Accountability indepe

A mesura que es filtra informació sobre la preparació del referèndum de l’1 d’octubre i les setmanes posteriors s’està posant en evidència una greu manca d’accountability dins dels espais que ocupen ERC i PDECat. La rendició de comptes vers els polítics i la seva obra de govern, fonamental en qualsevol país avançat i baixa en el cas que ens ocupa, no varia gens respecte altres països del sud d’Europa, entre ells Espanya i els partits unionistes. No obstant, la existència de presos polítics i exiliats fa que la nostra situació sigui extrema i que la necessitat de rendir comptes sigui més important que mai. Si volem ser independents algun dia aquesta és una norma bàsica per esmenar els errors que ens han portat fins aquí.

El show que han muntat convergents i republicans amb la moció de censura a Mariano Rajoy és, a més d’indecent, una mostra d’aquest baix nivell d’accountability amb els nostres polítics. Els partits es permeten fer el que volen perquè no hi ha eines per castigar-los i part de la militància viu gràcies al carnet. Que en un escenari com l’actual estiguin oberts a participar sense contrapartides i sense voluntat de bloqueig és no entendre absolutament res i ser còmplice de la repressió. En qualsevol país normal haurien volat les dimissions pel simple fet de pactar amb els mateixos que han enviat el teu govern a l’exili o a la presó.

La realitat de la política catalana és que el talent està al marge d’aquesta

Per molt que es vulgui tapar amb tuits enginyosos o intervencions magistrals, la realitat és que Campuzano, Tardà i gran part dels que estan allà gràcies als nostres vots i els impostos que paguem religiosament no tenen el nivell per estar al capdavant de res; el primer veu en el PSOE la oportunitat per tornar al peix al cove dels anys noranta; el segon manté la esperança en què Podemos arribi a la Moncloa per posar-se a cantar coros y danzas regionales amb ells.

La realitat de la política catalana és que el talent està al marge d’aquesta. Gairebé ningú vol militar a nivell polític perquè implica entregar els teus ideals i el teu criteri als ideals i al criteri polític de la formació on pagues religiosament la quota. Les estructures xuclen tot allò on les persones poden brillar i al final acaben convertint-se en cheerleaders sense fons intel·lectual. No hi ha accountability ni estructures que afavoreixin els vetos a la mala praxis i forcin la renovació. És evident que així no es pot anar enlloc.

Mentre el passat mes de març una organització com Òmnium arribava als 100.000 socis, PDECat i ERC tan sols gaudien de 13.034 i 8403 afiliats. L’activisme i l’interès en la política i la cultura per part de la població és més que evident, però la gent no creu en els partits polítics com a eina solvent de canvi i/o transformació. Això porta a una segona evidència més enllà de les comparacions: l’activisme polític dóna bons resultats però aquests es produeixen al marge de les formacions polítiques.

l’activisme polític dóna bons resultats però aquests es produeixen al marge de les formacions polítiques

Per veure la magnitud del desastre només cal veure les primàries que erquies i pedecàtors han orgnitzat a Barcelona: amb prou feines s’ha arribat al miler de vots i en un dels casos només s’ha presentat un candidat. Votant a la búlgara i sense una competició realment oberta i transparent el millor que pot passar-li a l’independentisme és que guanyi Colau i Ciutadans no assoleixi l’alcaldia. Que aquest sigui l’escenari més favorable diu moltes coses, i no precisament bones, sobre com funciona la política en aquest país.

Els partits que engloben la centralitat independentista poden seguir tirant d’argumentari i veure amb certa ràbia el funcionament de la CUP o Demòcrates, però a llarg termini només poden passar dues coses: que la seva manca de rumb els porti a la pèrdua de la majoria independentista al Parlament o que quedin empassats per ambdues formacions a mesura que augmenta la repressió i la sociologia del país canvia a garrotades. Per molt que s’intenti aplicar un intent trasformismo en el si de l’independentisme que, curiosament, afecta a tots aquells que sempre hem defensat l’accountability vers els nostres polítics i el control del territori per aconseguir la secessió, la realitat és que només poden succeir-se aquests dos escenaris que a la llarga dinamitaran el sistema de partits per incompetència d’aquells que no volen canviar res.

Anuncis