Hi ha vot ètnic a Catalunya?

Fal·làcia: adj. [LC] Que cerca d’enganyar. Un home fal·laç.
                2 adj. [LC] Que enganya amb falses aparences.

El Crónica Global és un diari digital que engloba tot l’espectre intel·lectual del unionisme a Catalunya. De fet, la seva estructura formada per opinadors del PSC, Ciutadans, i el Partit Popular és una còpia del bloc constitucionalista que van formar al País Basc partits com el PSE, Unidad Alavesa i el PP. Si a Euskadi tenien el Correo i el Diario Vasco, a Catalunya han preferit ampliar el seu camp de batalla a Internet. Més enllà de ser un diari per a gent convençuda, des d’aquesta plataforma digital es va donar peu a un article que teoritzava sobre que a Catalunya hi havia vot ètnic.

Esverat per aquesta fal·làcia, he decidit fer una petita recerca per esbrinar si aquestes afirmacions són certes o no. Si bé és evident que a llocs com Osona i l’Empordà el nombre d’independentistes és alt, la llengua no pot ser un únic factor explicatiu perquè la gent vota en base a les seves característiques econòmiques i socials i no només per l’idioma que parla en el seu dia a dia. Si bé és cert que l’ús del català s’ha mantingut estable en tots els partits polítics menys en el PP, el vot ètnic no explicaria l’auge del independentisme a ciutats com Sabadell, Granollers, Terrassa, o l’AMB en general. De fet, no hi hauria aquest increment si existís el vot ètnic.

Com que aquesta afirmació pot semblar gratuïta, he decidit desenvolupar una petita investigació per demostrar que a Catalunya la configuració dels partits és plural. Així, m’he baixat en format Stata les dades del sondeig d’opinió de Catalunya que publica anualment l’ICPS per veure quins són els resultats donats al llarg del temps. Els anys escollits són el 1991 (en base al rècord de vot*, en ple auge del pujolisme, amb el conegut binomi electoral PSC-CiU i amb una ERC força minoritària), el 2001 (en ple “aznarato”, amb la caiguda del pujolisme, amb ERC consolidada, i en l’equador de l’auge del maragallisme des de les eleccions al Parlament de Catalunya l’any 1999), el 2010 (quan es produeix la primera desconnexió amb la sentència del Estatut, CiU està a punt d’obtindre resultats històrics i el PSC s’enfonsa), i el 2014 (amb el Parlament més fragmentat, ERC convertida en un partit amb opcions de govern, amb el PSC més dèbil que mai, i a pocs mesos de fer una consulta). Els resultats de tots aquests anys em permetran destruir la fal·làcia del Crónica Global.

La primera gràfica de totes que he elaborat fa referència a Convergència i Unió, i en ella ens mostra que des de fa gairebé 25 anys s’ha mostrat constant la composició entre els votants amb pares nascuts a Catalunya i entre els votants amb un dels pares o tots dos pares nascuts fora de Catalunya. Fixeu-vos, la configuració 60-40 no varia si ho comparem entre el moment de declivi de la federació (2001) i entre el moment d’auge (2010). Des d’una suposada perspicàcia, un pot preguntar-se si el declivi de 7 punts produït entre la gent que votaria a CiU l’any 2014 i els votants amb un dels pares o tots dos pares nascuts fora de Catalunya és conseqüència de la “deriva rupturista” d’Artur Mas. Per aquest mateix motiu el  gràfic fet amb ERC té una gran importància.

En el cas d’ERC, un partit que fins fa relativament poc era més petit, s’observa que històricament té una composició d’un 70% dels votants amb els pares nascuts a Catalunya i un 30% dels votants amb un dels pares o tots dos pares nascuts fora de Catalunya. Un resultat lògic, tenint en compte que el partit hegemònic ha estat CiU. Però què passa si observem detingudament la gràfica i ens centrem en els resultats de la gent que votaria a ERC en unes eleccions del Parlament de Catalunya l’any 2014? Doncs que ERC, al convertir-se en un partit gran i de govern, s’ha pluralitzat encara més i passa d’una relació 70-30 a una del 60-40. O sigui que ERC guanya vots entre els votants amb un dels pares o tots pares nascuts fora de Catalunya, i aquests vénen de CiU i del PSC, fet que es carrega totalment la fal·làcia de què CiU hauria perdut suport de les famílies mixtes o de fora de Catalunya a les Autonòmiques de 2012.

 

Abatuda la fal·làcia del Crónica Global, he decidit desenvolupar un segon tipus de gràfica que creua el suport del partit en base a l’edat dels seus votants. Així, si ens centrem en Convergència i Unió, aviat s’observa que l’any 1991 era un partit força ben segmentat en l’edat dels seus votants, mentre que arribats al 2014 (just quan el partit s’ha fet més petit i no és hegemònic)  s’observa que un 40% dels votants és major de 65 anys. Quin factor explicatiu hi ha al radera de tot plegat? El factor edat, doncs la realitat és que CiU va perdre el suport de gent més jove en benefici d’ERC. Els joves, millor formats i molt més crítics amb la situació política actual, tenen una major infidelitat a l’hora de votar.

 

Les dades demostren que CiU no ha perdut del suport de les persones amb tots dos pares o un dels pares nascuts fora de Catalunya, sinó que simplement ha perdut el suport de la gent més jove i això ha fet envellir el partit. Amb un 40% dels votants majors de 65 anys principalment nascuts a Catalunya és normal que s’hagi reconfigurat el vot. Els fills dels que votaven Unió, la Lliga, o Acció Catalana són gent envellida a qui els hi costa molt canviar el vot.

És el factor edat el que fa canviar la política catalana i no pas l’origen de la gent.

Aquesta infidelitat del votant es veu molt clarament quan ens posem a observar la mateixa gràfica elaborada en base a les intencions de vot a ERC. Si ens hi fixem, aquesta infidelitat de la gent més jove ha fet que l’ERC de 2014 tingui una configuració molt similar a la CiU de 1991. Novament s’observa que la consolidació d’ERC com a partit de govern ha pluralitzat el partit, mentre que CiU s’ha fet més petita i més vella. A tot això cal afegir-li dues coses que llencen pel terra la teoria del vot ètnic: que el factor edat no importaria al llarg del temps, i que és absurd propagar la teoria del vot ètnic quan es pluralitza el suport als partits independentistes. Tot això no es donaria en una situació de vot ètnic.

 

La fal·làcia del Crónica Global també es trenca molt fàcilment si observem la intenció de vot del PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya i ho comparem amb l’origen dels pares dels votants. Així, es posa en evidència una relació 25-75 a favor dels votants amb un dels pares o tots dos pares nascuts fora de Catalunya. Aquesta situació es manté en l’època del pujolisme, la del maragallisme, i en l’etapa final del segon tripartit. On està la clau de tot plegat? Doncs que el PSC no ha vist variar exageradament el suport quan Maragall liderava el partit. Per tant, ni rastre de vot ètnic en l’etapa més trencadora del partit.

Origen del vot PSC

El lector, novament perspicaç, es preguntarà de nou quina és la clau per produir-se un augment del suport al PSC entre els votants amb un dels pares o tots dos pares nascuts fora de Catalunya. L’efecte federalitzador de Navarro? La moderació del PSC? No pas! El PSC obté els seus pitjors resultats els anys 2010 i 2012, fent que el partit es faci més petit. On és la clau de tot plegat? En la infidelitat del vot jove. L’any 1991, un 50% dels votants del PSC es situaven entre la franja d’edat dels 25 als 34 anys i la dels 35 anys fins als 50 anys, però l’any 2015 el 50% dels seus votants es concentrava entre les franges d’edat situades entre els 51 i els 64 anys i els majors de 65 anys. El PSC pateix el mateix mal que CiU i el PP, partits que es fan més vells i petits a mesura que els votants joves practiquen la infidelitat electoral. Així és normal que els socialistes vegin augmentat el nombre de votants amb un dels pares o tots dos pares nascuts fora de Catalunya, efecte inversament proporcional que pateix CiU. És el factor edat el que fa canviar la política catalana i no pas l’origen de la gent.

Com bé he dit més amunt, a l’estela de CiU i el PSC hi tenim el Partit Popular. Al contrari que en la resta de casos, el Partit Popular mostra uns resultats atípics: amb els votants d’origen més barrejat l’any 1991, el partit sembla augmentar suports entre la gent amb un dels pares o tots dos pares nascuts fora de Catalunya a mesura que es consolida. Estem aleshores davant d’un cas de vot ètnic? No pas, el vot al PP segons la franja d’edat ens dirà una cosa ben diferent.

Origen del vot dels pares PP

Fixeu-vos que l’any 1991 el Partit Popular ja era un partit força envellit, però l’any 2014 ho és -encara més- amb un un 50% de les persones que el votarien sent majors de 65 anys. El fet s’agreuja quan s’observa que gairebé tres quartes parts dels votants del PP són els majors de 51 anys. Estem davant d’un cas de partit sustentat per gent gran, tot i que aquest no és tan plural com els orígens dels votants de CiU i ERC. De fet, es pot afirmar que tant ERC com el PP guanyen suport de votants amb un dels pares o tots dos pares nascuts fora de Catalunya, encara que això no és una bona notícia pel partit liderat per Sánchez Camacho.

Si ens hi fixem en el cas de Ciutadans, s’observa que la relació entre els possibles votants amb pares nascuts a Catalunya i els que ho són de família amb tots dos pares o un dels pares nascuts fora de Catalunya és de 10 a 90 a favor dels segons. Així, al contrari que en el cas d’ERC i CiU (amb uns votants d’orígens molt més diversos i igualats), estem davant d’un cas on sí que sembla haver-hi vot ètnic.

Intenció de vot a c'S i origen dels pares

Si ens hi fixem en la comparació entre l’edat i la intenció de vot a Ciutadans, s’observa que el partit de Rivera és més fort allà on el PP és més fluix. En deifinitiva, que és el substitut generacional dels populars.

El penúltim cas de tots és el de la CUP, el qual ens porta a parlar molt bé de la formació liderada per David Fernàndez: té una distribució 60-40 entre votants amb pares nascuts a Catalunya i votants amb un dels pares o tots dos pares nascuts fora de Catalunya. Novament torna a caure un mite estès des del unionisme més ranci i  es desmenteix la poca pluralitat entre els votants cupaires.

Intenció vot CUP

Si fem un cop d’ull a la franja d’edat segons el vot a la CUP, s’observa que la formació d’esquerres acaba de completar el suport al independentisme segons la franja d’edat, D’aquesta manera, si CiU és el partit de la gent gran i ERC de la gent madura, la CUP és el partit de la gent jove.

El darrer cas de tots, el que ha passat més desapercebut al centrar-nos en els partits amb una posició més clara, és el d’ICV. Fent un cop d’ull a l’origen dels pares que voten a la formació ecosocialista en els diferents anys analitzats, podem veure com els ecosocialistes segueixen l’estela d’ERC i augmenten el nombre de votants amb un dels pares o tots dos pares nascuts fora de Catalunya quan el PSC s’enfonsa els anys 2010 i 2011.

Intenció ICV i origen dels pares

Analitzant la composició del partit l’any 1991 i l’any 2014 s’observen algunes diferències:de la Iniciativa de 1991 a la ICV-EUiA de 2014 el partit s’ha fet més gran, però també una mica més vell.

La conclusió a la que arribem després de fer un cop d’ull a les dades analitzades és que a Catalunya s’ha produït una reconfiguració del vot als partits polítics sense que hi hagi l’existència de vot ètnic, i tot és  gràcies a la infidelitat electoral produïda per l’edat. És més, gairebé la meitat dels votants de CiU, ERC i la CUP són fills amb un dels pares o tots dos pares nascuts fora de Catalunya, mentre que en el cas del PP i de C’s ho són en un 90%. En una situació de vot ètnic mai es produiria una situació com la que tenen CiU, ERC i la CUP. Com a segona conclusió, l’ús de la llengua no pot servir sempre per avaluar el suport al independentisme; l’ambient familiar, la ciutat on vius, o el teu grup d’amics són un factor importantíssim que influeixen per sobre del propi lloc on la persona o els pares de la persona hagin nascut. Això sovint no és tingut en compte, però l’independentisme ha demostrat integrar de manera plural tots aquests factors. Per tant, i a tenor dels resultats, Ciutadans i el PP són els únics que s’ho haurien de fer mirar.

Anuncis