Acarnissament a quatre.

Aquest mes de març la política espanyola viurà un dels moments més previsibles i avorrits de tots els temps. Per molt que s’intenti disfressar com l’inici d’una nova etapa, el resultat del 20D va demostrar la incapacitat de crear una marca d’esquerres guanyadora i de tractar l’encaix territorial de manera civilitzada. Espanya no ha viscut un canvi sociològic, sinó un semicanvi, el qual s’observa amb una mobilització de l’esquerra i una no-desmobilització de la dreta. Si l’any 2011 la diferència en l’eix esquerra-dreta (deixant de banda els Partits d’Àmbit No Estatal, altrament coneguts com PANES) era de 121 vs 191 diputats, l’actual és de 161 vs 163 diputats. El bloc de dretes estatals (PP+Ciutadans i, l’any 2011, UPyD) s’ha ressentit, però el seu homòleg d’esquerres (PSOE+IU i actualment Podemos) ha estat incapaç de superar-lo. La composició sociològica dels votants del PP fa que Ciutadans ho tingui força complicat per rellevar-los a curt termini, i la composició sociològica de Podemos els porta a massacrar-se amb el PSOE. Aquesta situació, que vaig esmentar el passat més de desembre, no és nova

Una de les coses que resulta més inversemblant del panorama actual és el relat que s’intenta construir des dels diferents partits. Des de l’esquerra s’ha intentat justificar un “pacte del canvi” entre el PSOE (90), Podemos (69), IU (2), PNB (6) i Coalició Canària (1), una investidura que suma 168 diputats i no arriba als 176 necessaris. Un govern a tres (amb sis faccions diferents) que no sumaria majoria al Congrés i que es desfaria en qualsevol votació. D’altra banda, el leitmotiv d’una “coalició reformista” entre el PSOE (90), Ciutadans (40), PNB (6), i Coalició Canària (1) tan sols arribaria als 137 diputats. Ambdós escenaris no deixen d’evidenciar més moviments tàctics que reals. El PSOE mai voldrà a Garzón -i molt menys a Iglesias- en un hipotètic govern, de la mateixa manera que els de Sánchez prefereixen a Ciutadans, els quals tenen l’objectiu comú d’erosionar el Partit Popular. És absurd creure’s el wishful thinking progressista, però també el reformista.

Si l’estratègia del PSOE és apropar-se a Ciutadans, la del Partit Popular és d’un caire sibil·lí que recorda a la vella Democrazia Cristiana: esperar, esperar i esperar, a veure si amb sort el catenaccio deixa desgastats a Sánchez i Rivera. No són poques les pressions que han rebut al carrer Gènova per muntar una Große Koalition amb el PSOE o una coalició amb els taronjes -i la corresponent abstenció socialista. Malgrat tot, el principal punt fort del President espanyol és solucionar els problemes amb la seva passivitat política. Vaja, deixar fer fins que els altres s’estimbin sols. La muntanya de cadàvers polítics de Rajoy és el principal aval d’aquesta estratègia.

Aquest ball de moviments tàctics també amaga un altre fet: l’enorme capacitat dels PANES (i més concretament de DiLL i ERC) de posar potes enlaire l’escenari postelectoral. La majoria d’analistes polítics van assenyalar a bombo i platerets la pèrdua de capacitat de coacció del nacionalisme català, però dos mesos més tard s’ha demostrat que aquestes previsions eren totalment errònies. L’actual escenari polític recorda a Infiltrats, la pel·lícula de Martin Scorsese on els protagonistes es maten els un als altres. El PSOE no pot suïcidar-se amb el PP ni veure’s avesat a pactar amb un Podemos autodeterminista, Podemos no pot suportar un govern PSOE-Ciutadans sense dinamitar el vot dual en benefici de l’independentisme català, i Ciutadans i el PP només poden jugar a veure qui es desgasta primer. El motiu pel qual s’ha fet una gran escenificació de les reunions és per amagar aquestes debilitats i limitar-ne les conseqüències. En un escenari normal això s’hauria solucionat amb l’entrada de DiLL i ERC dintre del joc polític a canvi d’un referèndum, però la demonització de l’independentisme només ha servit per dividir els partits d’àmbit estatal i portar a governs inestables. El més paradoxal de tot és que unes noves eleccions no deixarien un panorama gaire diferent, així que només ens queda esperar i veure com es cruspeixen els uns als altres.

Anuncis