólo les ha llevado derrotas y estancamientos, es normal que quiera salir del aislamiento (la permanencia dentro de la OTAN no les ha beneficiado ante los rusos) entrando en un club -la UE- que está en horas bajas y necesita de nuevos pilares de influencia, especialmente ante un Reino Unido cada vez más alejado y de una Francia debilitada. ¿Cómo se explica este europeísmo del que se ha contagiado el presidente turco? A tenor de la política exterior, los cálculos dirían que busca más influencia en la antigua Yugoslavia y cubrirse las espaldas por su enfrentamiento con los rusos, cosa que entrando en la esfera serbia no pasará.

Los últimos meses enseñan que Turquía es un gigante con pies de fango que ha quedado muy tocado después de aventurarse más allá de sus fronteras. Paralelamente, mezclar su antigua zona de influencia con la OTAN sólo ha servido para demostrar las limitaciones atlánticas. De esta manera, y por mucho que algunos confundan tener el PIB de Italia con que los T-90 sean pizzas Margherita y el Derecho a Veto en el Consejo de Seguridad una botella de limoncello, se ha demostrado que en Oriente Medio mandan los grandes. En un momento donde los Estados Unidos están de retirada y todo el mundo desconfía de Turquía, se hace evidente que la gangbang otomana de Erdoğan no ha salido muy bien, evidenciando la fuerza de una potencia (Rusia) a quien hace menos de un año se daba por muerta y que ahora se reúne con todos los actores de Oriente Medio como principal herramienta estabilizadora. Al fin y al cabo, la influencia sólo puede funcionar si está acompañada de pragmatismo, derecho a veto y una industria armamentística potente. Turquía sólo cumple parcialmente el último punto, y su trayectoria sólo ha servido para ejemplificar que una economía medianamente fuerte no sirve para cambiar el tablero de ajedrez regional. De hecho lo ha girado aún más en su contra, demostrando la profunda volatilidad de la política exterior.

Elecciones en Turquía: punto y aparte a las aspiraciones de Erdoğan.

Article online

Aquest mes he tingut el plaer d’escriure sobre les eleccions turques a la revista Beerderberg. Com que potser teniu problemes a l’hora d’obrir el link, us deixo l’article a continuació:

Ensombrecidas por una crisis política en Grecia y una catástrofe humanitaria en Siria, Turquía celebró el pasado 7 de junio unas elecciones generales que truncaban las expectativas de su Presidente, Recep Tayyip Erdoğan, de reformar la Constitución y avanzar hacia un sistema puramente presidencialista. Después de 13 años bajo el manto de la mayoría absoluta -ostentada por el Partido de la Justicia y el Desarrollo (AKP) del propio Erdoğan- Turquía abre una etapa marcada por la inestabilidad política y social. Esta nueva situación viene causada por una peligrosa política exterior y por las maniobras de su actual Jefe de Estado, y se ejemplifica a partes iguales por las operaciones militares llevadas a cabo por el gobierno en funciones y por el papel que ha tenido su Presidente a la hora de torpedear cualquier acuerdo para formar un nuevo gobierno. Turquía llevó a cabo unas elecciones que deberán repetirse ante la falta de consenso, donde la cuestión kurda y la reforma constitucional serán los temas estrella de un país sumido al caos.

Siguiendo la tradición de una alta participación (del 83,92%), Ahmet Davutoğlu, delfín del propio Erdoğan, antiguo Ministro de Asuntos Exteriores y candidato del Partido de la Justicia y el Desarrollo (AKP), no tuvo suficiente con el 40,97% de los votos y los 258 escaños conseguidos, y se quedó demasiado lejos de la mayoría absoluta (cifrada en 276 de los 550 escaños) y de los 327 diputados (y un 49,83% de los votos) con los que se erigió Erdoğan en 2011. Por su parte, el kemalista y socialdemócrata Partido Republicano del Pueblo (CHP), liderado por Kemal Kılıçdaroğlu, vio cómo la bajada del AKP no se transformó en un aumento del número de apoyos, obteniendo así el 24,95% de los votos y 132 escaños; un poco menos que el 25,98% de los votos y los 135 escaños cosechados en 2011.

En lo que respecta a la derecha más radical, el Partido de Acción Nacionalista (MHP) de Devlet Bahçeli pasó del 13,01% al 16,29% de los votos, un aumento que les hace pasar de los 53 a los 80 diputados en la Gran Asamblea Nacional de Turquía. Sin embargo, el gran vencedor de la noche electoral fue el Partido Democrático de los Pueblos (HDP), la formación kurda (co-liderada por Selahattin Demirtaş y Figen Yüksekdağ) que logró un 13,12% de los votos y 80 escaños, justo por encima del 10% de umbral nacional fijado por el ejército tras el sangriento golpe de Estado ocurrido el 12 de septiembre de 1980.


Un puzzle de difícil encaje

Con un mapa post-electoral poco favorecedor, el Presidente Erdoğan pasó a depender de los kemalistas del CHP y los ultranacionalistas del MHP para formar un nuevo gobierno. De esta manera, rezumaba el período vivido entre 1991 y 2002, donde se vivieron cuatro elecciones generales, nueve votos de confianza, seis primeros ministros, e incluso un sutil golpe de Estado que obligó en 1997 a la destitución del Primer Ministro islamista, Necmettin Erbakan, por parte del ex-Presidente recientemente fallecido, Süleyman Demirel.

Ante este panorama previo a la creación del AKP, y teniendo en cuenta que Turquía ha vivido golpes de Estado en 1960, 1971, 1980 y 1997, Erdoğan ha jugado con dos frentes abiertos y ha entrado en la Guerra Civil de Siria mientras boicoteaba toda negociación para formar un nuevo gobierno. Así, se han roto las negociaciones de paz con Partido de los Trabajadores de Kurdistán (PKK) mientras, de forma paralela, se imposibilitaba la consolidación de un nuevo cuerpo ejecutivo.

Las causas de la caída del AKP

Los resultados de las elecciones turcas del 7 de junio suponen un cambio de paradigma que tiene relación directa con el estancamiento de las negociaciones de paz producidas entre el AKP y el PKK: La pérdida de apoyos al Partido de la Justicia y el Desarrollo -de casi un 10%- se ha producido en las zonas de mayoría kurda, y ha sido proporcionalmente tan grande como el número de votos que ha ganado el HDP. Además de la parálisis del proceso de paz entre turcos y kurdos, un atentado producido mientras el HDP hacía un míting en la ciudad de Diyarbakir (que dejó 4 muertos y 80 heridos) fue el detonante para que el electorado kurdo más conservador se pasara definitivamente al HDP.

Un incendio a lo largo del país

Con un gobierno en funciones y con unos resultados electorales que dejaban al AKP a extensas de pactar con el CHP y el MHP, el 24 de julio empezó una operación militar para bombardear las bases del PKK en Iraq y las de Estado Islámico (EI) en Siria . Esta acción, que esconde el miedo a que los kurdos formen un Estado a lo largo de su frontera limítrofe con Siria e Iraq, dejaba a principios de agosto -según fuentes oficiales- 35 muertos de Estado Islámico y 390 del PKK. La operación, que también tuvo su rama local en Turquía, se saldó con 300 detenidos vinculados con el PKK, Estado Islámico, y organizaciones de extrema izquierda como el Partido Revolucionario de Liberación Nacional-Frente (DHKP-C). De este modo se incendió medio país y, como respuesta, se sucedieron atentados por parte del DHKP-C en Estambul mientras las zonas de mayoría kurda entraban en guerra contra el gobierno turco.

Mientras los atentados se sucedían a lo largo del país, las negociaciones entre el AKP, el CHP, y el MHP iban embarrancándose a marchas forzadas. Pese al pacto producido entre el AKP y el MHP para lograr la presidencia de la Gran Asamblea Nacional Turca, los mismos nacionalistas del MHP decidieron desmarcarse de cualquier acuerdo con el partido de Erdoğan y Davutoğlu. Así, los conservadores del AKP y los socialdemócratas del CHP entraron en unas negociaciones marcadas por las continuas intromisiones de Erdoğan, donde ninguna de las dos partes llegó a ponerse de acuerdo en los puntos centrales: Educación, reforma laboral, reforma de la ley electoral, y medidas para paliar la veintena de casos de corrupción que acechan al país.

Con el propio Presidente exigiendo que las reuniones del futuro gobierno de coalición se hicieran bajo su tutela (saltándose así la independencia entre el gobierno del Primer Ministro y la Presidencia), Turquía ha ido directa hacia unas elecciones anticipadas marcadas por un aumento del terrorismo y por la propuesta de una nueva Constitución de corte presidencialista. ¿Podrá el AKP llegar a la mayoría de dos tercios del Parlamento y reformar la Constitución después de provocar el caos? La clave está en ver cómo reaccionará el electorado kurdo y parte del conservadurismo turco el próximo mes de noviembre, aunque todo puede pasar en el sultanato de Erdoğan.

Sergi Cristóbal es politólogo. Especializado en campañas negativas, Oriente Medio y análisis político. @ScristobalJane.

El malabarisme turc.

Tot i que la majoria dels mitjans es centren en el nou canvi de rumb que ha engegat Obama amb Cuba, molt més a prop de casa estan esdevenint una una sèrie de canvis geopolítics que passen totalment desapercebuts a ulls de la majoria. Abans de tot, però, hem de tirar uns mesos enrere per entendre una mica què està passant i què us vull explicar.

Som a mitjans de maig del 2014, i un General libi anomenat Khalifa Hafter inicia l’Operació Dignitat amb l’objectiu de prendre Bengassi a les milícies islamistes i recuperar l’ordre dins del país. Hafter, un antic dissident de Gaddafi que havia viscut exiliat als Estats Units, també desfarà més tard el Congrés liderat pels Germans Musulmans i els seus aliats com el Partit de la Justícia, els quals es negaven juntament amb el Tribunal Constitucional i Turquia a reconèixer el resultat de les eleccions fetes en plena operació militar. Sense voler, Líbia entraria de pet en una guerra civil i en una guerra freda lliurada entre turcs i egipcis

Què hi pinten Turquia i Egipte dins d’aquest conflicte gairebé tribal? La resposta és fàcil: després de les manifestacions anti-Mursi del 30 de juny de 2013 i del Cop d’Estat que va col·locar a Al-Sisi liderant Egipte (de forma més o menys directa) uns dies més tard, Turquia es trobava necessitada d’un canvi de rumb en la seva política exterior. De cop i volta va veure que perdria poder com a potència regional i que necessitava una maniobra per poder tenir la influència d’abans. Dit i fet, Turquia va tornar-li la bufetada a Egipte propiciant ajuda diplomàtica als grups islamistes de Líbia que eren propers als Germans Musulmans. L’objectiu no era altre que causar inestabilitat a Egipte, però el General Hafter no s’hauria imaginat mai estar enmig d’aquest embolic.

 La situació final és que Turquia ajuda als islamistes per debilitar a Egipte, però els egipcis es co-aliguen amb Algèria per donar “assessorament tècnic i diplomàtic” a favor del General Hafter.

Al-Sisi va arribar al poder amb tres fronts oberts i alhora interrelacionats; els militars es trobàvem molt incòmodes amb l’auge del terrorisme (i la inseguretat) al llarg del desert del Sinaí, a Gaza les fronteres estaven totalment descontrolades i s’havia rearmat Hamàs (aliada política dels Germans Musulmans d’Egipte), i els Germans Musulmans estaven rabiosos al ser expulsats del poder. Davant d’aquesta situació, el nou govern egipci va reprimir els Germans Musulmans, va augmentar notablement la seva presència al Sinaí, i va tancar la frontera amb Gaza. Aquest nou escenari no va agradar gens a Turquia, país que havia finançat el partit dels Germans Musulmans i que s’havia erigit com una potència important aquests darrers anys. Com a contracop per desestabilitzar a Egipte, Erdogan donarà suport a grups islamistes libis amb l’objectiu de decantar la balança a favor dels Germans Musulmans i causar el caos a Egipte (i al voltant de les seves fronteres) amb l’auge del jihadisme. Què pot haver-hi pitjor per Al-Sisi que un quart problema a Líbia? Gairebé res.

Amb una Turquia donant ajuda diplomàtica als Germans Musulmans i els seus partits propers, des d’Egipte han optat per aliar-se amb Algèria i donar suport diplomàtic i tècnic al General Hafter. La situació final és que Turquia ajuda als islamistes per debilitar a Egipte, però els egipcis es co-aliguen amb Algèria per donar “assessorament tècnic i diplomàtic” a favor del General Hafter. Tot això sense posar les botes sobre el terreny.

La Turquia d’Erdogan és una potència regional que es mou terriblement bé en terrenys pantanosos. Ell sol és capaç d’obrir negociacions amb kurds del PKK, d’engegar campanyes per perseguir els gulenistes del seu partit, finançar els Germans Musulmans d’Egipte i Líbia, i mostrar-se totalment passiu davant les entrades i sortides que fa l’Estat Islàmic entre Turquia, Síria, i l’Iraq. El President turc s’està convertint en el líder d’un país troll (permeti’m aquí el cunyadisme de barbacoa) que és capaç d’aliar-se estratègicament amb Qatar, firmar contractes importantíssims amb Rússia, i ser alhora membre (des de 1952!!) de l’OTAN. D’aquest poti-poti, però, els resultats més importants han sigut després dels apropaments tinguts amb Vladimir Putin: Rússia té previst construir el seu tercer gasoducte (augmentant la dependència energètica turca vers el gas rus del 58% a prop del 70% de gas consumit) i dues de les tres centrals nuclears que l’Estat turc ha projectat. Només la primera d’aquestes centrals costarà 20.000 milions de dòlars, una xifra que gairebé agafa els 30.000 milions de dòlars que hi ha com a volum total de negoci entre ambdós països.

Països com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, o Qatar poden obtenir molts ingressos del petroli, però no tenen una estructura industrial ni la força demogràfica suficient per estar al nivell Turquia.

Aquesta dependència, que donarà al binomi Gazprom-Rusatom el control del 74% del mercat energètic turc, té la seva resposta en la geopolítica de la zona: Turquia competeix contra l’Aràbia Saudita, l’Iran i  els Emirats Àrabs per liderar el Pròxim Orient, fent que aquesta situació la porti a ser més propera a un país -que també lluita per entrar en aquesta pugna- com Qatar. La lògica de la raó ens porta a pensar que l’Iran està predestinada a ser una potència regional -acabi o no tenint influència sobre Síria, Iraq o Líban-, esquema que duu a algunes de les monarquies del Golf a enfrontar-se amb Turquia. Països com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, o Qatar poden obtenir molts ingressos del petroli, però no tenen una estructura industrial ni la força demogràfica suficient per estar al nivell Turquia. Només aquesta darrera podria competir contra Iran.

El rumb de Turquia és tan peculiar com la història del país, doncs actualment està dirigit entre el conservadorisme islàmic dels seus dirigents i la llarga trajectòria com a estat membre de l’OTAN. Només així es poden entendre les notícies d’un país que participa de l’aliança atlàntica, projecta centrals nuclears de tecnologia russa, i es rumoreja que contacta amb els seus adversaris regionals per obtindre armament nuclear. Estem davant d’un estat troll que fa les mil i una malabars per esdevenir la principal potència del Pròxim Orient. Per acabar, adjunto una fotografia que resumeix molt bé la política exterior turca.

Formació
Focke Wolf 190 i Spitfires turcs volant en formació durant els anys 40.