On han d’anar els liberals catalans?

El passat mes de setembre s’han presentat al gran públic dues entitats liberals com són Lliures -de caire unionista i a efectes pràctics una escissió del que queda d’Unió- i Catalans Lliures -més oberta i de caire independentista. De fet, això de presentar-se al gran públic sona a exageració si tenim en compte la tradició liberal del nostre país. Han existit liberals i formacions liberals, més de les que podem imaginar, però el seu suport i el seu impacte ha sigut tradicionalment petit. En el cas que ens ocupa es fa evident com l’eix nacional és cabdal a l’hora de traçar formacions d’aquest tipus i com el procés ha trencat totes les barreres ideològiques. L’article d’avui vol respondre a la quantitat de liberals que podem trobar-nos a Catalunya i analitzar què els separa amb els d’Espanya. En definitiva es vol demostrar que el liberalisme català i el liberalisme espanyol són oposats i que a Catalunya només hi ha espai per un d’aquests.

El liberalisme no és únic. Aquesta premisa que agrada poc a uns i altres s’ha de tenir clara des del moment en què es tracta la qüestió. Hi ha liberals de molts tipus: els que només ho són en qüestions socials, els que prefereixen centrar-se en el liberalisme econòmic clàssic, els social-liberals o fins i tot els que viurien en un bosc protegits per mines antitancs i rifles. Tots ells són liberals encara que neguin la pluralitat. Entre aquesta amalgama de posicionaments cal fer un cop d’ull a les dades que ens proporciona el CEO i el CIS per veure la seva importància.

Els liberals són pocs i no sobrepassen la barrera del 7% a Catalunya i el 10% a Espanya. Per entendre com són cal comprovar la seva segona deficinió com a liberals. Així es pot veure com les diferències entre els liberals catalans i els liberals espanyols no són tan pronunciades i que el que realment provoca les diferències és el posicionament independentista de molts liberals catalans.

L’eix esquerra-dreta serveix per engrandir encara més les diferències entre uns i altres. Aquesta gràfica ens permet veure la direcció que prenen els liberals catalans i els liberals espanyols, cosa que ajuda en la planificació de qualsevol corrent política. En el cas analitzat hem afegit la mitjana catalana, l’espanyola, la dels liberals catalans i espanyols i la mitjana de 2006. El resultat és clar: el liberalisme català i el liberalisme espanyol van en direccions oposades. Els primers van del centre cap a l’esquerra i els segons del centre cap a la dreta. És més, com a conseqüència de la crisi Catalunya s’ha tornat una mica més d’esquerres.

Les diferències són encara més grans quan fem un cop d’ull a la direcció del vot. A Catalunya trobem tres grans bosses a JxSí, Ciutadans i CSQEP. A Espanya, però, les grans bosses són PP i Ciutadans. Votants amb inputs molt semblants però amb comportaments electorals molt dispars.

Amb les dades a la mà el liberalisme català ha de madurar i acceptar les seves contradiccions. Per això ha d’entendre que l’espai guanyador és l’independentisme i que s’ha d’entendre amb els liberals que voten formacions d’esquerres. Catalans Lliures és qui ho té millor per penetrar, però abans han d’abandonar Margaret Thatcher i adoptar figures més normals com Václav Havel. Han de deixar el dogmatisme i ser més pragmàtics. Han d’elaborar un discurs de poder que sigui realista, proper a l’electorat que volen sumar i capaç de veure’s pactant amb les altres ideologies que campen. En definitiva, i volent provocar una mica, l’objectiu de qualsevol liberal català ha de ser el d’abraçar-se amb Ada Colau després de signar un acord de govern. Catalans Lliures ha de sortir a jugar si vol treure’s l’etiqueta causada pels tardofranquistes de Lliures. Per aquest motiu ha de traçar una estratègia mínimament coherent que desfaci els dogmes que vénen de l’esquerra i ha de ser capaç de normalitzar la seva presència. Per això, a més de fer un discurs de poder, ha de ser present en totes les causes postmodernes (drets dels animals, drets col·lectius, medi ambient, minories, etc) possibles, crear quadres i ser capaços de veure el món fora dels papers. Catalunya no és Suïssa i no té cap partit verd de centre-dreta amb qui pactar, però sí que pot agafar exemples d’Europa continental on els liberals ho fan amb les esquerres sense que el món s’enfonsi. Si fan tot això i entenen la sociologia catalana poden obtenir bons resultats a llarg termini. Per contra, si no surten de la seva zona de confort i no abandonen tesis maximalistes, entregaran la bandera del liberalisme a una gent que de liberal en té ben poc.

Anuncis