El nou eix del populisme global (a El Nacional)

Pocs s’imaginaven la matinada d’aquest dimecres que Donald Trump guanyaria les eleccions a la presidència dels Estats Units d’Amèrica. Amb molt pocs suports entre l’establishment republicà, el magnat immobiliari ha dut a terme una campanya típicament populista: s’ha erigit contra les amenaces externes (China, Estat Islàmic i la immigració provinent de Mèxic) i contra la majoria de mitjans de comunicació, ha demonitzat la seva opositora i s’ha venut com el representant autèntic del poble americà. Aquestes característiques, més aviats típiques de l’Amèrica Llatina, l’han portat a ser el candidat menys republicà del Partit Republicà.

Amb aquest resultat irromp l’eix entre el liberalisme polític i el populisme. Així es consolida una nova etapa de democràcies il·liberals caracteritzades per tenir eleccions periòdiques, però també per tenir poc respecte cap a la separació de poders, uns mitjans de comunicació incapaços de funcionar com a contrapoder i una oposició demonitzada i minoritzada. El pitjor cas de tot plegat és la Rússia de Vladímir Putin.

Tot i que els Estats Units han donat força a aquest nou eix, és a Europa on  va començar a gestar-se a partir dels anys 80. A Àustria, el Partit de la Llibertat va començar a institucionalitzar-se l’any 1983 sota el govern de coalició amb els socialdemòcrates. A partir d’aquest moment  la immigració i la minoria eslovena es van convertir en el cap de turc d’un partit d’extrema dreta que rebia suports de bases obreres.

A França, aquestes mateixes bases votants del Partit Comunista Francès van anar virant en direcció al Front Nacional de jean Marie Le Pen. El resultat d’aquest canvi es va poder veure a les presidencials de 2002: el votant obrer que havia de propulsar al Partit Socialista va virar a l’extrema dreta i Lionel Jospin no va passar a la segona ronda, amb un escàs 16% dels vots.

Origen europeu

La consolidació del populisme d’extrema dreta en aquests dos països ha estat gradual. Tant el FN francès com l’FPÖ austríac han anat eliminant els tics més radicals dels seus fundadors: l’antisemitisme d’ambdues formacions ha anat camuflant-se en pro de crítiques contra el sistema (la corrupció, les grans corporacions i les amenaces externes) i una certa elitització dels seus militants. Netejant la seva imatge i posant al centre del debat els seus temes de discussió s’han consolidat com a forces polítiques.

Avui en dia Marine Le-Pen passaria sense problemes a la segona volta de les presidencials franceses, mentre que Norbert Hofer  podria arribar al poder el proper 4 de desembre després d’impugnar -el passat mes de maig- la victòria que atorgava al verd  Alexander van der Bellen la presidència del país alpí.

A Regne Unit el populisme ha tingut una característica diferent: allà s’ha manifestat a través de l’euroescepticisme, on el votant de classe mitjana, d’avançada edat i tradicionalment votant del Partit Conservador va donar suport a una formació que sovint ha tingut tics xenòfobs. Amb unes bases tories descontentes amb el rumb que havia pres el seu partit a nivell econòmic, el referèndum sobre la permanència a la Unió Europea va suposar una victòria inesperada per l’UKIP de Nigel Farage i la dimissió del Primer Ministre, David Cameron.

A Hongria, Viktor Orbán i la seva formació (Fidesz) han agafat cada vegada més força des de la seva primera victòria l’any 1998, consolidant un sistema polític amb una constitució feta a mida, sense cap diari capaç de censurar les seves accions, girant la seva política en contra dels refugiats i apropant-se a Vladimir Putin.

La llibertat

Aquests casos són els més destacats de tots i exemplifiquen aquesta nova onada, però cal recordar l’AfD alemany, el Partit de la Llibertat  holandès i el Partit Nacional eslovè. Fins i tot Podemos a Espanya, Syriza a Grècia i el Moviment 5 Estrelles a Itàlia tenen certes similituds amb aquestes formacions. La manca de separació de poders, la estigmatització dels mitjans i la creació d’enemics interns i externs són punts que els uneixen al marge de tenir unes bases provinents de l’esquerra o la dreta. Amb aquest panorama polític les enquestes erren les seves prediccions perquè no calibren l’aparició d’un nou votant.

A partir d’avui Europa i els Estats Units tenen un doble repte: han d’assegurar les llibertats en aquests països i cal que emergeixin estats capaços de ser fars de la democràcia. Els propers mesos seran importants per veure si aquesta onada il·liberal es consolida, però de ben segur que la irrupció del nou eix entre liberalisme i populisme ha vingut per quedar-se.

Pàgina original.

Anuncis