Madrid: anàlisi demoscòpic

Disquisicions estadístiques

Sergi Cristóbal Jané
06/07/2021

El 4 de maig de 2021 van celebrar-se les eleccions a la Comunitat de Madrid. Els resultats, sense ser del tot sorprenents, van suposar una sèrie de canvis a esquerra i dreta, alguns dels quals van afectar -i afecten- a nivell nacional. La patacada del PSOE, la victòria del Partit Popular (assolint una massa electoral superior a la de 2011 i 2007) o l’ascens de Más Madrid com a principal partit opositor a la cambra són algunes de les conseqüències més directes; la resiliència mostrada per Podemos i VOX, els quals es trobaven en una situació complicada, són també destacables.

Analitzant tot fredament -i sense dades al davant, que sempre ens ho posen fàcil per pontificar- es pot dir que l’escenari previ a les eleccions no girava al voltant d’unes característiques que les fessin especialment trepidants. Eren uns comicis que agraden a qui li agraden totes les cites electorals que es presenten però menys interessants que les de 2015, 2011 o les mítiques del tamayazo de 2003. Unes eleccions que agraden a tots aquells que es diverteixen amb les regionals de Provence-Alpes-Côte d’Azur, les presidencials del Perú o les locals de Birmingham.
 
En aquestes eleccions a la CAM no s’han vist canvis sociològics sorprenents si tenim en compte la demoscòpia prèvia elaborada els darrers anys. Hi havia poc suc més enllà de l’augment de participació i les conseqüències electorals, a esquerra i dreta, de les campanyes polítiques. Qui ha remenat les enquestes ja preveia la patacada del PSOE (fent una campanya dirigida al suposat votant de Ciutadans) o el creixement del votant del Partit Popular. El salseo en aquests comicis era veure el resultat final i com les tendències que marcaven les enquestes s’acabaven accentuant.
 

En el present article focalitzarem els nostres esforços en l’enquesta preelectoral del CIS. Intentarem, doncs, fer un repàs de les característiques de cada formació i extreure’n dades curioses que ens mostrin de manera senzilla què va passar. Val a dir que, al contrari del que succeeix amb el CEO, aquestes enquestes no publiquen les microdades al moment i que, sovint, algunes de les preguntes han vist modificat els criteris amb que estem acostumats a treballar. El lector veurà alguns segments curiosos encara que a nivell general s’ha pogut treballar sense problemes.

L’article també servirà per abatre els tradicionals mites que giren al voltant dels partits polítics, tant aquells que serveixen per estigmatitzar els rivals com aquells altres que, d’una manera més sibil·lina, intenten donar una imatge irreal de la societat. Aquí s’exposarà allò que les dades ens ensenyen i no una foto alterada de la realitat.

La distribució entre homes i dones ha sigut des de sempre una de les dades més curioses per analitzar en qualsevol enquesta. La tendència de les darreres dècades ha sigut la d’estabilitzar les diferències. Això sí, amb la característica -a nivell general- d’uns partits “antisistema” més masculinitzats que els tradicionals. Abans de tot cal dir que en aquestes eleccions el més curiós de tot serà analitzar com queda Más Madrid en comparació amb Podemos (i el PSOE) i com afecta la descomposició de Ciutadans entre la seva base electoral.

A Madrid la formació taronja està masculinitzada (64,20%) i, com veurem al llarg de l’article, bona part de les dades indicaven un desgast més que evident. Els d’Edmundo Bal presentaven una xifra més propera a VOX, amb un votant clarament masculí (69,30%), que el PP (53,70% dones).

En la batalla per l’esquerra trobem uns indicis del que es veurà al llarg d’aquest article: la composició entre homes i dones de Más Madrid i PSOE és gairebé idèntica mentre que Podemos tendeix a tenir més homes que dones entre els seus votants. És, sense dubtar-ho, un entrant del que vindrà en aquest article.

Quan segmentem per edat ens trobem els punts forts i les limitacions dels diferents espais polítics. Així doncs, a l’esquerra es fa evident que el PSOE té una massa electoral força envellida (un 37% dels votants té 65 anys o més) mentre que Podemos i Más Madrid sobresurten per les franges més joves. De fet, part d’aquest relleu va tenir conseqüències clares: el PSOE va arribar desgastat (mantingut per les franges d’edat més altes del partit), Más Madrid va fer el sorpasso i Podemos va aconseguir mantenir-se dins de l’Assemblea de Madrid.

Per la banda dreta cal destacar una cosa molt important: entre PP i VOX no es dibuixen característiques exageradament oposades com els que es veuen en l’altre bloc. A llarg termini posa en evidència que l’extrema dreta està competint i penetrant sense problemes dins l’espai dels populars i que la seva victòria a la CAM podria esdevenir pírrica. Més endavant adjuntaré unes dades que posen això en evidència. La part positiva de l’equip d’Ayuso és que han sigut capaços de lligar en curt a VOX i consolidar un partit que és fort en la majoria d’espais sociològics.

L’estat civil no marca diferències exagerades. Podemos i Más Madrid presenten xifres més igualades en comparació amb PSOE, Ciutadans, PP i VOX. No obstant, els criteris  són força  igualats si els comparem amb el factor edat. Amb el nivell d’estudis observarem una certa homogeneïtzació similar. Sols resulta curiós observar com PSOE i PP (els quals tenen una base important de majors de 65 anys) tenen bosses destacables de persones vídues.

Des del CIS s’estructura la religió entre les categories de catòlic practicant, no practicant, altres religions i una barreja entre “agnòstics, indiferents i ateus”. Cal assenyalar que aquest darrer segment va en direcció oposada al CEO, on es diferencia clarament entre agnòstics i ateus. Sobre les dades es dibuixa una frontera clara entre els partits ubicats a l’esquerra del PSOE (amb Podemos i Más Madrid aglutinant un 77,52% i un 73,41% d’agnòstics, indiferents i ateus) i aquells que estan a la seva dreta, els quals destaquen per tenir unes característiques molt més igualades entre aquelles persones no creients i els catòlics no practicants -amb bosses practicants a PP i VOX del 32,18% i del 26,47%.

El nivell d’estudis és una de les típiques variables que sovint s’utilitza de forma totalment errònia. És normal veure com s’assenyala a un o altre partit polític per ressaltar que els seus votants tenen o deixen de tenir estudis, com si això fos una variable central i explicativa. La realitat és que, a mesura que passen els anys, l’accés a estudis mitjans i superiors es va fent cada vegada més gran. En el cas de la Comunitat de Madrid més de dues terceres parts dels votants té estudis superiors. En conseqüència aquesta variable, que tradicionalment era derivada de la edat dels votants, sembla quedar-se més obsoleta.

Si ens hem de fixar en la situació laboral observaríem diversos patrons diferents. En primer terme el PSOE aglutina entre el seu electoral una quantitat important de jubilats (un 35% dels seus votants). Per contra, Más Madrid (70,50%) i Ciudadanos (74,10%) tenen un percentatge molt major al de la resta en el que fa referència a treballadors en actiu. Així doncs es comencen a observar petites diferències entre el perfil de Podemos  i el de Más Madrid en comparació amb el dels socialistes.

A nivell de tècnics i professionals de nivell mitjà destaca Podemos (39,80%) per sobre Ciutadans (35%), PSOE (34,90%) i Más Madrid (33,70%). També es pot veure que PP (28,70%) i VOX (29,30%) tenen menys votants provinents d’aquesta categoria. El personal de suport administratiu tira cap a Podemos (15,20%), Más Madrid (13,60%) i PSOE (10,80%) però amb un doble contrast: un 13% del votant del PP forma part d’aquesta categoria, per sobre de les xifres de Ciutadans (6,70%) i VOX (2,40%).

Pel que fa a treballadors de serveis i venedors de comerços i mercats, tenen un pes força igualat entre l’electorat del PSOE (13,30%), VOX (11%) i PP (10,80%). Finalment destacar -tot i que no es sorprenent- que un 6,10% dels votants de VOX siguin militars o policies. En definitiva i, per ser més precisos i no ofegar-nos en xifres, es pot assenyalar com a coses curioses que dins dels votants de cada partit destaquen les posicions de direcció entre les formacions de la dreta; els científics i intel·lectuals  en partits com Más Madrid i Ciutadans, tècnics i professionals de nivell mitjà a Podemos i el “petit” nucli de policies i militars que hi ha a VOX.

En l’eix esquerra-dreta i la ubicació dels votants he preferit crear dues gràfiques en base a les dades preelectorals del CIS. Des d’un punt de vista tècnic totes dues són presentables i plenament explicables. En aquest context cal desgranar el cas de Ciutadans però també tot el pol de l’esquerra i la dreta. En el cas de la formació taronja el seu espai era un sociològicament buit i havia deixat de ser competitiu a nivell electoral. La conseqüència d’això és un PP enfortit del centre-dreta a la dreta i un VOX que s’ha mantingut gràcies a un electorat que oscil·la entre la dreta i l’extrema dreta.

En el camp de l’esquerra es pot observar molt bé com Más Madrid ha penetrat sobre part de l’espai PSOE, dibuixant-se sobre la gràfica a mig camí entre els d’Iglesias i Gabilondo. En paral·lel Podemos s’ha quedat amb l’espai de l’extrema esquerra que tradicionalment ocupava Izquierda Unida. Per entendre la victòria d’Ayuso i la patacada dels socialistes cal fer un cop d’ull a la taula del record de vot de les darreres eleccions generals.

Si ens hi fixem, el resultat que es dibuixa a les dues taules anteriors té tota la lògica del món quan comprovem el record de vot. En el cas de Más Madrid, per exemple, s’observa com un 41,60% dels seus votants havia optat per Podemos i un 36% pel PSOE. En el cas del PP un 20,20% del seu electorat havia votat Ciutadans a les generals i un 18,10% a VOX. Es pot dir sense por que Más Madrid ha servit per fer menys gran la derrota de l’esquerra i que el PP està aglutinant vot prestat dels espais amb els que té vasos comunicants -la realitat postelectoral dóna una evident influència de VOX sobre el PP.

El grau de màxima mobilització ja ens indicava per on anirien els trets: una dreta i extrema dreta més mobilitzades que l’esquerra i el centre-esquerra i una extrema esquerra que, tot i estar mobilitzada, no aconsegueix sortir del seu nucli dur de votants. El cas de Ciutadans, a més, ja era un indicador de la patacada que es donarien.

L’interès per les eleccions a la Comuntat de Madrid dibuixa dos pols. Per un cantó els partits progresistes, els quals tenen un major grau de “molt interès” a mesura que el seu electorat està mes ancorat cap a l’esquerra. Per l’altre, amb l’espai dret on el PP es va configurar com la formació amb els més interessats vers les eleccions. Així doncs, mentre l’esquerra era una barreja a tres bandes, el Partit Popular ha sabut aplicar molt bé la seva estratègia aglutinant part de l’espai de Ciutadans i VOX descontents amb el govern central.

Les dues properes gràfiques són molt importants perquè ajuden a clarificar algunes concepcions que poguéssim tindre sobre les eleccions. En el cas dels temes que es tenen en compte a l’hora de votar, per exemple, la composició en general es força igualitària excepte en dos casos: Más Madrid destaca per tenir més pes els temes propis de Madrid (76,30%) i VOX té una distribució més igualada -amb un 37,20% del seu electorat interessat pels temes generals d’Espanya.

La influencia en la gestió del COVID 19 a l’hora de votar també dibuixa patrons curiosos. Entre el votant de Podemos destaca per ser un tema que té molta influència (43,30%) mentre que, en la resta de partits en destaca perquè en te bastanta. No obstant cal assenyalar que les diferències dins del PSOE són força igualades i VOX té una base electoral força important de gent que a l’hora de votar aquesta qüestió té poca o gens influència.

Quan segmentem la gestió de la comunitat entre aquells que la consideren bona o dolenta es veu clarament les fronteres entres l’esquerra i la dreta i, més concretament, la fortalesa del Partit Popular en aquesta qüestió. Així doncs, encara que no sigui la gràfica més important de totes, s’evidencia com el PP ha jugat bé les seves cartes en comparació amb els seus rivals.

L’ús de les xarxes socials per informar-se no deixa de ser un dels molts mites en el si de la comunicació política. La realitat és que tots els partits tenen bosses importants entre el seu electoral que s’informen mitjançant aquesta pràctica, amb més preponderància entre els electors de Podemos (52,90%) i Más Madrid (46,00%)  i amb un VOX que  ho fa una mica més (35%) per la banda dreta.

Si ens hi fixem en la mateixa pregunta però en referència a la televisió veurem que aquí encara ho fa més gent. Amb els partits clàssics (PSOE amb un 78,10% i PP amb un 71%) -i amb major quantitat de gent gran- informant-se per televisió. Curiosament VOX té una distribució força més igualada entre aquells que s’informen de la campanya per televisió (52,60%) i aquells que no ho fan (47,40%).

Finalment, a mode de curiositat, aquesta és la distribució que surt quan mirem el percentatge de votants de cada partit que li posa la nota més baixa de valoració (un 1) a Pablo Iglesias. Quan més a la dreta hi ha més gent que li posa aquesta nota. Cal assenyalar (i per això adjunto tota la distribució en una taula) que la figura de la formació morada s’ha desgastat entre els votants de tots els partits.

A mode de conclusions cal assenyalar que la situació crítica de Ciutadans es feia palesa a l’enquesta del CIS, especialment en el que fa referència a la mobilització electoral, i les dades no resulten sorprenents. La demoscòpia també ha posat sobre la taula les limitacions generacionals del PSOE (en benefici de Más Madrid i Podemos) i com el vot de les franges d’edat més avançades (tradicionalment més fidels) no va ser suficient per salvar-los de la patacada electoral. L’envelliment del votant socialista ha provocat que Más Madrid i Podemos tinguin unes característiques sociològiques diferenciades a les del PSOE.

Per la banda esquerra es pot afirmar que la baula feble ha estat la campanya de Gabilondo. La gent jove d’esquerres interessada per la política madrilenya ha triat Más Madrid; aquella que es mou entre l’esquerra i l’extrema esquerra -i a més mobilitzada- ho ha fet per Podemos. Això ha tingut conseqüències clares: els PSOE ha deixat de ser el principal partit de la oposició, Más Madrid li ha pres el relleu i Pablo Iglesias ha salvat els mobles -tot i que la seva figura està més que cremada.

Per la banda dreta els perfils del PP i VOX no són del tot oposats però cal parar atenció sobre el record de vot de les generals. L’equip d’Ayuso ha fet una bona campanya i ha aconseguit els seus objectius. Cal tenir un compte que un 20,20% del seu electorat havia votat Ciutadans a les generals i un 18,10% ho havia fet per VOX. La capacitat de consolidar aquest resultat a llarg termini dependrà de l’habilitat de la Presidenta. VOX s’ha mantingut gràcies al seu nucli dur (més preocupat pels temes generals d’Espanya) però té capacitat de penetració sobre l’espai del PP -i no sembla que el votant provinent de Ciutadans hagi canviat les característiques sociològiques dels populars.

Tant PP com VOX tenien nivells de mobilització més alts que la resta de partits (només Podemos tenia unes xifres semblants, on es dibuixava un perfil més crític amb la gestió de la COVID i un electorat més proper a l’extrema esquerra)  i tots dos, al contrari que la resta de partits, coincideixen en assenyalar que la gestió de la Comunitat de Madrid ha estat bona.

L’enquesta preelectoral del CIS era divertida per tafanejar per on anirien els trets. A nivell tècnic es fan necessàries preguntes que facin referència al nivell socioeconòmic dels votants (més enllà de la identificació subjectiva de classe), tot i que en ella s’ha pogut veure el desmembrament de Ciutadans, el desgast del PSOE, l’auge de Más Madrid, la fortalesa de la campanya d’Isabel Díaz Ayuso, el nucli dur de l’extrema dreta i la mobilització de l’espai Podemos. En definitiva, ens hem trobat unes dades que són més curioses per veure el que vindrà i no pas pel fet de ser sorprenents.