El malabarisme turc.

Tot i que la majoria dels mitjans es centren en el nou canvi de rumb que ha engegat Obama amb Cuba, molt més a prop de casa estan esdevenint una una sèrie de canvis geopolítics que passen totalment desapercebuts a ulls de la majoria. Abans de tot, però, hem de tirar uns mesos enrere per entendre una mica què està passant i què us vull explicar.

Som a mitjans de maig del 2014, i un General libi anomenat Khalifa Hafter inicia l’Operació Dignitat amb l’objectiu de prendre Bengassi a les milícies islamistes i recuperar l’ordre dins del país. Hafter, un antic dissident de Gaddafi que havia viscut exiliat als Estats Units, també desfarà més tard el Congrés liderat pels Germans Musulmans i els seus aliats com el Partit de la Justícia, els quals es negaven juntament amb el Tribunal Constitucional i Turquia a reconèixer el resultat de les eleccions fetes en plena operació militar. Sense voler, Líbia entraria de pet en una guerra civil i en una guerra freda lliurada entre turcs i egipcis

Què hi pinten Turquia i Egipte dins d’aquest conflicte gairebé tribal? La resposta és fàcil: després de les manifestacions anti-Mursi del 30 de juny de 2013 i del Cop d’Estat que va col·locar a Al-Sisi liderant Egipte (de forma més o menys directa) uns dies més tard, Turquia es trobava necessitada d’un canvi de rumb en la seva política exterior. De cop i volta va veure que perdria poder com a potència regional i que necessitava una maniobra per poder tenir la influència d’abans. Dit i fet, Turquia va tornar-li la bufetada a Egipte propiciant ajuda diplomàtica als grups islamistes de Líbia que eren propers als Germans Musulmans. L’objectiu no era altre que causar inestabilitat a Egipte, però el General Hafter no s’hauria imaginat mai estar enmig d’aquest embolic.

 La situació final és que Turquia ajuda als islamistes per debilitar a Egipte, però els egipcis es co-aliguen amb Algèria per donar “assessorament tècnic i diplomàtic” a favor del General Hafter.

Al-Sisi va arribar al poder amb tres fronts oberts i alhora interrelacionats; els militars es trobàvem molt incòmodes amb l’auge del terrorisme (i la inseguretat) al llarg del desert del Sinaí, a Gaza les fronteres estaven totalment descontrolades i s’havia rearmat Hamàs (aliada política dels Germans Musulmans d’Egipte), i els Germans Musulmans estaven rabiosos al ser expulsats del poder. Davant d’aquesta situació, el nou govern egipci va reprimir els Germans Musulmans, va augmentar notablement la seva presència al Sinaí, i va tancar la frontera amb Gaza. Aquest nou escenari no va agradar gens a Turquia, país que havia finançat el partit dels Germans Musulmans i que s’havia erigit com una potència important aquests darrers anys. Com a contracop per desestabilitzar a Egipte, Erdogan donarà suport a grups islamistes libis amb l’objectiu de decantar la balança a favor dels Germans Musulmans i causar el caos a Egipte (i al voltant de les seves fronteres) amb l’auge del jihadisme. Què pot haver-hi pitjor per Al-Sisi que un quart problema a Líbia? Gairebé res.

Amb una Turquia donant ajuda diplomàtica als Germans Musulmans i els seus partits propers, des d’Egipte han optat per aliar-se amb Algèria i donar suport diplomàtic i tècnic al General Hafter. La situació final és que Turquia ajuda als islamistes per debilitar a Egipte, però els egipcis es co-aliguen amb Algèria per donar “assessorament tècnic i diplomàtic” a favor del General Hafter. Tot això sense posar les botes sobre el terreny.

La Turquia d’Erdogan és una potència regional que es mou terriblement bé en terrenys pantanosos. Ell sol és capaç d’obrir negociacions amb kurds del PKK, d’engegar campanyes per perseguir els gulenistes del seu partit, finançar els Germans Musulmans d’Egipte i Líbia, i mostrar-se totalment passiu davant les entrades i sortides que fa l’Estat Islàmic entre Turquia, Síria, i l’Iraq. El President turc s’està convertint en el líder d’un país troll (permeti’m aquí el cunyadisme de barbacoa) que és capaç d’aliar-se estratègicament amb Qatar, firmar contractes importantíssims amb Rússia, i ser alhora membre (des de 1952!!) de l’OTAN. D’aquest poti-poti, però, els resultats més importants han sigut després dels apropaments tinguts amb Vladimir Putin: Rússia té previst construir el seu tercer gasoducte (augmentant la dependència energètica turca vers el gas rus del 58% a prop del 70% de gas consumit) i dues de les tres centrals nuclears que l’Estat turc ha projectat. Només la primera d’aquestes centrals costarà 20.000 milions de dòlars, una xifra que gairebé agafa els 30.000 milions de dòlars que hi ha com a volum total de negoci entre ambdós països.

Països com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, o Qatar poden obtenir molts ingressos del petroli, però no tenen una estructura industrial ni la força demogràfica suficient per estar al nivell Turquia.

Aquesta dependència, que donarà al binomi Gazprom-Rusatom el control del 74% del mercat energètic turc, té la seva resposta en la geopolítica de la zona: Turquia competeix contra l’Aràbia Saudita, l’Iran i  els Emirats Àrabs per liderar el Pròxim Orient, fent que aquesta situació la porti a ser més propera a un país -que també lluita per entrar en aquesta pugna- com Qatar. La lògica de la raó ens porta a pensar que l’Iran està predestinada a ser una potència regional -acabi o no tenint influència sobre Síria, Iraq o Líban-, esquema que duu a algunes de les monarquies del Golf a enfrontar-se amb Turquia. Països com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, o Qatar poden obtenir molts ingressos del petroli, però no tenen una estructura industrial ni la força demogràfica suficient per estar al nivell Turquia. Només aquesta darrera podria competir contra Iran.

El rumb de Turquia és tan peculiar com la història del país, doncs actualment està dirigit entre el conservadorisme islàmic dels seus dirigents i la llarga trajectòria com a estat membre de l’OTAN. Només així es poden entendre les notícies d’un país que participa de l’aliança atlàntica, projecta centrals nuclears de tecnologia russa, i es rumoreja que contacta amb els seus adversaris regionals per obtindre armament nuclear. Estem davant d’un estat troll que fa les mil i una malabars per esdevenir la principal potència del Pròxim Orient. Per acabar, adjunto una fotografia que resumeix molt bé la política exterior turca.

Formació
Focke Wolf 190 i Spitfires turcs volant en formació durant els anys 40.

Anuncis

Al Sisi: retorn al nasserisme?

Anti Morsi protest
Manifestants mostrant una targeta vermella i un cartell d’ Al Sisi en una manifestació anti Mursi.

Han passat diversos mesos des de que Abdul Fatah al Sisi liderés un cop d’Estat contra el President Mohamed Mursi. Com bé sabem, aquest cop militar va ser fruit de les reformes poc democràtiques que va dur a terme el propi Cap d’Estat (islamització de la societat, suport a l’oposició siriana, concentració de poder en mans del President) i de la passivitat per afrontar la violència (Mursi no tan sols va donar via lliure al terrorisme a la zona del Sinaí, també va donar legitimitat a una Hamàs que era rebuda a el Caire amb tots els honors) que impera a Egipte. Si a aquests fets els hi sumes un estancament de l’economia (on el 40% d’aquesta economia és controlada per l’ elit militar) i l’auge del malestar als carrers, és llavors quan tens a tots els caps militars preparats per fer un cop d’Estat.

La gent, davant d’aquest panorama, es preguntarà d’on ha sortit aquest General que des de l’ombra va liderar un cop d’Estat amb l’ajuda de l’oposició (el grup Tamarod, líders religiosos de tots els colors, estudiants, i l’elit militar) i que sembla haver portat a Egipte cap a un nou nasserisme gràcies al seu carisma. Abdul Fatah al Sisi és un cairota de 59 anys, la seva història és la d’un home format exclusivament per l’exèrcit (fins i tot va anar als Estats Units de la mà del Govern Egipci per fer-ho) i que poc a poc va anar pujant fins a convertir-se en un alt comandament durant l’etapa de Mubàrak. Aquest militar, que actualment ocupa el càrrec de Viceprimer Ministre i Ministre de Defensa, va jurar fidelitat absoluta a Mohamed Mursi quan va ser triat com a Cap de les Forces Armades i Ministre de Defensa. Assenyalat com a molt proper als Germans Musulmans, ningú s’esperaria a que fos ell qui organitzés a tota l’oposició per unir-se contra el deposat President.

Abandonant Mursi la política i amb Al Sisi reiniciant el sistema, Adil Mansur i Hazem al Beblaui han sigut escollits President i Primer Ministre de forma interina; el primer de tots és un advocat que treballava pel Ministeri de Comerç Egipci durant l’època de Mubàrak, el segon va ser Ministre d’ Economia durant el govern de transició que va haver-hi just abans de les eleccions. Així, la situació actual ens porta de nou al començament del camí fa dos anys i mig, on ja no hi ha Mubàrak però on l’ elit que el rodejava segueix en el poder.

El nou govern, que dirigeix Al Sisi des de l’ombra, ha hagut d’ actuar dins de les zones més sensibles d’ Egipte, les quals són la zona del desert del Sinaí i la frontera amb la Franja de Gaza. Després de la mort de 24 policies fa un mes i d’una sèrie d’atemptats, l’exèrcit egipci s’ha desplegat a la zona del Sinaí per abatre a terroristes propers a Al-Qaeda i als Germans Musulmans. Aquest desplegament militar s’ha fet amb l’aprovació d’Israel, doncs els acords de pau de Camp David impossibiliten una gran concentració de tropes egípcies al Sinaí si no és que ambdues parts estan d’acord. En el cas de la Franja de Gaza, el nou govern egipci ha girat l’esquena a Hamàs mitjançant un enduriment dels controls, el tancament durant molts dies de les fronteres, i el bombardeig dels túnels subterranis que són fets servir per comerciar il·legalment amb armes i explosius entre Gaza i Egpite. Així, Al Sisi ha fet que Hamàs quedi molt tocada de cara a la població de Gaza i ha deixat a l’organització terrorista sense un dels seus valedors de cara a l’opinió pública internacional. Curiosament, aquesta pressió exercida sobre Hamás va molt bé pel President de l’Autoritat Nacional Palestina (Mahmud Abbas), doncs per una banda es treuen un rival de sobre (Fatah va perdre en el seu conflicte armat amb Hamàs l’ any 2006) i per l’altre eliminen a una organització terrorista que posa pals a les rodes en les negociacions entre Israel i Palestina.

Egipte és un país massa gran per caure, la seva força demogràfica i geogràfica impedeix que el país acabi en una guerra civil com la que pateix Síria. Tot i això, la forma amb la que Al Sisi s’ha fet famós (la seva manera de governar des del radere i el seu paper gestionant el terrorisme) li ha donat una gran popularitat entre la població. Ara el gran enigma és saber si Al Sisi voldrà anar més enllà, estem tornant al nasserisme?

ESCRIT PER SERGI CRISTÓBAL JANÉ

Egipte, punt i coma.

1372619749_264601_1372700028_album_normal

Fa tres setmanes es va produir el Cop d’Estat que portaria fora del poder al partit dels Germans Musulmans, el qual té la seva cara més representativa amb qui era el cap de l’executiu, Mohamed Mursi. La situació del país i de tot l’Orient Mitjà és imprevisible, però sabem on es troba Egipte i ho podem dividir en nou punts:

  1. L’oposició del grup Tamarod (que vol dir revela’t) estava formada fonamentalment per joves, gent liberal, gent d’esquerres, laics i tenia el suport de salafistes i militars. De fet, es pot veure d’una manera més o menys clara que els militars han fet triomfar aquest moviment; gràcies al suport d’ aquest darrer grup s’han anat podent desenvolupar els dos primers punts que tenia en ment l’oposició al govern i que són suspendre la Constitució i que el cap del Tribunal Constitucional lideri la fase de transició. Ara falta que es completi amb la creació d’ un govern de tipus tecnocràtic (de fet ja s’ està apuntalant, amb Hazem al Beblawi com a Primer Ministre i Mohamed Al Baradei de Vicepresident de Relacions Exteriors, fent que aquest darrer es quedi com un Primer Ministre a l’ ombra després de no haver sigut acceptat pels sectors salafistes), la formació d’ un comitè que doni pas a una nova Constitució, i una convocatòria de noves eleccions presidencials.

  2. Els militars sembla que han volgut donar un avís, són una elit que controla bona part de l’ economia – es diu que al voltant d’un 40% – i no estan disposats a perdre allò que tenen a les mans. Ni l’expert més important en Orient Mitjà pot dir quin és el paper que jugaran, de moment sembla que siguin com un àrbitre que ha suspès el partit i vol iniciar el joc una altra vegada des de 0 i sense estar dins l’ onze titular.

  3. La situació de la confraria – o partit – dels Germans Musulmans no és gens clara. Alguns membres de l’antic executiu han estat cridats per formar part del nou govern tecnocràtic, després s’ha desmentit i més tard s’ha procedit a la detenció del seu líder (Mohamed Badie). Es pot dir que la trajectòria dels Germans Musulmans ha estat força estranya: Legitimant a Hamás dins la franja de Gaza, actuant contra els terroristes del Sinaí i a la vegada cridant a fer la Yihad contra el govern de Síria.

  4. Qatar i Turquia són un dels altres perdedors del cop d’Estat, ambdós països formen part de l’eix sunnita i no han dubtat en finançar amb 10.000 milions de dòlars –8000 per part de Qatar i 2000 per part de Turquia- als seus compatriotes egipcis. Realment no els haurà fet gràcia aquest toc d’atenció per part dels militars. Aquests dos països són també una font de finançament important d’ una oposició siriana on es troben grups terroristes com Al-Qaeda.

  1. En el grup que s’oposa a Qatar i Turquia està l’Aràbia Saudita, Kuwait, i els Emirats Àrabs. Són monarquies enfrontades amb Qatar des de fa molt de temps i també han respòs amb 10.000 milions d’ euros en ajudes.

  1. Des de la caiguda de Mubàrak ens trobem que el terrorisme a la zona del desert del Sinaí ha anat en augment. L’ agost passat, just en el pas fronterer de Kerem Shalom, van morir 16 soldats egipcis després de ser atacats per un grup de yihadistes que volien entrar a Israel. Tant des d’ Egipte com des d’Israel s’han rebut atacs de tot tipus, però el perill de que la violència augmenti és molt probable si el partit de Mursi dóna ales als violents – entre ells a organitzacions properes a Al-Qaida i la Yihad – i esclata una guerra a la zona.

  2. Gaza és també un dels punts importants en el Cop d’Estat a Egipte. Mursi va recuperar el poder que tenia el país a la zona – la Franja de Gaza va ser sota domini egipci fins l’ any 1967 – en el passat, i va liderar les negociacions dutes a terme entre Hamás i Israel en mig de l’operació Pilar Defensiu. Hamás, com a representant polític i armat dels Germans Musulmans a Gaza, va sortir amb una imatge molt reforçada que l’ ha pogut permetre continuar fins ara. El debilitament del suport social cap als terroristes de Hamás a la zona serà molt diferent sense el suport dels Germans Musulmans.

  1. Tot i que els Estats Units no han intervingut en el Cop d’Estat, Barak Obama ha seguir les notícies d’un país que cada dia anava a pitjor i que no dubtava en donar suport a organitzacions terroristes en la Guerra Civil de Síria. La caiguda d’ Egipte i els enfrontaments a Turquia poden servir per decantar la balança cap a Bashar Al Assad, però a la vegada obren un enigma sobre el futur d’un país estratègic en l’entrada de petroli a Europa i en l’ estabilitat del Pròxim Orient. Obama no està tranquil.

  1. Síria fins i tot ha felicitat als manifestants de la plaça Tahrir per haver fet fora als Germans Musulmans del Poder. Bashar al Assad s’ha tret un gra de pus que finançava a organitzacions que fins fa poc eren terroristes – no cal dir que Al-Qaeda rep el suport de Qatar, Turquia i fins fa poc Egipte – i ara són “membres de l’ oposició”. És normal que Síria estigui contenta.

Amb aquests nou punts es pot dir que el futur de l’Orient Mitjà és totalment incert, i totes aquelles persones que intenten fer prediccions estan mentint descaradament a la gent. A Egipte saben on estan però ningú amb dos dits de front pot preveure ara mateix què passarà a dos dies vista.

ESCRIT PER SERGI CRISTÓBAL JANÉ.

Egipte, què pot passar el 30 de juny?

Aquest 30 de juny farà exactament un any que Mohamed Morsi es va proclamar President d’Egipte després d’una primera ronda el 23 i 24 de maig i d’una segona el 16 i 17 de juny. La diferència entre Morsi i el candidat proper a l’anterior règim va ser mínima, però el polític sunnita dels Germans Musulmans va obtindre el 51,73% dels vots front el 48.27% d’un Ahmed Shafik que va ser Primer Ministre de forma més que temporal en el darrer mes de Mubaraq com a President.
En aquest darrer any liderat per Morsi ens trobem que els seus votants es senten cada cop més desenganyats de la política mentre l’Estat sembla anar a la deriva. Tal i com s’ha anat confirmant a través de les notícies i de publicacions especialitzades en l’àmbit de la diplomàcia, els nivells de seguretat han anat baixant de manera considerable des de que va caure Mubaraq del poder: La gent ja no surt al carrer, tot tipus de bandes criminals (uns 23.000 reclusos es van escapar de les presons egípcies durant la “revolució” i milers d’ells segueixen encara lliures) actuen impunement al llarg del país i la violació i l’assetjament sexual s’han convertit en l’esport nacional, on un 83% de les dones el pateixen diàriament. Davant d’això ens trobem a una policia desbordada i corrupta, la qual no té els mitjans necessaris per actuar  ni s’atreveix a fer-ho. Fins i tot són freqüents els robatoris de cotxes policials.
L’il·lusió per la democràcia sembla que s’ha perdut a Egipte gràcies a la poca efectivitat – i ganes – de Morsi per posar ordre. Per exemple, el país es troba en una forta crisi econòmica que s’alimenta amb mesures islamistes que allunyen el turisme, es mostra relativament passiu davant l’auge del terrorisme a la zona del Sinaí o fins i tot anomena a un antic terrorista com a Governador de la turística zona de Luxor.
Davant la desil·lusió provocada per Morsi, l’oposició ha iniciat una recollida de firmes per demanar la seva dimissió aquest 30 de juny. En un principi volien arribar als 13 milions de vots que va obtindre fa un any, ara ja porten al voltant d’uns 15 milions i es comença a fer evident la poca legitimitat del President. A la recollida de firmes també hem de sumar que la Cort Constitucional d’Egipte ha declarat nul·les la Cambra Alta ( Shura ) i Baixa ( el Parlament ), creant més problemes al marge de la crisi, la inseguretat i el terrorisme. Així, Morsi encara es veu més deslegitimat després de fer una Constitució a mida del seu partit i que va portar fortíssimes queixes de frau electoral.
Amb aquest panorama molts ciutadans egipcis sortiran al carrer per demanar la dimissió del President Morsi i convocar noves eleccions. Els militars – molt propers a l’ antic règim i sent la institució més valorada del país per prop del 70% de la població – ja han afirmat que no volen actuar contra la població. A més, ja sigui per por a la violència – els homicidis a punta de pistola han crescut un 250% en els darrers dos anys – o per la pròpia manifestació, el comerç negre d’armes ha pujat en les darreres setmanes. De moment, molts es pregunten què passarà aquest diumenge a Egipte.