Sempre s’ha dit que Catalunya té encreuats l’eix nacional i l’eix social. En unes eleccions on destaca l’eix nacional també ho fa de manera indirecta l’eix social, i viceversa. És inevitable: l’un i altre van lligats. Tot i això, hi ha un tercer eix encara més transversal, amb efectes molt més importants vers la societat catalana: el religiós.
L’Església catòlica, institució que regeix la confessió majoritària a Catalunya, acapara els focus d’atenció, sigui pel seu poder polític o la capacitat que té per penetrar en àmbits socials on algunes institucions públiques i ONGs no arriben. Una situació gens casual, especialment si analitzem el seu paper durant la dictadura o l’articulació de l’oposició al franquisme.
Aquest article explora els límits del catolicisme a Catalunya i el perímetre de les altres religions. Les dades, que sovint no han facilitat una interpretació clara dels contorns de l’agnosticisme i de l’ateisme, s’han extret del Sondeig d’Opinió de Catalunya (1991, 2001, 2006, 2011) i del Centre d’Estudis d’Opinió (2016). Les gràfiques analitzen el que podem anomenar la Catalunya postcatòlica, aquella societat on el catolicisme juga un paper important però no central.
La gràfica més rellevant fa referència al pes de les religions. Practicants o no, els catòlics declarats han caigut del 80% al 55%, reducció que ha anat en paral·lel a l’auge d’agnòstics, ateus i, en menor mesura, d’altres religions. Aquest canvi ha estat més fort entre 2006 i 2016 que entre 1991 i 2006, cosa que evidencia un canvi en les noves generacions de catalans. Catalunya, com a societat heterogènia, també viu canvis sociològics més enllà de la política.
Religió per sexe
Quina és la importància de la religió catòlica segons el sexe? Per exemple, sempre s’ha dit que les dones són més religioses. És així? La darrera enquesta del CEO mostra que la diferència entre homes i dones és de nou punts a favor de les dones, distància relativament petita si tenim en compte els pocs canvis que per aquesta raó es veuen entre ateus i agnòstics.
Pel lloc de naixement del pare
Influeix l’origen familiar en l’adscripció religiosa? Sociòlegs i opinadors han formulat dues hipòtesis:
- Els catalans, influïts per les cabres i la muntanya, són gent conservadora i catòlica.
- Les onades d’immigració vingudes entre finals dels anys 50 i mitjans dels 70, influïdes per una economia de caire feudal, són gent conservadora i catòlica.
Les dades diuen que totes dues hipòtesis són falses. El pes del catolicisme (i l’ateisme i l’agnosticisme) entre la gent amb el pare nascut a Catalunya o en altres autonomies és exactament el mateix. No hi ha diferències per origen i les que trobem són mínimes. Afirmar el contrari té més a veure amb dogmes i prejudicis que amb la realitat. De fet, aquests petits percentatges de diferència tenen una relació directa amb la darrera gràfica.
Per diari
Resulta curiós observar com el fet religiós és transversal als dos eixos que vertebren la política catalana. Es pot deduir d’aquesta gràfica, que mostra com l’audiència dels dos grans diaris catalans es reparteix de la mateixa manera entre catolicisme, agnosticisme i ateisme. L’única diferència és que a la versió catalana d’El Periódico el nombre d’evangèlics i/o protestants és més gran en detriment dels catòlics. Però no hi ha dues societats radicalment diferents.
Sigui com sigui, tant el diari associat a l’esquerra (El Periódico) com a la dreta (La Vanguardia) tenen una important quantitat de catòlics i en cap dels casos hi ha diferències substancials segons les llengües triades. Fins i tot l’Ara i l’Avui, que anirien més lligats a l’eix nacional, tenen unes distribucions molt semblants, i només varia El País, que té més lectors agnòstics en detriment dels catòlics.
Per partits polítics
En aquesta variable es produeix un forat generacional entre partits vells (PP i PSOE, formacions amb un elevat percentatge de catòlics i mitjana d’edat més alta gran) i partits joves (especialment la CUP, amb un elevadíssim percentatge d’ateus, però també CSQP).
Paral·lelament, JxSí (que aglutina ERC, amb una sociologia més aviat jove, i CDC, amb edats més altes) claven la mitjana catalana en l’eix religiós. Cas a part és Ciutadans. Tot i ser un partit jove, té la sociologia d’un partit vell.
En general s’observa que els catòlics són presents en tots els partits polítics, trencant mites i demostrant que les diferències en la pràctica de les religions vénen més donades pels relleus generacionals que pels tòpics relacionats a la diferència esquerra/dreta.
Per estudis i edat
Cal veure les següents dues gràfiques comparant catòlics i ateus. La primera mostra que l’any 1991, entre els ateus, hi figura un bon percentatge amb estudis superiors, CFGS, universitaris o derivats. El 2016 aquests percentatges són encara més grans.
Aquestes xifres contrasten amb les dels catòlics. Tot i que ha augmentat el percentatge de catòlics amb estudis superiors, vora d’un 20% no ha assolit l’educació bàsica. Molts argumenten que això és perquè la gent “llegida” tendeix a abandonar la religió, un altre dels mites que envolten el fet religiós a Catalunya.
Aquestes diferències tan grans entre el nivell d’estudis tenen una explicació: l’edat. Si l’any 1991 els ateus s’alimentaven de les franges d’edat més joves, avui en dia la distribució d’aquests s’acosta a la mitjana, al contrari que el catolicisme, que concentra la seva força entre la gent més gran. La sociologia del país ha canviat, evidenciant diferències generacionals força importants.
La Catalunya postcatòlica
Les dades analitzades en aquest article evidencien que la Catalunya postcatòlica ja és aquí. Durant molts anys, el fet religiós ha viscut present tant en l’eix nacional com en el nacional, però el forat generacional al si dels partits polítics permet preveure el que alguns politòlegs anomenen canvi d’hegemonia o, sense eufemismes lingüístics, una pèrdua de feligresos catòlics en benefici de l’ateisme, l’agnosticisme i la pràctica d’altres religions.
No és que es perpetuï el tòpic dels ateus llegits i dels catòlics sense formació sinó que els catòlics cada cop són menys i més vells. Se sostenen per les franges d’edat més grans, que no han pogut accedir a estudis superiors i que, en comparació, disparen el nombre de catòlics sense estudis.
El fet de no ocupar un rol central provoca que el perímetre del catolicisme sigui cada cop més petit i menys influent. Les noves generacions no són tan religioses perquè no hi estan obligades ni tenen incentius per ser-ho. Amb un 25% d’ateus, concentrats entre la gent jove, les normes i els rols socials estan destinats a canviar.
El laïcisme de la Catalunya postcatòlica està destinat a fer-nos més desinhibits alhora que anirà topant amb el vell poder del clergat i (re)emergirà un catolicisme lligat a causes socials i els costums. L’ateisme també està obligat a canviar, deixant de ser l’associació d’enfadats amb l’Església per convertir-se en l’opció dels qui realment no tenen cap creença religiosa.
Per últim, cal assenyalar de nou que les dades mostrades maten molts tòpics, posant en evidència que els canvis en la religió catòlica (present en totes les formacions polítiques) no es donen pel domini d’uns o altres partits en l’arena política sinó pel relleu generacional.
L’original d’aquest dossier es va publicar a Revista L’Endavant