La típica entrada sobre Veneçuela que no agradarà a certa gent.

Discutir sobre Veneçuela comporta entrar en un món on no s’admeten mitges tintes, un món obert a discussions liderades per extremistes de tots dos bàndols. Parlar de Veneçuela gairebé genera els mateixos problemes que parlar de Palestina, doncs forma part d’aquest tipus de discussions on encara no sembla haver caigut el mur de Berlín. Veneçuela, la perla del Carib, és una nació tan rica com marcada per la profunda divisió entre els partidaris i detractors del chavisme. La clau de l’auge del PSUV no s’entén sense fer un remember de la situació socio-política que vivia el país a principis dels anys noranta; Veneçuela patia durant aquella època d’un sistema bipartidista deteriorat (dividit tradicionalment entre el centre-esquerra d’Acción Democrática i el centre-dreta del COPEI), la falta d’una potent classe mitja, una brutal crisi econòmica, un partit de centre-esquerra fent polítiques de dretes, i un enorme descrèdit de la classe política. Amb aquest escenari tan dantesc, només cal afegir-li un grup de militars que intentarà dur a terme dos cops d’Estat el 4 de febrer i el 27 de novembre de 1992. Ambdós cops, liderats primer per Hugo Chávez i posteriorment pels seus companys que no havien estat empresonats, simbolitzen l’inici del declivi del sistema polític veneçolà, fet que es veurà reflectit en l’alta fragmentació donada a les eleccions presidencials de 1993 i en la fi del sistema l’any 1998. Aquell any Chávez es presentarà per primera vegada davant les urnes i guanyarà les eleccions presidencials, iniciant-se una sèrie d’importants esdeveniments (una nova Constitució l’any 1999, noves victòries electorals l’any 2000 i 2006, un cop d’Estat per part de l’oposició l’any 2002, l’oposició perdent el referèndum revocatori de 2004, la derrota de Chávez en la reforma constitucional de 2007 i la victòria en un segon referèndum l’any 2009, les darreres presidencials de l’any 2012, i l’estreta victòria de Nicolás Maduro l’any 2013) que convertiran Veneçuela en l’enfant terrible de la geopolítica.

Tots els veneçolans amb qui he tingut el gust de parlar em descriuen a grans trets el mateix escenari. Segons el seu punt de vista, el chavisme s’anirà desfent poc a poc, fent-se paleses les divisions internes a mesura que el rumb de l’economia sigui cada cop pitjor. A hores d’ara ningú posa en dubte que l’oposició s’esperarà fins al 2016 per dur a terme un referèndum revocatori, el qual hauria de portar el país cap a una transició democràtica.Abans de tot, haig de dir que la intenció d’aquesta entrada al blog no és la de parlar sobre el final del règim, sinó que busco provocar una petita reflexió  entre el binomi “economia versus democràcia”.

Molts haureu vist les gràfiques comparatives del Diario que avaluen el progrés del chavisme en base a l’inversió estrangera, la despesa militar, o els abonats a Internet. Més enllà d’això, hi ha xifres que s’han mantingut en segon terme. A continuació, a partir d’una sèrie de dades -de l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Crim, l’Organització d’Estats Americans, i el Fons Monetari Internacional– dibuixaré una sèrie de gràfiques força interessants. Pels puritans de la True Left®, aviso que les dades han sigut recollides pels governs dels diferents països analitzats i no pas per aquestes organitzacions.

En base a les dades que he obtingut de la OEA i de l’ONUDC he elaborat aquest primer gràfic sobre la ràtio d’homicidis per cada 100.000 habitants. Paradoxalment, Veneçuela sembla ser l’únic país del món on la gent abandona la pobresa (veure gràfica del Diario.es) però aprofita per matar-se:

Ràtio d’homicidis en base a les dades presentades per l’OEA i l’UNODC.

Com que sovint es posen en dubte les xifres sobre l’elevada criminalitat que viu Veneçuela, he decidit aprofundir una mica amb les dades de l’UNODC i he fet una gràfica comparativa amb Mèxic. Fins i tot la pitjor dada de Mèxic està per sota de la millor de Veneçuela:

Mèxic vs Veneçuela UNODC
Comparativa segons les dades recopilades per l’UNODC.

Com que amb les dades de Mèxic es pot discutir que no són països comparables, he cregut més adient fer la mateixa gràfica sobre Veneçuela i Colòmbia, doncs són Estats veïns i demogràficament més semblants. Malgrat que el resultat no és per tirar coets, es veu claríssimament que Veneçuela i Colòmbia han dut camins inversos pel que fa a la seguretat dels seus habitants:

Colòmbia vs Veneçuela UNODC
Comparativa segons les dades recopilades per l’UNODC.

Amb el dubte de què Colòmbia no pugui ser un bon exemple pel detractors de les meves gràfiques, he decidit augmentar el nombre de països analitzats i he afegit Equador, Uruguai, El Salvador, i Honduras. Així es pot observar millor la tendència a l’alça de Veneçuela, Honduras i Mèxic. El règim bolivarià no surt gaire ben parat i es col·loca en segona posició:

Les mateixes dades recopilades per l’UNODC vistes en conjunt.

Així com la criminalitat sembla anar a l’alça, en el cas de l’atur s’observa molt clarament que Veneçuela en té poc i és menor al del seu veí colombià. Aquí es fa palès que els problemes dels ciutadans de Veneçuela no sorgeixen de les bones xifres macroeconòmiques, i més aviat ho són dels problemes derivats de la seva integritat física, l’economia domèstica i les llibertats. Ja se sap, el típic vici europeu de voler que no et matin pel carrer, participar en política sense problemes, i poder arribar a final de mes.

Atur IMF
Atur segons les dades presentades per ambdós països al IMF.

Veneçuela tampoc sembla salvar-se de la gran inflació provocada per la gran quantitat de recursos energètics. De fet, amb Chávez la inflació segueix les mateixes tendències que Colòmbia, detall que ens indica que l’estabilitat de Veneçuela prové del bon curs de l’economia en general.

Inflació IMF
Inflació segons les dades presentades per ambdós països al IMF.

Com que la inflació pot semblar insuficient, he decidit pujar aquesta gràfica del The Economist on ens mostra l’índex del cost de vida en base a la ciutat de Nova York. A tenor dels resultats no deu ser gaire fàcil viure a Caracas:

20140308_gdc451

Aquest conjunt de gràfiques em porten a pensar que els veneçolans no difereixen gaire dels ciutadans de la resta del món, i sembla ser que -com tot grup de persones normals- mostren el rebuig cap al govern quan les seves llibertats i la seva qualitat de vida estan en perill. És adient preguntar-se si, davant de les xifres presentades pels defensors del chavisme, és més important el creixement econòmic o la democràcia i les llibertats personals. Donat a que es prefereixi la primera opció, seria convenient qüestionar-se en què es diferencia un chavista d’un pinochetista. Molt em temo que estem davant la típica entrada sobre Veneçuela que no agradarà a certa gent.

Anuncis