Van passar-me moltes coses pel cap quan, a principis d’any, la Mariona i en Biel em van proposar de col·laborar a l’Endavant. Una d’elles era la de fer un anàlisi de les eleccions municipals a Barcelona. Porto des del mes de febrer amb un Excel replet de dades, així que ja tenia ganes de posar fins i tot a aquelles que són lletges i innecessàries. El lector veurà moltes gràfiques, però crec que entendrà què ha passat. Espanta, ho sé, però l’objectiu de tot això és fer-me entenedor. Les dades extretes són del Departament d’Estadistica de l’Ajuntament de Barcelona, i en elles consta l’atur del mes d’abril, la renda familiar disponible per capita (2013), el percentatge de persones entre 25 i 39 anys, el percentatge de gent major de 65 anys, la població estrangera per districtes i barris (gener de 2014), el percentatge de gent amb estudis universitaris o de CFGS, i el percentatge de gent sense estudis (2014).
Entrant en l’anàlisi pur i dur, caldria mirar si les enquestes es van equivocar. Amb les dades a la mà, es pot dir que les enquestes la van clavar. Des de mitjans de febrer vaig començar a recopilar les enquestes que s’anaven fent per ordre d’elaboració, i es pot dir sense problema que ho van encertar. L’enquesta del CIS feta entre el 23 de març i el 19 d’abril era clau, doncs ens permet veure quin és el panorama municipal i qui afrontava millor les eleccions. La pregunta estrella a finals de març i principis d’abril era la següent: quins partits polítics havien començat a fer campanya molt abans per concentrar a les seves bases i obtindre bons resultats? La resposta és Barcelona en Comú i la CUP. Crec que no fa falta parlar sobre els resultats dels partits que van fer campanya com sempre (CiU, PSC i PP), oi? En general, i amb l’excepció de les enquestes fetes per El Mundo i El País, no hi ha sorpreses.
Com que tenia dubtes a l’hora de fer gràfiques i atorgar els regidors, vaig fer una on recollia el resultat màxim i mínim de Trias i Colau a les enquestes fetes per Feedback (La Vanguardia), CIS, i GESOP (El Periódico). Com mostren els resultats, des del dijous 21 ja es preveia un empat o la victòria per la mínima de qualsevol dels dos candidats.
Per nivell de renda:
Per nivell de renda queda molt clar d’on prové el vot de BeC. No sorprèn que els barris de classe treballadora donin suport a Ada Colau:
Amb CiU l’efecte és inversament proporcional:
Amb Ciutadans s’observa una petita relació entre un major nivell de renda i un major suport al partit, tot i que molt poc:
Amb la CUP es trenca el mite d’un major suport allà on hi ha un major nivell de renda. Amb un R2 tan baix i sent gens significativa, el factor renda queda descartat. Si ens hi fixem, obté la majoria dels seus bons resultats on la renda familiar disponible es situa entre el nivell 70 i el 110. En barris on la renda és molt més alta o més baixa d’aquests valors, els cupaires obtenen resultats molt dolents. La lectura és fàcil: les noves classes mitjanes, més joves, millor formades, i tocades per la crisi econòmica, han virat a l’esquerra.
Com que tradicionalment hi ha gent que nega l’evidència de la gràfica anterior, és infinitament més significativa la quantitat de clubs swinger vers el vot a BeC que la renda vers el vot a la CUP:
Bosch queda destrossat pel binomi Trias-Colau:
El PP segueix sent el PP, tot i que molt menys:
El PSC segueix rebent el suport de la classe treballadora:
Què passa si sumem el % de vot de PP i Ciutadans?
Per atur:
Amb el % d’atur es veuen els mateixos efectes que amb el nivell de renda:
Si un major nivell de renda no podia explicar el vot a la CUP i a ERC, amb el % d’atur passa tot el contrari. Això em porta a formular-me el següent: no serà que la gestió del govern Trias no ha convençut a la nova classe mitjana tocada fortament per la crisi?
Amb percentatge de gent sense estudis:
El contrast entre CiU i BeC s’ha fet evident:
Amb la CUP i ERC tornem a topar: no tenen suport ni dels barris de classe alta ni dels barris de classe baixa, ni tampoc dels barris amb un elevat nombre de gent sense estudis. S’intueix clarament que els barris de classe mitjana tocats per la crisi (que antigament eren de classe treballadora però van apropar-se a la nova classe mitjana a partir dels 80) és on es juga(va) la batalla de l’alcaldia.
Amb percentatge de gent amb estudis de CFGS o estudis universitaris:
BeC agafa part de la sociologia del PSC.
Percentatge de població entre els 25 i els 39 anys:
Per poc que sigui, BeC sembla que obté més suport allà on el percentatge de gent entre 25 i 39 anys és major.
Amb Ciutadans s’observa que obté més suport allà on el percentatge de gent entre 25 i 39 anys és menor:
La CUP i BeC comparteixen el factor edat:
El PP no és un partit jove:
Percentatge de població major de 65 anys:
Bosch no ha de perseguir als avis:
Per percentatge de població estrangera:
Com bé he dit al principi de l’article, aquest especial sobre les eleccions té més gràfiques que lletres. Si ens centrem en l’anàlisi més pur i dur, és evident que la ciutat de Barcelona ha fet un gir cap a l’esquerra, però aquest canvi ha estat més complex del que sembla i s’haurien d’assenyalar algunes coses:
-
Els barris de classe treballadora se’ls endú Colau de carrer i el PSC queda substituït com a partit de “l’esquerra”.
-
La nova classe mitjana no té gaire confiança cap a CiU, i a la vista està el resultat de la CUP, d’ERC i BeC en molts barris pont.
-
La nova classe mitjana ha decantat la balança, com s’ha vist en moltes zones de Gràcia i Sants.
- Es deixa entreveure que el votant jove de BeC, ERC, i CUP són fruit del debilitament de les noves classes mitjanes i de la classe treballadora, encara que el perfil d’aquestes formacions sigui lleugerament diferent.
- ERC i CUP podrien haver tret més suc dels barris de nova classe mitjana on hi ha gent jove i formada, però que pateix la crisi.
-
Trias ha fet una campanya desastrosa, donant per perduts els barris de classe treballadora i sense consolidar-se en els barris de classe mitjana. L’smart city ven molt menys que la lluita contra els desnonaments, també en aquells barris que tradicionalment són tranquils.
-
No pots començar campanya a 15 dies de les eleccions quan tens 7 partits que poden entrar dins del consistori i estàs competint contra una figura mediàtica.
-
PP i Ciutadans es fagociten de manera previsible i han petat algunes de les gràfiques.
Barcelona gira de nou a l’esquerra (sociològicament ja ho era), i es fa evident l’assalt de BeC (amb un votant més jove) cap a l’electorat del PSC. Aquest canvi de paradigma també es veu en la pèrdua de suports que pateix CiU -amb un lleu benefici cap a ERC- a molts barris de classe mitjana tocats per la crisi, els quals han tornat la seva sociologia clàssica a la ciutat. Pel que fa a la dreta constitucionalista, aquesta es troba més dividida que mai, un escenari molt diferent al d’una esquerra independentista (la CUP) que desacomplexadament ha fet forat entre un independentisme jove, format, i profundament tocat per aquests anys tan durs. Com dirien els horòscops, s’apropen temps nous i emocionants a Barcelona.