Per què Rajoy i els independentistes sempre guanyen?

L’escenari postelectoral del 26J ha deixat una sèrie d’imatges que sovint difuminen la tàctica i l’estratègia dels partits polítics presents al Congrés dels Diputats. De tot l’entramat de declaracions ha quedat molt clar que Mariano Rajoy i els independentistes sempre guanyen, però la imatge donada no té res a veure amb els motius reals. Des dels mitjans s’ha mostrat un President perdut, absent, incapaç de cedir ni un mil·límetre per acabar amb l’atzucac de la investidura.  Paral·lelament, i molt especialment des dels mitjans afins a Podemos, s’han estigmatitzat tots els moviments d’ERC i CDC. Des del minut zero en què es va triar la mesa del Congrés vam poder veure com els diputats republicans eren els responsables de descarrilar trens a Galícia o com de cop i volta ressuscitava el Pacte del Majestic. Moltes estridències i poca txitxa.

Hi ha vida més enllà dels eslògans ben parits i de les aparicions matutines als mitjans. Aquests dies s’està demostrant que els partits es divideixen entre les estratègies a llarg termini i les estratègies a curt termini. A llarg termini trobem el Partit Popular, els independentistes catalans i -segons es llevi- el PSOE. A curt termini, sota el doble grau en Dret +ADE i el títol de politòleg, trobem a Podemos i Ciutadans. Dues maneres d’entendre l’arena política, especialment quan els moviments en curt estan massa influenciats per la tàctica i la imatge.

A Génova 13 saben que el seu rival polític és Ciutadans. Ningú li pot treure més vots i ocasionar més perill que els d’Albert Rivera. La formació taronja representa a llarg termini el relleu generacional del Partit Popular, així que els de Rajoy es treuen un pes de sobre anant a terceres eleccions i deixant-los morir. En aquesta estratègia a llarg termini Podemos és la peça perfecta que consolida el Partit Popular com a força hegemònica a Espanya: ressaltar l’amenaça chavista i polaritzar el debat entre populars i podemites serveix perquè l’esquerra espanyola es quedi en un fangar del que no pugui sortir-ne. Així el PP es converteix en un Bulldozer que trinxa la resta de partits.

El cas del PSOE és un pèl diferent. Els de Pedro Sánchez són ben conscients de què el seu electorat es balanceja més fàcilment amb Podemos. No obstant, seguint els càlculs de Mariano Rajoy i anant a terceres eleccions, s’asseguren la segona posició en una legislatura que molt segurament serà governada per la dreta espanyola. Durant aquest temps el PSOE només hauria d’assegurar el seu poder a Andalusia i esperar a què un govern PP-Ciutadans es desgasti poc a poc. Una estratègia a curt termini (donant suport a una possible investidura de Rajoy) suposaria el suïcidi i la impossibilitat de convertir-se en partit de govern.

En el bloc dels dèbils, aquells que es mouen a curt termini, les estratègies que apliquen no són gaire profundes i els seus resultats no es noten. A Podemos volien liquidar el PSOE adoptant el frontisme de l’esquerra peronista amanit amb el concepte d’hegemonia de Gramsci. Han passat dos mesos i Podemos ha desaparegut de l’arena política i el PSOE s’ha consolidat com el principal partit d’esquerres. Una situació més complicada viuen a Ciutadans, on l’estratègia emprada ha estat la de fer unes propostes fàcilment acceptables pel Partit Popular però totalment inútils. El fet d’estigmatitzar a bascos i catalans només ha servit per complicar la supervivència d’un partit que viu a tocs d’imatge.

A llarg termini també trobem l’estratègia d’ERC i CDC. Ambdues formacions independentistes són conscients del poder que tenen bloquejant la governabilitat espanyola i no s’amaguen gaire: amb comportar-se com una pinya ja guanyen. Abans de les eleccions tenien clar que 300.000 vots duals els hi marxaven al bloc dels comuns. Davant d’aquest panorama van planificar dos escenaris possibles: que Podemos fes el sorpasso i es produís un govern de coalició amb el PSOE, o bé que el sorpasso no es produís i que el bloc de dretes quedés reforçat. Per sorpresa dels independentistes no es va produir cap relleu a l’esquerra i no va fer falta cap cessió programàtica -el famós referèndum- per posar en dubte la capacitat del comuns de transformar Espanya. Això ha servit per estimular l’estratègia d’ERC i CDC de bloquejar-ho tot i fer moviments unilaterals des de Catalunya.

La situació post-electoral ha deixat força clar que els principals guanyadors d’aquesta situació són els independentistes catalans. Amb la seva presència obliguen a pactes impossibles entre les quatre grans forces polítiques. El fet de negar la possibilitat d’un referèndum s’ha convertit en la tomba de la resta de partits, però amb una diferència: Mariano Rajoy s’assegura el lideratge intern i el manteniment del PP amb el 30% del vot. Ningú li dóna suport però ningú el treu d’allà. Ciutadans rep un bany d’aigua freda per culpa d’uns quadres mediocres que van barallar-se amb l’equip del PNB i Podemos veu com la seva estratègia hegemonista resulta un fracàs. L’aparició dels de Pablo Iglesias ha mermat la presència de Partits d’Àmbit No Estatal (PANES) que podrien donar suport al centre-dreta a canvi de concessions. El fet d’arraconar els PANES impossibilita la formació de govern i obliga a què Podemos li caigui la màscara si es desfà del referèndum. És més, sense partits regionalistes els problemes autonòmics aniran augmentant en contra dels interessos podemites. Si els partits que es mouen a curt termini s’haguessin comportat de manera intel·ligent ja hi hauria un govern des de fa mesos. La situació espanyola no és d’agenda oculta entre populars i independentistes sinó entre maneres d’enfocar la política a llarg o curt termini. Les negociacions fallides estan demostrant que els nous partits són uns wannabes que només volen la cadira. Davant d’això les estratègies a llarg termini són infalibles per veure com es maten els uns als altres mentre tu guanyes sense embrutar-te. Per aquest motiu Rajoy i els independentistes sempre guanyen.

Anuncis