Sergi Cristóbal

Per què les enquestes han fet el ridícul? (El Nacional)

by

Els resultats del 26J han suposat per als enquestadors i analistes el ridícul més absolut. Dels 65 sondejos preelectorals publicats cap s’ha apropat al resultat final. És més, durant els darrers vuit dies de campanya (comptant les famoses enquestes andorranes) es van publicar més de 20 sondejos que tampoc han encertat el resultat. El que ha … Read more Per què les enquestes han fet el ridícul? (El Nacional)

Refugiats: les gràfiques que expliquen el drama humà

by

Refugiats: les gràfiques que expliquen el drama humà. Fa pocs dies TV3 emetia My friend, una obra mestra que donava un punt de vista poc vist del campament d’Idomeni. El documental, més que recomanable, deixava de banda el típic sensacionalisme i feia apropaments en el paper dels voluntaris, el funcionament del camp de refugiats i … Read more Refugiats: les gràfiques que expliquen el drama humà

ELS LÍMITS DEL VOT DUAL: TRES GRÀFIQUES QUE EXPLIQUEN EL FORAT GENERACIONAL A CATALUNYA.

by

Una de les meves fixacions dels darrers mesos ha estat la gran importància que té el vot dual a Catalunya. Ja sigui per pur interès o per les ganes de discutir, tant a l’abril com al maig he fet articles assenyalant els vasos comunicants entre les formacions independentistes i En Comú Podem. En els meus … Read more ELS LÍMITS DEL VOT DUAL: TRES GRÀFIQUES QUE EXPLIQUEN EL FORAT GENERACIONAL A CATALUNYA.

El 26J a Catalunya.

by

Les eleccions del passat 20 de desembre han deixat tot un seguit de gesticulacions que des d’un bon principi eren fútils. Les notes de premsa, les consultes a les bases i els tuits eren part d’un show dels partits per amagar les seves carències i no afrontar els problemes reals. Aquest 3 de maig es posa en evidència el que vaig assenyalar fa uns mesos: cap dels partits tenia els incentius necessaris per tirar endavant cap acord; PP, PSOE, Podemos i Ciutadans van a eleccions perquè qualsevol escenari el suposen millor que l’actual. Arribats a juny es veurà qui perd i qui s’atreveix a trencar amb tot el que han promès, però en tot moment han navegat en un escenari previsible. No hi ha més explicació que aquesta.

A Ferraz no poden plantejar ni una Große Koalition amb el PP ni un pacte d’esquerres entre Izquierda Unida i Podemos. El primer escenari de tots provocaria la desaparició del PSOE i el segon generaria un gran rebuig entre les bases socialistes d’Andalusia, on la famosa Lega Sud de Susana Díaz vol evitar que qualsevol pacte amb els d’Iglesias desemboqui en un referèndum a Catalunya. Aquestes preocupacions són molt similars a les que viu Podemos, on no poden donar suport a cap govern entre PSOE i Ciutadans sense dinamitar el vot dual que tenen per part de l’electorat independentista i progressista català. El submón de PP i Ciutadans, caracteritzat per sortejar entre els partits regionals una futura investidura i deixar de banda el problema català, ha preferit altres tàctiques. No és gens casual la portada de La Razón del passat 25 d’abril o el baix perfil d’Albert Rivera durant els últims dies de “no-investidura”. Populars i naranjitos saben que la seva és una guerra de desgast, jugant-se el vot entre un electorat més envellit i menys procliu al canvi. Ja se sap que en un terreny on les noves idees mai són benvingudes, les que fan referència a Catalunya cremen encara més.

La situació postelectoral del 20D evidenciava que els principals guanyadors de les Eleccions a Corts Generals van ser Podemos i el Partit Popular. La cinquantena d’enquestes i mitjanes ponderades publicades durant els darrers quatre mesos ens dibuixa una tendència un pel diferent: descens sostingut dels d’Iglesias, consolidació de PP i PSOE amb lleugera tendència a l’alça d’IU i Ciutadans. La demoscòpia electoral ens torna a l’escenari previ a la campanya del 20D. No fa falta enganyar-se per descobrir que tot canvi que pugui produir-se al juny girarà al voltant dels efectes que tingui la coalició entre Podemos i Izquierda Unida sobre l’electorat socialista. Molt malament ho haurien de fer els morats per no convertir-se en el principal partit d’esquerres. Això sí, en cas de no produir-se aquesta coalició ens podríem trobar dins d’un escenari paradoxal: l’electorat conservador seria el principal guanyador de les eleccions, evitant l’enfonsament del PP i regalant un bon grapat de diputats a Ciutadans. La desmobilització de l’electorat urbà posaria en safata un govern de dretes i deixaria molt tocats a IU i Podemos.

I de rebot Catalunya

Una coalició liderada per Iglesias i Garzón tindria efectes contraproduents entre l’esquerra catalana i l’independentisme. Des de 2012 es porta parlant d’una davallada de CDC que, a part d’evident, és més complexa del que aparenta. Si bé a les europees de 2014 es va produir el famós sorpasso per part d’ERC, aquest no es va repetir ni a nivell autonòmic (on CDC ha resultat la guanyadora amb el pols vers la CUP) ni a nivell local. Han fet falta dues eleccions per evidenciar de nou un canvi en l’independentisme. L’efecte d’una coalició Podemos-IU complicaria bastant l’estratègia d’ERC per rellevar a CDC. L’explicació de tot això es va veure molt clarament el passat 20 de desembre: uns 162.000 votants de JxSí i uns 143.000 de la CUP van triar En Comú Podem a les eleccions a Corts Generals. Aquesta xifra suposa la base electoral més important pels de Xavier Domènech (un 32,9% del vot rebut) i l’evidència d’un nou vot dual que té com a comú denominador les franges d’edat relativament joves, el principal mercat d’ERC. Aquell vot dual que fa vint anys triava CiU a les autonòmiques i PSC a les generals s’ha transformat: ara ho fa per JxSí o la CUP a les autonòmiques i En Comú Podem a les generals. Que hi hagi més de 305.000 vots d’aquest tipus no hauria de sorprende’ns, doncs el relleu generacional i una esquerra dominant ho propicien. Aquell votant de classe mitja, progressista i profundament catalanista ha fet un gir: ara és un pel més jove, amb major formació i està força descontent vers la crisi econòmica i els diferents casos de corrupció que ha patit CiU. Una millor oferta electoral per part dels comuns destrossaria la consolidació d’ERC com a partit seriós i disminuiria la velocitat de CDC per refundar-se des dels fonaments.

 Tindrem un escenari kafkià si ERC perd més vots cap a la coalició podemita: els de Junqueras no tindran una imatge de partit central (i d’esquerres) i els convergents seguiran amb el llast d’una marca desgastada. L’independentisme corre el risc de quedar percentualment paralitzat i deixar de ser atractiu per part d’un bon grapat de votants. Ara mateix hi ha una guerra absurda (entre dos companys de coalició) per liderar un independentisme sense rumb i sense estratègia. El posicionament del President Mas per encapçalar una llista única a Madrid no és gratuït, sap perfectament que una coalició entre CDC i ERC és impossible (és més, CDC va camí de convertir-se en un PNB a la catalana, amb doble lideratge al Parlament i al partit) i que només pot moure’s per mermar el rival (ERC) a curt termini. Els republicans estan abocats a fer una campanya per no caure i els convergents per caure menys o mantindre’s. En cas de no dur-se a terme el duet Iglesias-Garzón, però, l’escenari català serà previsible i no portarà gaires novetats. De moment les xarxes bullen amb fils inacabables i discussions absurdes sobre el procés.

Com a conclusió global de tot això seria interessant que es plantegessin diferents coses, com la manca de rumb de l’ANC, la no consolidació d’uns (ERC) o el declivi dels altres (CDC). El pitjor que poden fer els independentistes és imitar el Wishful thinking de El Crític i inventar-se coses rares per suplir les pròpies carències. No aniran enlloc fins que no s’adonin que ni el tokenisme ni la repetició de fórmules són la solució. Des del 27S s’ha posat en evidència que governar no és tan fàcil com fer TED Talks des de l’oposició i que la refundació d’un partit s’ha de fer amb seriositat. Aquest 26J ens ensenya que el vot dual trenca amb els càlculs de molts partits i que els problemes s’allargaran si no es tracten seriosament. En mans dels polítics i de la societat civil està que les coses es facin bé i els problemes puguin redreçar-se.

 

Vot dual entre el 27S i el 20D: el cas de JxSí i la CUP amb En Comú Podem.

by

Les eleccions del passat 20 de desembre van posar en dubte la forma que agafaria el vot dual a Catalunya. Aquest, que de manera planera s’exemplifica amb el canvi del vot en base a unes eleccions o unes altres, ha viscut un terratrèmol entre els anys 2011 i 2015. La tradició de votar CiU a les autonòmiques i PSC a les generals ha quedat en part desconfigurada pel viratge de la societat catalana cap a l’esquerra i la gairebé desaparició del PSC-PSOE com a partit de referència de l’electorat catalanista. En Comú Podem ha ocupat el rol central que tenien els socialistes a les eleccions a Corts Generals, aglutinant federalistes, independentistes i sobiranistes. Aquests no han estat els únics canvis: CDC ha quedat desbancada per ERC i la CUP ha trinxat ICV per la banda independentista. Aquest nou escenari, però, no deixa d’amagar que es segueixen repetint els mateixos patrons en el comportament polític; cada elecció és un món diferent. L’enquesta a peu d’urna efectuada per TNS el 20D ens evidencia l’existència d’un vot dual o, si més no, d’una dualitat entre el vot independentista i federalista/autodeterminista. Entre el 27S i el 20D s’observa un traspàs de vots entre JxSí i la CUP a En Comú Podem. Els motius de triar un o altre partit (pel vot útil, un frame diferent, candidats, etc) són fruit de discussions infinites, però més enllà d’això es posa en evidència que no tot canvia tan ràpid. Val la pena observar com han anat les coses.

Tenint en compte el record de vot a les eleccions del 27S, un 40,7% dels votants de JxSí va optar per DiLL i un 38% va triar ERC; en Comú Podem va rebre un 13,9% dels votants de JxSí a les eleccions a Corts Generals. En el cas de la CUP el contrast és més fort: un 50,2% dels votants d’aquesta formació es decantaren per En Comú podem a les generals i un 31,7% per ERC. Ja a més distància, un 10,4% dels vots aniria a DiLL. Cal dir que tant en JxSí com a la CUP trobem fugues cap al PSC

L’origen del vot també dóna força sorpreses: un 39,5 dels votants d’ECP provenen de Catalunya Sí Que Es pot, un 17,5% de JxSí i un 15,4% de la CUP. Així, un 32,9% dels votants d’En Comú Podem provenen de votants que havien triat formacions independentistes el 27S. En segon terme destacaríem el 6.4% dels votants d’ECP provinents del PSC, el 3,6% de Ciutadans i el 6% de l’abstenció. Un patró més clàssic són ERC i Democràcia i Llibertat; els primers obtenen els seus vots de JxSí (74%) i la CUP (15%); els segons repeteixen el mateix esquema amb un 83,9% dels suports provinents de JxSí, un 5,2% de la CUP i un 3,3% d’UDC. La dada curiosa és que la formació de Duran veu com el poc vot convergent que havia guanyat el 27S torna cap a CDC.

La magnitud del vot dual entre JxSí i la CUP vs ECP s’observa si convertim la segona gràfica en nombre de vots. La formació de Xavier Domènech rebria 366.536 vots de CSQEP, 162.389 de JxSí, 142.903 de la CUP, 59.388 del PSC, 55.676 de l’abstenció i 33.406 de Ciutadans.

La demoscòpia electoral ens demostra que a dia d’avui segueix existint un vot dual entre les Eleccions Generals -dominades pels partits catalanistes d’esquerres, com abans ho havia fet el PSC i ara En Comú Podem- i les Eleccions Autonòmiques dominades pels partits nacionalistes / d’àmbit no estatal (PANES). Els resultats també evidencien que aquests dos eixos estan coaligats entre si (dins de l’eix nacional també hi ha canvis en l’eix esquera-dreta), però el domini d’un o altre anirà lligat a l’elecció que es presenti. Les dades ens acaben demostrant que la sociologia del vot(ant) és més senzilla del que sovint s’intenta dibuixar des dels mitjans. Cas apart són els partits polítics, una qüestió que entraria en un article totalment diferent.

Acarnissament a quatre.

by

Aquest mes de març la política espanyola viurà un dels moments més previsibles i avorrits de tots els temps. Per molt que s’intenti disfressar com l’inici d’una nova etapa, el resultat del 20D va demostrar la incapacitat de crear una marca d’esquerres guanyadora i de tractar l’encaix territorial de manera civilitzada. Espanya no ha viscut … Read more Acarnissament a quatre.

El percentatge que falta.

by

Les eleccions del passat 27 de setembre van suposar l’enterrament d’uns mites i la creació d’uns altres. El posicionament de CSQEP vers la independència es va convertir en la nova excusa de Madrid per paralitzar-ho tot, un nou plantejament que s’entén després d’haver bombardejat amb el mantra de l’abstenció diferencial. No obstant això, és cert que els resultats van deixar dues tasques pendents: la refundació de CDC en un partit (capaç d’obtenir una part del vot provinent d’UDC) de centre-dreta modern i l’absorció d’una part dels votants tradicionals d’ICV cap l’independentisme.

Tot i que en un futur m’agradaria centrar-me en la bossa concentrada a la dreta, en aquest article tractaré d’explicar -via comparacions amb els partits que fa frontera- el possible votant independentista que es troba a CSQEP. Per fer-ho, utilitzaré les dades de la tercera onada del Baròmetre d’Opinió Política del CEO. Aquesta vegada el lector no s’haurà de preocupar per l’enorme quantitat de gràfiques: des de la Revista Endavant hem afegit un plugin d’Infogram que simplificarà molt la visualització de les dades. Tocarà jugar amb el ratolí.

l’infografia que he elaborat per aquest article es divideix en tres parts: actituds vers la política, patrons de consum i probabilitats de pacte. Amb aquesta estructura busco demostrar que l’independentisme pot fer forat entre els electors de CSQEP, però per això cal un posicionament polític cohesionat que sigui capaç d’apropiar-se d’aquest votant i limitar el marge de moviment dels adversaris polítics.

Des de 2012 ICV ha acompanyat parcialment les forces independentistes al llarg del procés. No obstant, el seu “no posicionament” ha servit per embarrancar la consulta del 9N i deixar en un enigma la postura que havia d’ocupar el seu partit durant el 27S. A efectes pràctics, però, tots sabem que els ecosocialistes es troben segrestats per la branca més unionista del partit (un exemple clar és Coscubiela, qui des de l’ombra dirigeix la formació al Parlament). Per tant, des d’un punt de vista purament maquiavèl·lic, cal guanyar la bossa de votants d’ICV i finalment deixar aquest partit en fora de joc. Com que potser hi ha qui dubta de l’existència d’aquest tipus de votant i la consegüent estratègia, el millor que puc fer és evidenciar-ho amb dades.

Un dels punts més clars s’observa quan fem un cop d’ull a les actituds del votant vers la política; sociològicament el votant de CSQEP s’assembla molts més al de JxSí i la CUP que al de Ciutadans i el PSC. Les dades ens mostren un contrast entre els tres primers partits i les formacions liderades per Arrimadas i Iceta: els votants d’aquests darrers tenen menor interès en la política.

En el cas dels que es consideren informats en política es repeteix el mateix patró: el votant de CSQEP està sociològicament més a prop de les formacions independentistes que de Ciutadans o el PSC.

Allunyant-nos de les actituds sociològiques, cal destacar que els hàbits de consum dels diferents partits ens mostren que l’independentisme encara pot fer forat. En aquest cas cal tindre en compte Internet, la ràdio, la televisió i els diaris. Tots ells ens mostren que el votant de CSQEP és molt més plural del que sembla.

Vers el consum sobre temes polítics a Internet cal destacar el següent esquema a quatre bandes: el de les xarxes socials, el dels diaris electrònics en general, el dels que no tenen cap pàgina habitual, i finalment el de qui s’informa mitjançant altres vies. En el cas de JxSí trobem que els diaris electrònics juguen un paper menor en benefici de diaris -digitals- tradicionals, com La Vanguardia i El Periódico. Si ho comparem amb la CUP, es pot observar com el pes dels digitals és més gran. Aquí s’evidencia novament un contrast amb l’edat, com anteriorment vaig assenyalar en un article a la revista. En el cas de CSQEP s’observa que aquesta estructura de quatre blocs es manté, però contrasta especialment amb la del PSC i Ciutadans, que amb un electorat més envellit s’informen menys a través de les xarxes socials.

Les dades del CEO ens mostren que hi ha patrons comuns en el cas dels dials que escolten els votants per informar-se: les emissores dels grups de Catalunya Ràdio i RAC1 són majoritàries entre l’electorat de JxSí i la CUP. En el cas de CSQEP trobem que el seu votant és la versió més plural i oberta del PSC: escolten majoritàriament la SER, però més d’un 25% ho fan per emissores que giren al voltant de Catalunya Ràdio i RAC1.

Novament trobem un esquema curiós quan ens centrem en la pregunta del CEO que fa referència a les televisions amb què els diferents votants s’informen dels temes polítics: a JxSí i la CUP ho fan de manera majoritària per les televisions que formen part de la CCMA. En el cas de CSQEP veiem com aquests prefereixen La Sexta, però amb més d’un 20% que ho fa mitjançant els canals de la Corpo. El de CSEQP és un votant que veu molt menys Tele 5 i Antena 3 (a diferència del perfil típic de Ciutadans i PSC) i comparteix patrons de consum amb els votants de JxSí i la CUP.

El consum de diaris ens mostra que els votants de JxSí i la CUP llegeixen publicacions amb una tendència clarament catalanista. Obvietats al marge,amb CSQEP observem tres bloc definits: qui llegeix El País, qui llegeix El Periódico i qui llegeix La Vanguardia. Els tres diaris amb tendències ideològiques molt diferents, però clares.

Aquest forat sociològic dintre de CSQEP també es dóna quan ens hi fixem en el percentatge de gent que creu probable que el govern espanyol acabi oferint un pacte: es visualitza el perfil federalista del PSC (on destaca de manera bastant probable el pacte), el contestatari i d’exclusió de Ciutadans (és contrari al pacte i és conscient que no hi haurà cap pacte), l’independentista de JxSí i la CUP (on no volen pacte però arriben a percebre que podria passar alguna cosa), i finalment el de CSQEP (que barreja una tercera via optimista amb un independentisme que no veu pactes a la vista) que obre un meló de vots.

Les dades ens demostren que sociològicament hi ha una part dels votants d’ICV/CSQEP (que oscil·la entre el 20% i el 30%) que comparteixen hàbits i actituds amb els independentistes. El moviment més clar que pot fer-se per aconseguir aquests vots que falten és un canvi d’estratègia. Per aquest motiu urgeix que les formacions independentistes es cohesionin de nou i tinguin un posicionament nítid davant de tot. Des d’un punt de vista tècnic, si fos JxSí o la CUP em centraria en evidenciar les contradiccions de CSQEP i guanyar-me el seu electorat.

Un dels errors de l’independentisme és voler creure que les coses es guanyen amb il·lusió i somriures. Seduir votants està molt bé, però en l’arena política implica que has d’aixafar un partit que rivalitza amb tu. L’independentisme no guanyarà fins que no s’adoni d’això. S’ha d’actuar com un Estat si realment es vol ser un Estat; necessitem una sèrie de vots molt importants, però per aconseguir-los cal el cinisme i la sang freda que han aplicat amb nosaltres. Les dades ens demostren que aquest votant existeix, així que JxSí i la CUP han de tenir clars els seus interessos i actuar en base aquests. L’única manera d’aconseguir el percentatge que falta és captant els votants que tenen aquestes formacions, per tant implica que els partits independentistes hauran de partir ICV.

 

La gangbang otomana: el declivi de Turquia en política exterior.

by

L’Orient Mitjà és una festa sense control i Turquia és una gangbang. No és que vulgui semblar groller, però aquesta és la millor manera de descriure la política exterior turca dels darrers mesos. Aquest article -tal i com el lector haurà endevinat llegint les dues primeres línies del text- no és el clàssic anàlisi post-electoral, sinó que intenta anar una mica més enllà.

Des de la seva fundació com a república, l’any 1923, Turquia ha viscut un gran contrast entre la seva política interior i la seva política exterior. Internament el país ha sigut des de sempre un gran polvorí; des de la manera en què  van alliberar-se de les potències que ocupaven el nucli de l’antic Imperi Otomà fins al genocidi que van patir les minories (grega, armènia, i assíria), i la tempestuosa història que ha tingut més endavant, especialment amb els diferents cops d’Estat, la persecució a grups d’esquerra, i el conflicte amb els kurds. No obstant, a nivell exterior, l’experiència de la Primera Guerra Mundial els va portar a ser un país caracteritzat -deixant de banda les astracanades amb els grecs- per una gran habilitat fins a dia d’avui. De fet, aquesta política exterior tan típica del kemalisme topa de front amb la pròpia història del país i el lideratge recent de Recep Tayyip Erdoğan.

Fa dues setmanes vam ser testimonis del ressorgiment del debat sobre l’entrada de Turquia a la UE. Aquest cop, -enmig d’una crisi humanitària terrible i unes eleccions marcades per la violència en zones de majoria kurda- Angela Merkel proposava  l’entrada ràpida dels turcs al club europeu a canvi, això sí, de mitigar l’entrada de més refugiats. De cop i volta havíem tornat als 2000, amb la diferència de què hi ha gat amagat. Per entendre tot això millor cal repassar el rumb que han pres Turquia i els seus adversaris durant els darrers mesos.

Erdoğan tenia el seu pla nuclear

Quan el passat mes de juliol els 5+1 van arribar a  un acord per tractar la qüestió nuclear iraniana tothom es va centrar automàticament en les tradicionals queixes de Benjamin Netanyahu. No obstant, el gran problema de tot això no es trobava a Israel, sinó en totes les potències regionals sunnites: elles també volien jugar amb l’energia nuclear. Si bé els Emirats Àrabs Units, Qatar, i Bahrain queden com els eterns aspirants regionals dels petrodòlars, l’Aràbia Saudita i Turquia tenen a nivell geopolític i demogràfic la força suficient per intentar emprendre un programa nuclear. De fet, anaven resorgint intencions de vells projectes a la llum mentre s’arribava a l’acord final.

En el cas turc, s’ha intentat contrarestar el Programa Nuclear Iranià mitjançant la construcció de dues centrals nuclears; una de tecnologia russa i l’altra de japonesa. La primera de totes, que serà projectada per Rosatom, ha vingut acompanyada amb l’opció d’una tercera central nuclear i la firma d’un tercer gasoducte, el qual deixarà al binomi Gazprom-Rosatom amb el control del 74% del mercat energètic turc. Aquesta estratègia no ha estat gaire encertada a nivell geopolític, especialment si tenim en compte que Iran i Síria (enfrentats amb Turquia) són aliats de Rússia, mentre el govern d’Erdoğan ha donat suport actiu i passiu als rebels sirians. La posició del turcs  en contra de Bashar al Assad només ha servit per provocar que Rússia entri amb l’Iran dins del fangar sirià i iraquià. En definitiva, en menys d’un any Rússia i Turquia han passat de socis comercials a enemics.

La política exterior turca enforteix l’eix xiïta i topa contra l’operació militar que coordinen Rússia i l’Iran

Els errors dels turcs han estat importants, doncs s’ha augmentat la dependència vers Rússia mentre s’entrava en conflicte amb Moscou, els seus aliats, i els consegüents interessos geopolítics. Les amenaces que va llançar el President turc contra Putin posen en evidència la debilitat de la posició d’Ankara. El motiu de tot això és ben fàcil: s’ha iniciat una operació militar a Síria, on Rússia s’encarrega de l’aparell aeri (sense comptar l’avituallament militar i el suport diplomàtic) i l’Iran del terrestre. El fet que aquesta operació es dugui a terme -i s’estengui a l’Iraq- té dues conseqüències directes: enforteix l’eix xiïta (enfrontat a les potències sunnites) i alhora consolida a Rússia (davant l’evident retirada nord-americana) com a potència estabilitzadora a l’Orient Mitjà. En paraules molt més simples, Rússia no té cap interès en trencar amb dos dels seus aliats històrics a canvi de fer dues centrals nuclears i perdre poder regional.

Problemes a Egipte, Líbia, i la Franja de Gaza

Un altre gran cúmul d’errors el trobem a Egipte, Líbia i la Franja de Gaza. Després de donar suport als Germans Musulmans de Mursi i els seus aliats -Hamàs- a Gaza, Erdoğan va topar frontalment amb el nou govern egipci d’Abdelfatah Al-Sisi, especialment quan aquest darrer va perseguir la confraria i va tallar tota connexió d’aprovisionament que tenia Hamàs. Les conseqüències de tot això van ser bastant dures: va créixer el terrorisme al Sinaí mentre, paral·lelament, s’iniciava una proxy war a Líbia (entre Egipte i Turquia) que debilitava la frontera oest d’Egipte davant el terrorisme. A mesura que passaven els mesos, amb els Germans Musulmans fora de combat i amb el vesper del Sinaí en una situació de calma tensa, la política exterior turca va quedar de nou aïllada i pendent de la situació de Líbia.

En el país que va dirigir Gaddafi ens trobem novament en un fangar en el qual Turquia no ha sabut sortir-ne. La divisió entre la Cambra de Representants – de posicions laiques, liderada pel General Hafter, amb capital a Tobruk i amb el suport diplomàtic i tècnic d’Egipte- i el Nou Congrés General Nacional -amb capital a Trípoli, on destaquen el Partit de la Justícia i els Germans Musulmans, i sota suport diplomàtic de Turquia- ha portat una guerra freda entre egipcis i turcs. A tot això, encara hem d’afegir-li les tribus Touareg a l’oest, així com l’Estat Islàmic a la zona costanera de Sirte, i les milícies radicals que campen pel país. Malgrat el caos que regna, la proposta d’un govern d’unitat (postposada per ser firmada ad eternum) i el cas de corrupció que afecta a l’enviat de l’ONU, l’espanyol Bernardino León, ha deixat a Turquia en un carreró sense sortida, doncs l’estancament de la situació els ha deixat  sense poder guanyar cap tipus d’influència. Curiosament, els egipcis també s’han apropat a Rússia, limitant encara més la posició turca.

Turquia ha quedat aïllada degut a la seva política exterior i busca una sortida amb la UE

Així com Erdoğan ha estat molt hàbil a l’hora de boicotejar tota negociació per formar govern i dirigir el país cap a unes noves eleccions, l’otomanisme que ha aplicat en la seva política exterior no ha donat grans resultats. El fet d’aïllar-se de l’OTAN i entrar dins la Guerra Civil de Síria ha estat fútil: només ha servit per minvar qualsevol opció de convertir-se en una potència nuclear, i els ha portat a enemistar-se amb una Rússia que és la principal valedora de Síria, Iran i -segons Estats Units tingui el dia- d’Iraq.

Tenint en compte que l’aventura de Turquia dins l’antiga zona d’influència otomana només els ha portat derrotes i estancaments, és normal que aquesta vulgui sortir de l’aïllament (la permanència l’OTAN no els ha beneficiat davant dels russos) entrant en un club -la UE- que està en hores baixes i que necessita de nous pilars d’influència, especialment davant d’un Regne Unit cada cop més allunyat i una França més debilitada. Com s’explica aleshores aquest europeisme amb què s’ha contagiat el President turc? A tenor de la política exterior, els càlculs dirien que busca més influència a l’antiga Iugoslàvia i guarir-se les espatlles pel seu enfrontament amb els russos, cosa que entrant en l’esfera sèrbia no passarà.

Els darrers mesos ens ensenyen que Turquia és un gegant amb peus de fang, el qual ha quedat molt tocat després d’aventurar-se més enllà de les seves fronteres. Paral·lelament, barrejar la seva antiga zona d’influència amb l’OTAN només ha servit per demostrar les limitacions atlàntiques. D’aquesta manera, i per molt que alguns confonguin tenir el PIB d’Itàlia amb què els T-90 siguin pizzes margarita i el Dret a Veto al Consell de Seguretat una ampolla de limoncello, s’ha demostrat que a l’Orient Mitjà manen els grans. En un moment on els Estats Units estan de retirada i tothom desconfia de Turquia, es fa evident que la gangbang otomana d’Erdoğan no ha sortit gaire bé, evidenciant la força d’una potència (Rússia) a qui donaven per morta fa menys d’un any, i que ara es reuneix amb tots els actors d’Orient Mitjà com a principal eina estabilitzadora. La influència només pot funcionar si està acompanyada de pragmatisme, dret a veto i una indústria armamentística potent. Turquia només compleix parcialment el darrer punt, i la seva trajectòria només ha servit per exemplificar que una economia mitjanament forta no serveix per canviar el tauler d’escacs regional. De fet l’ha girat encara més a la seva contra, demostrant la profunda volatilitat de la política exterior.

Espanya i la doble cruïlla: PP, PSOE, Podemos, i Ciutadans davant les eleccions generals.

by

Espanya s’enfronta, d’aquí a poc menys de dues setmanes, a uns comicis que semblen trencar l’estructura política actual. Marcats per una crisi econòmica que ha delmat la classe mitjana i una crisi política que ha generat una gran desconfiança vers els partits i les institucions tradicionals, el màrqueting sembla haver-se apoderat d’uns candidats més centrats … Read more Espanya i la doble cruïlla: PP, PSOE, Podemos, i Ciutadans davant les eleccions generals.