Fa unes setmanes vaig assistir a un acte de l’Ateneu Barcelonès sobre les eleccions americanes. Cap al final, ja en el torn de preguntes, un dels ponents va fer una afirmació força encertada: l’ANC té un punt molt americà a l’hora de fer les coses. Una frase que, com vaig comprovar al cap d’uns minuts amb un altre col·lega que passa part de l’any als Estats Units, no va passar desapercebuda entre els que ens agrada el món de la política i els grups de pressió. L’ANC ha tingut des de la seva creació un savoir faire molt Made in USA.
Al llarg dels darrers anys l’Assemblea s’ha caracteritzat pels seus mítings i macromanifestacions. La feina feta pels voluntaris ha servit per consolidar la base electoral independentista per sobre del 45%. Una gran feina que fa plorar a tota la munió de politòlegs que des de la seva plaça fixa a la facultat han vist com les opcions en pro de la tercera via no sorgien efecte. Tota la teoria de Gramsci se l’ha endut l’ANC amb les seves formes americanes.
Però no tota la feina és consolidar una base electoral prou sòlida com per dominar el relat. Recentment La Vanguardia publicava un polèmic article amb les dades d’una enquesta sobre la independència de Catalunya; els independentistes guanyarien un referèndum d’autodeterminació en un dels moments més baixos entre JxSí i la CUP. La recent patacada de Podemos a les Eleccions Generals ha evidenciat que una gran quantitat dels votants catalans afronta un dilema: seguir en una Espanya irreformable o passar-se a l’independentisme. Per aquest motiu cal assegurar la majoria i anar més enllà del nucli dur independentista.
La dualitat a l’hora de votar ens demostra que els diaris la poden utilitzar per intentar canviar el frame electoral. Això és una certesa molt gran que amaga un fet molt important: més enllà del vot dual tenim el vot de frontera, o sigui aquell votant que sent independentista encara no tria opcions independentistes. Aquest darrer perfil, i que he de manera indirecta he esmentat en el darrer paràgraf, és el que l’independentisme necessita per consolidar la seva majoria. Per aquest motiu les campanyes a favor de la independència han de canviar el seu tarannà i americanitzar-se: han de passar d’endurir la seva pròpia base a fer-la més gran. Aquesta és una tasca fotuda, molt, perquè trenca el tradicional melindrisme (campanyes amb alt contingut moral i d’autoconsum) i obliga a fer una lluita cos a cos contra l’esfera de Podemos. M’explico: fer una concentració de 6000 persones davant de la Delegació del Govern endureix el nucli dur i fa pressió als partits, però un campanya cos a cos (on es posi en evidència que la proposta dels comuns és fallida) proporciona els inputs suficients per aquell votant basculant que necessitem.
És exactament el que deia en Jose Rodríguez fa uns dies a Nació Digital: els independentistes han d’estar a tot arreu per evidenciar que nosaltres trenquem amb l’statu quo, que som més i a sobre omplim manis mentre fem propostes trencadores. Aquest triple combo serveix per apropar-te al votant que necessites i minoritzar una tercera via que a efectes pràctics és tan stablishment com el PP.
Recentment l’ANC ha engegat una campanya sobre els greuges de Rodalies. Des del punt de vista estratègic aquesta és perfecta perquè genera un doble impacte: ho agafen els independentistes de tota la vida i els dubtosos. L’estructura és la d’un greuge (P.e: Sabia vostè que fa tard la feina perquè la infraestructura de Rodalies data dels anys 70 i està obsoleta?) i un eslògan (Només amb la independència tindríem els recursos necessaris per renovar les infraestructures). A més, la xarxa de Rodalies és utilitzada pel target que precisament interessa per guanyar.
L’independentisme necessita del votant de frontera. Per aconseguir-lo cal abandonar la tècnica del catenaccio i passar-se urgentment al 3-4-3. Sobta que ningú hagi estat capaç de fer cap anunci electoral amb les paraules del cap de l’Oficina Antifrau fent befa de destruir la sanitat catalana. No es guanyarà pas mentre segueixi la típica moralitat autonomista (els catalans volem votar, som una nació, etc) i no s’agafi la directa (assenyalant l’asfíxia de la sanitat, el joc brut de l’Estat, infraestructures tercermundistes, etc) fent campanyes. Ja va sent hora de què l’independentisme s’adoni de què l’electorat que necessita no se l’ha de tractar de forma kiplingniana (com si fos un indocumentat a qui hem de salvar) ni amb les formes estúpides del processisme. És més, ha de separar el votant de frontera (un votant format, que coneix els greuges dels catalans però que té dubtes) dels líders dels partits de la tercera via, els quals tenen la seva pròpia agenda i mai es faran independentistes.
Algú s’imagina un anunci com aquest? Un spot barat, que evidència les debilitats dels altres i que es carrega els seus arguments en tan sols 40 segons. Els catalans tenim desenes d’exemples que donarien per molts comercials d’aquest tipus. Per tant, comença a ser el moment per qüestionar-nos quan hem d’abandonar el rumb portat fins ara i apropar-nos a un votant que, tot i semblar-nos aliè, és més proper del que sembla. Va sent hora de què l’ANC i els partits independentistes vagin a pel seu swing voter sense complexes, una de les coses americanes que de manera naïf hem evitat des de 2010.