El malabarisme turc.

Tot i que la majoria dels mitjans es centren en el nou canvi de rumb que ha engegat Obama amb Cuba, molt més a prop de casa estan esdevenint una una sèrie de canvis geopolítics que passen totalment desapercebuts a ulls de la majoria. Abans de tot, però, hem de tirar uns mesos enrere per entendre una mica què està passant i què us vull explicar.

Som a mitjans de maig del 2014, i un General libi anomenat Khalifa Hafter inicia l’Operació Dignitat amb l’objectiu de prendre Bengassi a les milícies islamistes i recuperar l’ordre dins del país. Hafter, un antic dissident de Gaddafi que havia viscut exiliat als Estats Units, també desfarà més tard el Congrés liderat pels Germans Musulmans i els seus aliats com el Partit de la Justícia, els quals es negaven juntament amb el Tribunal Constitucional i Turquia a reconèixer el resultat de les eleccions fetes en plena operació militar. Sense voler, Líbia entraria de pet en una guerra civil i en una guerra freda lliurada entre turcs i egipcis

Què hi pinten Turquia i Egipte dins d’aquest conflicte gairebé tribal? La resposta és fàcil: després de les manifestacions anti-Mursi del 30 de juny de 2013 i del Cop d’Estat que va col·locar a Al-Sisi liderant Egipte (de forma més o menys directa) uns dies més tard, Turquia es trobava necessitada d’un canvi de rumb en la seva política exterior. De cop i volta va veure que perdria poder com a potència regional i que necessitava una maniobra per poder tenir la influència d’abans. Dit i fet, Turquia va tornar-li la bufetada a Egipte propiciant ajuda diplomàtica als grups islamistes de Líbia que eren propers als Germans Musulmans. L’objectiu no era altre que causar inestabilitat a Egipte, però el General Hafter no s’hauria imaginat mai estar enmig d’aquest embolic.

 La situació final és que Turquia ajuda als islamistes per debilitar a Egipte, però els egipcis es co-aliguen amb Algèria per donar “assessorament tècnic i diplomàtic” a favor del General Hafter.

Al-Sisi va arribar al poder amb tres fronts oberts i alhora interrelacionats; els militars es trobàvem molt incòmodes amb l’auge del terrorisme (i la inseguretat) al llarg del desert del Sinaí, a Gaza les fronteres estaven totalment descontrolades i s’havia rearmat Hamàs (aliada política dels Germans Musulmans d’Egipte), i els Germans Musulmans estaven rabiosos al ser expulsats del poder. Davant d’aquesta situació, el nou govern egipci va reprimir els Germans Musulmans, va augmentar notablement la seva presència al Sinaí, i va tancar la frontera amb Gaza. Aquest nou escenari no va agradar gens a Turquia, país que havia finançat el partit dels Germans Musulmans i que s’havia erigit com una potència important aquests darrers anys. Com a contracop per desestabilitzar a Egipte, Erdogan donarà suport a grups islamistes libis amb l’objectiu de decantar la balança a favor dels Germans Musulmans i causar el caos a Egipte (i al voltant de les seves fronteres) amb l’auge del jihadisme. Què pot haver-hi pitjor per Al-Sisi que un quart problema a Líbia? Gairebé res.

Amb una Turquia donant ajuda diplomàtica als Germans Musulmans i els seus partits propers, des d’Egipte han optat per aliar-se amb Algèria i donar suport diplomàtic i tècnic al General Hafter. La situació final és que Turquia ajuda als islamistes per debilitar a Egipte, però els egipcis es co-aliguen amb Algèria per donar “assessorament tècnic i diplomàtic” a favor del General Hafter. Tot això sense posar les botes sobre el terreny.

La Turquia d’Erdogan és una potència regional que es mou terriblement bé en terrenys pantanosos. Ell sol és capaç d’obrir negociacions amb kurds del PKK, d’engegar campanyes per perseguir els gulenistes del seu partit, finançar els Germans Musulmans d’Egipte i Líbia, i mostrar-se totalment passiu davant les entrades i sortides que fa l’Estat Islàmic entre Turquia, Síria, i l’Iraq. El President turc s’està convertint en el líder d’un país troll (permeti’m aquí el cunyadisme de barbacoa) que és capaç d’aliar-se estratègicament amb Qatar, firmar contractes importantíssims amb Rússia, i ser alhora membre (des de 1952!!) de l’OTAN. D’aquest poti-poti, però, els resultats més importants han sigut després dels apropaments tinguts amb Vladimir Putin: Rússia té previst construir el seu tercer gasoducte (augmentant la dependència energètica turca vers el gas rus del 58% a prop del 70% de gas consumit) i dues de les tres centrals nuclears que l’Estat turc ha projectat. Només la primera d’aquestes centrals costarà 20.000 milions de dòlars, una xifra que gairebé agafa els 30.000 milions de dòlars que hi ha com a volum total de negoci entre ambdós països.

Països com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, o Qatar poden obtenir molts ingressos del petroli, però no tenen una estructura industrial ni la força demogràfica suficient per estar al nivell Turquia.

Aquesta dependència, que donarà al binomi Gazprom-Rusatom el control del 74% del mercat energètic turc, té la seva resposta en la geopolítica de la zona: Turquia competeix contra l’Aràbia Saudita, l’Iran i  els Emirats Àrabs per liderar el Pròxim Orient, fent que aquesta situació la porti a ser més propera a un país -que també lluita per entrar en aquesta pugna- com Qatar. La lògica de la raó ens porta a pensar que l’Iran està predestinada a ser una potència regional -acabi o no tenint influència sobre Síria, Iraq o Líban-, esquema que duu a algunes de les monarquies del Golf a enfrontar-se amb Turquia. Països com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, o Qatar poden obtenir molts ingressos del petroli, però no tenen una estructura industrial ni la força demogràfica suficient per estar al nivell Turquia. Només aquesta darrera podria competir contra Iran.

El rumb de Turquia és tan peculiar com la història del país, doncs actualment està dirigit entre el conservadorisme islàmic dels seus dirigents i la llarga trajectòria com a estat membre de l’OTAN. Només així es poden entendre les notícies d’un país que participa de l’aliança atlàntica, projecta centrals nuclears de tecnologia russa, i es rumoreja que contacta amb els seus adversaris regionals per obtindre armament nuclear. Estem davant d’un estat troll que fa les mil i una malabars per esdevenir la principal potència del Pròxim Orient. Per acabar, adjunto una fotografia que resumeix molt bé la política exterior turca.

Formació
Focke Wolf 190 i Spitfires turcs volant en formació durant els anys 40.

Anuncis