Kurdistan: peça clau.

Mentre mig món posa el focus d’atenció sobre el conflicte viscut aquests dies entre Hamàs i Israel, es produeix lentament una reordenació dels poders regionals gràcies a la incapacitat dels països d’Orient Mitjà a l’hora de tractar la Guerra Civil de Síria i de no preveure els canvis que s’estaven gestant dins la minoria kurda. En efecte, i si els fets no acaben donant cap sorpresa important, en els propers mesos podem trobar-nos amb la creació d’un nou país a la zona: el Kurdistan iraquià. Amb més de quatre milions i mig d’habitants – del voltant d’uns quaranta – el Kurdistan iraquià es consagra com la zona més pròspera i segura gràcies al petroli i a la seva bona gestió econòmica, erigint-se com un nou pilar regional entre Turquia, Iran, Iraq, i Síria (just en els països on es concentra principalment la minoria kurda) com també amb l’Aràbia Saudita. A efectes pràctics, la ceguera d’aquests països ha fonamentat la consolidació del Kurdistan iraquià com a país a punt d’autodeterminar-se, i els ha complicat el tauler d’escacs que és l’Orient Mitjà.
Turquia és el primer exemple que ens ensenya la mala gestió que ha fet malgrat ser una potència regional: després de comportar-se molt laxament davant dels militants jihadistes que creuaven a Síria a través de la frontera turca, s’han trobat amb milers de militants del ISIS (l’Estat Islàmic del Iraq i del Llevant) amb unes ganes brutals d’expandir el seu absurd califat. Sumant-li aquesta irresponsabilitat a l’hora de tractar als jihadistes, no s’han mostrat gaire partidaris de tractar amb les milícies kurdes del PKK, fent que ara mateix sigui necessari per a Turquia la creació d’un Estat on fins fa relativament poc feia incursions per matar a terroristes kurds. El dilema de la República d’Atatürk és doble i, curiosament, té el mateix resultat: ha de triar entre una major democràcia interna (reconèixer els drets de les minories kurdes dins de Turquia) o bé jugar-se la carta donant peu a una major inestabilitat dins del país i no reconèixer la realitat kurda que hi ha dins i fora de les seves fronteres. Qualsevol de les dues opcions acaben portant a Turquia dins d’un menor rol com a potència regional, però també són conscients que el reconeixement del Kurdistan iraquià suposaria un bon matalàs de seguretat contra els terroristes del ISIS. Sigui com sigui, aquí Turquia perd poder davant l’Aràbia Saudita.
De caire xiïta, i també una de les potències regionals de la zona, la teocràtica República Islàmica d’Iran juga un paper importantíssim dins del canvi que s’està produint al Orient Mitjà. Així, forma part activa en les lluites sectàries per liderar el poder regional, tot sostenint a la Síria d’Assad, l’Iraq d’Al Maliki, i la banda terrorista Hezbol·là al Líban. Si aquesta lluita pel poder que enfronta a Turquia, Iran, i l’Aràbia Saudita ens sembla insuficient, la situació es complica quan el 10% de la població iraniana és kurda. Evidentment, la situació d’Iran (molt més tancada i molt menys democràtica) no és comparable a la de Turquia, però a llarg termini l’acaba forçant a obrir-se més al món i a democratitzar-se mínimament si no vol perdre el control sobre Síria, Iraq, o part del Líban. Pot semblar absurd que la millor manera de fer menys temible a un país sigui amb la creació d’un nou país demogràficament molt més petit, però a la pràctica saben que la frontera del Kurdistan iraquià és un baluard per lluitar contra l’ISIS i contra una major desmembració de Síria i l’Iraq. El reconeixement de la realitat kurda d’Iraq porta de manera obligatòria al reconeixement de la realitat kurda dins d’Iran, o sigui a reconèixer a grups opositors que s’allunyin de les postures dels Ayatollah’s. Estem davant d’una bona notícia a llarg termini.
Pel que fa a Iraq i Síria, les seves realitats són a desgràcia seva molt similars; dins de la mateixa Síria podem constatar que contra els grups jihadistes i contra el règim de Bashar al Assad es situa la minoria kurda. Davant d’aquest panorama, es fa palès que la realitat kurda de Síria dependrà en bona mesura del transcurs de la guerra civil del país i de l’amenaça jihadista que pot desmembrar Iraq. Si això passa, ens trobarem a llarg termini amb el Kurdistan sirià intentant-se unir amb el Kurdistan iraquià, just mentre Iran intenta no perdre el seu pati particular format per Iraq, Síria, i Líban. Vist així, i malgrat que s’intenti evitar la secessió vers l’Iraq, la consolidació del Kurdistan iraquià també pot ser bona des del punt de vista iranià, doncs es podrien treure de sobre una preocupació.
Davant d’una Turquia i una Iran dèbils, l’Aràbia Saudita és qui millor es posiciona com a potència regional a la zona. Allunyada geogràficament (en el conflicte la podríem dibuixar com una illa), sap que la consolidació del Kurdistan iraquià (o Kurdistan del Sud) pot ajudar o complicar la vida a iranians i turcs. Tot i això, s’ha de dir que l’ Aràbia Saudita tampoc voldrà donar cap marge de maniobra al ISIS, cosa que s’ha evidenciat les últimes setmanes i que posiciona al Kurdistan iraquià a ser reconeguda per l’Aràbia Saudita.
L’escenari que es contempla a mitjà i a llarg termini sobre aquests països és força apassionant; el reconeixement del Kurdistan iraquià deixa internament reforçada i externament dèbil a Turquia, a Iran la referma externament però la debilita internament, i l’Aràbia Saudita es reforça externament una mica més malgrat les preocupacions que pugui tindre sobre l’ISIS. La gràcia de tot això és que, amb l’ISIS pel mig, el fet de no reconèixer l’ autodeterminació del Kurdistan iraquià pot provocar que aquestes potències regionals juguin a la ruleta russa.
Anuncis