Catalunya a 1 de setembre.

Un Deus ex machina constant, aquesta és la millor manera de descriure la política catalana els darrers mesos. Si ho analitzem fredament, des del gener hem passat per tres fases totalment diferents; la primera de gener a l’abril, on totes les anàlisis presentaven un Parlament fragmentat i dividit en tres eixos (el nacional, el social, i el de nous partits) que impossibilitaven la governabilitat; la segona va de maig a juny, on l’esquerra post-comunista virava des del grup mixt fins a ser el principal partit de l’oposició; i finalment l’etapa que va des del juny a l’actualitat, on les enquestes mostren un arc parlamentari marcat per un partit dominant i una oposició fortament fragmentada.

En aquest article analitzaré el mapa polític català dividint-lo en tres grups: el del centre-esquerra i l’esquerra unionista/federal, el de l’independentisme, i el del constitucionalisme unionista pur. Una manera d’analitzar que fins i tot resulta estranya per mi, però aquestes són unes eleccions on l’eix nacional passa per sobre de l’eix social. No seré tan naïf com per negar-ho. És millor anar de cara en un país en què, cert partit, culpa de tot “a Mas” mentre alguns dels seus aparatchiks sopen amb membres de Ciutadans i difonen enquestes falses des d’un conegut diari.

Qui primer mereix tots els focus d’atenció és l’esquerra unionista/federal, doncs la seva situació té molt a veure amb la interpretació que tenen els partits polítics sobre Catalunya. Per exemple, així com durant les eleccions municipals ICV-EUiA va ser suficientment hàbil com per utilitzar les seves elits i presentar una candidata amb molta tirada a Barcelona, de sobte ha descobert que la seva poca implantació fora de l’AMB els converteix en un partit incapaç d’assaltar la institució més important del país. Aquesta greu mancança es veu exemplificada amb les formes en què els ecosocialistes i Podem van pactar la candidatura: els primers, conscients que tenien les de perdre en uns comicis, van cedir el protagonisme de la candidatura sense que la formació de Pablo Iglesias tingués cap líder amb cara i ulls a Catalunya. El resultat ha estat una coalició tan desastrosa que dóna la raó a l’article que vaig publicar el mes passat: l’independentisme depèn més dels defectes dels rivals que de les seves pròpies virtuts.

La situació d’ICV-EUiA porta a pensar en el seu etern problema: és un partit que l’electorat el percep sense cap model territorial engrescador i  molt allunyat de la mitjana ideològica del país.

Després d’anar rebent negatives de personalitats progressistes -com la del mateix Jordi Évole o Joan Subirats- per liderar la candidatura, la suposada llista de la nova política ha quedat marcada per la gerontocràcia dels seus membres més destacats. El fet d’aglutinar majors de seixanta anys als primers llocs de la llista té uns costos que, més enllà de topar amb el seu discurs de renovació, els limita totalment a l’hora d’obtenir nous votants. Si Lluís Rabell té 61 anys, Gemma Lienas 64, Joan Coscubiela 61, i Àngels Martínez Castells en té 67, és molt poc probable que el votant potencial del PSC -una mica envellit, poc donat als extrems, i a canviar de partit- vulgui votar els mateixos comunistes que no va triar durant la transició. Al cap i a la fi, no pots vendre aquest producte amb uns líders que porten fent política tota la vida.

El votant jove del PSC tampoc tindrà gaires incentius per votar una llista amb perfils com els de Lluís Rabell, fent que CSQEP opti com a molt a invertir el seu resultat amb els socialistes. A hores d’ara no sembla que els verds i els violetes puguin atraure molts votants de l’abstenció, i això els condemna a competir amb Ciutadans per la segona plaça.

La situació d’ICV-EUiA porta a pensar en el seu etern problema: és un partit que l’electorat el percep sense cap model territorial engrescador i molt allunyat de la mitjana ideològica del país. Amb aquest panorama, és impossible que ICV i les seves marques blanques aglutinin un suport tan plural com el que va gaudir el PSC entre 1999 i 2009, quan Maragall i Montilla van disputar-li el poder a CiU en cadascuna de les eleccions. Per guanyar necessites conèixer el país.

La situació sociològica de l’independentisme planteja una situació en què part dels membres d’ERC hauran de deixar de banda alguns dels seus dogmes, com els que fan referència a que Artur Mas sigui el proper President de la Generalitat.

Així com els d’Herrera i els seus amics de la Complutense han llegit Gramsci però no han entès els límits del concepte d’hegemonia, des de l’independentisme han estat més hàbils i han vist que la millor manera de facilitar la governabilitat i l’aplicació d’un programa electoral és, ni més ni menys, creant una coalició de partits. Dit i fet, i tenint en compte que CiU i ERC tenen els membres suficients per fer una estratègia d’aquest tipus durant 18 mesos, des de Junts pel Sí han entès relativament bé la manera de donar un toc plebiscitari a les eleccions del 27S i marcar el ritme de la campanya. Només així es pot entendre la creació d’una coalició que aglutina un front ideològicament tan obert.

Pel que fa a la CUP, aquesta es posiciona com el contrafort dins del propi independentisme, i guanya un poder de coacció que no tindrà cap dels altres partits al Parlament de Catalunya. Els de Baños tenen la clau per investir Mas com a President, i no fa falta ser un gran analista per preveure que els mitjans es centraran en aquest dilema. Amb un bon candidat, els cupaires esperen una campanya que servirà per recollir els fruits plantats durant els darrers tres anys a la Ciutadella.

La situació sociològica de l’independentisme planteja una situació en què part dels membres d’ERC hauran de deixar de banda alguns dels seus dogmes, com els que fan referència a que Artur Mas sigui el proper President de la Generalitat. Així, ERC haurà d’entendre que el President Mas guanyarà tota la legitimitat, al marge de si es queda o no la presidència després del 27S. Si això passa, serà qui ho lideri tot i qui rebi el suport popular, mentre que la seva marxa seria vista com la del polític que va deixar pas a un President (Romeva) capaç d’unir a l’esquerra i dreta independentistes. La clau de tot plegat, com gairebé sempre, és que ERC sàpiga diferenciar entre les seves fòbies cap a CDC i la visió que té part de l’electorat de l’AMB versus el President.

Qui també ha d’estar preparat per una situació imprevista és CDC, doncs ha de trobar una sortida institucional en cas de què la CUP es negui a investir a Mas com a President. Novament la sociologia de la política catalana topa amb una sèrie d’absurds: l’independentisme s’ha consolidat quan el votant conservador de convergència i part del votant socialista han abandonat el projecte de reformar Espanya. Alhora, a part de l’esquerra li costa asseure’s amb un líder que ha rebut totes les bufetades des de Madrid. La gràcia de JxSí és que suposa la darrera bala a la re-càmera, i juga amb una bomba molt potent que ofereix una alternativa (la CUP) a l’esquerra. Si surt bé, l’estratègia els hi donarà grans resultats.

Si els ànims entre les files independentistes estan pels núvols, entre el sector més dur de l’unionisme hi predomina una situació que, a hores d’ara, costa de descriure. Mentre Ciutadans ha intentat passar del lerrouxisme al centre-dreta més reformista, el PP ha optat per triar un candidat que es posiciona com l’ala dreta del partit. L’enigma de tot plegat rau en com reaccionarà el votant unionista, doncs s’enfronta al dilema d’escollir entre una reforma constitucional o -com descrivia el candidat del PP, Xavier Garcia Albiol- uns guerrillers en defensa d’Espanya. Encara que aquest tipus de votant sigui relativament limitat a Catalunya, el Partit Popular i Ciutadans presenten unes formes molt diferents.

Enmig d’una campanya monopolitzada per JxSí, ha passat molt desapercebuda la visió que a Ciutadans tenen de Catalunya. Mentre el PSOE ha optat per desentendre’s absolutament del Principat i allunyar-se de qualsevol probabilitat d’ocupar la Moncloa, els de Rivera s’han adonat que la millor manera de convertir-se en un partit amb capacitat de veto és obtenint bons resultats a les grans ciutats. Tenint en compte que l’eix de grans circumscripcions electorals és força limitat (està format per Madrid, Barcelona, València, i Sevilla), això implica que l’única manera d’optar a un bon resultat és modificant el discurs més radical que s’ha emprat a les ciutats de Barcelona i València.

A Catalunya s’haurà de veure si realment hi ha un efecte Albiol que pari l’ascens de la formació taronja. Molt em temo que, més enllà de l’Ebre i de les eleccions catalanes, a Ciutadans li costarà fer forat envers un electorat conservador, envellit, i acostumat a les campanyes catalanofòbiques que utilitza el Partit Popular. El duet Rivera-Arrimadas corre el risc de veure’s limitat pel mateix motiu que va crear-se el seu partit: per evitar que els catalans facin política. El karma sempre passa factura.

No hi ha més enigmes, els candidats que no es moguin en l’eix territorial no tindran cap mena de capacitat per incidir durant la campanya.

Les eleccions d’aquest 27 de setembre són una mostra més d’aquest “Deus ex machina” esmentat, i de moment ens porten uns canvis radicals que mai havíem vist. Amb tots els caps de llista renovats, amb CSQEP incapaç d’obtenir votants nous, amb el PSC sota mínims, i el PP i Ciutadans fagocitant-se l’electorat conservador, la campanya electoral estarà marcada per la guerra bruta i pel joc que pugui donar Artur Mas amb la seva possible presidència. No hi ha més enigmes, els candidats que no es moguin en l’eix territorial no tindran cap mena de capacitat per incidir durant la campanya. Es vulgui o no, i encara que hi hagi una part de l’electorat que no voti en clau plebiscitària, aquestes eleccions s’han convertit en un referèndum on JxSí i la CUP lideren la secessió.

Finalment, caldria plantejar-se les següents preguntes: Com reaccionaria l’electorat de CDC si, a 10 dies de les eleccions, Mas rebutja qualsevol opció de ser President? Què passaria amb les campanyes electorals de la resta de partits? Amb l’escenari actual és una possibilitat llunyana, però res és descartable en un país en què qualsevol esdeveniment és possible.

Anuncis