Manifesta’t, però no a la meva seu

Dijous passat vam assistir a una nova crisi de comunicació per part d’ERC. Des de feia uns dies s’havia programat, tant a Barcelona com en altres capitals de província, petites manifestacions a les seus dels partits independentistes. Els actes dels CDR utilitzen l’efecte sorpresa. En el cas que ens ocupa van avançar-se a la convocatòria i van visitar la seu d’Esquerra. Allà van intentar llegir el manifest i van fer alguna pintada. Com tots sabem, això no va ser ben rebut pels fills dels alts càrrecs del tripartit que, a mode monàrquic, aspiren a ocupar alguna posició predominant en el si de la formació calabresa.

Una de les coses que posa en evidència la poca qualitat democràtica d’aquest país és la manca de tolerància que es té amb qualsevol tipus de dissidència –tant pròpia com aliena. Les crítiques per part d’alguns membres dels mitjans afins al partit republicà (l’Ara -que va negar-se a anunciar el referèndum- i El Crític) són una mostra d’aquesta actitud tan poc democràtica. Que des d’aquests mitjans es faci befa del que haurien de fer els CDR és una falta de respecte a un grup de ciutadans que sovint han estat perseguits, agredits i vexats per la policia i la ultradreta. Que siguin mitjans que visquin en gran mesura dels nostres impostos mereix un capítol al marge.

La criminalització que es fa per part de l’independentisme més conservador vers els CDR és d’un demagògic que espanta. És respectable que no et faci gens de gràcia que t’organitzin una manifestació a la seu del partit, però encara ho és més el dret a poder-ho fer. Quan se’ls compara amb la ultradreta s’està equiparant a grups de neonazis amb activistes independentistes que fan murals i organitzen dinars populars amb la família. Com vaig piular fa uns dies: els CDR no són extremistes, no són radicals ni gaudeixen d’impunitat policial.

Els CDR molesten perquè els hi recorden als partits polítics que van deixar tirada a la gent. A dia d’avui les formacions al capdavant del govern no han fet cap mena d’autocrítica ni de neteja; haurem d’esperar uns dos mesos per veure què surt de la Crida, després d’haver apartat a Pascal i companyia; en el cas d’ERC la Conferència Nacional no ha suposat un canvi estructural gaire profund, seguint els mateixos que van quedar en evidència amb les escoltes telefòniques publicades i en la “no preparació” de les suposades estructures d’Estat; amb les primàries de l’ANC no se sap què passarà. És normal que la gent estigui enfadada i desorientada, especialment quan se l’ha deixat sense cap mena de protecció davant dels atacs de caire feixista.

Un dels arguments que també trobo molt criticables és que el rebuig a una manifestació s’escudi amb què un partit polític té presos i exiliats i que, per aquest motiu, no pots criticar el rumb que estan prenent. És un argument força vergonyós perquè tots els partits estan patint la repressió en carn pròpia, amb l’afegit que la gent del carrer també està rebent sense tenir una xarxa tan compacta de defensa. Que a l’argument tan lamentable del “no ens pots criticar perquè tenim presos” s’afegeixin justificacions de contubernis “cupvergents” és de deliri. La realitat és que el passat dia 2 es van trobar que els hi tancaven les portes als morros (ERC), que els deixaven parlar amb el megàfon (CUP) i amb la BRIMO blindant la seu (PDECAT). Cadascú és lliure de pensar qui ha tingut una millor visió estratègica.

La gent té tot el dret del món a manifestar-se i a demanar un major rendiment de comptes (la famosa accountability) als seus servidors públics, doncs aquests es deuen a la ciutadania i li paguen el seu sou. Treure l’excusa de tenir més o menys presos i exiliats no és un argument vàlid: això no és un concurs per veure qui pateix més com si fos l’AVT d’Aznar. Som molts els que des de l’octubre tenim amics o hem rebut directament per part de la policia. També som molts els que tenim algun conegut nostre entre els presos o exiliats, però això no és cap excusa per deixar de ser crítics amb els polítics i, ni molt menys, limitar el dret de manifestació quan se’ns insulta a la cara i se’ns compara amb neonazis.

Setmanes abans del 21D un càrrec d’ERC amb cert poder ens va preguntar a un amic i a mi què en pensàvem com a politòlegs sobre els CDR i el paper que hauria de tenir Esquerra amb ells. La nostra resposta, des de fora,  va ser més o menys la mateixa: donats els resultats del 3 d’octubre i del 8 de novembre tenien un pes estratègic brutal i no es podia anar a la contra d’un grup heterogeni que té la capacitat de controlar el territori. No fa falta que recordi què ha anat passant.

Sigui com sigui, el dret a manifestar-se és sagrat. Agradi o no és un dret que tenen tots els ciutadans, ja sigui per una política pública, el rumb del govern o el que bonament es vulgui. Que a uns se’ls titlli de radicals i se’ls estigmatitzi perquè no combreguen amb el que penses diu molt poques coses positives de qui ho fa. Repetir el mantra de “la bombolla de les xarxes” no amaga que un gruix important de votants se senten allunyats d’una part de la classe política que és mediocre i sectària. Enviar missatges sibil·lins a través d’amics sobre les crítiques a cert partit polític i el meu futur laboral tampoc esborra el problema de fons: si es consoliden les alternatives polítiques el sistema petarà. Que cadascú extregui allò que cregui més oportú

Anuncis

Deixa una contestació

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s