Data & Politics

Quan a principis d’any se’m va proposar una col·laboració mensual des de l’Endavant, vaig prometre’m a mi mateix tractar temes que fossin candents i delicats. Aquesta, certament, va ser una decisió força arriscada si tenim en compte que molta gent rebutja qualsevol canvi en els seus esquemes mentals. En termes generals, però, crec que he aconseguit els objectius que vaig marcar-me.

En el primer article de tots vaig fer una petita investigació centrada en l’existència del vot ètnic a Catalunya, o sigui esbrinant si l’origen de les persones condicionava el vot. Com més o menys tothom sospitava, a Catalunya no es dóna aquesta situació, i només el PP i Ciutadans podien ser etiquetats com a partits ètnics. La meva petita recerca mostrava que el vot ve marcat més per l’edat dels electors que per l’origen d’aquests, tal i com van demostrar les gràfiques que vaig exposar. Així, els partits independentistes i federalistes gaudien d’uns votants amb els orígens ben variats i dividits a parts iguals.

Seguint aquesta tendència, en aquest article tractaré de demostrar si realment hi ha diferències socio-laborals entre la gent amb tots dos pares nascuts a Catalunya, tots dos fora de Catalunya, o amb pares d’origen mixt. Per fer-ho, he dividit aquesta petita investigació en les següents parts: professió del cap de família els anys 1991 i 2001, activitat de l’entrevistat els anys 1991 i 2001, tipus de treball els anys 2008 i 2014, classe social l’any 2014, ingressos nets mensuals en base a l’origen de la mare l’any 2015, i finalment pel nivell d’estudis entre els anys 1991, 2001, 2008, i 2014. Les dades les he extret del Sondeig d’Opinió de Catalunya -que publica l’ICPS- i del Baròmetre d’Opinió Pública del CEO. Tot i que a priori sembla enrevessat, això ens permet fer una fotografia de com era Catalunya entre el 1991 i 2001, i veure si en els darrers temps ha hagut diferències segons l’origen dels pares.

Si fem un cop d’ull a la professió del cap de família dels entrevistats l’any 1991, s’observa que destaquen els obrers entre la gent amb tots dos pares nascuts fora de Catalunya. No obstant, entre les famílies mixtes i amb tots dos pares nascuts a Catalunya també s’observa el mateix patró. Les úniques diferències realment destacades es donen en el cas dels autònoms i els pagesos, doncs encara cuejaven les diferències entre la gent vinguda de fora (establerta a les grans àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona) i una part de l’antiga classe mitja que tenia petits negocis en el comerç i l’agricultura.

Amb el pas dels anys s’observa un canvi de tendència a mesura que l’Estat del Benestar s’ha anat consolidant, les generacions més velles s’han anat morint, i l’estructura productiva modificant. En conseqüència, el nombre d’obrers entre els caps de família creix al marge de l’origen dels pares, així com baixen els empresaris, els empleats, però alhora pugen també els quadres i els autònoms entre la gent amb tots dos pares nascuts a fora de Catalunya. Aquest resultat té molta lògica, doncs molts dels nostres avis van venir de fora per treballar en feines molt dures i poc a poc van anar prosperant. L’any 2001, amb un país més barrejat i alhora menys industrialitzat, les diferències s’han fet molt més petites.

Si fem un cop d’ull en l’activitat de l’entrevistat, aviat s’observen diferències notables vers la professió del cap de família. Així, el nombre d’obrers baixa gairebé a la meitat l’any 1991, arribant als mateixos nivells que els empleats. Tot i això, el gran toc d’atenció el trobem amb les mestresses de casa.

Amb l’entrada de la dona al món laboral observem que l’any 2001 el percentatge de mestresses de casa s’ha reduït considerablement. Ha tingut això efectes directes? Sí, ha fet créixer el nombre d’obrers al marge de l’origen dels pares i ha despuntat una mica l’atur de qui té tots dos pares nascuts fora de Catalunya. Aquesta situació és normal, doncs les primeres i les segones generacions d’immigrants parteixen amb un clar desavantatge respecte a la gent que no ha hagut de marxar per buscar-se una vida millor. Tenint en compte la història recent, es pot dir sense problemes que les diferències entre uns i altres són més aviat mínimes i que al llarg del temps s’han anat igualant.

Amb el pas dels anys, les enquestes han anat canviant i s’han modificat les preguntes, doncs poc a poc la societat ha anat variant. A tall d’exemple, aquests són els resultats del tipus de treball que tenia la gent l’any 2008:

Com bé s’observa, les diferències són més aviat inexistents, trobant-se com a molt que el percentatge de diferència entre els assalariats eventuals amb dos pares nascuts a Catalunya es complementi amb la dels autònoms. En definitiva, es veu clarament que no hi ha dues societats diferents amb característiques socio-econòmiques oposades. Si fem un cop d’ull a l’any 2014 passa exactament el mateix, trobant-se de nou que no hi ha diferències.

Si fem un cop d’ull al nivell d’estudis en base a l’origen dels pares, s’observa que l’Estat del Benestar i la immersió lingüística han estat una peça clau en la consolidació d’una societat cohesionada. En paraules més planes, no hi ha diferències exagerades entre el nivell d’estudis i l’origen dels pares, especialment si tenim en compte que el punt de partida dels immigrants i dels fills dels immigrants sempre és més complicat que el dels autòctons. Això ha estat clau, doncs s’ha evitat que la població s’enguetitzés i alhora ha afavorit la mobilitat. Fixeu-vos com l’evolució produïda al llarg dels anys -1991, 2001, 2008, i 2014- ha estat més que notable.

L’any 2001 ja s’observen els efectes directes d’un ascensor social que funciona, on tothom accedeix als estudis al marge de l’origen dels seus pares. Si ho comparem amb l’any 1991, s’observa que 10 anys més tard la població està més formada.

Arribats als anys 2008 i 2014, la tendència que s’observa és exactament la mateixa: la gent gaudeix majors nivells de formació indistintament de l’origen dels seus pares, fent-se molt més petites les diferències socials donades durant els anys 60, 70, i 80.

L’any 2014 aquesta segueix la tendència, i el percentatge de gent amb estudis superiors és majors independentment de l’origen dels pares.

Vist en perspectiva, l’Estat del Benestar i la immersió lingüística han estat importantíssimes per enfortir  una societat que partia de dues bases molt diferents. Així, si bé les persones amb tots dos pares nascuts fora de Catalunya ho han tingut més complicat per prosperar, s’observa que tant a nivell laboral com educatiu ho han fet al mateix ritme que les persones nascudes sota una família mixta o amb tots dos pares nascuts a Catalunya. Dit més clarament: l’ascensor social ha funcionat. Això es pot exemplificar més clarament si ens centrem estrictament en el percentatge de gent amb estudis superiors, doncs s’observa que la tendència és la mateixa al marge de l’origen dels pares.

Per veure com d’important ha estat aquest progrés, cal veure què passa quan segmentem entre l’auto-ubicació de classe social i l’edat en base a l’origen dels pares.  Si ho comparem entre les persones de 65 anys (o més) versus la resta de franges d’edat, observem que el percentatge de classe mitja de la gent amb un dels pares o tots dos pares nascuts fora de Catalunya és el més fluix de tots. Aquesta diferència, no obstant, es va fent més petita a mesura que la franja és més jove, i té tendència a enfortir la classe mitja al marge de l’origen. Novament es fa evident que l’ascensor social tira endavant, i  és important que funcioni per seguir pal·liant les diferències.

Evidentment, se’m pot acusar de segmentar massa l’enquesta i jugar amb uns marges d’error massa grans. Per evitar queixes, aquest cop he creuat les dades sense tindre l’edat com a variable de control (en un llenguatge més pla: sense filtrar les dades segons l’edat). Si ens hi fixem, la distribució és la mateixa al marge de l’origen dels pares. L’únic incís negatiu, però, no es troba en la classe mitja, sinó en la classe baixa; és just en aquell punt que cal lluitar per minvar les diferències entre la gent amb tots dos pares nascuts fora de Catalunya versus les persones amb orígens mixtos o tots dos pares nascuts a Catalunya.

És factible que molts es queixin per utilitzar una auto-ubicació com la classe social a la qual es pertany, doncs la tria d’aquesta ve més marcada per les percepcions que per la realitat. Per evitar problemes, he utilitzat les dades del darrer CEO amb l’objectiu de veure si aquesta auto-ubicació és gaire diferent dels ingressos nets mensuals en base a l’origen de la mare. Com bé s’observa, les diferències en base a l’origen són mínimes, i aquestes es fan molt més petites que en l’anterior gràfica. A partir d’aquí, un pot triar entre  els ingressos nets (on un percentatge elevat de gent prefereix no contestar davant la mala imatge que té tindre diners) i unes diferències insignificants, o bé en les percepcions i en unes dades que també demostren que no hi ha divisions marcades per l’origen.

Com que hi ha usuaris que potser poden queixar-se per no utilitzar el mateix patró a l’hora de tractar les dades, en aquesta gràfica les teniu dividides entre la gent amb tots dos pares nascuts a Catalunya, tots dos pares nascuts fora de Catalunya, i els de famílies d’origen mixt. Com bé s’observa, no hi ha diferències, donant-me la raó en la gràfica anterior.

Per últim, torno a fer-me pesat en què la millora de l’Estat del Benestar i la igualtat d’oportunitats sorgides arran de la immersió lingüística han estat fonamentals per fer de Catalunya una societat més justa i cohesionada. Per què ho dic tot això? Imagineu-vos què hauria passat amb la immigració si no haguessin les polítiques necessàries per poder progressar socialment i integrar-se. Sense l’obra dels governs de Pujol, Maragall, Montilla i fins i tot Mas, encara que aquest es va arribar a enorgullir de retallar en segons quines àrees durant el seu primer mandat i, sobretot, sense l’esforç titànic que va fer aquell grup de pares de Santa Coloma de Gramenet a principis dels anys 80, no hauríem arribat fins aquí i tindríem una societat molt més dividida i econòmicament molt més desigual. Amb un ascensor social que funciona i un sistema d’immersió lingüística que ha contribuït a què aquelles persones que venien de fora del territori poguessin escolaritzar-se i integrar-se, s’han aconseguit minvar les diferències socio-econòmiques i alhora cohesionar una societat que partia de punts molt distants. Perquè el fet de compartir i aprendre una mateixa llengua, vehicular a l’escola i d’ús a la feina, amb independència de la materna, ha aconseguit despolaritzar la població i donar-los les mateixes oportunitats de relació. El repte d’ara, però, està en aconseguir la clau de la caixa o -directament- la de l’Estat independent, doncs sense el control de les polítiques públiques i educatives estem destinats a que tornin les diferències socials.