Reflexions amb una birra a la mà

La conferència que el passat dimarts quatre de setembre va dur a terme el President Quim Torra al TNC no deixa de ser l’enèsima evidència que l’independentisme viu una profunda crisi. La realitat és que, a dia d’avui, ni JxCAT ni ERC tenen gaire marge de maniobra per fer grans coses; la manca de cohesió interna ho paralitza absolutament tot. JxCAT es troba tensionada entre el nucli dur de puigdemontistes i la vella convergència, avui coneguda com PDECat i sostinguda per Artadi i els consellers del partit; ERC s’ha convertit en el partit favorit pel Conde de Godó, el PNB i la dreta espanyola. La CUP, com els bons exèrcits, es prepara a llarg termini mentre els dos grans partits corren el risc de volar pels aires.

Realitats incòmodes

La darrera crisi de comunicació d’ERC no deixa de ser un mirall dels temors que tenen vers una tardor calenta al Carrer Calàbria.  Les declaracions de Joan Tardà afirmant que la secessió no pot ser imposada són un insult als independentistes. En un procés d’independència la secessió s’imposa, cosa que qualsevol analista en seguretat ho resumiria en prendre el control del territori i fer ús del monopoli de la violència -en termes clarament hobbesians. No fa falta ser un crack per preveure quines faccions de cada partit són més o menys partidàries d’aquest tipus d’escenari.

Deixar de banda aquesta tossuda realitat només ha servit per tenir un miler de ferits, centenars d’imputats i l’anterior govern repartit entre l’exili i la presó. És més, alimentar falsos relats que porten a la desmobilització o al pacifisme acrític només serveixen perquè en cas d’una nova oportunitat es produeixi un major nombre de ferits, detinguts, exiliats o alguna cosa pitjor. S’ha de canviar de mentalitat.

Canvis en l’escenari polític

La situació política a llarg termini, més enllà de les afirmacions grandiloqüents i de certs exercicis que des de l’octubre passat s’han convertit en pura penitència folklòrica, és més aviat simple. Això és força divertit perquè ens permet veure cap a on podem anar sense patir un atac de nervis. En el cas que ens ocupa només poden passar tres coses.

El primer que trobem és un escenari on l’independentisme es desgasta sense alternatives possibles, la CUP creix fins als 7-8 escons, ERC se situa vora als 40 i JxCAT retrocedeix fins als 22. En aquest escenari els republicans tirarien endavant un tripartit i, a llarg termini, serien substituïts per la vella convergència i una CUP anestesiada.

El segon escenari seria el d’una ERC sense rumb, una CUP més preparada i la refundació de l’espai convergent a través de La Crida. En aquesta situació el partit de Puigdemont s’aproparia tranquil·lament als 40 diputats, ERC als 20  i la CUP als 12. Això alimentaria a llarg termini un nou xoc de trens. Mambo.

El tercer i últim escenari és el d’una ERC sense rumb, JxCAT liderada pel vell PDECAT, la CUP més preparada i l’aparició d’un nou espai polític a través de l’ANC i Demòcrates. En aquest escenari la CUP i el nou espai polític substituirien generacionalment a ERC i PDECat, provocant l’institucionalització dels cupaires i l’aparició de noves elits polítiques. Més mambo.

Els pujolistes han mort

Les eleccions al Parlament de Catalunya l’any 1980 van significar l’inici del “Compromesso storico català”, el qual es va desfer del tot entre 2010 i 2012. La crisi de l’Estatut i el 15M són fruit d’aquesta descomposició política. L’inici de facto de l’autonomia a principis dels 80 no deixa d’amagar un escenari on bona part del cens s’havia socialitzat durant el franquisme o bé havia viscut els anys de la República, la Guerra Civil i la postguerra. Tota persona amb un mínim de sentit comú hauria votat, sense dubtar-ne ni un instant, a favor de la Llei de Reforma Política l’any 1976 perquè qualsevol alternativa a la dictadura era millor. Les eleccions de 1980 i la sociovergència posterior (amb el suport del PSUC) suposen l’exemple d’una etapa que ha caducat.

Aquest final d’etapa s’observa molt bé si apliquem a Catalunya els segments que utilitza Jaime Miquel. Els nascuts entre abans de la guerra i la immediata postguerra (o sigui dels 75 anys als majors de 95) aglutinen uns 698.000  de persones; els autàrquics (entre els 60 i els 74 anys) sumen 1,1 milions de persones; els babyboomers (dels 45 als 59 anys) sumen uns 1,6 millions de persones; la generació d’aquells que s’han socialitzat en democràcia (entre els 20 i els 44 anys) arriba als 2,4 milions de persones. És normal que els pactes que van segellar un final “tranquil” pel franquisme facin aigües. Es pot segmentar una mica més o una mica menys, però els blocs i les seves sumes diuen moltes coses. Les persones socialitzades sota pals estan en procés de desaparició.

El consens entre partits que volen imposar il·lustres polítics com Joan Tardà o Campuzano té una característica fonamental: és la construcció nacional imposada pel règim del 78, o sigui que és el relat postfranquista d’una Espanya sense vencedors ni vençuts on el dictador va morir plàcidament al llit. La secessió implica trencar de facto amb aquest règim, o sigui que tota amenaça contra l’status quo és contestada amb nivells elevats de repressió. Altsasu o La Manada també ho posen en evidència: els pilars del franquisme (la judicatura, l’Estat, l’església, la Guàrdia Civil, etc) sempre reaccionen violentament quan els seus privilegis es veuen qüestionats. No seria la panacea i no serem tan ingenus com per pensar que amb quatre canvis s’acaba amb el masclisme que afecta a tots els espais -també polítics-, doncs seria insultar a les víctimes, però una judicatura sense hooligans nacionalcatòlics d’extrema dreta podria ajudar a limitar o revertir lacres que afecten al conjunt del país. Formar part del consens és una manera de no canviar absolutament res.

I amb tot això què fem

Hi ha una sèrie de veritats incontestables en el si de la política catalana: a l’esfera convergent li costa entendre Barcelona, els comuns –ICV- apliquen marcs equivocats (italians) al rerepaís i ERC no sap moure’s en ciutats mitjanes/comarcals. Aquests errors són múltiples i tenen més a veure amb les seves elits que amb els votants. No pots buscar un votant conservador que no existeix, com tampoc pots aplicar els relats italians de postguerra a Catalunya o pretendre que els pactes municipals metropolitans siguin sociològicament aplicables a tot arreu.

No cal ser un llumeneres per veure què passarà si els partits prefereixen alimentar el consens en comptes de trencar-lo. Aquelles formacions que no surtin de “la bombolla” del règim del 78 quedaran cada vegada més tensionades entre l’autoritarisme d’Estat i la seva desaparició, fet que a casa nostra ens porta de manera inevitable als escenaris segon i tercer que he esmentat més amunt. Tornar al pujolisme (amb el seu compromesso storico) i les velles estructures de poder és una bomba de rellotgeria que acabarà trinxant a tot l’stablishment independentista i, de rebot, a molts ciutadans. Sigui com sigui res tornarà a ser igual, fet que ens assegura dies de diversió.

Anuncis

Deixa una contestació

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s