Mites demoscòpics francesos

Els comicis celebrats al llarg de 2016 i 2017 han provocat una tirallonga d’articles on s’han construït relats absurds per explicar els consegüents resultats. No ha estat estrany veure com algunes anàlisis postelectorals compraven l’eix urbà-rural a Turquia, les dones salvant Àustria del feixisme o la gent gran impedint el progrés a Espanya. Els periodistes més progressistes del país han comprat el relat que el PCI intentava vendre a Itàlia fa quaranta anys i les eleccions presidencials franceses són una altra oportunitat de veure aquesta pluja de dogmes per comprovar com d’equivocades són totes aquestes afirmacions. És per això que he agafat la darrera enquesta d’IFOP, elaborada entre el 17 i el 20 d’abril, i n’he convertit les dades en gràfics tenint en compte el relat dels analistes liberal-constitucionalistes, on afirmen que Macron passarà a la segona volta.

On són les dones?

Les dades quantitatives mostren que a França no hi ha cap mena de biaix per gènere. Els homes i les dones no tenen un comportament electoral gaire diferent. Això és positiu per dos motius: la igualtat comença a funcionar i ens podrem estalviar les típiques anàlisis d’eldiario.es que tracten de la sensibilitat femenina a l’hora de votar.

[infogram id=”vot_per_genere_en_primera_ronda”]

A la segona volta tampoc es produiria cap novetat, demostrant que el biaix entre homes i dones no existeix. Podria ser que fóssim a davant d’una de les poques coses positives de la laïcité.

[infogram id=”13d275cf-5f31-46f1-8064-f3280ba1e12a”]

El mite de la urbanitat progressista

Un dels dogmes més repetits pels analistes de capçalera és l’existència d’un eix urbà-rural on les ciutats són el far de la civilització i els pobles són plens de racistes sense estudis que s’encarreguen de trencar els somnis dels cosmopolites. També es demostra que, a França, això és completament fals.

[infogram id=”303e745b-13ae-4a92-b2a6-11b0b4bb1a7e”]

Les ciutats i els pobles francesos voten exactament igual. La gran diferència és a París: la capital i la seva rodalia, una mica més elititzades, trien Macron en detriment de Le Pen.

[infogram id=”7ecdfe18-5ea9-4b26-b620-7f4840f14eab”]

Els obrers voten Le Pen

L’obrerisme existeix. Fa anys que se sap que un Partit Socialista debilitat és el paviment perfecte per enfortir electoralment el Front Nacional. Els estudis -que avui no tractarem- que han analitzat la transferència de vot del electorat obrer – tradicionalment comunistes i socialistes- a l’extrema dreta són abundants. En aquest sentit les dades són demolidores: un 40% d’aquests votants optaria per Le Pen a la primera volta i deixaria la salvació de França en mans dels jubilats, que voten Fillon.

[infogram id=”0bf76684-18fa-43c1-9de3-390c1e717a79″]

El socialisme liberal ha fet crònic el vot obrer a favor de la candidata populista i les diferències, fins i tot, es fan més grans a la segona volta. El procés d’elitització de partits i l’estigmatització dels votants són trets al peu que no han solucionat cap problema social i han diluït l’esquerra francesa.

[infogram id=”55d803df-aed8-4805-bd47-2c6248283313″]

Els adorables avis gaullistes

Tots els freaks de l’anàlisi política coneixen la fórmula “avis=fidelitat electoral”. Si, com hem vist, els bons resultats del Front Nacional s’expliquen per la desaparició de l’esquerra, els de Marine Le Pen només han de trencar la candidatura de Fillon per tenir possibilitats a la segona volta. El dic de contenció que pot salvar França del populisme són els jubilats, que veuen el Front Nacional com una amenaça per a la seva estabilitat financera, és a dir, tenen por de quedar-se sense pensions.

[infogram id=”92f2bb92-38ac-431e-9f23-b528633934bf”]

El cara a cara mostra que la franja d’edat de 18 a 24 anys és la menys lepenista. A efectes pràctics això és un miratge, perquè els joves voten menys i el seu resultat es dilueix entre la resta de franges. En vista d’això, no em sorprèn que els grassroots de Fillon es dediquin a fer campanya contra el vot a Le Pen en segona volta.

[infogram id=”5f1b61f3-49d6-4de1-869f-f4609833e365″]

És la classe social, idiota!

El nivell socioeconòmic és determinant pel progrés social de les persones. Sense feina i sense diners, les possibilitats d’assolir un nivell d’estudis més alt són menors. L’enquesta d’IFOP mostra perfectament aquesta diferència, tornant a evidenciar que el Front Nacional es nodreix d’un votant que tradicionalment anava a parar a l’esquerra.

[infogram id=”4f7cc992-1321-48c2-abb8-184b94c2f3fc”]

La diferència entre el que trien uns i altres és abismal quan es redueix a una tria entre els candidats principals.

[infogram id=”ffa1fa4e-51bf-4c28-8577-dbd000f5ad5b”]

I si Macron no passa?

Hi ha certa tendència a que rebre el suport dels liberal-constitucionalistes es tradueixi en una pèrdua enorme de vots i en estimbar-se electoralment. A priori no hauria de passar, però hi ha unes quantes de dades que suggereixen una volatilitat electoral perillosa. Del Top 4 Emmanuel Macron és qui té la fidelitat electoral més baixa i pot patir fugues previsibles cap Mélenchon i Fillon. Això ens assegura un diumenge d’infart on els macronistes suaran per passar -si ho fan- a la fase final.

Les presidencials franceses són divertides perquè trenquen els dogmes clàssics de molts analistes. Cada país és un microcosmos amb els seus demos diferenciats a nivell intern i extern. En el cas que ens ocupa, serà divertit comptar quantes vegades es parla de l’eix urbà-rural o de la bretxa generacional sense que cap dels dos factors sigui determinant.

Link original.

Anuncis

Existeix una fractura ideològica entre el camp i la ciutat?

L’argumentologia ha variat artísticament d’ençà que el procés sobiranista prenia forma. Un dels discursos més repetits sobre la situació política actual és que Catalunya està dividida entre una part rural i conservadora i una d’urbanita i progressista. En aquest article pretenem demostrar que aquesta afirmació és falsa i que tot aquest relat és causat per la incompetència de certs partits a l’hora de desplaçar-se sobre l’eix nacional. Les dades que utilitzarem són les dues onades que el CEO ha fet al llarg d’aquest 2016. Per esvair dubtes he adjuntat a cada gràfica la mitjana ideològica de cada partit analitzat i la mitjana del país.

La manera més fàcil de procedir és creuant les dades entre l’eix esquerra-dreta i els nuclis urbans dels entrevistats a l’enquesta. Amb els resultats a la mà s’evidència que no hi ha diferències entre els nuclis de població i l’autoubicació ideològica dels catalans. En el cas més extrem trobem que a les poblacions menors de 2000 habitants hi ha un percentatge de centristes una mica més gran que la mitjana però, curiosament, és en aquest tipus de municipis on hi ha més gent a l’extrema esquerra, per no parlar que entre els 150.000 i el milió d’habitants és el segon lloc on trobem més gent al centre polític. Les xifres diuen que, si no filem tan prim com per fer el ridícul, no hi ha una Catalunya rural conservadora (que es mogui entre el 5 i el 10) ni una Catalunya urbana de caire progressista (que es mogui del 0 al 5). El nostre país aglutina conservadors i progressistes al marge de la mida del seu municipi. Si existissin diferències els gràfics dibuixarien formes oposades.

Un cop desmuntada la teoria sobre la fractura entre camp i ciutat és moment de fer un cop d’ull al posicionament dels votants de cada partit. El primer de tots, ja que és la formació que ha difós més aquesta teoria sense cap mena proves, és CSQEP. És curiós observar com, a les poblacions de menys de 2000 habitants i a les que van dels 50.000 als 150.000 habitants hi ha un elevat percentatge de votants de centre-esquerra (el número 4). La suposada ruralitat conservadora i progressisme urbà topen de nou. Val a dir que en tots els casos s’observa el patró normal: el típic d’un partit d’esquerra i centre-esquerra. La nota curiosa són els municipis que van de 2000 fins als 10.000 habitants, que són els més propers a la mitjana de la coalició.

En el cas del PSC trobem que les dades ens donen la raó: els votants socialistes de pobles menors de 2000 habitants i els que viuen en ciutats majors d’un milió d’habitants (Barcelona) són els més centristes de tots. És entre els votants que viuen en poblacions d’entre 50.000 i 150.000 habitants que el PSC s’apropa més a la seva mitjana. No obstant, i com a la resta de casos, no observem un PSC rural i un PSC urbà, mostrant novament com els municipis més petits i els municipis més grans coincideixen en les tendències.

Si fem un cop d’ull a la dreta unionista també veurem que la teoria no se sosté. En el PP és divertit observar com el votant més a la dreta de la seva formació és típicament urbà: el de poblacions entre els 150.000 i el milió d’habitants. Curiosament, i fins i tot ampliant la mostra, ha costat trobar votants d’aquesta formació en poblacions menors de 2000 habitants. El biaix conservador de la primera corona metropolitana és innegable.

El següent torn del conservadorisme unionista és per Ciutadans. Es torna a fer palesa la inexistència d’una frontera entre el votant de camp i el de ciutat. En tots els casos trobem que la seva distribució no té gaires diferències. Les dades que dóna Ciutadans acaben de matar la teoria del progressisme urbà: l’eix esquerra-dreta no és suficient per explicar la realitat del comportament polític català.

L’independentisme tampoc es salva de ser analitzat. JxSí segueix el mateix patró que la resta de formacions i no s’observen diferències territorials. Fins i tot, i per desgràcia dels defensors de la fractura, es posa en evidència que l’electorat més radical d’aquesta coalició es troba en municipis menors de 2000 habitants. La teoria queda desfeta de nou.

Amb la CUP s’observa que els votants més a l’esquerra es troben en petites ciutats de comarques i a la segona corona. Acceptar la premissa de què el vot rural és conservador seria un engany: el seu votant que viu en municipis menors de 2000 habitants s’ubica en un 93,33% a l’esquerra i és més progressista que la mitjana del país. Per setena vegada demostrem que la afirmació inicial és falsa.

Ni Catalunya rural ni Catalunya urbana. No hi ha cap mena de fractura ideològica entre el camp i la ciutat. Fer un cop d’ull a les dades serveix per veure que aquestes afirmacions són inventades i que, com he dit al principi d’aquest article, l’afirmació és fruit de la incapacitat de certs partits per penetrar en espais que no són el seu. A Catalunya, ja sigui al camp o a la ciutat, trobes gent a l’esquerra i gent a la dreta. Voler construir una imatge de conservadorisme rural és una cosa típicament jacobina i estigmatitzadora que intenta tapar una cosa més important: l’eix nacional és qui articula les dretes i les esquerres d’aquest país. Negar això és una mostra de debilitat que posa en evidència les ganes d’amagar un comportament polític diferent i l’existència d’una nacionalitat que no és únicament espanyola.

Colau i la centralitat perduda.

La Diada nacional de Catalunya desperta cada any un clàssic de titulars. Les mítiques declaracions, absències i altres posicionaments diversos s’han convertit en la sensació estival de la política catalana. Enguany li ha tocat a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, qui ha estat criticada per anar a la manifestació independentista després de ser criticada per no anar a la manifestació independentista. Moments complicats per una lideressa que veu com el seu poder mediàtic no acaba de donar resultats pràctics. Si fem un cop d’ull a la sociologia del país ho entendrem millor: la manca d’un catalanisme no independentista dinamita el seu consolidament i situa el colauisme fora de la centralitat.

A dia d’avui ningú posa en dubte que l’espai que vol ocupar Colau ha deixat de ser dominant en el panorama polític català. A finals dels 90 i principis dels 2000 el catalanisme estava ocupat per gairebé tots els partits polítics i només era rebutjat per un PP que -en els bons temps del catalaníssim Josep Piqué– no arribava al 15% de suport electoral. Més enllà del binomi format per Pujol i Maragall (el qual era acompanyat indissolublement pels líders d’ERC i ICV) no existia cap forat alternatiu. L’entrada de Ciutadans i la posterior crisi política de l’Estatut van canviar aquesta situació i van moure el catalanisme cap a l’independentisme. D’aquesta situació neix l’escenari de fragmentació que trobem avui en dia.

Ada Colau i els comuns busquen aquest espai previ a 2010 en una mena de retorn al maragallisme. El gran problema, però, és que s’està convertint en una màquina que puntualment guanya eleccions però que es queda fora de la centralitat política. Ocupar un posicionament que fa una dècada era hegemònic i que ara es troba amb un sostre del  25% només dóna peu a què vagi topant amb els seus vasos comunicants: l’espanyolisme de les cúpules d’ICV i el PSC i l’independentisme d’ERC i la CUP. La gran quantitat d’actors interns i externs fa que l’època del binomi PujolMaragall sembli un somni. De fet, converteix a Colau en un monstre incapaç de consolidar-se.

El vot dual que antigament es donava entre CiU i el PSC s’ha transformat: ara és un vot que ha virat a l’esquerra i és independentista. Per tant, allà on la marca dels comuns és forta (a les eleccions municipals i generals) reben una important transferència de suports provinents de les dues marques independentistes: JxSí (concretament de l’àmbit sociològic d’ERC) i la CUP. La situació encara es complica més quan el relat construït des del món comú es dirigeix contra CDC, doncs el relleu generacional ha fet que el partit fort sigui ERC. Els comuns, per tant, no poden atacar tan fàcilment l’independentisme perquè comporta perdre la meitat dels vots que tenen.

Que Colau i el seu entorn es vegin en una situació incòmoda amb l’independentisme no vol dir que estiguin còmodes amb l’espanyolisme. La seva situació amb ICV no és tan bona com alguns voldrien fer veure. Els propis comuns, de la mateixa manera que són conscients de què una part important del seu votant a les municipals i generals són independentistes, saben que l’actual cúpula d’ICV només representa el 15% del vot espanyolista “dur”. Això vol dir que trencar amb la facció més dura de la coalició significaria perdre poc més de 127.000 vots. A canvi es mantindrien 365.000 independentistes i 357.000 votants amb identitat híbrida. Veient això s’entén l’estratègia de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona: marginar la pressió del càrrecs mitjans (i alts) d’ICV a través de pactes amb un PSC desinflat, acotar la dèbil oposició d’ERC i la CUP i acusar a la Generalitat quan sorgeix algun problema inesperat. Aquest darrer, per cert, un doble tirabuixó mortal per evitar que CiU faci oposició a nivell municipal.

Per saber què passarà hem de pensar en el full de ruta que pautin JxSí i la CUP a partir d’aquest mes. Serà molt probable que l’espai abanderat per Ada Colau es distanciï poc a poc d’ICV a mesura que s’acosta el referèndum d’autodeterminació. Això no vol dir que tots i cadascun dels seus membres es facin independentistes, simplement vol dir que opten per vies democràtiques davant d’una qüestió territorial que pot donar-se en qualsevol Estat modern. Aquest posicionament comporta que els comuns entrin dins de la centralitat perduda i els hi dóna un paper preponderant que amb ICV mai tindrien. A més, i per molt que els fanboys ecosocialistes facin befa amb comparacions absurdes, són conscients de què Coscubiela resta i Rabell espanta. Per tant, només falta que es succeeixin els esdeveniments per veure com es desprenen d’ICV com qui tira un Kleenex a la paperera.

Per què Rajoy i els independentistes sempre guanyen?

L’escenari postelectoral del 26J ha deixat una sèrie d’imatges que sovint difuminen la tàctica i l’estratègia dels partits polítics presents al Congrés dels Diputats. De tot l’entramat de declaracions ha quedat molt clar que Mariano Rajoy i els independentistes sempre guanyen, però la imatge donada no té res a veure amb els motius reals. Des dels mitjans s’ha mostrat un President perdut, absent, incapaç de cedir ni un mil·límetre per acabar amb l’atzucac de la investidura.  Paral·lelament, i molt especialment des dels mitjans afins a Podemos, s’han estigmatitzat tots els moviments d’ERC i CDC. Des del minut zero en què es va triar la mesa del Congrés vam poder veure com els diputats republicans eren els responsables de descarrilar trens a Galícia o com de cop i volta ressuscitava el Pacte del Majestic. Moltes estridències i poca txitxa.

Hi ha vida més enllà dels eslògans ben parits i de les aparicions matutines als mitjans. Aquests dies s’està demostrant que els partits es divideixen entre les estratègies a llarg termini i les estratègies a curt termini. A llarg termini trobem el Partit Popular, els independentistes catalans i -segons es llevi- el PSOE. A curt termini, sota el doble grau en Dret +ADE i el títol de politòleg, trobem a Podemos i Ciutadans. Dues maneres d’entendre l’arena política, especialment quan els moviments en curt estan massa influenciats per la tàctica i la imatge.

A Génova 13 saben que el seu rival polític és Ciutadans. Ningú li pot treure més vots i ocasionar més perill que els d’Albert Rivera. La formació taronja representa a llarg termini el relleu generacional del Partit Popular, així que els de Rajoy es treuen un pes de sobre anant a terceres eleccions i deixant-los morir. En aquesta estratègia a llarg termini Podemos és la peça perfecta que consolida el Partit Popular com a força hegemònica a Espanya: ressaltar l’amenaça chavista i polaritzar el debat entre populars i podemites serveix perquè l’esquerra espanyola es quedi en un fangar del que no pugui sortir-ne. Així el PP es converteix en un Bulldozer que trinxa la resta de partits.

El cas del PSOE és un pèl diferent. Els de Pedro Sánchez són ben conscients de què el seu electorat es balanceja més fàcilment amb Podemos. No obstant, seguint els càlculs de Mariano Rajoy i anant a terceres eleccions, s’asseguren la segona posició en una legislatura que molt segurament serà governada per la dreta espanyola. Durant aquest temps el PSOE només hauria d’assegurar el seu poder a Andalusia i esperar a què un govern PP-Ciutadans es desgasti poc a poc. Una estratègia a curt termini (donant suport a una possible investidura de Rajoy) suposaria el suïcidi i la impossibilitat de convertir-se en partit de govern.

En el bloc dels dèbils, aquells que es mouen a curt termini, les estratègies que apliquen no són gaire profundes i els seus resultats no es noten. A Podemos volien liquidar el PSOE adoptant el frontisme de l’esquerra peronista amanit amb el concepte d’hegemonia de Gramsci. Han passat dos mesos i Podemos ha desaparegut de l’arena política i el PSOE s’ha consolidat com el principal partit d’esquerres. Una situació més complicada viuen a Ciutadans, on l’estratègia emprada ha estat la de fer unes propostes fàcilment acceptables pel Partit Popular però totalment inútils. El fet d’estigmatitzar a bascos i catalans només ha servit per complicar la supervivència d’un partit que viu a tocs d’imatge.

A llarg termini també trobem l’estratègia d’ERC i CDC. Ambdues formacions independentistes són conscients del poder que tenen bloquejant la governabilitat espanyola i no s’amaguen gaire: amb comportar-se com una pinya ja guanyen. Abans de les eleccions tenien clar que 300.000 vots duals els hi marxaven al bloc dels comuns. Davant d’aquest panorama van planificar dos escenaris possibles: que Podemos fes el sorpasso i es produís un govern de coalició amb el PSOE, o bé que el sorpasso no es produís i que el bloc de dretes quedés reforçat. Per sorpresa dels independentistes no es va produir cap relleu a l’esquerra i no va fer falta cap cessió programàtica -el famós referèndum- per posar en dubte la capacitat del comuns de transformar Espanya. Això ha servit per estimular l’estratègia d’ERC i CDC de bloquejar-ho tot i fer moviments unilaterals des de Catalunya.

La situació post-electoral ha deixat força clar que els principals guanyadors d’aquesta situació són els independentistes catalans. Amb la seva presència obliguen a pactes impossibles entre les quatre grans forces polítiques. El fet de negar la possibilitat d’un referèndum s’ha convertit en la tomba de la resta de partits, però amb una diferència: Mariano Rajoy s’assegura el lideratge intern i el manteniment del PP amb el 30% del vot. Ningú li dóna suport però ningú el treu d’allà. Ciutadans rep un bany d’aigua freda per culpa d’uns quadres mediocres que van barallar-se amb l’equip del PNB i Podemos veu com la seva estratègia hegemonista resulta un fracàs. L’aparició dels de Pablo Iglesias ha mermat la presència de Partits d’Àmbit No Estatal (PANES) que podrien donar suport al centre-dreta a canvi de concessions. El fet d’arraconar els PANES impossibilita la formació de govern i obliga a què Podemos li caigui la màscara si es desfà del referèndum. És més, sense partits regionalistes els problemes autonòmics aniran augmentant en contra dels interessos podemites. Si els partits que es mouen a curt termini s’haguessin comportat de manera intel·ligent ja hi hauria un govern des de fa mesos. La situació espanyola no és d’agenda oculta entre populars i independentistes sinó entre maneres d’enfocar la política a llarg o curt termini. Les negociacions fallides estan demostrant que els nous partits són uns wannabes que només volen la cadira. Davant d’això les estratègies a llarg termini són infalibles per veure com es maten els uns als altres mentre tu guanyes sense embrutar-te. Per aquest motiu Rajoy i els independentistes sempre guanyen.

La Guerra Civil: dogmes i realitats.

La setmana passada Francesc-Marc Álvaro publicava un article on esmentava una enquesta del CIS que, sota el títol de “Memorias de la Guerra Civil y el Franquismo”, analitzava l’impacte de la Guerra Civil Espanyola sobre la societat. L’estudi -fet l’any 2008- mostra les conseqüències del franquisme i la debilitat d’alguns dogmes actuals que sovint es reparteixen a esquerra i dreta, convertint-se així en una cosa doblement interessant.

És una llàstima que no hi hagi una segona part modernitzada amb partits com Podemos o Ciutadans, doncs aquests ens permetrien veure si 8 anys després de l’enquesta segueixen les mateixes tendències. Fóra interessant veure els canvis en estudis com aquest. Les gràfiques, tot i estar antiquades, parlen per si soles.

 

Una ferida oberta

La pregunta sobre qui va ser el responsable de la guerra posa en evidència que les ferides no han estat curades; les famílies amb els parents dividits entre els dos bàndols i les que estaven posicionades amb el bàndol sublevat tendeixen a relativitzar la culpa entre l’esquerra i la dreta, mentre que els entrevistats amb famílies republicanes tendeixen a assenyalar els nacionals.

 

El mite generacional no és tan fort.

L’enquesta del CIS també desfà el mite generacional sobre la Guerra Civil: el factor edat no és determinant a l’hora d’assenyalar els responsables del conflicte. Tret dels majors de 65 anys (els quals van viure bona part la guerra i tendeixen a culpabilitzar una mica més les esquerres) s’observa que les culpes es reparteixen entre la dreta o ambdós bàndols.

 

La dreta no és tan dogmàtica però es troba dividida

Un dels fets que més importants dels set anys de Zapatero és la Llei de Memòria Històrica, la qual va aixecar ampolles entre els sectors més durs de la dreta espanyola. Al contrari del que s’acostuma a pensar, la pregunta del CIS sobre quina ha de ser la solució a les víctimes de la Guerra Civil que continuen en foses comunes demostra que la dreta no és tan dogmàtica i es troba dividida. Amb un 42,6% favorables a identificar i traslladar les víctimes als cementiris contra el 39,1% de no fer res es demostra com es va tensionar el posicionament del PP. A més a més, l’enquesta urgeix a cercar una solució digna, tal i com mostren els entrevistats -amb familiars- alineats amb el bàndol republicà o amb tots dos bàndols.

Tampoc hi ha dogmes educacionals

L’enquesta del CIS també demostra que els dogmes educacionals sobre el franquisme no existeixen: tots els partits es mouen sota patrons molt semblants, ressaltant que els d’Izquierda Unida, CiU i ERC en parlen una mica més i els del PNB una mica menys.

Les dretes catalanes i basques són perdedores de la Guerra Civil

Un dels mites més estesos sobre la Guerra Civil és el posicionament del nacionalisme conservador a Catalunya i Euskadi. Molt sovint s’ha intentat estigmatitzar a PNB i CiU (ara la nova CDC i Demòcrates) sota l’etiqueta de “burgesia alineada amb el Franquisme”. L’enquesta del CIS demostra que aquesta afirmació és falsa, doncs tenen una distribució molt semblant al PSOE. A més, aquest mite l’acaba de tombar una ERC amb arrels profundament republicanes i clarament antifranquista.

 

Hi havia més de dos bàndols

La pregunta sobre qui eren els responsables de la Guerra Civil creuada per partits posa en evidència que el conflicte no es va viure a tot arreu amb la mateixa intensitat. ERC i PNB (caracteritzats per homanetjar des de sempre els defensors de la República) tenen un posicionament molt clar sobre qui eren els responsables -en aquest cas la dreta- del conflicte. Però si ens fixem en CiU hi trobem una diferència: es tendeix a assenyalar ambdós bàndols, evidenciant com els hereus de la Lliga, Acció Catalana, UDC i una part d’ERC són conscients de què els seus avantpassats van ser perseguits per les esquerres i dretes espanyoles.

 

Aquesta darrera gràfica ho mostra clarament: el grau de patriotisme serveix per veure si les esquerres o les dretes són més o menys nacionalistes, exemplificant que totes dues tendeixen a sentir-se molt o bastant orgulloses de la seva espanyolitat.

 

Després de 80 anys d’esclatar la guerra civil (en el cas de l’enquesta, 72) segueixen observant-se en el dia a dia certes rèmores del conflicte. Ja sigui l’estigmatització entre dretes o esquerres o en l’aparició d’homenatges als feixistes sublevats, el conflicte segueix més viu del que sembla. Per molt que els hereus dels nacionals no vegin l’esquerra amb els mateixos ulls que els seus avantpassats, no deixa d’evidenciar-se que els hereus dels republicans segueixen ferits. De la mateixa manera també es veu de manera clara com el conflicte va tenir més de dos bàndols a Catalunya, amb un impacte sociològic que encara segueix vigent i que sovint s’ha intentat negar sobreposant el frame espanyol (dretes espanyoles contra les esquerres espanyoles) del conflicte. Una gran idea seria que algú completés aquestes dades amb anàlisis qualitatius, doncs ens permetria saber al 100% els motius pels quals la gent té certs posicionaments sobre la guerra. Per últim, i per molt que s’intenti fer el contrari, seria un bon moment per començar a admetre que la Guerra Civil Espanyola va ser un conflicte molt més intens del que normalment s’intenta simplificar.